ALEMANYA: Passeig per LÜBECK-II PART

Una de les ciutats medievals millors  conservades que manté l’elegància que ve del passat quan era rica i influent econòmicament.

I PART: LA PORTA HOLSTENTOR

Seguim visitant la ciutat declarada Patrimoni de la Humanitat... A Lubeck se la coneix com la ciutat de les set torres: les de l’església de Santa María (Marienkirche), San Jacobo (Jacobikirche), San Pedro (Petrikirche) i la catedral (Dom). En el nostre passeig en veiem algunes.

Acabem de traspassar la port d’entrada a Lubeck, la porta Holstentor una porta creada com fortificació però també per ostentar la riquesa i el poder. Només creuem el canal sobre el riu Trave, i tot just al costat de la Torre, veiem una imatge que em recorda Hamburg, són els magatzems medievals construïts entre els segles XVI i XVIII, que en esta ciutat guardaven sal: “Salzspeicher”. El comerç de la sal va tindre un paper rellevant en el poder de Lübeck i en la lliga hanseàtica.

Són sis cases de rajola roja.

Encara hem vist poc però ja s’endevina que  Lübeck és especial. Anem a buscar els carrers més antics. Comencem pel carrer Petersgrube, amb 22 cases totes declarades monuments nacionals perquè hi podem trobar tots els estils arquitectònics. Observe que les finestres no tenen cortines, s’hi pot veure la vida que portes endins fan els seus habitants. El concepte de privacitat és molt diferent al que tenim en altres països. És arquitectura hanseàtica, les cases em recorden a les que vaig veure al nord de Polònia, a les ciutats bàltiques.

Tot seguit anem a la plaça del mercat. Les torres de l’església de Santa Maria, que està tot just al costat, les veiem en tot moment, dominen la ciutat, però no entrem a veure-la. Ens quedem en  la plaça. Hi ha algunes paradetes de menjar. Tambè hi ha una maqueta de la ciutat.   

     

També està l’ajuntament, edifici elegant i cridaner per ser de color negre, que contrasta amb el rajol roig que estem veient tothora. Els rajols negres eren més difícils de fabricar i conseqüentment eren més cars, demostrant, una vegada més, el poder i riquesa que tenia la ciutat. Lubeck no només era rica, sinó que ho demostrava emprant els millors materials. Es va construir a principis del segle XIII. En la part superior hi ha uns forats fets per minorar la força del vent. Veiem l’ajuntament per davant i per darrere.

Deixem la plaça i rodejant l’església de Santa Maria parem a una placeta des d’on es veu  la casa on va viure Tomas Man, era de la seua iaia. La casa va ser destruïda durant la segon guerra i fa uns anys restaurada per a arxiu  i museu de l’escriptor. És on va viure la seua infantesa i joventut fins als dènou anys.

En la placeta on estem hi ha unes porxades que ens serveixen de refugi de la pluja mentre contemplem l’exterior de l’església de Santa Maria. Alcem el cap amunt i només mirant-la es veu que és imponent, de fet és la tercera església més gran d’Alemanya. Les torres arriben a 125metres. L’edificació gòtica de rajola, va servir d’exemple per a moltes altres esglésies i catedrals dels països bàltics. I amb esta església tenim altre exemple d’ostentació. Van ser els comerciants els que a meitat del segle XIII manaren construir-la per rivalitzar amb el poder del bisbat i la seua catedral. Diu la llegenda que un dimoniet va ajudar a construir-la enganyat pels comerciants que li digueren que estaven construït un bar.  A prop de l’entrada està el dimoniet per recordar la llegenda.

Quin passeig més bonic... i sense turisme ! Em sorprèn que hi haja tants pocs visitants perquè la ciutat és realment bonica. S’hi respira tranquil·litat. Tal volta el turisme s’ha amagat per la pluja... A la porta d’entrada havíem vist uns pocs, però ara no se’n veuen. Millor per a nosaltres, el passeig és més agradable. Passem per carrers amb encant que tenen edificis on empraren tres tipus de rajoles.

De sobte trobem un lloc particular, realment bocabadant. El que impacta no és la menuda porta d’accés, sinó el que amaga...Són uns patis i carreronets amb cases, i flors...sembla que estem envaïen propietat privada, però en realitat són carrers públics. S'hi construïren en l’antiguitat quan Lübeck atreia a gent per ser una ciutat rica. Hi havia superpoblació, així que obligaren als habitats que obriren els patis per a que pogueren hi viure els treballadors més humils i pobres. Aleshores les menudes cases no disposaven de condicions adequades però actualment s’han convertit en raconets molt acollidors per a viure. Són cases sub alquilades que malgrat els pocs turistes que hi transitem per escodrinyar, gaudeixen d’una tranquil·litat diferent a la de la ciutat, és com viure en un poble amb un ambient més familiar.  

Després entrem a l’església de Sant Jacob, l’església dels mariners construïda al segle XIV. Resulta estrany trobar a l’interior, en una capella,  un bot salvavides, és el recuperat del veler “Pamir”, recordant així el tràgic enfonsament l’any 1957 a causa d’un huracà. Moriren 80 homes, entre els quals hi havia 51 joves cadets, només 6 salvaren la vida i en condicions penoses. Hi ha també informació de premsa i fotos dels mariners. Durant la guerra no va patir destrosses, i el que veiem, com l’orgue,  és històric, de fet  és un dels millor conservats del nord d’Alemanya del segle XVI.

L’esperit mariner està per tot arreu. Just enfront està la seu de la confraria dels capitans fundada l’any 1401 i que es va establir en este carrer en 1535. Actualment continua sent lloc de trobada de gent del mar i també un restaurant. Imaginem que amb preus desorbitats.

Nosaltres entrem-hi només per fer una ullada. El local està buit de gent i no interferim en cap reunió ni menjar. No tenim prou ulls per a mirar. És una taberna medieval, amb maquetes de vaixells penjades del sostre i altra decoració referent al mar. Val la pena veure-ho perquè és un lloc impregnat del món marítim que representa. 

Seguim camí per carrers acollidors.

Al capdavall, arribem a l’hospital de l’Esperit Sant i refugi de peregrins construït al segle XIV, sent un dels primers hospitals d’Europa. És bonic.

Tenia cabuda per a un centenar de malalts.

Dins s'hi poden veure algunes  habitacions.

És molt agradable passejar per esta ciutat malgrat que l’oratge no ens està  acompanyant. Ens dirigim cap a la plaça del mercat que ja hem vist abans. Passem per la casa de Willy Brant, que és actualment un museu dedicat al famós polític compromès per la democràcia,  premi Nobel de la pau l’any 1971. També passem per un edifici que és de la universitat i per la farmàcia més antiga de Lübeck.

Plou massa per a seguir caminant, estem a les porxades laterals de la plaça del mercat. La pluja no para, de lluny veiem un bon lloc per a refugiar-nos, és un café, el café Niederegger, que ja només mirar l’aparador convida a entrar.

I una vegada dins, trobem massapà per tots els costats, en pastissos o formant figures que són veritables obres d’art. El massapà de Niederegger es remunta a l’any 1806 i és famós en tota Alemanya.

L’edifici té tres plantes, pugem i ens trobem un museu bocabadant. El museu del massapà. Sembla increïble que tot el que hi ha exposat es puga menjar.

Des de la finestra veiem la part de darrere de l’ajuntament i les porxades en les que estaven esperant a que parara de ploure.

Quan para de ploure, acabem de fer la visita acomiadant-nos de Lübeck contemplant el riu Trave.

Realment, val la pena la visita de Lubeck, que va ser ciutat lliure, conservant estatus de ciutat-estat lliure fins l’any 1937. 

QUADERN DE VIATGE, ALEMANYA estiu 2019

ALEMANYA: LÜBECK I PART, LA PORTA HOLSTENTOR

Impressionant ciutat gòtica medieval envoltada d’aigua, amb una porta d’entrada que és signe d’identitat i que…malauradament va enfonsant-se.

