LA VALL D’ARAN: VIELHA

 "Vall d’Aran, el lloc que mai s’oblida"…que en aranés és: ”Val d’Aran et curne que nu se desbrembe”…Que bonic és tenir riquesa de llengües! 

Me’n vaig a la Vall d’Aran, (i voltants) buscant la fresqueta, desprès de fer una parada en El Pont de Suert i descobrir un bonic poble que dona moltes opcions per quedar-se més temps, seguim la carretera de França, la nacional 230 que creua el túnel de Vielha.

M’envolta un paisatge espectacular muntanyenc. En no res creuaré el túnel. No és la primera vegada que vinc per esta zona, però ja fa molt de temps… De fet la primera vegada que vaig vindre per esta carretera encara estava el túnel vell Alfonso XIII, el que  fou construït entre 1926 i 1948 i tardà molt per motius tècnics i politics…com la guerra civil. La construcció del túnel era una reivindicació que portava anys fent-se i els aranesos aprofitaren que el rei Alfonso XIII anà a la inauguració del port de Bonaigua i començaren a cridar ben fort davant del rei que volien el túnel, que era necessari i urgent. I tan fort cridaren que el rei va accedir a la demanda. El projecte inicial era per a tren però en 1928 es canvià a carretera. Va ser una decisió visionaria perquè en aquella època no hi havia molts cotxes i pocs donaven importància a una carretera.

El túnel va canviar la història i la vida socioeconòmica de la gent aranesa creant un pas directe amb Espanya. Abans vivien aïllats en els mesos d’hivern i en estiu la comunicació era limitada. Hi havia comerç de mercaderies però escàs, perquè les entrades i eixides eren a peu o a cavall per perillosos ports de muntanya, així que la majoria de la gent vivia del que produïa: vaques, gallines, conills... Tot es baixava a les firen una o dos vegades a l’any per adquirir altres productes. 

Construir el túnel vell no fou fàcil. No hi havia ni mitjos ni coneixements com ara. I va haver accidents mortals. Les condicions laborals no eren gens bones. En temps de postguerra van comptar amb la col·laboració de presoners de Franco. En una boca del túnel hi havia com un campament de barracons  on vivien el treballadors i fins i tot algun servia d’escola. Ho puc imaginar, i també el fred que patirien.

Quan s’enllestí era el més llarg del món amb 5240 metres. Però els problemes continuaven.  Al principi en hivern queien les estalactites tapant la boca d’entrada. Però problema que eixia problema que se solucionava. Amb l’augment de l’ús dels cotxes i especialment l’obertura de l’estació d’esquí Baqueira Beret en 1964, el pas pel túnel de Vielha es popularitzà. L’obertura del túnel i l’entrada de més gent va influir en la societat aranesa amb noves maneres de viure. A mesura que augmentava la circulació de cotxes el túnel anà deteriorant-se. Any rere any es notaven mancances i ja no cobria les necessitats del segle XXI,  per la qual cosa en 2002 s’iniciaren les obres d’un túnel paral·lel de tres carrils que fou inaugurat en 2007 amb el nom de Túnel de Vielha Juan Carlos I.

En no res arribem a la capital de la Vall d’Aran, i no solament és capital de la  comarca també del  Mig-Aran. La comarca té 33 pobles, la majoria formats per cases de fusta i pissarra, és el que els caracteritza, això i el voltant natural muntanyenc  frondós i verd. 

També el fet de que es parla l’aranès o occità,  la llengua dels trobadors que es remunta al segle XVI i que conviu junt al castellà i català. Quanta diversitat! Les llengües enriqueixen i estos pobles mantenen l’essència pròpia alhora que saben obrir les portes al viatger. Abans d’arribar al poble passem per davant del Parador  Nacional des d’on es veuen  unes  boniques vistes perquè estem molts alts, més que Vielha que està a 974 metres d’alçada.

Tenim un hotel cèntric, en no res caminant estem en la part històrica del poble. Hi ens quedem 5 dies. Sovint  fem el passeig fins el centre on està el riu. És l’afluent del Garona, el Nere i divideix el poble en dos donant-li frescor.

Seguim l’avinguda Castièro i passem per un gran ós que és un animal destacat en els Pirineus, i he llegit un estudi del govern català que afirma que últimament ha crescut el nombre d’exemplars. És una bona noticia. 

A l’avinguda també veiem edificis plens de botigues per a que el visitant s’emporte records. També hi ha molta botiga de roba d’esport. I és en estiu quan trauen les ofertes, és rentable comprar, hi ha roba bona a bon preu. També hi és el mercadona i restaurants… Vielha és el municipi més gran de la Vall, amb quasi 6000 habitants.

Un dia fem un passeig per carrerons amb un expert en història local i en cultura aranesa perquè es dedica a recuperar història i tradició. Claudio, que e´s el seu nom, és una persona que passa moltes hores en arxius escorcollant sobre la seua terra i el orígens, que busca i troba sobre la Vall d’Aran que tant estima. En el recorregut guiat ens fa parar en detalls que se’n passarien desapercebuts i això m’agrada, mirem cims de muntanyes, teulades... Passem per davant de cases riques i altres modestes, mostrant-nos diferents tipus de construcció i materials.

Ens diu que les pedres parlen  parant davant d’un escut en una façana. És cert que és important llegir el hi ha inscrit perquè ens parla del passat històric.

Alguna d’estes cases són ara bars de música i el veïnat no dorm. Una pancarta en la façana demostra el malestar i la impossibilitat de dormir pel soroll nocturn.

Anem per on anem, sempre escoltem o veiem el riu. I també les altes torres com la Torre Martinón al carrer Major,  seu del museu on poder descobrir la història de la Vall. És una casa del segle XVII amb finestres renaixentistes. No hi ha referència sobre l’origen exacte però a la porta hi ha una inscripció amb l’any 1610 època d’esplendor de la zona. La casa va passar per moltes mans fins l’any 1974 que la comprà Miquel Farré i Albagués que la va cedir per a fer el museu. La casa té nom d’un general però no s’ha trobat cap documentació que la relaciona amb el tema bèl·lic.

Vielha és una població menuda i es vaja per on es vaja sempre s’acaba al mateix lloc. Aconselle endinsar-se per carrers transversals als principals, els més menuts i estrets, que és on s’hi troba altra Vielha allunyada del bullici turístic.

En un carrer sense eixida trobem la “senyo Maria”, aranesa però també amb nacionalitat francesa. Estem molt a prop de la frontera i hi ha molta relació amb el país veí. Maria era de jove pastora, un símbol en forma de creu a la porta de sa casa assenyala que era el distintiu del ramat familiar. La saviesa de la gent gran s’ha d’aprofitar i nosaltres escoltem Maria que amb avidesa va contant coses del passat. Al costat de sa casa, el fill té un bar, cert que és un raconet agradable i  tranquil per parar a descansar.

Tornem al carrer Major on està la casa Rodes, edifici residencial renaixentista del segle XVI i XVII que ha estat recentment restaurat. La inscripció a la porta diu 1608. Està qualificat de monument històric des de 1980. És possiblement la casa millor conservada del poble.  La família Rodes fou de les més importants de Vielha al segle XVII, dos foren metges, altre notari o altre doctor en dret en temps que poca gent eixia de la Vall i estudiava.

Continuem al carrer Major. Un home, ja gran, amb molta experincia al cos, descansa en un banc de pedra a la façana de l’edifici que estem veient, és l’amo de la casa del costat on s’anuncien activitats turístiques pels voltants. És una casa que té una balconada ben decorada amb elements del passat, esquis i raquetes d’esquiar, sabates de fusta...  El senyor comença a parlar i acaba contant la seua vida, fins i tot, garrot en mà, va a casa per buscar unes fotos antigues del carrer i del seu ofici. Els senyor ens mostra una fotografia feta un dia de matança de porcs. Hi ha molt d’embotit penjat per assecar-se. Ja se sap, del porc s’aprofita tot i així ens ho conta. Abans era la manera de sobreviure, vivien amb el que produïen en casa i intercanviant-s’hi productes. També ens mostra fotos d’ell de jove i del carrer en l’antiguitat... i de la casa Rodes, que ell sempre ha tingut de veïnat. Dona gust escoltar-lo parlar. Si per ell fora, no pararia...

Seguim el passeig i arribem al pont de ferro amb un cartell que explica com la força de l’aigua del riu feia funcionar la fàbrica de llana. És altra activitat que es pot fer: visitar la fabrica de llana, que està seguint el carrer i  que fou construïda a finals del segle XIX per Josep Portolés, veí de Vielha. Esta fàbrica va suposar un avanç industrial per a la zona. En 1999 el Consell general d’Aran comprà la fàbrica per a la recuperació i  donar a conèixer la industria que fou tan important en la Vall.

Seguim caminant... en Vielha hi ha raconets especials com un antic safareig i abeurador que trobem de cami.

… i de nou estem en el centre, el cor del poble i davant de l’església. És el punt neuràlgic, de fet la primera vesprada-nit només arribar, hi estan fent balls populars aranesos. Hi ha molt d’ambient, estrangers, espanyols i també locals que parlen en la seua llengua. La llengua aranesa o occitana està viva,  veiem molts cartells escrits en aranés. Sabent valencià alguna cosa s'enten. 

L’església de san Miguel és d’origen romànic i edificada en etapes, per la qual cosa es veu estil gòtic arranés. Esta dedicada al sant que també fou príncep. Destaca el campanar fortificat que faria funcions defensives en el passat, donat que l’església estava dins del recinte d’un castell emmurallat del que no queda res.

Parem atenció en la portada amb cinc arcs on estan representats passatges bíblics.

Dins veiem una sola nau i volta de mig ount i un retaule gotic de san Miguel del segle XV, unes pintures gòtiques i barroques  i una pila baptismal del segle XII.

Però de tot destaca el Crist de Mijaran, un valuosa talla romànica considerada de les millors del món, que formava part de la destruïda església de Santa Maria de Mitjaran. Data dels segle XII. Es diu que el bust de fusta és l’únic fragment que es conserva de l’ escena de la baixada de la Creu del segle XII realitzada per un dels Mestres del taller d’Erill del romànic llombard que s’instal·là en la vall propera de Boi.

A la plaça també hi és l’ajuntament,  un edifici del segle XIX, 1829,  rectangular de dos plantes amb balconada i espai de porxada amb set arcades.

Hi ha altres edificis que configuren en  conjunt una plaça acollidora.

Tot està al marge del riu, hi és el pont que tothom fotografia en primer lloc. És inevitable, per la bellesa del conjunt que forma l’aigua per les flors... És des d’on s’inicia la part antiga, abans era un pont medieval i fou destruït per les inundacions de 1937. Este punt és  per on passava el Camí reial que unia, i segueix unint, tots els pobles de La Vall. De fet és la carretera per on anem amunt i avall per visitar els voltants.

Altre dia, en un passeig sense rumb, ens endinsem per altres carrers, trobem altre pont que és de fusta i el creuem.

Parem a la plaça d’Aran on està el palau de la generalitat, el Conselh Generau d'Aran constituït oficialment després de les eleccions de 1991. Està bé que la comarca puga decidir sobre què fer o com fer sense dependre d’administracions centrals i allunyades de la realitat, que només coneix qui ho viu. A la plaça veiem un monument dedicat a la llengua aranesa fet l’any 2008 en pedra i acer amb la creu de Tolosa símbol d’Occitània.

Seguint carrers molts animats, plens de vida i de color, amb les jardineres ben florides, arribem a la plaça de la llibertat. En 2010 s’inaugurà la remodelació del passeig condicionant-lo per a vianants, circulació en un únic sentit i sense lloc per aparcament. Així es recuperà el caràcter comercial que tenia abans i es creà un espai mols agradable per al passeig. És sense dubte un bon lloc per gaudir d’un descans i prendre una cervesa o café.

De dia o de nit...val la pena la visita a Vielha...

Imatges nocturnes procedents d'Emi Gargallo i Maribel Gomez

QUADERN DE VIATGE, estiu 2022 VALL d’ARAN

BAEZA-II PART (Jaen)

 Baeza és bonica, monumental... però tanta gent impedeix veure-la bé.

Hem vist ja un poc de Baeza,  primer la plaça del Populo i després hem entrat a l’antiga universitat, ara estem a la plaça de Santa Cruz, que com tota la ciutat està plena de gent. Fent honor a la veritat, la nostra guia local, que se la veu experimentada, intenta evitar gentada i sovint canvia de trajecte. Però de vegades és impossible, especialment quan la placeta és menuda, com és el cas on ens trobem en este moment. I és que és un punt important  perquè mires per on mires hi ha monuments destacats. 

El primer que observem és l’església de la Santa Cruz d’estil inusual. I és que  és d’estil romànic tardà, amb elements visigots, de finals del segle XIII, de les poques mostres que hi ha a Andalusia que a més a més, s’ha conservat perfectament. La façana té elements neoclàssics amb decoració dels capitells de les columnes. Fou parroquia fins al segle XIX. L’edifici fou restaurat l’any 1950. I actualment és la seu de dos de les confraries més antigues de la ciutat, amb images destacades en la setmana santa baezana.

Just enfront està el Palau de Jabalquinto, màxim exponent del gòtic isabelí amb influències mudèjars. Una veritable joia plena de curiositats. Antigament este zona era la més important, la calle Real, la que unia esta plaça amb la de Santa Maria, on està la catedral. El palau el manà construir, a finals del segle XV un cosí de Fernando el Catolic, Juan Alfonso de Benavides Manrique, señor de Jabalquinto. En 1720 a petició del seminari de san felipe Neri, tot just al costat i per ampliació del mateix, els comtes cediren el palau, reservant el dret per a ells i els successors de tenir habitació quan anaren a Baeza, seient reservat a la capella i respecte als escuts d’armes de l’edifici. 

Crida l’atenció pels dos contraforts cilíndrics, com torretes,  que s’obrin en mocàrabs i que tenen uns balcons, que demostren el poder i la noblesa de la família, també per la façana amb decoració en la que hi ha puntes de diamant, pinacols... per les boniques finestres, pels escuts heràldics dels fundadors i també per les mostres d’erotisme èxplicit en el cas de les figures nuetes en l’arc que corona la porta i en simbòlic amb la decoració dels mocàrabs de les columnes.  Resulta bocabadant per a l’època i més que després passara a ser residència de seminaristes. I és que la condició de la donació al Seminari era no modificar res de la façana. Així que les imatges tan insinuants i eròtiques eren el que es trobaven els seminaristes cada vegada que passaven per la porta.

I això any rere any, perquè  fou seminari menor fins 1969. Posteriorment a la dècada de 1970 es convertí en col·legi menor. Després passà a ser  escola taller de restauració del patrimoni de Baeza. Actualment este edifici, des de 1990, junt al del costat, l’antic seminari, que té també façana i porta principal a la plaça de Santa maria, és seu actual de la universitat internacional d’Andalusia Antonio Machado.

Parem doncs ara a mirar bé l’antic seminari de san Felipe de Neri, a qui la família  Jabalquinto cedí el palau per acollir als seminaristes. Fou fundat en 1660 i va funcionar fins 1921 quan les funcions de seminari es traslladaren a Jaen.  San Felip de Neri presideix la porta que està tancada, situada en la façana lateral. Nosaltres seguim carrer amunt i parem a la plaça de Santa Maria, la principal de Baeza, per veure en primer lloc la sòbria façana principal del seminari.

A les parets de l’antic seminari  trobem els vitors més emblemàtics de la ciutat, que tant conten sobre la història, des quals ja hem vist alguns en l’antiga  universitat. També hi ha en altres edificis com cases de particulars o col·legis majors on s’hostatjaven els estudiants. Fa uns anys en Baeza decidiren investigar-los, recuperar-los i restaurar-los per ressaltar la importància històrica de la universitat baezana. Estan pintats amb pintures vegetals negra o roja i no amb sang de bou com sempre s’ha dit. Mirant els grafits del passat es veu la rivalitat entre les dos ciutats properes, Baeza i Ubeda. I així, al costat del vitor de Diego de Cobos, nebot de Francisco de Cobos, que era dels més importants d ‘Ubeda, apareix un senyor amb un orinal, és clarament un insult a per als ubetans.

Tenim la catedral davant però hi ha massa gent, les explicacions d’uns molesten les dels altres i a més a més hi ha grups d’escolars esmorzant a les escales de la catedral. Tot un guirigall.

La guia decideix que mentre es buida, anem a donar la volta pels carrerons que van per darrere fins arribar a un mirador. La catedral pot esperar. Més tard la tindrem per a nosaltres a soles. De camí trobem carrers empedrats, i amb poca gent...això m’agrada, es pot caminar sense sorolls i sense presses... és lloc per al turista tranquil. Hi ha cases palaus, com la de Rubin Ceballos de 1804, dedicat actualment la formació cristiana.

Hi ha racons plens de misteri, testimonis de mil i una històries del passat... i també del present, donat que, esta zona, al voltant de la catedral, ha estat escenari de la pel·lícula Alatriste.

Després ens dirigim cap a la part més alta de Baeza, la plaça Arcediano, els carrers estan formats per cases baixes i blanques. Per esta zona no hi ha turistes. Algunes façanes conserven el color de la pedra i no estan pintades de calç, és una part que conté l'essència del passat intacta.

L’assossegat passeig ens du al Mirador de la muralla. Tenim la vall del Guadalquivir i les oliveres de panoràmica

Ja ha passat temps suficient per a que la plaça de Santa Maria estiga més buida, se suposa que al menys els escolars ja no hi seran, així que retornem cap a la catedral. 

Abans d’anar front a la façana principal, parem en el lateral, davant la porta de la Luna, la més antiga de la catedral, a la façana oest. És d’estil gòtic mudèjar del segle XIII. La porta també té de nom porta de Pedro Pasqual, recordant un bisbe que fou degollat en Granada per un emir musulmà. Conta la llegenda que l’emir pensant que li cauria un càstig diví si no enterrava cristianament el bisbe, avisà a la diòcesi de Jaen per a que s’emportara el cadàver. La comitiva la formaren gent de Jaen i gent de Baeza. Quan l’emir els cedí les despulles, uns i altres, els de Jaen i el de Baeza,  començaren a disputar-se on havia de ser enterrat,  cadascú preferia la seua ciutat. Com no hi havia manera de solucionar-ho, al capdavall decidiren que portarien el cos mort damunt d’una mula que desconeguera el camí i que al lloc que anara la mula, seria on s’enterraria el bisbe. I conta la llegenda que la mula va anar directa a esta porta de la catedral i nomes arribar-hi, caigué morta del cansament. Seria la mula baezana? L’anècdota, que tothom escolta arribats a este punt ens trau un somriure.  

Només uns metres caminat, de nou estem a la plaça, front a la rampa que dona a la porta d’entrada, a la que també s’accedeix per unes escalinates. 

Encara hi ha alguns grups de turistes, però no en son tants com abans. En Baeza, allà on anem, en trobes... és inevitable. Parem a l’ombra. Fa calor. El sol d’Andalusia calfa i més quan arriba abans de temps i no es porta roba adequada. Des de la plaça tenim molt que veure, a més a més de l’antic seminari, que hem observat amb atenció abans, ara veiem la façana de la catedral. I és que esta província andalusa compta amb dos catedrals, un és esta i l’altra és la de Jaen. I altra curiositat, el bisbe passa sis mesos en cada ciutat.

La catedral fou construïda on estava l’antiga mesquita, per ordre de Fernando III el sant, que cristianitzà  la ciutat. La torre fou minaret. Vandelvira, el més prestigiós arquitecte del renaixement, del que tantes obres hem vist en Úbeda, fou l’encarregat de la posterior reconstrucció. Així que l’edifici és renaixement amb la barreja d’estils. La portada de la Nativitat és la de la façana principal. No entrem, està tancada, i no podem apreciar la mestria de Vandelvira en algunes capelles ni tampoc veiem la custodia processional declarada bé d’interès cultural i que mesura 2’20 metres.  

Tot just al costat estan las Cases Consistorials Altes, un edifici que sembla  forma part de la catedral perquè està adossat. Fou una casa particular de la família Cabrera, cedida a la localitat al segle XVI que es convertí en cases consistorials. A la façana estan els escuts de Juana la loca i Felipe el Hermoso també està l’escut de Carlos V. Actualment és un conservatori de música.

Però el que presideix la plaça i destaca per estar en lloc privilegiat i per la bellesa de la  decoració, és la font. És realment bonica. Es construí al segle XVI d’estil renaixentista amb un cos inferior en forma d’arc de triomf romà i una estructura de columnes amb dos fronts i huit cariàtides sobre pilastres. La part superior remata amb un frontó clàssic on està l’escut de felip II i el  de la ciutat protegits per dos atlantes. L’aigua procedia de la propera mina de Celadilla, quan l’aigua arribava a la ciutat s’acumulava en un dipòsit de d’on per mig de canonades es transportava a la resta de fonts publiques.

Per a retornar al punt on hem iniciat la visita de la ciutat, a la plaça del Pópulo, anem per la Cuesta de San Gil i arribem a la menuda Plazuela de la Santa Cena. En la plaça hi ha un llenç de les muralles. Tot just, estem darrere de l’edifici de l’Audiència a civil i Escrivanies.

La plaça del Pópulo està al costat del passeig de la Constitució. Lloc de mercat al segle XVI, on s’hi concentraven els antics gremis artesanals. Actualment és lloc de passeig i esbarjo, punt de trobada d’amics. Hi ha zona verda i bancs per a seure. Entre els monuments de la plaça, està la font de l’Estrella, que és un obelisc datat de finals del segle XIX, la font del triomf del segle XVII i un quiosc de música de 1951 amb capacitat per a 60 musics.

A al voltant hi ha porxades a l’estil de les castellanes, on hi ha bars on tastar menjars com los “ochios”, un pa al que se li afegeix pimentó roig o el dolç típic “el virolo”, una pasta fullada coberta de  sucre. També hi ha botigues típiques, algunes especialistes en oli verge d’oliva. A la plaça està l’edifici de la l’Alhóndiga, en un lateral, de color groc, és on antigament és coordinava el comerç del gra. 

Al final del passeig està la plaça d’Espanya des d’on veiem la Torre Aliatares, un torreó àrab que formava part de l’antiga muralla del segle XII, té 25 metres d’altura i es coneguda també com la Torre del rellotge, perquè al segle XIX en col·locaren un. Els merlets també són del segle passat imitant els de l’Arc Villatar. Fou presó de nobles, centre de reclutament i colomer.

Deixem la plaça i anem pel carrer San Francesc. Hi està l’església de l’hospital de la Puríssima Concepció fundat abans del segle XVI. Com hospital deixà de funcionar l’any 1940.

I al costat  està el mercat d’abastos, de 1950, hi ha una llotja i una galeria amb arcs de mig punt.

Sabem que si seguim el carrer, trobarem les ruïnes de san Francesc, però no tenim temps d’allunyar-nos. Ens enfilem per cardenal Benavidez que és on està l’edifici de l’ajuntament des de 1867, el punt on acabem la nostra visita a Baeza. És d’estil italià amb adorns platerescs de l’any 1559. Antigament fou presó i la casa de la justícia. Età declarat monument nacional.

HAS LLEGIT BAEZA IPART? 

QUADERN DE VIATGE, ÚBEDA i província de JAEN, primavera 2022

 

 

BAEZA-I PART (JAEN)

Baeza té un casc vell ple de grans monuments, a cada pas hi ha un, tots sorprenents...

Úbeda, Baeza i Jaen són tres ciutats joies del renaixement. Ja hem visitat Úbeda, i us l'he mostrada en moltes parts: UBEDA I-UBEDAII, UBEDAIII i UBEDA IV. En Ubeda és on tenim l’hotel i fem visites pels voltants, ara us mostre Baeza, Patrimoni de la humanitat junt a Úbeda, que està a només 10 quilometres i a 48 km de Jaen, així que és molt fàcil poder veure els tres tresors en unes dies de visita per la zona. Està tot, a un tir de pedra.

Com passa en Úbeda, el verd de les oliveres predomina en els voltants d’esta ciutat amb orígens ibèrics, romans, visigòtics i musulmans, època en la qual va ser la més important de la província després de la capital Jaen. Aleshores tenia molta activitat comercial i hi havia nombrosos basars, fins que fou conquistada per Ferran III “El sant” l’any 1227. L’època musulmana fou important però més ho va ser als segles XVI i XVII a nivell cultural, en agricultura, ramaderia i industria. Hi s’hi va crear la universitat i la gran part dels monuments civils i religiosos. Cert que és una ciutat plena de palaus i places amb valor artístic, històric i cultural.

Comencem la visita per la plaça del Pópulo o de los Leones. És una plaça monumental amb encant, segons diuen és possiblement una de les més boniques de la província. En esta plaça s’hi concentraven els edificis més alts de la ciutat, hi acudia tan el clero com la noblesa.

Enmig hi ha, des del segle XVI, una font, coneguda per la font dels lleons. Ens apropem i m’adone que no tots són lleons hi ha també cavalls. Els lleons es distingeixen per les melenes i els cavalls perquè estan asseguts doblant les potes. De les boques ix l’aigua. És un monument arqueòlogic que procedeix de la ciutat romana de Cástulo. Sobre pedestal, corona la font la princesa ibera Imilce, esposa d’Anibal, va vestida camb túnica, com a l’època romana. Els animals als seus peus, la protegeixen. El cap d’Imilce que veiem  no és l’original, el va perdre durant la Guerra civil. 

Entre els edificis de la plaça, estan l’antiga carnisseria, construïda en 1547 durant el regnat de Carlos V. A l’apoca medieval l’escorxador estava a la planta baixa i la zona de venda estava al pis superior.  Al llarg de la historia ha tingut molts altres usos: assecador de pells, arxiu històric i museu, també seu del patronato de joventut i esport. Actualment és seu de jutjats. La façana és gran, té dos cossos diferents, en el primer està la orta i tres finestres amb reixes i en el segon un mirador amb pilars quadrats. Enmig hi ha un escut imperial.

L’altre edifici important és el de l’Audiència civil i Escrivanies públiques, que actualment és on està l’oficina d’informació i turisme. En el seu dia es deia també Casa Pópulo perquè sobre un dels balcons estava col·locada la imatge de la Verge del Populo. L’edifici es d’estil plateresc i per a construir-lo es va enderrocar la muralla musulmana que hi havia darrere. Hi ha dos altures. En la part inferior hi ha sis portes, una per cada escrivania publica, i  damunt les portes,  hi ha sis escuts de la ciutat i sobre columnes adossades entre porta i porta, set lleons tombats.  Al cos superior que estava ocupat per l’audiència, hi ha escuts imperials i el del corregidor. També hi ha finestres amb columnes balustrades.

Però el que destaca de tota la plaça, per a mi, és l’arc de Villatar que junt a la porta de Jaen, formen un conjunt singular. Realment a mi m’ha sorprès. Tal volta per la situació tancant la plaça, tal volta per estar junts a cases... m’agraden. Antigament eren dos passos contigus que s’obrien en la muralla. L’arc es construí en 1522 per commemorar la batalla de Villatar en la que les tropes de Carlos I guanyaren als comuners castellans i la porta de Jaen era una dels accessos més importants de la ciutat medieval emmurallada.

