Si el que vols, lector, és gaudir viatjant comòdament...has de continuar llegint.
Si el que vols és conéixer un poc més la gent d'este meravellós món que ens envolta...este és un bon moment.
Si el que t'agrada i desitges és sentir-te identificat amb experiències viscudes arreu del món...avant continua.


El somni de viatjar és fàcil d'aconseguir.

divendres, 10 de maig del 2019

ROMANIA: MONESTIR PINTAT d’HUMOR


Del monestir D'Humor interessa tot... però l’exterior bocabada



Seguim de ruta per Romania.
Esteban el Grande i Petru Rares foren els que propiciaren estos monestirs. Després d’haver visitat Agapia i Voronet anem al monestir d’ Humor. Però abans dinem en un lloc molt bucòlic al costat d’una granja i un riu.




Una vegada descansats anem a visitar el monestir d’Humor,  ja des de fora es veu un poc d’este monument Patromini de la Humanitat.



El Monastirea Humorolui té dues parts, el complex monàstic antic de 1530, del qual queda poc perquè al llarg dels segles i les guerres l’han destruït, i el nou que es va construir l’any 1992 quan es va refundar la comunitat monàstica.




Des de l’entrada i entre les tendes el podem veure, un poc més allunyat.




 I és que, com en Voronet, les paradetes de venedors no falten, encara que cal especificar que aci no hi ha tantes.




El monestir vell és el que des del punt de vista artístic, històric i pictòric ens interessa.




Va ser construït al segle XV i anys després va ser abandonat fins els segle XVI. Petru Rares va manar la reconstrucció de l’església, sembla menuda perquè no té torre. I no té torre perquè no va ser construïda per un governat sinó per un noble.



La teulada és la típica de molta pendent amb teules de fusta de pi amb un gran aleró.
Com es altres monestirs, Humor és un llibre obert per a evangelitzar a la gent que no sabia llegir. Així mirant imatges aprenien els ensenyaments bíblics.




És el mur de la part sud el que conserva millor les pintures. Dominen el blau, el negre, el roig i el verd, una meravella.


Donem una volta pel recinte, les monges vigilen.




L’any 1641, s’hi va afegir una muralla defensiva perquè era època de revoltes, de la muralla s’hi conserva la torre de planta quadrada i diversos pisos i el campanar. S’hi pot pujar i des de la part alta hi ha una bona panoràmica de tot el conjunt monàstic i els voltants. Esta torre crida l’atenció.



La bellesa del monestir és incomparable i immutable en el temps.  Els vius colors són locals, eren els mateixos de la realitat que el envoltava. Tal volta no estan tan ben conservats com en Voronet, en algunes parts, però s’hi veu el relat plasmat i l’autenticitat. Tambè hi ha imatges similars en un monestir i altre pero cert que no em cansa  mirar detalls perquè cada monestir té les seues particularitats.

ELS QUATRE MONESTIRS PINTATS:




QUADERN DE VIATGE, ROMANIA, estiu 2028


diumenge, 5 de maig del 2019

ROMANIA: MONESTIR PINTAT de VORONET


La capella sixtina de l’est, com se l’anomena, m’ha semblant fascinant, tan per fora com per dins, mai havia vist una cosa semblant.



Estem fent una ruta per Romania. Hem visitat la capital, el seu parlament i el casc vell, hem anat a Sinaia, al monestir i al castell de Peles, hem estat a la fortalesa de Prejmer, la monestir Izvorul, al llac Roig i a les goles de Bicaz. He estat a Piatra Neamt i també al monestir d'Agapia. hui toca altre monestir especial: el de Voronet.

El nacionalisme romanès es va forjar amb la figura important per al país d’Esteban el Grande que va viure des de 1457 fins a 1504 en lluita contra l’enemic otomà. Sota els seu regnat la regió de Moldàvia va veure i viure uns dels períodes més pròspers de la història. El sobirà va afavorir totes les activitats i les arts i el comerç van prosperar. En la lluita contra l’enemic religiós, per afavorir la fe va fer  construir santuaris, esglésies i monestirs per tot arreu. Gràcies a ell i al seu fill il·legítim Petru Rares 1527-1546,  fruit de la seua relació amb una campesina,  nasqueren els monestirs més fascinants de tota Europa.. els més importants són cinc i Voronet és un d’ells.




Per arribar a l’entrada de Voronet, s’ha de passar per un carrer ple de tendes. Saben que és lloc turístic i s’aprofiten. En certa manera ens ve bé “perdre” un poc de temps abans d’entrar al monestir, perquè  són hores d’oficis religiosos, si esperem un poc podrem entrar dins sense allau de gent. A les paradetes venen de tot, com en altres llocs, tanmateix cada part de Romania té la seua especialitat i tal volta hi ha objectes que hi ha en un lloc i no en altre.





