Hui és un dia que recordaré durant temps perquè estic
trepitjant per una ruta especial, de les que no es fan tots els dies: un
“caminito” malagueny catalogat, fins fa poc, com molt perillós. Hui sabré el per què.
El “Caminito del rey” és un espectacular itinerari que travessa el cor d’una
vall estreta, la Vall de Gaitanes. La ruta s’inicia al terme municipal
d’Ardales i acaba al terme de El Chorro, en Àlora. La tornada al pàrquing s’ha de fer en un bus
llançadora situat a Àlora.
És ruta lineal, descendent i en
sentit únic. En total són quasi huit quilometres, que es fan entre tres i
quatre hores, però l’etapa pròpiament del “caminito” és només de tres
quilòmetres.
L’entrada s’hi troba en l’accés nord i comença junt a l’aparcament a través
d’un túnel llarg tallat en la muntanya, que porta a una pista forestal que
acaba en el control d’entrada.
Després seguim una senda i la pista de Gaitanejo, fins a arribar a la
caseta de recepció de visitants i l’embassament de Gaitanejo. És on comença realment l’experiència del “Caminito”.
Xiquets menors de huit anys no poden entrar-hi i s’ha d’anar amb calçat
còmode per caminar sense problema. Hi ha més normes que s’han de complir per
seguretat. I per seguretat també ens donen un casc a l’entrada, que ens posem
sense xitar.
Al llarg del camí, hi ha panells informatius, però nosaltres tenim una jove
guia molt experta, Leticia, que ens va explicant al llarg del camí i fil per
randa, cada detall de la història, de la fauna i de la flora del lloc. La xica
en sap molt de tot.
Al llarg del recorregut, fem trams per senda natural i altres per passarel·les
adossades a les roques situades a molta altura del riu. Potser mirar cap avall done vertigen, qui en pateix, però cal fer-ho per arrodonir l'experiencia i superar les pors. Anime a tothom a fer esta ruta.
Hi ha moments que
em recorda a la Ruta del Cares, als Pirineus, perquè anem junt al riu, en este cas el
Guadalorce. Però en el "Caminito" el camí no és natural, sinó creat amb fustes.
És un trajecte que descobreix imatges meravelloses i desperta sensacions
que ni les fotos ni les paraules poden transmetre. Cert. La bellesa del lloc és
inexplicable perquè s’ajunta l’experiència que s’hi viu en el moment, que és molt
personal.
Certament que és un paratge natural singular que ha estat
testimoni de la història de la zona, ha vist en primera persona com la
modernitat demanava pas per entrar, primer en forma de tren i després en forma d’hidroelèctrica.
Hui en dia “El Caminito del rey” és una visita
turística quasi obligada per a tot viatger que li agrade caminar per la muntanya,
fins i tot qui pateix vertigen perquè se sap de bestreta, que el nou camí està fet a consciència i és segur.
Això, al menys, és el que pensen els amics que m’acompanyen, alguns tenen por a
les altures però confien plenament en la força dels cables que suporten la
passarel·la i el pont colgant. L’angoixa del moment minora veient la seguretat en la construcció de tot l’entramat, se'n veu molta, és un treball ben fet.
Però el "Caminito" no sempre era així. Antigament es creà com un camí de servei
fet primerament amb fusta i després amb pedra. Conten les cròniques de principi
del segle XX que els primeres taulons de fusta del camí es posaren entre l’any
1901 i 1905 i foren col·locats per mariners malaguenys acostumats a penjar-se
de cordes i pals en les embarcacions. I és que no era tasca fàcil. Altra
llegenda paral·lela, conta que este camí inicial el varen fer presos condemnats
a mort obligats a treballar a canvi de la llibertat..
I tot va ser perquè acabava de construir-s'hi la hidroelèctrica, iniciativa de l’enginyer Benjumea, amb dos salts, un a Gaitanes i l’altre a El
Chorro. Es necessitava habilitar un camí entre els dos salts per a facilitar
als operaris les tasques de manteniment mentre anaven d’un salt a l’altre: eixe
seria l’inici del que més endavant es denominaria “El caminito”, el primer tram
que derivaria en l’actual.
El primer projecte de la hidroelèctrica es va reformar per crear una pressa
major. Era una mampresa de gran envergadura, l’enginyer i cap de l’embassament
Rafael Benjumea Burín, i comte de Guadalhorce, era un gran promotor.
Les obres d’esta ampliació creant la pressa que portaria el seu nom, del
comte de Guadahorce, s’enllestiren l’any 1921. Va ser un projecte tan important
que el rei Alfonso XIII va assistir a la
col·locació de l’ultima pedra. Per correspondre a la visita reial, l’enginyer Rafael Benjumea
volgué sorprendre al rei canviant aquells taulons de fusta inicials per cement
i bigues de tren com a suport. El camí quedava així millor condicionat i més
adequat per ser transitat per més gent.
Aixi que l’apel·latiu “el rey” és en honor a Alfonso XIII, que va inaugurar el nou camí, intencionadament condicionat per a rebre'l. Aquell 21 de maig de 1921 va ser un dia
històric perquè el rei hi va anar i
va caminar per un tram.
Durant molts anys va ser el camí rutinari dels habitants de El Chorro i
d’altres llocs propers, com les coves de la zona habitades pels treballadors de
la hidroelèctrica o també per famílies dedicades a la ramaderia o l’agricultura. Era lloc transitat per xiquets per anar a l’escola o per persones que hi anaven
per anar de poble a poble. Fins i tot era lloc de festeig, segons conten els locals, perquè
el camí oferia molts racons on era fàcil amagar-se i poder estar “fent manetes”
allunyats de mirades escodrinyadores.
