Si el que vols, lector, és gaudir viatjant comòdament...has de continuar llegint.
Si el que vols és conéixer un poc més la gent d'este meravellós món que ens envolta...este és un bon moment.
Si el que t'agrada i desitges és sentir-te identificat amb experiències viscudes arreu del món...avant continua.


El somni de viatjar és fàcil d'aconseguir.

dissabte, 19 de març del 2016

EGIPTE: Pinzellades fotogràfiques des d’ASSUAN a les piràmides de GUIZA

Com deia Terenci Moix, les piràmides són com tothom suposa però més grans del que se sol imaginar.


És el meu segon viatge a la terra dels faraons, encara no me n’he anat i ja sé que vull tornar-hi. En estos moments estem a Assuan. 


Però toca acomiadar-nos-en d’esta ciutat que ens ha servit de pont per conèixer la població núbia. 



I endinsar-nos en el llac Nasser.


Volem anar a El Caire per agafar l’avió, però el trajecte el fem en dues etapes. De l'anterior viatge a El Caire recorde l'amarga de la ciutat del Morts: una esgarrifant imatge.

El primer tram, ASSUAN- LUXOR, el fem per carretera. És altra manera de conèixer el país, altra perspèctiva totalment diferent i més autèntica que la més idíl•lica navegant pel Nil. Anem escoltats per la policia, les mesures de seguretat imperen. Als egipcis els preocupa el tema del fanatisme que no fa bé a ningú, no volen que els forasters deixem d’acudir al seu país a admirar tot l’esplendor del passat i no volen deixar d’oferir la hospitalitat natural que solen donar sempre. 

El que ens trobem de camí és un terreny àrid, ressec. Vora la carretera hi ha cases disperses, també passem per menudes poblacions. No perd detall, mire pel vidre del vehicle i els que seuen a les porta de les cases em miren.

Fem el trajecte sota protecció policial.

Després el trajecte de LUXOR a EL CAIRE el fem amb avió.

I arribem a Sakkara. En este racó viatger ja ho tinc tot dit sobre esta i les altres piràmides que després d’esta primera parada, anem a veure. No cal repetir, simplement voldria matisar que la màgia de les piràmides es manté intacta, no es perd en el temps, ni mirant-la una ni mil vegades.

Sakkara




antiga Menphis











Guiza

QUADERN DE VIATGE, EGIPTE, estiu any 2000

dimarts, 15 de març del 2016

RESSENYA de cine: MOOLAADÉ


MOOLAADÉ
Ousmane Sembene

Al món hi ha tradicions que no entenc i no m'agraden. Malauradament hi ha algunes que són molt importants per a certs grups de gent i l'erradicació és difícil. Mooladé tracta sobre una d’elles: l’extirpació del clítoris, l’ablació infantil, la “salindé”, en l'idioma local

M’apassiona viatjar i conèixer noves mentalitats, procure estar oberta a tot perquè pense que és enriquidor el contacte entre diferents societats, però hi ha aspectes que no tolere com és l’opressió a les dones: no es tracta d'un problema de pensaments individualitzats sinó més bé un problema de cultura i educació.

Este és  el tema del documental- pel•lícula  Moolaadé.  El director és senegalès, la pel•lícula es va filmar a Burkina Faso. Els personatges no són actors,  el director utilitza la càmera oculta. I cal dir que és una pel•lícula valenta, perquè és una denúncia de la situació real a l'Àfrica, és un granet d’arena en la lluita per una societat més justa. El que vol el director amb el film és conscienciar de la necessitat d’una societat mica menys violenta contra les dones. 

Generalment, l'ablació és porta endavant cap als set anys, encara que segons cada família també pot ser als cinc o també fins els nou. No puc més que posar-me les mans al cap pensant en la barabàrie que suposa per a una xiqueta tallar-li de rodó una part del seu cos, sense més ni més, només perquè a les mares i a les iaies i a les besàvies també els ho han fet. Quan se ès tan menudeta no entens què és el que et van a fer i tampoc les repercussions que comporten.

La circumcisió femenina és un esdeveniment important en la vida de les nenes, aixó és el queles fan creure. Les mares preparen les filles seves mentalment per resistir el dolor quan el ganivet talla el tros de carn i generalment les mares tarden dues setmanes en la preparació-consciència del fet important per a la seua vida que suposa. Les mares conten els que a elles contaren les seues mares i amb eixa preparació les ensenyen a no queixar-se perquè això suposaria ser la millor esposa. 

Les mares avisen les filles que no han de cridar si senten dolor, sinó seran considerades males dones i no sabran aguantar la vida al costat del marit que en un futur tindran. 

La pel.lícula parla sobre tot este tema sense callar res posant de protagonista a Colle Ardo que viu en un poble rural. És una dona valenta que lluita en contra de la tradició de la circumcisió femenina. Fa set anys, no volia que la seva filla fóra mutilada perquè en el ritual de vegades moren xiquetes. Va ser una decisió difícil perquè els homes africans no volen una dona casada no mutilada. Però hi ha excepcions. la filla va a casar-se amb el cap d’una tribu, el jove viu a Paris i és un ric pretendent. Si estan educats a Europa vol dir que la familia té les idees més lliures.  

La pel•lícula s'inicia quan sis xiquetes s’escapen de la circumcisió femenina. Les noies tenen por de morir i saben que poden acabar els seus dies durant aquesta pràctica. Dues d’elles escapen a la ciutat , i acaben malament quan se senten apressades i les altres quatre va a parar a casa de Collé demanant protecció perquè saben que té una filla sense mutilar.

I és que alhora que està el ritual heretat de les avantpassades, hi ha altra tradició màgica de Moolaadé. Moolaadé significa dret de protecció. 

Sembla una contradicció, per una banda està la tradició de la mutilació i per altar la tradició de protecció.

A la casa de Collé no tenen portes i només una corda assenyala l’entrada. La corda és suficient.això és la mooladé. Les xiquetes estan fora de perill mentre no traspassen la corda.

Les dones majors responsables de la circumcisió descobreixen les xiquetes a la casa de Collé però no poden fer res perquè estan protegides per la mooladé i per la Colle que es nega a cedir les noies per a l’ablació. La mooladé es trenca amb unes simples paraules que Colle es nega a pronunciar per la qual cosa es apallissada a la plaça publica.

Amb tot apareix el problema de la filla casada amb el fill del cap de la tribu, quan eix el probelma de la casa de Coré, ja no volen a la jove perquè no està mutilada. El marit francès ha de renunciar al matrimoni si vol ser considerat com a fill.

El director no vol una solució per als problemes d'Àfrica  només vol mostrar a tothom la realitat. Vol ensenyar als mateixos africans que no hi haurà progrés ni intel•lectualitat si els homes  prohibeixen a les dones simples coses, com escoltar les ràdios que donen a conéixer el món. A les ràdios poden escoltar també que l'Islam que no obliga a la mutilació.

Este seria el senzill resum del documental però al seu interior hi ha una sèrie de temes transcendentals com el poder de la tradició, la tortura, la humiliació pública, el suïcidi, la mort i l'assassinat, la màgia, el feminisme, el fanatisme, el sexisme, les repercussions de la mutilació, la poligàmia, l'abús de xiquetes...

En conjunt, per contingut i forma, és una pel•lícula dura però necessària, colpidora però molt bonica per estètica, amb  els colors especials d'Àfrica i malgrat ser molt lenta, és molt bella. M'agradà la música ...m'agradà veure la vida senzilla... m’agradà tota ella.

dissabte, 12 de març del 2016

SINTRA a PORTUGAL: el poble i el Palau Nacional

Ha valgut la pena l'escapada a Sintra, he vist un poc del poble i el palau nacional, el palau da pena, el castelo, i una quinta treta d’un conte de fades...

Palau Nacional de Sintra.

La visita a Sintra és recomanable, pel seu Palau da Pena, pel seu Castelo das Mouros, per la seua Quinta Regaleida, també pel seu palau nacional i per trepitjar el poble.

El que hi ha per a visitar...

El palau nacional és dels segle XIV i està al cor històric de la ciutat. Hi visqueren els reis de Portugal durant 8 segles per la bonança del clima i pels boscos propicis per a la cacera.

Crida l’atenció la façana. La mirem i la remirem. Ho fem per un costat i per altre, ens asseguem enfront i a les escalinates. Destaquen les xemeneies, per diferents i per enormes.

La façana del Palau.
I és que en veure-les no ens eix més que l'exclamació: quines xemeneies! Són immenses i còniques, tan cridaneres que allà on vas per Sintra es veuen sobreeixint entre les teulades. Tal volta exagere, perè el que si és cert és que fins i tot també es distingeixen des del palau da pena i des del castelo, que estan situats a les parts altes dels voltants. I quan entrem dins del Palau per visitar-lo, una vegada arribats a la cuina, em quede bocabada quan em col•loque davall d’una d’elles.

Les xemeneies.

Decoració ceràmica a l'escala.

Els salons denoten la vida dels reis, amb els luxes corresponents.

Hi ha barreja d’estils, és la tònica general en tot els que estem veient a Sintra, però esta barreja alhora ho fa irrepetible, únic. Hi ha sales decorativament variades, en colors i  en símbols... cadascuna per a un membre de la família, cadascuna per a una finalitat. Hi ha decoració, mobiliari, retrats familiars blasons...La sala dels escuts és impressionant. I m’agrada molt la quantitat de ceràmica dels segles XV i XVI hispano morisca que hi ha. Tot fa d’este palau un conjunt especial.

Interior del Palau.

Fem una passejada pel poble que està de gom a gom. Quanta gent¡ No en cap més. I de tendes i llocs de menjar i beure tampoc en falten, hi ha molts per assortir l'allau de visitants que tenen.

Sintra, el poble.

Em recorda Castell de Guadalest a Alacant i també un poc al Saint Michel a França, i l’associació mental la faig per les nombroses botigues, per les costeres i també per la gentada.

Passeig pel poble.

Hi ha botigues que atrapen, hi ha una situada a un primer pis molt cridanera. M'agrada. I no sóc de els que cauen facilment en la roda de la compra.

Passeig pel poble.


Han vestit una maniquí i l’han posat molt elegant al balcó, com mirant la gent que passa.

Passeig pel poble.

Cert que convida a entrar i com és una tenda tan bonica i ven complements tan diferents, una vegada dins, també puc dir que convida a no eixir mai i estar tot el temps mirant el que tan ben col•locat hi ha. Són arracades, polseres, collars, mocadors, bossos de mà... tot de qualitat. I la propietària és molt amable i convincent. Com just hui celebre l’aniversari em faig jo mateixa un regal, unes arracades i collar fet tot  amb cerámica portuguesa... per a lluir en ocasions especials.

Passeig pel poble.


QUADERN DE VIATGE, LISBOA i voltants, estiu 2014

dimarts, 8 de març del 2016

RESSENYA LITERÀRIA i de cine: CAMINO A LA ESCUELA


CAMINO A LA ESCUELA
Pel•lícula i documental
De la pel•lícula: Pascal Plisson, guionista i director
Del llibre: Marie-Claire Javoy,  co-guionista de la pel•lícula

He acabat de llegir el llibre. He vist el documental. Ha estat un plaer i un goig. Si, així és, “Camino a la escuela” es pot llegir i també es pot veure. El que canvia és simplement que el llibre relata més històries. I podrien ser moltes més perquè l’equip de treball de guionistes tenia a l’abast 60 vides més, totes similars a les escollides.  Coincidint amb l’estrena del documental es publicà el llibre l’any 2014. Jo vaig començar pel llibre i a mesura que avançava en la lectura, sentia la necessitat de veure caminar i córrer,  a traves de la pantalla, a aquells protagonistes.

“Camino a la escuela” és l’aventura real d’uns xiquets i xiquetes de diferents països arreu del món per arribar a l’escola des de sa casa, una casa que està allunyada de tot i de tots. I és una aventura complicada, no pels quilòmetres, que no en són pocs, i que han de fer per arribar al lloc on van a estudiar, sinó pels perills que s’hi troben sovint i que han d’anar salvant sobre la marxa, sense adults que els ajuden, de vegades amb l’única companyia d’altres xiquets com ells que també van cap a l’escola.  L’actitud dels pares és important i meritòria perquè sabent com és d’important rebre educació, deixen els fills anar-se’n i exposar-se als entrebancs diaris que s’hi troben. I els animen i els motiven a no perdre l’ànim. En la gran majoria dels països els xiquets no van a l’escola i es queden a casa treballant i aportant guanys.

El llibre em va seduir des de la primera pàgina, està relatat de manera directa i en present, amb tant de detall,  que sembla que estàs mirant el documental.  I hi ha una raó, el llibre està escrit per la co-guionista del documental. No em va costar gents capficar-me en la lectura sobre aquells mons tan variats: el de Zahira de 12 anys, del Marroc, el de Kàtia de Siberia i de 9 anys, el de Samuel, de 12 anys i de la India, el de Trevor australià de 7 anys, el de Carlitos de la Patagonia Argentina d’11 anys i el de Jackson de Kenia d’11 anys. El llibre està més complet que la pel•lícula, en la que eixen només quatre de les històries escrites, imagine que per limitació de durada cinematogràfica. Però, de la mateixa manera que la lectura, la pel•lícula em va atrapar, la vaig veure absorta sense dir ni una paraula i en acabar, em vaig quedar amb la gana de veure als altres tres personatges i les seues peripècies per anar a l’escola. 

El llibre en va fer un efecte immediat: vaig sentir la necessitat de compartir el que anava llegint sobre la marxa...i ho feia amb qui tenia més a prop, després d’un capítol o pàgina bé fora un company de feina o un alumne... sense importar l’edat que tinguera. L’efecte de la pel•lícula va ser similar.

Conèixer “Camino a la escuela” és necessari en un món occidental on els xiquets ho tenen fàcil, en una societat en la que a la majoria els sobra de tot, en unes cases on l’educació escolar és un segon pla i on el mestre està infravalorat i la seua opinió poc compta. Esta pel•lícula i este llibre deuria de ser de visió o lectura obligatòria per mestres, per pares i per alumnes, a ser possible tots junt en una tala rodona. 

Sóc viatgera i sóc mestra, és inevitable que estes emotives històries m’enganxen perquè parlen de racons del món i parlen d’educació. Però estic segura que no cal ser mestre o viatger per emocionar-se... només cal traure el punt de sensibilitat que cadascú té. Els xiquets captiven amb la seua fortalesa i coratge, amb la seua innocència i tendresa, amb el seu dia a dia... tenen un caràcter que contínuament he anat comparant amb el dels xiquets que m’envolten cada dia. Són històries dolces i amargues, dolces per l’optimisme de qui vol i sense quasi poder fa i amargues per comprovar en quines condicions de vida passen moltes famílies.

I m’agrada la il•lusió per aprendre que demostren. Estos protagonistes tenen clar que l’educació que reben per part dels mestres val la pena, és un regal, és una oportunitat. Els xiquets des de menuts, tenen un objectiu marcat, una professió en ment que volen arribar a exercir sempre en bé de la comunitat. I tot ho fan perquè tenen uns valors arrelats, tenen una educació familiar ben assentada en pilars forts que els porten a no ser egoistes i a fer el sacrifici que fan en vistes a un futur ajudant de la mateixa que a ells els estan ajudant.

Estos xiquets i xiquetes ens donen una gran lliçó de vida: la que qui vol, pot. Són xiquets que es fan adults a pas de gegant perquè les circumstancies així obliguen i front a nosaltres, espectadors o lectors, fan el rol de mestres amb el seu exemple transmetent uns grans valors i potencials que ja voldríem molts: capacitat d’esforç, de treball, de salvar els entrebancs de la discapacitat... tenen fortalesa, auto motivació, esperit fort per superar l’adversitat, tenen  projecte de vida clar, uns somnis...esperança... Estos xiquets ens ensenyen els significat de paraules com solidaritat, valentia, constància, valor i fe en el futur.

dissabte, 5 de març del 2016

AGDE ( FRANÇA)


Un poble atípic pel color predominant, Marco Polo el qualificà com la perla negra del Mediterrani.

Este trompe-l’oeil, és una de les sorpreses que el poble amaga.

A Agde anem des de Montpeller que és la nostra seu en este viatge per la zona sud de França. De Montpeller he visitat la catedral i els  voltants, el barri antigona i passem temps per la neuràlgica place de la comedie. L’estació de Montpeller està molt bé, nova i amb serveis per a les necessitats bàsiques dels viatgers. A la bitlleteria s’ha d’agafar numero per al torn i si hi ha disponibilitat de servei en espanyol et donen altre número a banda. Tot un entramat de normes que al final de viatge ja esta desxifrat. Ha estat bé el servei en espanyol perquè així d’una tirada hem comprat tots els bitlles del dia, anada i tornada. 

De camí veiem la catedral de Beziers...no parem...tal volta en altra ocasió...

catedral de Beziers des del tren...

Arribem a Agde i visitem el poblet. Té al voltant d’uns 20000 habitants, un poc més, així que tampoc és tan xicotet. Originàriament fou habitat pels grecs que la fundaren fa 2600 anys i en honor a la deessa grega Agatha Tyche li van posar nom, és la raó del per què veiem per tot arreu el nom d’agathois nomenant als seus habitants, com una derivació del nom de la deessa grega.

Poble que porta el nom en honor a una deessa grega.

Durant el segle XVII la ciutat prosperà amb el Canal du Midi que creua la ciutat. D’eixa mateixa època d’esplendor daten les grans cases que s’hi veuen. El Midi li donà riquesa. Amb el temps el port de Seté cobraria protagonisme perquè al seu riu es va fer innavegable per culpa del sediments.

Nosaltres volem veure eixe canal i, si es possible, passejar un tram. Mirem els horaris del vaixell del Midi i no ens venen bé, ocupen mitja jornada i són massa hores per a nosaltres. El que si fem al final de la jornada és un tram a peu, arribant fins la resclosa redona i donant un passeig pel canalet que dona al gran canal, un encert de passeig que es mereix un capítol a banda que explique tot al voltant del Canal du Midi que és Patrimoni de la humanitat. 

La resclosa i tram a peu que mostraré a banda.

Agde ressalta per les construccions en basalt, que és pedra negra. I és que la ciutat està construïda al peu del Mont Saint Loup, un antic volcà. La costa volcànica del Cap d’Agde que està prop, també té l’arena de la platja negra. 

Altre aspecte que em crida l’atenció és la quantitat d’artistes que hi viuen, hi ha tants que hi ha ruta per a veure’ls als seus tallers propis. Hi ha escultors, pintors... també teixidors. Tenen els seus llocs de treball i exposició.

Hi ha molts "ateliers", tallers d'artistes.

La catedral ressalta perquè sembla un castell fortificat però està encaixada entre cases i no es veu en totalitat. És originaria del segle XII i per ser tipus fortalesa i negra  el viatjant Marco Polo en arribar a esta població i veure-la, la va descriure com la perla negra. Entrem dins i un detall em crida l’atenció, és la figura del Papa romà pintada en un lateral com si fos un assistent més, a punt d’escoltar la celebració litúrgica, és una pintura que sembla real. No és l'unica pintura que enganya que veurem a la ciutat.




La catedral sembla una fortificació.

També el trompe-l’oeil (trampantojo en castellà) que hi ha a una placeta a prop de la catedral, la place Picheire, no sembla pintat. És el trompe-l’oeil, que s’hi podria traduir com “enganya ulls”, més bonic i gran que he vist mai, i n’he vist uns quants, sobre tot a Itàlia. És un dibuix  tan ben fet que no se sap què es real i que es pintat, de fet hi ha un fanal que es confon amb el que esta dibuixat. Tota una obra d’art urbà.

Trobem un trompe-l’oeil digne d'admirar, es confon què es real i què és pintat.

El passeig pel centre històric d’Agde es fa ràpid, primer hem parat a mirar un fragment de les muralles.

Les muralles.

Tot el que s’ha de veure està prop un de l’altre. Fem una ruta circular observant façanes més antigues, les de basalt que conviuen amb altres més modernes,






La pedra negra ressalta en les construccions.

I algunes que malgrat ser de construcció actual semblen de principi de segle XX, és el cas d’una drogueria en la qual pare per observar-la amb deteniment. 

En esta botiga hi ha de tot...

Hi ha un carrer ple de restaurants, i el que destaca és que hi ha de totes les nacionalitats: marroquí, vietnamita, tunisià, indi... i francès per suposat. Hem acabat al riu Herault i el port pesquer.


El port pesquer.

QUADERN DE VIATGE, SUD DE FRANÇA, estiu 2015



dimarts, 1 de març del 2016

RESSENYES de cine: NADIE QUIERE LA NOCHE



NADIE QUIERE LA NOCHE
Direcció : Isabel Coixet

“Nadie quiere la noche” és una gran pel•lícula que ens mostra un fictici i temerari viatge èpic basat en personatges reals. Està ambientada en Grenlàndia on viu la cultura inuit. Fa poc, el llibre “Los inuit. Cazadores del Norte “  em va apropar a este poble tan desconegut  i en esta ocasió, de nou la saviesa i experiència de l’antropòleg  Francesc Bailón, m’ha ajudat a entendre els habitants d’aquelles terres. Bailón té altre llibre publicat “Los poetas del Artico. Històrias de Groelandia"on, entre altres coses, explica la veritable història de les protagonistes de la pel•lícula Josephine Peary i Allaka, història que coneix per boca dels seus descendents amb qui va conviure en una expedició feta l’any 2004. 

Tenia ganes de veure "Nadie quiere la noche", Francesc Bailón va ser assessor antropològic en la pel•lícula i per a mi, era garantia de treball seriós i de qualitat. I en part m’ha agradat perquè sabia, de bestreta, que tot el que es parlara sobre els inuit, la manera d’actuar, de ser... estaria ben tractat.

La pel•lícula la vaig veure en angles i subtitulada en català. M’agraden les pel•lícules en versió original, ja ho he dit en altra ocasió i cert, m’agradà escoltar la veu de Juliette Binoche. Però si he de destacar algun aspecte de Juliette Binoche, no és el to o modulació de veu sinó la magnifica interpretació mostrant el progressiu canvi d’actitud de la protagonista Josephine quan el seu món va caient a poc a poc fins a arribar a un estat deplorable. La seua interpretació és fabulosa. 

I quin canvi! Al principi apareix com una dona burgesa, rica i culta, pujada al seu pedestal personal que li atorga supremacia i autoritat. Amb tossudesa i valentia vol fer un viatge cap al Pol Nord per reunir-se amb el marit, l’explorador Robert Peary. I el fa. Peary és un protagonista que està omnipresent en tot moment però que no apareix mai en pantalla. És l’any 1908 i Peary és un dels homes que a principis del XX lluitava per ser el primer en col•locar la bandera al Pol Nord. Josephine mamprèn el viatge per amor,  pretén compartir amb el marit el moment de glòria. Eixa és la primera intenció però a més a més, al final resulta ser un viatge cap al descobriment interior i el de la veritat, una veritat que li costa assimilar però que ha d’acceptar. 