En esta zona són típics els ous pintats després d’haver-los buidat. Un xic molt simpàtic ens explica com ho fa i cert que és una tasca minuciosa i delicada. 




Tambè són tipics els anomenats “ulls de gat” que són diminutes finestres eliptiques que sobreeixen de les teulades. Donem llum a graners. El nom simbolitza l’ull que tot ho veu.  Per esta zona en veiem moltes.




 Al capdavall arribem al monestir. És fascinant... tinc davant un monument vist mil vegades en fotografies, i malgrat haver-lo vist tantes vegades igualment em bocabada.



Diuen que és el més impressionant de tots els monestirs amb pintures exteriors. Jo encara no puc comparar perquè per a mi és el primer. Voronet és del segle XV, conten que  Esteban el Grande el va construir per una promesa, hi va anar a demanar consell sobre una guerra contra els turcs a Daniel l’Eremita. Com va guanyar la lluita, en agraïment i per complir el que va prometre, el va construir l’any 1488 i en només quatre mesos.



A Voronet predomina un color únic, blau ceruli  que s’aconsegueix de lapislàtzuli. És un blau que segons es mire o segons la llum, o segons passa el temps trau una tonalitat diferent: més verdosa, o més blavosa.




L’objectiu d’estes obres artístiques era pràctic: mantenir l’esperit religiós viu, així,  els habitants tenien sempre davant dels ulls el llibre bíblic. Els artistes eren majoritàriament anònims i dibuixaven escenaris de la zona. L’art es va cenyir al canons bizantins però amb realitat local, la fe va passar a un fet nacional. La regió es va plasmar als frescos com la pàtria cristiana amenaçada pels turcs.




És de ressaltar l’estat de conservació dels frescos, han suportat durant segles vents pluges i sol. En este monestir, com en els altres de la zona, es va emprar una tècnica poc coneguda, l’únic que se sap és que la cal permaneixia durant tres anys en unes fosses plenes d’aigua i que cada dia se li llevava la fina capa que es formava a la superfície.

Hi ha milers de frescos pintats dins i fora que fan promeses de redempció i advertències sobre la condemna eterna. Són per educar als fidels analfabets sobre la doctrina ortodoxa. És la bíblia per a pobres, són imatges exemples perfecte de l’estètica bizantina de la baixa edat mitjana amb folklore local, art mitologia i referències històriques dels turcs, de les batalles guanyades i les perdudes.



Tot el que està representat al monestir té valor pictòric, artístic i didàctic però tal volta són les pintures que conten el judici final les més extraordinàries. Sembla la capella Sixtina. Nicoleta, la guia que ens acompanya sap de què parla, té molta experiència i cada explicació em deixa sense paraules, és un goig escoltar de mà d’una experta cada imatge, cada detall, cada història relatada...




Hi ha un lateral més deteriorat, el del nord.



Entrem dins,  la decoració interior és igualment interessant.  L’església té, com totes les que hem vist fins ara, un atri, nau i l’altar amb un iconostasi i no hi ha cap part per pintar. Podríem estar hores i hores contempant les images perquè fan efecte iman. 

En acabar fem ullada al cementeri, però ràpida.



I ja a l’exterior, uns carros de cavalls estan esperant als possibles turistes per portar-los a altre monestir de la zona.


QUADERN DE VIATGE, ROMANIA, estiu 2018


diumenge, 28 d’abril del 2019

MÀLAGA: EL “CAMINITO DEL REY”

Hui és un dia que recordaré durant temps perquè estic trepitjant per una ruta especial, de les que no es fan tots els dies: un “caminito” malagueny catalogat, fins fa poc, com molt perillós. Hui sabré el per què.

El “Caminito del rey” és un espectacular itinerari que travessa el cor d’una vall estreta, la Vall de Gaitanes. La ruta s’inicia al terme municipal d’Ardales i acaba al terme de El Chorro, en Àlora.  La tornada al pàrquing s’ha de fer en un bus llançadora situat a Àlora.



És ruta lineal,  descendent i en sentit únic. En total són quasi huit quilometres, que es fan entre tres i quatre hores, però l’etapa pròpiament del “caminito” és només de tres quilòmetres.

L’entrada s’hi troba en l’accés nord i comença junt a l’aparcament a través d’un túnel llarg tallat en la muntanya, que porta a una pista forestal que acaba en el control d’entrada.



Després seguim una senda i la pista de Gaitanejo, fins a arribar a la caseta de recepció de visitants i l’embassament de Gaitanejo. És on comença realment l’experiència del “Caminito”.



Xiquets menors de huit anys no poden entrar-hi i s’ha d’anar amb calçat còmode per caminar sense problema. Hi ha més normes que s’han de complir per seguretat. I per seguretat també ens donen un casc a l’entrada, que ens posem sense xitar.