El "Caminito" es va integrar en el ritme quotidià de moltes famílies de la comarca
i marcarien moments entranyables i importants en la seua vida. Fins i tot hui en dia es parla de l'antic Camí de manera entranyable i amb certa dosi nostàlgica. Qualsevol persona d'una certa edat ho pot corroborar. Un cambrer del poble d'Àlora ens conta la de vegades que ha anat pel camí, de manera inconscient, com correpon a l'edat adolescent. I ho diu amb un somriure en la boca.
En el nostre
passeig veiem les coves i algunes de les cases enderrocades que eren les
vivendes dels treballadors. També la via del tren.
Amb el pas del temps, l’abandonament i la falta de manteniment, el camí va
anar deteriorant-se i tornant-se cada
vegada més insegur i perillós. Al capdavall només era accessible per a escaladors
experimentats que salvaven el obstacles amb arnes i enganxant-se de cordes uns
amb altres. I fins i tot entre gent experta.
Malauradament entre l’any 1999 i
2000 s’hi donaren accidents mortals d’excursionistes, per la qual cosa per
evitar desgracies la Junta d’Andalusia va destruir alguna part de camí inicial
per evitar el pas dels visitants i imposà una multa per a qui circulara.
I va ser l’any 2014 quan la diputació de Màlaga va decidir restaurar el
camí i així poder gaudir de la bellesa natural que guarda com es feia molts
anys abans. L’any 2015 s’obrí al públic de nou i començà a ser reconegut, adquirint fama, no només per
voler experimentar la perillositat anunciada, que ja no és tanta, sinò per la història
que porta darrere i especialment per la bellesa del paisatge que es veu durant el
trajecte. Màlaga és un destí turístic de sol i este ingredient de muntanya i
riu, el riu Guadalhorce, és un al·licient turístic més per a esta província andalusa.
Que bonic! És una exclamació que no parem de dir. De nou anem per una senda abans d’agafar la part final. De lluny veiem el
que ens espera. De tant en tant parem per beure aigua o picar algun fruit sec i
riem molt, som una colla de set amics ben avinguda i cada pas i qualsevol comentari, és motiu de diversió.
L’últim tram és el millor, realment espectacular, s’hi veu clarament
l’antic camí creat que pel temps es va fer malbé. Anem a ritme pausat fent
parades per fer fotos i poder admirar com mereix el que ens envolta. També anem mirant on posem els peus quan anem per les
passarel·les d’un metre d'amples.
De tant en tant anem pujant i baixant per les escales
creades seguint l’orografia rocosa per damunt del camí original. És una mgnifica obra d'enginyeria.
Parem en un mirador transparent, fent boca del pont colgant que tenim molt
a prop. De debó que no fa por. O és que jo sóc molt valenta!
I quina altura! Hi ha parets que tenen 700 metres de profunditat ! I algunes quasi es toquen unes amb altres amb una separació de només 10 metres. Al llarg del trajecte anem veient el que queda de l'antic camí... i un poc perillós si que pareix...perquè és més estret i hi ha molt enderrocat. Només apte per a escaladors. Front a este imatges, s'enten que es prohibira l'accés i així evitar més accidents.
Arribem al pont colgant. Mentre fem cua esperant, perquè pel pont no és convenient passar-lo moltes persones alhora, mire les cares dels que m’acompanyen. Alguns
d’ells han patit en certs moments, especialment mirant
per on van les aigües del riu, i ara toca la prova de foc, el pont que té 30 metres de longitut i 105 metres d’altura. Alguna amics fan cara de pànic!
Però, entre rialles, ho superen i la satisfacció posterior val la pena. Venien conscienciats que travessar el "Caminito" exigia més que esforç físic, un
esforç mental, el de pensar que fora el que fora, ho anaven a sobrepassar.
Després del pont hi ha un tram de passarel·les i també amb unes escales que, particulrment, em resulten quasi
més vertiginoses que el que acabem de passar. Són molt estretes, obligatoriament hem de mirar on
posem el peu i s’hi
veu l’altura en la que estem situats. Ja estem en la recta final. Traspassem la via del tren.
Mirem cap enrere i ens acomiadem del
camí, Veiem el tall de la muntanya, que amaga el camí i el pont que hem travessat
Fem la caminada final fins arribar al lloc d’aparcament i trobem informació
sobtre el camí i la seua història.
He acabat el camí impressionada, bocabadada i fascinada per totes les sensacions
experimentades. I també contenta. M’alegra veure que el camí s’ha creat sent
respectuosos amb la naturalesa.
Hem tingut una gran sort amb l’oratge. Hem de donar mil gràcies. A València estos dies esta caient aigua i més aigua i nosaltres ens hem lliurat de la pluja. La pluja en este
cas haguera sigut un desastre. El “caminito” amb fortes pluges es tanca i a més
a més no tornen els diners, encara que donen l’opció de poder fer-lo en el
termini de dos mesos.
El fet que no fera ni fred ni calor, ha ajudat a gaudir millor del que veiem. Ho
hem passat molt bé. La companyia també fa molt. Sense dubte, “El caminito del
rey” és una visita totalment recomanable.
QUADERN DE VIATGE, MÀLAGA, primavera 2019
