Si el que vols, lector, és gaudir viatjant comòdament...has de continuar llegint.
Si el que vols és conéixer un poc més la gent d'este meravellós món que ens envolta...este és un bon moment.
Si el que t'agrada i desitges és sentir-te identificat amb experiències viscudes arreu del món...avant continua.


El somni de viatjar és fàcil d'aconseguir.

dilluns, 24 de maig de 2021

RESSENYA LITERÀRIA: EL HIJO DEL PADRE de Víctor del Árbol

 


EL HIJO DEL PADRE

Victor del Árbol

Que dir de Victor del Arbol que no haja dit? Ja l’he ressenyat abans en este blog. És un bon escriptor, no només ho dic jo, està reconegut a nivell europeu. M’he llegit “Un millon de gotas” i “Antes de los años terribles”  i sé que seguiré llegint més del que t’he escrit o el que publique en un futur. La veritat és que mai dubte en agafar un llibre d'este autor malgrat saber de bestreta que el  pessimisme regnarà entre les fulles i que vaig a llegir realitat dura i crua, que no sempre és fàcil de digerir. Tal volta, som un poc masoquistes els addictes a del Árbol?. El cas és que res em tira enrere, per la temàtica, em podran agradar alguns més que altres però sempre aborda assumptes que fan pensar i això m’agrada. 

En este cas “El hijo del padre” ens parla de les relacions filials. Els protagonistes són pares i fills que pertanyen a tres generacions i que estan envoltats de mentires i veritats, enrenous i realitats tergiversades. Formen una saga on hi ha secrets que ningú vol destapar. Altre tema és el de la immigració dels anys 50 i 60 del segle XX, la que deixava el lloc de naixença buscant oportunitats. En aquells anys eren molts d’Extremadura o Andalusia els que emigraven a Barcelona i malvivien en la perifèria marginal, perquè de tots és sabut, que dins de la ciutat de Barcelona hi havia, i hi ha, moltes “barcelones”, que són els barris que la formen. Passà allí i en la majoria de les gran ciutats.

Tot parteix d’un assassinat i Diego Martin, el protagonista,  està empresonat. I ell mateix ens conta la versió de la seua vida i les raons que l’han dut a ser com és i a actuar com ha actuat. M’agraden estos capítols en primera persona. Sé que ho dic moltes vegades. Quan els personatges parlen de si mateixos aconsegueixen que els crega més. Les altres parts les relata un narrador omniscient i em sembla més distant. La idea de l’autor és contrastar dos mirades, la mirada objectiva del narrador, que es limita a mostrar els fets i la subjectiva del protagonista, que conta la seua veritat des de la seua experiència. El autor no pren part, no jutja, explica i deixa que el lector pense i traga les conclusions. Però a mi, malgrat les bones intencions de l’autor, el narrador omniscient sempre em fa perdre el fil narratiu perquè no entenc com pot saber tant sobre el que passa i el que senten els personatges si no està dins de l’acció. Qui segueix les meues ressenyes sap que no és la primera vegada que faig este tipus de comentari i ja dic de bestreta que no serà l’ultima vegada que ho repeteisc perquè la majoria de les novel·les són relatades per estos omniscients narradors. Si el text està ben escrit solc fer un poc la vista gorda a eixa “mania “, i és el cas de Victor del Arbol. Però repeteisc que comparant les parts en primera persona amb les del narrador, les que parla Diego son les que més m’atrauen. 

Per a mi sempre és un goig llegir a un bon escriptor, un que sap què i com contar coses. En esta ocasió  hi ha diverses  històries dins de la mateixa història, cadascuna és la que correspon a una època i a un membre diferent de la família: el iaio, el pare i el fill... i la filla, que indirectament és la més protagonista. I cada història o època o apartat...tan se val com se l’anomene, és totalment distinta a l’altra, malgrat estar totes relacionat.

Diego Martin, amb una tristesa impregnada des del naixement, conta la seua vida partint des de la infantesa, en la que apareixen el iaio, l’autoritari pare, la mare i els germans, especialment la germana Liria, amb qui l’uneix un vincle especial i que s’hi troba tancada en un psiquiàtric. Diego, pensa que és un triomfador perquè té la vida resolta, però quan mor el pare torna al poble i tot canvia. S’adona a poc a poc que ja va nàixer destruït i que està abocat al fracàs, per la por, per la falta d’autoestima, per l’odi... tot ho té molt arrelat perquè ve de temps enrere. No es pot alliberar del que és seu per herència. Els cacics del poble, la família rica dels Patriota, a la que van haver de servir té molt a veure en les ombres que l’ennuvolen.

I mentre sabem dels personatges, veiem l’evolució de la societat i la política. Tots els membres de la família es mouen per la supervivència, hi ha molta duresa en totes les etapes que descriu. Així, pas a pas, ens conta passatges sobre la guerra civil espanyola quan el iaio se’n va a lluitar a Rússia amb “la división azul” i ens conta quan  el pare se’n va anar a la legió. Són vides configurades per les circumstàncies que els ha tocat viure i Diego, hereu del passat, està marcat per totes, el domina el ressentiment i amb eixa càrrega emocional acaba autodestruint-se.

Enmig del seus turments recordats, apareix la figura de l'infermer de la germana... per acabar d’arrodonir la trama. He de dir, per altra banda, que no he pogut evitar relacionar esta part, des del primer moment, amb una famosa pel.licula d'un director igualment afamat i m'ha condicionat imaginant i encertat què passava. No dic més per a no influir en la lectura de cap persona. 

És una novel·la on tots perden..o quasi tots...no dic més... El llibre enganxa, pel contingut i per la forma, amb una prosa ben escrita que entreté. I com sempre passa en tots els llibres de l’autor, les ferides emocionals dels protagonistes, mai deixen impassibles els lectors. 

En definitiva, és una novel.la totalment recomanable, encara que, per a mi, "Antes de los años terribles" siga, per ara, el llibre de del Árbol que més m'agrade.


Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada