Si el que vols, lector, és gaudir viatjant comòdament...has de continuar llegint.
Si el que vols és conéixer un poc més la gent d'este meravellós món que ens envolta...este és un bon moment.
Si el que t'agrada i desitges és sentir-te identificat amb experiències viscudes arreu del món...avant continua.


El somni de viatjar és fàcil d'aconseguir.

dimarts, 31 d’octubre de 2017

RESSENYA de cine: LA CASA DE MI PADRE


LA CASA DE MI PADRE
Gorka Merchán
 Esta pel·lícula la ressenye amb una cura especial perquè és de les desapercebudes  pel públic, de les que la gran majoria de la gent no en sap. I no vull que siga així perquè és una pel·lícula bona, de les que mostren realitats, de les que fan falta per esclarir situacions que es viuen i que no se’n parla massa. A més a més és una pel·lícula valenta, tracta el tema d’ETA i es va fer quan el problema encara estava vigent. Amb este comentari li faig un reconeixement al director que va primar la necessitat de parlar sobre una societat en termes de pau quan encara la pau no estava hi establerta.

Esta pel·lícula es mereix més lloances  de les se li van fer en el seu dia. No és novetat d’estos últims anys, fa anys que es va estrenar, l’any 2008 i tal volta eixa és la raó per la qual va tenir poca acollida per part de l’espectador i de la societat basca en general.

Jo deduiesc dues raons, primer perquè és cine espanyol. Mai entendré el per què la gent fuig del cine nostre sense mirar de què va, qui l’ha fet o el protagonitza. Prefereix l’americà. Per sort en estos últims anys ja no passa tant i note, crec (o vull) notar, un cert ressorgiment del cine de casa. Sempre dic que no cal anar a buscar cine fora, encara que a mi m’agrada també l’europeu en general.

L’altra raó per la qual crec que esta pel·lícula no va tenir el ressó que es mereixia va ser perquè tracta un tema espinós en boga en el moment d’estrenar la pel·lícula, temps on  encara qualsevol referència obria ferides.

En este any, un llibre PATRIA, encapçala les llistes de llibres llegits, és un llibre que  em va agradar per com havia tracta el tema etarra. Doncs, he de dir que la pel·lícula “ La casa de mi padre” és exactament el mateix tema i el mateix contingut. Per què el llibre ha tingut tanta acceptació i la pel·lícula no? Senzillament, pense, com he dit abans,  perquè es va fer quan la gent encara no estava preparada per veure’s reflectida. A l’any 2008 hi havia brots d’esperança, ganes de canviar les coses, però res clar. Encara els bascos no sabien mirar-se els uns als altres, com deia el director en un entrevista.

No vull contar molt sobre el contingut, només dic que a la pel·lícula, Txomin Garay és un empresari i antic pelotari de renom que se’n va anar a l’Argentina fugint de les amenaces d’ETA. Hi viu amb la dona i la filla.  Després de deu anys tornen  al País Basc perquè el germà, concejal abertzale amb el que no es parlava, està morint-se. En arribar al poble, es retroba amb la família: la cunyada, el germà i el nebot, Gaizka, un prometedor pelotari que està capficat en la kale borroca i veu a l’oncle com un traïdor. El germà, pare de Gaizca, abans de morir li encomana una tasca: que traga al fill de la kale borroca i l’encamine a altre tipus de vida més profitosa.

I l’oncle a poc a poc va convencent al nebot per a que dirigeisca les seues passes a ser pelotari i deixe el camí de la violència nacionalista i radical i  el de l’odi sense  sentit. Però el camí d’ETA continua i mata sense mirar a qui i un dia de la nit al mati, com passa en tots els atemptats, es trunca la tasca de Txomin. Hi ha un final obert a l’esperança.

Carmelo Gomez i Emma Suarez, així com Juan José Ballesta i Verónica Echegui fan un bon paper. Alex Angulo en el paper d’un periodista sense por també. Amb este personatge la pel·lícula fa homenatge als que defensant la llibertat, sabent de les possibles conseqüències, es negaven a portar escolta.

Conta una realitat, els dos bàndols, les dues maneres de pensar, cadascú veu una societat. Uns parlen d’uns, altres parlen dels altres, el món rural i els parlotejos de les persones que no veuen bé al qui no pensa com elles. Parla sobre la violència de la joventut que es mou més per seguir la tribu i fer el que fan el demés, parla sobre la por als atemptats i estar sempre a l’aguait per si de cas... Ha sigut una coincidència estar llegint el llibre PATRIA i veure la pel·lícula i no he pogut evitar comparar.

Tot este contingut és el que resumeix la pel·lícula i que també he llegit a PATRIA. Els mateixos temes trets a la llum en diferents dècades i en diferents formats, però tots dos mostrant els mateixos sentiments i situacions derivades del fanatisme independentista i radical que mata per aconseguir el que vol.

La pel·lícula segons el director naix per estar fart de tanta violència, per fer veure que l’estima als orígens és fonamental però mai l’estima a la terra pròpia ha d’acabar en violència. Mostra la realitat d’un costat i de l’altre i es nota que hi ha molta documentació darrere, no està feta a l’atzar.



Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada