Si el que vols, lector, és gaudir viatjant comòdament...has de continuar llegint.
Si el que vols és conéixer un poc més la gent d'este meravellós món que ens envolta...este és un bon moment.
Si el que t'agrada i desitges és sentir-te identificat amb experiències viscudes arreu del món...avant continua.


El somni de viatjar és fàcil d'aconseguir.

diumenge, 13 de març del 2022

ZAMORA-I PART: inici del passeig per la ciutat

Molta gent pensa que un dia és suficient per conèixer Zamora...no és cert. 


Un dia en Zamora no és prou per conèixer-la i està equivocat qui diga el contrari. Cal més temps i sobre tot gaudir de l’amabilitat de la gent, dels carrers nocturns il·luminats o de l’ambient... millor si és amb un vinet davant.

Hui us mostre un poc del que conec, un resum dels passejos que he fet per la ciutat espanyola que, afegeisc, m’ha sorprès i m’ha agradat. He gaudit de debò en la ciutat banyada pel Duero. 

La primera visió és des les la part exterior de les muralles entrant a la ciutat. Des de la finestra del bus impressionen. No esperava veure tant de tram enmurallat. La ciutat es troba en un punt estratègic, per estar en una part elevada sobre el riu. En el passat, les muralles ajudaren en el control dels possibles invasors, en l’actualitat l’única finalitat és ser testimonis i transmissores de la història. En van haver fins a tres recintes emmurallats. Actualment queden restos de muralles i també es conserven algunes de les portes d’accés.


Seguint la primera mirada de Zamora i gaudim d’una panoràmica  vorejant el riu Duero, que és un ingredient molt important en la ciutat. Diria que és un gran protagonista que els que viuen a Zamora tenen la sort de tindre a mà. Va ser font de riquesa en el passat i pulmó verd hui en dia.

Des d’esta perspectiva s’endevina que no és una ciutat molt gran, un poc més de 60,000 habitants i això significa que no haurà perdut l’essència del passat. De lluny s’hi veuen els grans monuments que hem de visitar. Sembla una ciutat tranquil·la i s’agraeix, encara que els de Zamora es queixen de tanta calma. Diuen que en estiu encara es veu turisme però en hivern,  tanta solitud... és mortal.

Creuem un pont i en deixem a un costat altres... Observem el perfil  de la ciutat i uns molins medievals, ja en funcionament al segle X, las aceñas de Olivares, exemple d’activitat industrial del passat. En el segle XIX deixaren d’utilitzar-los. En 2008 es recuperaren per al turisme i es poden visitar. De sobte, veiem el pont de pedra que  té tanta antiguitat. Ja tornarem a veure’l amb més tranquil·litat. 



També veiem zones verdes que són un espai d’oci per als habitants de la ciutat... 


Quan estem creuant un dels ponts per entrar a la part antiga de Zamora, veiem de lluny el que per als de Zamora és la platja, la de Pelambres. Diuen els de Zamora fent broma que és la platja de Benidorm perquè hi és on s’hi van veure els primers biquinis de la ciutat, eren unes joves que acabaven d’arribar de la ciutat llevantina i volgueren implantar els aires moderns que havien viscut. També es diu que durant setmanes alguns cures repetien en els sermons dominicals el perill de caure en pecat mortal si se seguien eixes modes tan pecaminoses. 


A traves de la finestra veiem la menuda església romànica de Santiago el Viejo, fora de la muralla, no se sap quan es construí però es creu que seria a finals del segle X o principis del XI. Fou declarada Be d’interès Cultural en 1931.


I també veiem les ruïnes del castell, que estan tot just al costat de l’església de Santiago el viejo i  de la catedral.


M’ha agradat molt esta primera mirada de Zamora, però tenim ganes de trepitjar i conèixer millor el que Zamora guarda. I ho fem, baixem del bus i comencem a caminar.

Entrem al casc antic per una de les portes que es conserven, la porta de Doña Urraca, que formava part del primer recinte emmurallat del segle XI. El nom ve perquè estava adossat al palau residencial de la reina zamorana. La porta té dos façanes diferents, la més espectacular és l’externa, la que nosaltres veiem primer. L’arc d’entrada té al costat dos torres semicirculars unides per una cornisa superior. Està declarada Monument Nacional del Patrimoni espanyol. 


Es nota la diferència amb la part interna. 


Arribem a la Plaza de la Leña i ens enfilem per la Calle de la Reina. Veiem cases del passat amb blasons, que ara tenen altres ocupants, algunes són bars i han perdut el significat  antic. Però, llevat d’alguns casos,  Zamora no ha perdut l’autenticitat. Seguim caminant, seguim observant i alhora escoltant una bona guia de la ciutat que en este primer passeig per Zamora ens explica de manera amena. M’agrada quan gent local conta anècdotes, ens fa parar en detalls curiosos...i no només es limita a les que estan escrites als llibres de història.


I arribem a la plaça Major, en el cor del casc antic, una de les més importants. La guia ens fa parar l’atenció en el paviment i obedient l’observe. Hi està marcat per on anava la muralla que travessava la plaça. I és que sovint excavar per fer obres suposa trobar restes arqueològics.

Un dels monuments més importants de Zamora és l’església de San Juan Bautista, hi està. Del segle XII, és una de les esglésies romàniques més importants de Zamora en la que destaca el rosetó. En Zamora hi ha 14 esglésies romàniques i esta, destaca entre totes.


I just davant està l’estàtua de Merlú, de 1996, és  la imatge representativa de la Setmana santa zamorana. Merlú és el nom que reben les parelles de congregants de la confraria de Jesus Nazareno, que tenen per tasca reunir als altres confrares a toc de corneta i tambor per començar la processó.


A la plaça està  l’Ajuntament nou, un edifici de finals del segle XIX, que fou rehabilitat a principis del XX i actualment, des de 1950, és la seu de l’ajuntament.


I tot just enfront, imponent, amb 25 metres d’amplària, bonic i amb porxada, està l’Ajuntament vell, un dels edificis més antics de Zamora. Té el seu origen al segle XV i és d’estil plateresc, al llarg dels segles ha patit incendis i enderrocaments que han anat restaurant, modificant  i alhora afegint elements. Va ser ajuntament fins 1950 que començà a funcionar l’Ajuntament nou situat enfront. Actualment és la seu de la policia.


En la plaça i els voltants s’hi  concentra el bullici comercial, els bars...



Des de la plaça parteix el carrer Renova que destaca pel comerç i ens du a la part moderna, si seguim més endavant arribem als ben afamats  carrers de Santa Clara i San Torcuato... entre altres.


Tot just al costat esquerra de l’ajuntament vell està el carrer Balborraz que destaca per bonic i pintoresc.


Antigament hi estaven instal·lats els gremis d’artesans i comerciants. El nom és degut a una porta en la muralla que fou enderrocada en el segle XVI i que portava eixe nom. El carrer és una costera empinada que baixa fins el riu. Possiblement és el carrer més fotografiat de Zamora. Els edificis, la majoria estrets i algun que altre alt, conserven en certa mesura l’aire del segle XIX, són singulars i plens de color, com la Casa modernista Faustina Leirado, fundada en 1910 caracteritzada per la verticalitat, és alta,  i decoració minuciosa amb motius florals, vegetals i línies corbes. Malauradament les reformes urbanístiques fetes en Zamora a partir de 1960 llevaren molt d’encant al carrer.


Tenint de nou l’Ajuntament vell de referència, a la  part dreta està l’estret i sinuós  carrer anomenat de los Herreros, que destaca, entre altres coses, per la marxa nocturna de bars i tapes..


Continuarem el passeig per Zamora...encara queda molt que veure...

QUADERN DE VIATGE, ZAMORA i PROVÍNCIA, estiu 2021



dimecres, 9 de març del 2022

Itàlia: LOCOROTONDO i OSTUNI a la Vall D’Itria en PUGLIA–II Part,

Pobles blancs, singulars...pobles més o menys turístics que encara guarden el valor de l’autenticitat.

I PART


Estem a la Puglia i concretament a la Vall d’Itria, la regió càrstica on, a més a més d’immensos camps d’oliveres que proporcionen un oli verge de qualitat i vinyes que donen un excel·lent vi, hi ha trullis escampats pels camps. Si, parle d’eixes construccions tan particulars i característiques que hem vist a Alberobello i que  ens han agradat tant.


La vall d’Itria està formada per Alberobello i altres pobles. Entre tots, hui visitem Locorotondo i Ostuni, la resta... qui sap? Tal volta els visite en altre viatge. En esta ocasió no dona temps i a més a més... continua plovent com ho feia a Alberobello i la pluja, que cada vegada és més intensa ens deixa veure poc. Llàstima. De debò. Sóc conscient que estem fent un tastet, així en diminutiu, perquè tan en Locorotndo com en Ostuni ens limitem a fer un passeig ràpid pels carrerons que ens duen a les edificacions principals.

LOCOROTONDO

 Locorotondo està a només 10 quilometres d’Alberobello, continuem a la província de Bari. El poble té poc més de 14000 habitants i  es remunta al segle XII quan els pagesos que tenien cura d’estes terres s’hi establiren de manera estable.



Només entrar veiem de lluny torres de campanars. Ja endevinem que, d'esglésies... hi ha unes quantes.



Hi ha un plànol informatiu de benvinguda amb una relació dels monuments de Locorotondo. I si... ho hem encertat,  edificis religiosos hi ha unes quants. Ja sabem que de tot no anem a veure quasi res... la parada en Locorotondo és curta i només per veure el que és més important: la Chiessa Madre di San Giorgio Martire. 

De nou em sap greu...per l’oratge i per no disposar de més temps!



Entrem per la Porta Nova, una de les primitives portes d’accés. A banda dels monuments, i les cases blanques Locorotondo és famós pels vins. Fem un passeig precipitat. Ditxosa pluja! Ens passem el temps mirant cap al cel i obrint i tancant paraigües...hi ha núvols que descarreguen amb força, altres es queden negres i ens donen un respir... I mira que a mi m’agrada veure ploure! Però no l’esperava en este viatge pel Sud d’Italià. 



Anem per carrers estrets amb cases menudes i blanques, de sostres molt inclinats, alguns de forma cònica o terrasses. Cert que tanta pluja no ens deixa apreciar la bellesa del lloc, de la qual parla tothom. Caminem entre els bassals que es fan per l’aigua i hi ha moments, que quasi ni podem mirar el poblet que des del 2001 està al llistat dels més bonics d’Itàlia. El poble, diuen, és més autèntic, per ser menys turístic que Alberobello, on les botigues en cada casa i restaurants amb rètols cridaners a la porta  trenquen la bonica estampa de paisatge antic i singular. 

Crec que no cal comparar, Alberobello és un lloc únic al món per la gran concentració de trullis i Locorotondo també té les seues característiques que el fan únic. El poble està en un turó construït seguint un plànol circular amb carrerons concèntrics en forma d’estrella. La forma circular s’aprecia millor mirant una foto aèria.



Cada lloc té les seues peculiaritats i no s’ha de comparar quin és millor o pitjor. És cert que en Locorotondo no veig la preparació al turisme d’Alberobello, però per altra banda  pense: como l’he de veure!? Deu estar tot tancat!  Amb l’aigua que cau!. Tot no, encara hi ha alguna botiga amb les portes obertes i el que ven exposat a la intempèrie.



Arribem a la piazza Fra Andrea Rodio per visitar l’església Madre di San Giorgio Martire. San Jordi és el protector de la menuda  ciutat, que no arriba a 15000 habitants.



L’església neoclàssica va ser construïda entre 1790 i 1825 al mateix lloc on ja hi havia abans altres esglésies  que s’enderrocaren una al segle XII i altra al segle XVI. És una església de molta aparença exterior, sobreïx sobre les cases del voltant, és el que crida l’atenció, pensant que Locorontodo no és molt gran. A la façana neoclàssica del segle XVI està la representació de san Jordi amb el drac i en els cantons les escultures de sant Pere i sant Pau esculpides per un artista local.


De l’interior em crida l’atenció la cúpula de més de 35 metres d’altura, que estigué en un temps, coberta amb rajoles de terracota vidriades de diversos colors; danyada per un llamp va caure sobre l'església el 1841, i les rajoles mai van ser restaurades,



Acabem la visita de Locorotondo i just deixa de ploure, fins i tot sembla voler eixir el sol... 


...millor perquè ens deixa veure una panoràmica bonica, la de la Vall d’itria, en la que Martina Franca es veu a la llunyania.

Ha estat una visita massa ràpida. Hi ha molt que no hem vist...em quede amb el cuquet d’un monòlit dedicat a les víctimes de les dos guerres que hi ha en una de les places de Locorotondo. No és res especial. Simplement és curiositat perquè fa uns mesos vaig llegir una novel·l, “Lamaldicion de los Palmisano”, que l’autor, Rafel Nadal va crear inspirant-se al llegir els noms escrits en aquella làpida recordatori.

 OSTUNI

 

 

De Locorotondo a Ostuni hi ha menys de 30 quilòmetres, però hem canviat de provincia, ara estem en la de Brindisi. La primera vista de la ciutat des de l’autobús m’agrada. Sorprèn. Està construïda sobre un promontori, a quasi 200 metres sobre el nivell del mar, format per tres turons que dominen la planura coberta d’oliveres. És altra ciutat anomenada blanca de la costa adriàtica. Ostuni està a uns 10 quilometres del mar, té uns 33000habitant que es triplica en estiu per l’arribada de turistes.



I en Ostuni continua el mateix mal oratge...aigua i més aigua…para de ploure i a l’instant plou més…és com un joc: paraigües obert i paraigües tancat…i com passà en Locorotondo fem la visita a mitges, per l’aigua i pel poc temps.

 

Comencem la visita seguint el corso Giuseppe Mazzini i mirant per carrerons transversals ja veiem algun del racons blancs que li donen la fama a la ciutat.



I arribem a la plaça de la llibertat, el centre neuràlgic d’Ostuni plena de comerços i de cafès. Serà el nostre punt de partida per endinsar-nos en el centre històric. Presideix la plaça un imponent edifici de pedra, d’estil neoclàssic, és l’ajuntament. Antigament era un convent franciscà edificat al segle XIV i que en 1864 passà a convertir-se en Casa Consistorial. 





Al costat està l’església del convent, la de San Francesc d’Asis que, gòtica d’origen, en el segle XVIII es reformà després del terratrèmol de 1743. Té una nau presidida per un bonic altar major.





Enmig de la plaça està la columna de San Oronzo, punt d’encontre de la gent...al seu voltant, en estiu, se celebren tot tipus d’activitats, concerts... La columna és un homenatge del poble al sant que lluità contra la fam i la pesta del segle XVII. És un dels símbols de la ciutat. Feta en pedra local entre 1756 i 1771 té una altura de 30 metres i està decorada amb l’estil barroc on no falten diversos sants protectors d’Ostuni com San Cayetano i Santa lucia.




Ens enfilem per un carreró buscant la catedral i és en el camí, on descobrim els carrers estrets i amb encant que caracteritzen la ciutat. Són estrets, de vegades tan estrets que més de tres persones alhora ho tenen difícil i si a més a més, passa un dels menudets vehicles que circulen...parem de contar...




Hi ha moltes escalinates que connecten diferents altures de les cases i els carrers. I just hi està la bellesa d’este lloc: els racons que es veuen amb tant de desnivell junt a portals d’entrada com San Demetrio o esglésies o edificis palaus que ara tenen diferents usos.