Creuen les portes…i veiem la plaça a traves de l’arc…

Seguim pel cas vell, pel carrer Romanones i Beato Avila, observant façanes de cases amb escuts...anem camí de l’antiga universitat...

...però abans d’arribar i trobar les petjades de Machado en la ciutat, veig de lluny un arc que em crida l’atenció, és l’Arc del Barbudo, que antigament fou una de les portes d’entrada a Baeza. El nom és en honor a un militar Martin Yañez de la Barbuda, que en 1394 va eixir per esta porta per a lluitar contra els musulmans granadins. Malauradament fou derrotat i mort. Abans el nom era, l’arc de San León per un convent franciscà i anterior ermita. Per esta porta s’accedeix a la Barbacana, l’espai defensiu que quedava entre les muralles.

Junt a l’arc del Barbudo, quan acaba el carrer Romanones trobem la Capella de l’antiga universitat amb una torre en el cantó. Tot enllestit al segle XVII i d’estil renaixentista. I seguint, a continuació està l’entrada a la que va ser l’antiga universitat, creada  a finals del segle XVI, una de les quatre en Andalusia al segle XVI, abans que les universitats d’Úbeda o Jaen. En Baeza tenien esperit intel·lectual. Les primeres graduacions foren l’any 1549 i aquestos alumnes foren posteriorment professors de la mateixa universitat. Durant molt de temps, fou considerada la millor d’Andalusia.

A les parets de la façana veiem els cridaners vitores, que són característics en les universitats fets pels alumnes que aconseguien el doctorat, i que en Salamanca, la ciutat universitària per excel·lència, se’n veuen tants. En els nostre recorregut en veurem més, especialment en un edifici que no està molt allunyat d’on estem ara.

Actualment és un institut de Secundaria i els alumnes encara no s’han acostumat a veure grups de turistes escodrinyant pel pati i les sales que l’envolten. Ens miren encuriosits, tal vota seran alumnes que hi estan el primer any i no saben que el fet que el pati s’ompliga de turistes és una pràctica habitual al llarg del dia.  El pati té estructura típica renaixentista amb doble arcada i escala coberta.

Des del pati veiem les portes per accedir a l’aula magna i a l’aula on el poeta impartí classes. Machado, el poeta sevillà, va estar a Baeza des de 1912 a 1919, és estimat en la ciutat, hi va escriure alguns dels seus famosos poemes. 

Entrem a l’aula del poeta. Hi ensenyà, durant set anys, gramàtica francesa a alumnes de batxillerats. Es conserva com era abans, amb el mateix mobiliari. Després entrem a l’aula magna per continuar fent-nos idea de la vida estudiantil del passat i comprovem que té una acústica impressionant

Eixim de l’antiga universitat i seguint camí arribem a una placeta. Els monuments en Baeza estan tots junts. Tothom visitem el mateix i hi ha molta gent. És l’únic inconvenient que trobe a Baeza. Som massa grups de turistes que com un ramat anem seguint els guies locals,  guies, que per altra banda expliquen el mateix a tothom. Ho sé perquè m’aprope a altre grup i escolte els mateixos acudits que la nostra guia local està contant-nos. Sembla que tots i totes han aprés la història en la mateixa escola.

El turisme és inevitable i més quan hi ha un títol de Patrimoni de la Humanitat, en esta ocasió compartit amb la veïna ciutat d’Ubeda. Però sent honesta, he de dir que en Ubeda no he vist tant d’allau de gent. Tal volta és un idea equivocada perquè l'he vista en hores que el turisme no circula pels carrers, de bon matí i per la nit... i eixe es el que més recorde. Tal volta deuria quedar-me més dies en Baeza i gaudir de les hores quan els autobusos se’n van...seria la manera de veure de manera tranquil·la esta ciutat tan carregada d’art i història.

El passeig continua...en EN BAEZA II PART

QUADERN DE VIATGE, ÚBEDA i província de JAEN, primavera 2022