Quan arriba al lloc d’espera, es troba amb Allaka, una humil dona inuk interpretada per Rinko Kikuchi, a qui ja havia vist en Babel, mostrant-nos la societat de Tokio. En este cas interpreta amb mestria a la jove que també espera al tinent explorador. El personatge d’Allaka m’agrada, tal volta per contrast amb el de Josephine que cau mal des de l’inici per no saber, ni voler, adaptar-se al mig on està. Allaka, la seua innocència i el seu llenguatge limitat, però comprensible, ens proporciona els únics tocs d’humor en esta colpidora història.

Allaka canviarà la vida de Josephine i la concepció que fins ella tenia, li donarà una lliçó d’humilitat i la baixarà del pedestal des del qual dirigia a tothom. Són tan diferents una de l’altra, que és inevitable un xoc entre mentalitats. Tanmateix, totes dues contrincants acaben vivint una estreta relació perquè impera la supervivència. I esta relació, l’evolució i el canvi d’actitud de Josephine és el que engrandeix la pel•lícula perquè al final es crea una complicitat entre les dues dones que en altres condicions mai existiria. Les condicions de l’hivern a la tundra amb sis mesos de foscor i fred són extremes. Pateixen fam, fred i por, i ho han de suportar juntes. I com poden ho superen. 

És una pel•lícula bella, pels paisatges, per la relació de les protagonistes, pel tema d’amor per moltes bandes... és convincent i amb emotiva tendresa i duresa en la part final,  que no conte però si dic que em colpeja l’ànima i crec que ens colpejà l’ànima a tots els espectadors que compartiem sala. Y pel que he llegit en una entrevista, la pel.ícula també colpeja l’anima de la protagonista. Diu Binoche que acabà “tocada”: van ser unes condicions molt dures de rodatge, l’abric pesava molt, es va aprimar 8 quilos, va suportar molt de fred... i sobre tot va conéixer el món inuit, tan diferent al seu, i els sacrificis que com grup són capaços de fer.

Malgrat agradar-me la pel.lícula, mentre la veia vaig trobar un aspecte que em va distreure just en les escenes més emotives: les de l’interior de l’iglú. I ho comente per si alguna persona va pensar el mateix, per a que acabe entent-ho, com a la fi, jo ho he entés. Mentre m'emocionava amb les dues actrius, el meu cap analitzava l'iglú i em semblava  massa gran i que contrastava amb el que ens havien mostrat quan es veia des de fora. Després he sabut que estava equivocada, però en aquell moment va ser incontrolable que la ment pensara el que pensara.

I  he sabut del meu error gràcies a Francesc Bailón. Quin privilegi! No?. Sobre si l'iglu des de fora era més o menys gran, la veu experta  m'ha dit que l'aparença enganya, ja que per dins sempre és més gran que vist des de fora. Em fie de la seua paraula, ell en sap més del tema, jo no n'he vist mai cap i ell pertany a l'associació de constructors d'glus de Catalunya. I a més a més sap moltes anècdotes sobre el  rodatge, una d'elles, centrant-me en la meua obsessió per l'interior de l'iglu, és que per a la filmació de les escenes de l'interior, es va construir un de porespan tallat pel mig per a facilitar la feina.

Amb tot, cal dir que recomane la pel.lícula a tots aquells que, com jo, vulguen gaudir amb este insòlit viatge, amb el contrast de les dues cultures contraposades i també, amb la fotografia que és preciosa, Cada fotograma és un cant a la blanca i nevada naturalesa. Rodada en gran part en Noruega i també a Grelàndia, l'ambient gelat es contagia per mig dels paisatges i per mig de la foscor que ningú vol però que s’imposa.

En general m’agrada el treball d’Isabel Coixet perquè mostra els sentiments cruament sense pors ni miraments. Esta pel•lícula és una mostra més. 


.