La catedral de Nuestra Senyora de la Asunción... o millor dit ex-catedral, perquè en 1818 la diòcesi d’Ostuni va ser suprimida, fou construïda entre 1469 i 1495 amb estil gòtic.  Té una façana que al primer colp d’ull em sembla fina i elegant, i que em disculpen els entesos, sé que no són termes per definir un edifici religiós tan important. 


És una barreja de romànic, gòtic i bizantí i tal volta eixa barreja és la que li dona caràcter únic. M’agraden les barregen, sempre resulten interessants. També m’agrada la combinació de rosasses, una gran central de 24 rajos i dos menudetes laterals. I com plou! per a fer la foto he d’anar sota un tendal que hi ha enfront, o és un para-sol de bar? Ni ho sé. És l’única manera de poder fer-ho per a no banyar la càmera.




Entrem. I també li veig alguna cosa especial que m’atrau. És la barreja que li dona singularitat. Va ser restaurada al segle XVIII. Hi ha tres naus i planta de creu llatina i pintures valuoses del segle XVIII. En 1902 va ser declarada Monument Nacional. Realment és molt bonica. De Puglia he vist algunes, però esta és una de les més boniques.




Si algun dia torne a Puglia, Ostuni no ha de faltar. Sabia que té una muralla, la muralla aragonesa que protegeix el centre històric i no l’he vista…i que hi ha nombrosos palaus i restes d’un castell...però s’ha d’afrontar tot amb optimisme i pensar que al menys hem vist uns carrerons blancs i laberíntics que per moments m’han recordat algunes medines àrabs, com la de Ghardaia a la vall M’Zab d’Algèria.  Totes dues tenen cases blanques i quadrades... També per la blancor m’ha semblat alguna població de les illes de Grècia. Les coses de la ment són així sempre relacionat llocs, uns recorden altres...

 

He vist una ciutat on el blanc predomina i dona la visió de netedat impol·luta. Ja se sap...la cal s’utilitzava molt en l’antiguitat per pintar façanes perquè era barata, protegeix del calor, reflecteix els rajos del sol i protegeix de contagis i malalties per ser un desinfectant natural.

 

M’acomiade dient: Que bonic Ostuni! és la idea amb la que em quede, malgrat haver fet mitja mirada passada per aigua.



QUADERN DE VIATGE, tardor 2021, VIATGE A PUGLIA I BASILICATA

 

 

dijous, 3 de març del 2022

LEÓN: VALENCIA DE DON JUAN

Parlem sobre un castell i sobre indumentària... sobre història i tradició. 


Valencia de Don Juan té uns 5000 habitants, em pare a pensar comparant amb el meu poble que té daltabaix els mateixos habitants i sense pensar-hi exclame: que pocs!. I tot seguit em contesten que estic equivocada perquè per Castella i Lleó en són molts. Tenen raó. Ja em passà quan vaig visitar Salamanca i la província. La majoria dels poblets tenien pocs habitants i els que en tenien més de 4000 ja eren considerats com les capitals. I és que resulta que Valencia de Don Juan és de les poblacions més grans de la zona. Així que, com sempre dic, res és blanc o negre, tot depèn de com es mira, una vegada més és corrobora que tot canvia segons la  perspectiva com es valora.

La població es deia Coyanza fins principis del segle XIII i després passà a anomenar-se Valencia de León o Valencia de los Campos fins a finals del segle XIV que passà a dir-se Valencia de Don Juan  en honor a l’Infant Don Juan de Portugal, primer duc de la vila. En 1950 va adquirí el títol de ciutat.

 De Valencia de Don Juan volem conèixer especialment el seu castell de Coyanza, però també  donem una volta pel poble,

Trobem cases modernistes i un sorprenent edifici. Estrany. Bocabadant. És l’edifici anomenat Centinela, però rebatejat pel veïnat com edifici “Batman”. El creador d’este singular edifici és Santiago Nava, i porta des de 1990 construint-lo. És un somni personal i  original, el mires per on el mires, no hi ha cap finestra igual. 




Visitem el museu de a indumentària tradicional lleonesa (MITLE) amb vestimentes i joieria de les distintes comarques de Lleó. No es poden fer fotos. El museu està actualment en la Casa de la cultura però en un futur es traslladarà a un dels edificis més emblemàtics de la localitat: el Palacete de Eliseo Orotiz, un edifici modernista de 1906 recentment comprat per l’ajuntament per a que hi s’expose la indumentària tradicional i es difonguen els costums dels avantpassats. De cami l’hem vist junt a altres edificis modernistes.



Anem a la plaça Major  on està l’ajuntament i l’església de San Pedro Apostol del segle XIX. Ens conten que a Valencia de Don Juan hi havia unes deu esglésies i ermites que no s’utilitzaven i decidiren agrupar-les construint esta església aprofitant alguns materials. S’hi començà a construir en 1818 i s’enllestí en 1876. A la façana hi ha dos torres. En conjunt, de la plaça no ressalta especialment.



Ja estem a prop del castell. Passem per un gran edifici que al segle XIX i XX va ser un col·legi internat per a xics i seminari que els monjos agustins inauguraren l’any 1884. La construcció es va adossar al que quedava de l’església de Santa Maria que havia patit incendi l’any 1842.  Actualment Ja no hi queda quasi res del que hi havia. L’edifici antic es va enderrocar i el que veiem és nou. Els agustins hi van ser durant 136 anys. Hui en dia és hostatgeria. Només cal destacar que  en l’església moderna de 1960, que està al lateral, custodia la venerada patrona de la ciutat, la Virgen del Castillo Viejo, una imatge del segle XIII tallada en pedra policromada. També hi és el panteó dels comtes de Valencia.



Tenim el castell davant, al costat del riu. De Valencia de Don  Juan el que més m’agrada la ribera de l’Esla, hi ha unes vistes espectaculars. Llig en algun lloc que hi ha una ruta verda pel riu que és un bonic passeig per anar a peu o en bicicleta. Hi està el jardín de los patos. Un lloc on hi ha un auditori. Veig de lluny una catedral en miniatura, és la d’Oviedo perquè eixa ciutat asturiana i Valencia de Don Juan són ciutats agermanades des de 2006 per la quantitat d’asturians que visiten la ciutat. Fins i tot, des de 1975 celebren el dia d’Astúries amb gaites, danses i menjars típics asturians. 



El castell va ser declarat Monument Nacional l’any 1931. Començà la construcció  al segle XV, és d’estil gòtic, i al llarg dels segles ha patit restauracions. Per raons desconegudes la fortalesa va ser abandonada a meitat del segle XVI.



Entrem-hi. En realitat queda poc en peu, Només es conserven els murs exteriors i part de la torre de l’homenatge però les explicacions d’un expert guia en  fan veure la importància del lloc i fem faig idea de com era allò en l’antiguitat. Pare l’atenció en el fosso...en la muralla amb merlets... en les torres...i especialment en la torre de l’homenatge que té un element modern incorporat, on està instal·lat el museu, que segons el guia no fa malbé el castell perquè es podria llevar fàcilment.  Les normes de restauració dels monuments han de seguir unes regles per ser fidels a la història.  




El museu de la Torre de l’homenatge està distribuït en tres sales: la primera dedicada als primers pobladors fins la dominació romana, en la segona l’època medieval, també hi ha documentació de les reformes del castell i la vida senyorial. I en la tercera ressalta els valors patrimonials, etnogràfics i naturals de la comarca. 



Des de la Torre fem una última mirada acomiadant-nos del castell i de Valencia de Don Juan. 


Pense que no desentonen els elements moderns amb els antics quan estan ben coordinats. La finestra de vidre crea visualment una simetria perfecta. 



QUADERN DE VIATGE, LLEÓ i província. Estiu 2021.