Al llarg del camí, hi ha panells informatius, però nosaltres tenim una jove guia molt experta, Leticia, que ens va explicant al llarg del camí i fil per randa, cada detall de la història, de la fauna i de la flora del lloc. La xica en sap molt de tot. 



Al llarg del recorregut, fem trams per senda natural i altres per passarel·les adossades a les roques situades a molta altura del riu. Potser mirar cap avall done vertigen, qui en pateix, però cal fer-ho per arrodonir l'experiencia i superar les pors. Anime a tothom a fer esta ruta. 



Hi ha moments que em recorda a la Ruta del Cares, als Pirineus,  perquè anem junt al riu, en este cas el Guadalorce. Però en el "Caminito" el camí no és natural, sinó creat amb fustes.  
És un trajecte que descobreix imatges meravelloses i desperta sensacions que ni les fotos ni les paraules poden transmetre. Cert. La bellesa del lloc és inexplicable perquè s’ajunta l’experiència que s’hi viu en el moment, que és molt personal.
Certament que és un paratge natural singular que ha estat testimoni de la història de la zona, ha vist en primera persona com la modernitat demanava pas per entrar, primer en forma de tren i després en forma d’hidroelèctrica.

 Hui en dia “El Caminito del rey” és una visita turística quasi obligada per a tot viatger que li agrade caminar per la muntanya,  fins i tot qui pateix vertigen  perquè se sap de bestreta, que el nou camí està fet a consciència i és segur. Això, al menys, és el que pensen els amics que m’acompanyen, alguns tenen por a les altures però confien plenament en la força dels cables que suporten la passarel·la i el pont colgant. L’angoixa del moment minora veient la seguretat en la construcció de tot l’entramat, se'n veu molta, és un treball ben fet.


Però el "Caminito" no sempre era així. Antigament es creà com un camí de servei fet primerament amb fusta i després amb pedra. Conten les cròniques de principi del segle XX que els primeres taulons de fusta del camí es posaren entre l’any 1901 i 1905 i foren col·locats per mariners malaguenys acostumats a penjar-se de cordes i pals en les embarcacions. I és que no era tasca fàcil. Altra llegenda paral·lela, conta que este camí inicial el varen fer presos condemnats a mort obligats a treballar a canvi de la llibertat..




I tot va ser perquè acabava de construir-s'hi la hidroelèctrica, iniciativa de l’enginyer Benjumea,  amb dos salts, un a Gaitanes i l’altre a El Chorro. Es necessitava habilitar un camí entre els dos salts per a facilitar als operaris les tasques de manteniment mentre anaven d’un salt a l’altre: eixe seria l’inici del que més endavant es denominaria “El caminito”, el primer tram que derivaria en l’actual.   

El primer projecte de la hidroelèctrica es va reformar per crear una pressa major. Era una mampresa de gran envergadura, l’enginyer i cap de l’embassament Rafael Benjumea Burín, i comte de Guadalhorce, era un  gran promotor.



Les obres d’esta ampliació creant la pressa que portaria el seu nom, del comte de Guadahorce, s’enllestiren l’any 1921. Va ser un projecte tan important que el  rei Alfonso XIII va assistir a la col·locació de l’ultima pedra. Per correspondre a la visita reial, l’enginyer Rafael Benjumea volgué sorprendre al rei canviant aquells taulons de fusta inicials per cement i bigues de tren com a suport. El camí quedava així millor condicionat i més adequat per ser transitat per més gent. 

Aixi que l’apel·latiu “el rey”  és en honor  a Alfonso XIII, que va inaugurar el nou camí, intencionadament condicionat per a rebre'l. Aquell 21 de maig de 1921 va ser un dia històric perquè  el rei hi va anar i va caminar per un tram.



Durant molts anys va ser el camí rutinari dels habitants de El Chorro i d’altres llocs propers, com les coves de la zona habitades pels treballadors de la hidroelèctrica o també per famílies dedicades a la ramaderia o l’agricultura. Era lloc transitat per xiquets per anar a l’escola o per persones que hi anaven per anar de poble a poble. Fins i tot era lloc de festeig, segons conten els locals, perquè el camí oferia molts racons on era fàcil amagar-se i poder estar “fent manetes” allunyats de mirades escodrinyadores. 



El "Caminito" es va integrar en el ritme quotidià de moltes famílies de la comarca i marcarien moments entranyables i importants en la seua vida.  Fins i tot hui en dia es parla de l'antic Camí de manera entranyable i amb certa dosi nostàlgica. Qualsevol persona d'una certa edat ho pot corroborar. Un cambrer del poble d'Àlora ens conta la de vegades que ha anat pel camí, de manera inconscient, com correpon a l'edat adolescent. I ho diu amb un somriure en la boca.

En el nostre passeig veiem les coves i algunes de les cases enderrocades que eren les vivendes dels treballadors. També la via del tren.



Amb el pas del temps, l’abandonament i la falta de manteniment, el camí va anar  deteriorant-se i tornant-se cada vegada més insegur i perillós. Al capdavall només era accessible per a escaladors experimentats que salvaven el obstacles amb arnes i enganxant-se de cordes uns amb altres. I fins i tot entre gent experta. 

Malauradament entre l’any 1999 i 2000 s’hi donaren accidents mortals d’excursionistes, per la qual cosa per evitar desgracies la Junta d’Andalusia va destruir alguna part de camí inicial per evitar el pas dels visitants i imposà una multa per a qui circulara.



I va ser l’any 2014 quan la diputació de Màlaga va decidir restaurar el camí i així poder gaudir de la bellesa natural que guarda com es feia molts anys abans. L’any 2015 s’obrí al públic de nou i començà  a ser reconegut,  adquirint fama, no només per voler experimentar la perillositat anunciada, que ja no és tanta, sinò per la història que porta darrere i especialment per la bellesa del paisatge que es veu durant el trajecte. Màlaga és un destí turístic de sol i este ingredient de muntanya i riu, el riu Guadalhorce, és un al·licient turístic més per a esta província andalusa.


Que bonic! És una exclamació que no parem de dir. De nou anem per una senda abans d’agafar la part final. De lluny veiem el que ens espera. De tant en tant parem per beure aigua o picar algun fruit sec i riem molt, som una colla de set amics ben avinguda i cada pas i qualsevol comentari, és motiu de diversió.




L’últim tram és el millor, realment espectacular, s’hi veu clarament l’antic camí creat que pel temps es va fer malbé. Anem a ritme pausat fent parades per fer fotos i poder admirar com mereix el que ens envolta. També anem mirant on posem els peus quan anem per les passarel·les d’un metre d'amples. 

De tant en tant anem pujant i baixant per les escales creades seguint l’orografia rocosa per damunt del camí original. És una mgnifica obra d'enginyeria. 



Parem en un mirador transparent, fent boca del pont colgant que tenim molt a prop. De debó que no fa por. O és que jo sóc molt valenta!


I quina altura! Hi ha parets que tenen 700 metres de profunditat ! I algunes quasi es toquen unes amb altres amb una separació de només 10 metres. Al llarg del trajecte anem veient el que queda de l'antic camí... i un poc perillós si que pareix...perquè és més estret i hi ha molt enderrocat. Només apte per a escaladors. Front a este imatges, s'enten que es prohibira l'accés i així evitar més accidents.




Arribem al pont colgant. Mentre fem cua esperant, perquè pel pont no és convenient passar-lo moltes persones alhora, mire les cares dels que m’acompanyen. Alguns d’ells  han  patit en certs moments, especialment mirant per on van les aigües del riu, i ara toca la prova de foc, el pont que té  30 metres de longitut i 105 metres d’altura. Alguna amics fan cara de pànic! 


Però, entre rialles, ho superen i la satisfacció posterior val la pena. Venien conscienciats que travessar el "Caminito" exigia més que esforç  físic, un esforç mental, el de  pensar que  fora el que fora, ho anaven a sobrepassar.

Després del pont hi ha un tram de passarel·les i també  amb unes escales que, particulrment, em resulten quasi més vertiginoses que el que acabem de passar. Són molt estretes,  obligatoriament hem de mirar on posem el peu i s’hi veu l’altura en la que estem situats. Ja estem en la recta final. Traspassem la via del tren.





 Mirem cap enrere i ens acomiadem del camí, Veiem el tall de la muntanya, que amaga el camí i el pont que hem travessat



Fem la caminada final fins arribar al lloc d’aparcament i trobem informació sobtre el camí i la seua història.



He acabat el camí impressionada, bocabadada i fascinada per totes les sensacions experimentades. I també contenta. M’alegra veure que el camí s’ha creat sent respectuosos amb la naturalesa.

Hem tingut una gran sort amb l’oratge. Hem de donar mil gràcies. A València estos dies esta caient aigua i més aigua i nosaltres ens hem lliurat de la pluja. La pluja en este cas haguera sigut un desastre. El “caminito” amb fortes pluges es tanca i a més a més no tornen els diners, encara que donen l’opció de poder fer-lo en el termini de dos mesos.

El fet que no fera ni fred ni calor,  ha ajudat a gaudir millor del que veiem. Ho hem passat molt bé. La companyia també fa molt. Sense dubte, “El caminito del rey” és una visita totalment recomanable.


QUADERN DE VIATGE, MÀLAGA, primavera 2019