Estem a Lübeck, lloc important que va conservar estatus de ciutat-estat  lliure fins a l’any 1937, hi radica part de la seua importància política, però també va tindre rellevància en l’àmbit comercial. Lübeck és una joia del segle XII amb més de mil edificis històrics. La menuda ciutat va tindre un paper molt important en la lliga hanseàtica, va ser la capital i se la coneixia com la reina de la hansa. La lliga hanseàtica, que va perdurar durant segles, es remunta al segle XII quan els gremis de comerciants van promoure el comerç pel Bàltic, Així va sorgir la societat que unia ciutats i comerciants del nord d’Alemanya i de ciutats i punts claus del mar Bàltic, països Baixos, Polònia, Suècia i Rússia. Ajuntava quasi 200 ciutats. Gràcies a la prosperitat del comerç, Lubeck adquirí privilegis i s’engalanà amb monuments i manté la grandesa de ciutat naviliera.

És una ciutat preciosa que actualment fascina i al passat va fascinar, entre altres,  a Tomas Man. Lübeck és ciutat per a descobrir en un dia o dos perquè és menuda, però hi ha molt a veure i bé es podria allargar l’estada durant més dies. De fet el seu casc històric va ser el primer en ser anomenat Patrimoni mundial per Unesco dient que era el prototip de ciutat del segle XII. Durant la segona guerra mundial es va mantenir quasi intacte, només es va fer malbé un 20%,  i la reconstrucció es va fer amb fidelitat i delicadesa. També hi ha elements no reconstruïts com a testimoni dels fets i que no torne a passar. He vist una fotografia presa des de l’aire i el casc antic té forma oval i està envoltat de canals.

Lübeck s’ha de passejar lentament... Comencem situant-nos front a la porta d’entrada. Lübeck en té, una i ben imponent: la porta  Holsten o Holstentor. Dos lleons vigilen l’entrada, són estàtues que hi són des de fa més de 150 anys. Un lleó està despert i l’altre està dormint, poc podrà vigilar amb els ulls tancats!

Observem de lluny algunes de les set agulles-torres de les esglésies gòtiques que dominen i configuren el perfil de la ciutat. Hi ha cinc esglésies, totes medievals, ara protestants i amb passat catòlic. Pense que dins de la ciutat les torres serviran com punt de referència i orientació. També veiem que darrere de la porta vivendes dels antics mercaders medievals.

I mentrestant, anem apropant-nos a la porta. Està inclinada? És un efecte òptic?, No ho és, conforme ens apropem la inclinació es fa més patent. Em recorda la torre de Pisa i la ciutat de Venècia que amb els anys s’enfonsa.

Quan estem davant l’observem amb deteniment. La van construir al segle XV i formava part d’un conjunt defensiu amb altres tres portes més que han desaparegut. I la Holstentor també va estar a punt de ser enderrocada al segle XIX però els habitants de Lübeck aconseguiren salvar-la.La inscripció inscrita és un al·legat de bones intencions. “CONCORDIA DOMI FORIS PAX” algo así como “Armonia en casa i pau fora”.

I traspassem el símbol més reconegut de la ciutat amb finalitat defensiva però tambè representant el poder i riquesa de la ciutat. Segurament serà el monument més fotografiat de la ciutat perquè és imponent i bonic! Hi ha uns grups de turistes, com el meu, però pocs. Dins de la porta hi ha un museu.

I una vegada traspassada la porta...el passeig continua....

QUADERN DE VIATGE, ALEMANYA, estiu 2019

FOTOS i MÚSICA de SANTANDER

Santander és una ciutat històrica i elegant 

banyada per les aigües del mar... Com m'agrada!

ALMERIA: LA CATEDRAL

La Catedral i la Alcassaba són els monuments més importants de la ciutat, mostren les petjades del passat , l' àrab i el cristià.

Una vegada vista l’Alcassaba i adonar-nos-en de l’esplendor de la ciutat en temps de Al andalús, anem cap a la catedral. Tots dos són els monuments més importants.

En tota Andalusia la catedral d’Almeria té fama per la seua arquitectura i per l'art. Construïda entre 1523 y 1556 és bé d’interès cultural. No vaig a parar en detalls d’art ni de construcció, hi ha escrit sobre el tema i tot firmat per entesos que ho saben explicar millor que jo. Em pararé en el que em fa sentir i pensar. 

Veig una catedral-fortalesa amb robustos murs i contraforts. Ja mirant-la per fora imagine els pirates berberiscs i algerians dels segle XVI arribar-hi per la Mediterrània i imagine les batalles, també la gent dins amagada buscant protecció i a altra gent combatent. Alhora també imagine devoció i precs.

Destaca la façana realitzada l’any 1567 per Juan de Orea que és d’estil renaixentista i està distribuïda en dos nivells. Hi trobem molts detalls on parar l’atenció, gerros de flors o caps de lleó...la Verge, sants... i entre columnes i àngels, l’escut d’armes del bisbe Villalan, fundador de la Catedral o l’escut de Carlos I.

També destaca la torre quadrangular amb rellotge i campanar, iniciada al segle XVI però enllestida al XVII.

Donem la volta a l’edifici...el caràcter defensiu queda patent.

En un lateral exterior encara, als peus d’una de les torres, veiem el gran sol, un relleu tallat en pedra que s’ha convertit en el símbol de la ciutat. Representa un sol amb rostre humà, del que eixen nombrosos rajos ondulats. Tot ell està envoltat d’una garlanda de flors. Se l’anomena el Sol de Portocarrero i està situat just a l’exterior de la paret de la capella del sant Crist que acull al bisbe Villalán.

I no s’ha de confondre amb el símbol de la província que és el “indalo”. Segons diuen  "el indalo" allunya els mals esperits. Representa una figura prehistòrica trobada a la cova de Velez fa 7000anys d’antiguitat. La figura que s’ha generalitzat sembla un home amb una arc i la veiem en molts llocs.

Entrem a l’edifici. I ho fem pel claustre processional que actualment compleix les mateix funcions que als seus inicis. De sobte m’imagine la situació: monjos i persones donant la volta al claustre portant un sant o verge. M’imagine silenci i respecte. El claustre està situat en el que era un antic pati d’armes de la fortalesa.

Una vegada a l’interior, el que veig m'impacta. Té estructura de fortalesa, de fet va ser construïda, a més a més que per al culte,  per defendre la ciutat dels atacs pirates. És de planta rectangular amb tres naus i tres capelles i una torre de l’homenatge. Hi ha una barreja d’estils que van des del gòtic tardà, barroc, neoclàssic i del renaixement.

Seguim mirant i parem l'atenció en la sagristia d’estil renaixentista de 1566, feta per Juan de Orea. La taula central de  marbre és de 1769.

I també mirem amb deteniment el cor, que ocupa la nau central front a la capella major. La silleria de nogal té setanta cinc seients en dos nivells, és obra també de Juan Orea però amb detalls sorprenents com la tècnica de los “paños mojados” que segons diuen és influencia de Miguel Angel, encara que per via indirecta, per mig del sogre que si va rebre la influècia directa de l’artista italià. 

A cada costat del cor hi ha dos òrgans que daten del segle XVIII, però dels originals només queden les caixes, la resta es va fer malbé a la guerra civil.

Una de les parts més importants de la catedral és la capella on està soterrat el bisbe fundador, està fet amb marbre i alabastre. El bisbe volia ser hi enterrat, en la capella presidida per la imatge del Santo Cristo de la Escucha, per la qual cosa la capella se la coneix amb este nom. L’escultura jacent del bisbe esta intencionadament amb els peus mirant el Crist i alhora mirant la paret on a l’altra banda exterior, està el sol de Portocarreño que abans hem vist.

Esta catedral desprèn espiritualitat, no ens cansem de mirar detalls. Ens acompanya en tot moment un fons musical perquè estan assajant per a una cerimònia nupcial que no tardarà en començar. De fet hi ha alguna part de la catedral adornada amb flors on no podem accedir perquè està reservada per als convidats.

Segons la tradició va ser San Indalecio qui, al segle I va fundar la primera comunitat cristiana a la zona, concretament a Arci, posteriorment va fundar Pechina, que al capdavall es transformaria en Almeria. Indalencio està considerat el primer bisbe d’Almeria i patró de la diòcesis. Les despulles estan a Jaca, a Huesca,  a excepció d’unes relíquies que des del  segle XX estan guardades sota l’altar major d’esta catedral.

Eixim a l’exterior i  mirant de nou el gran monument, veiem els nuvis que van a casar-se. Estan a punt d’entrar. La música nupcial que hem estat escoltant a l’interior era per a ells. Els nuvis i els engalanats convidats es fan fotos i llueixen vestimentes complint amb tots els rituals, mentrestant nosaltres mirem l’espectacle que ens ofereixen.

QUADERN DE VIATGE, ALMERIA Desembre 2019