Si el que vols, lector, és gaudir viatjant comòdament...has de continuar llegint.
Si el que vols és conéixer un poc més la gent d'este meravellós món que ens envolta...este és un bon moment.
Si el que t'agrada i desitges és sentir-te identificat amb experiències viscudes arreu del món...avant continua.


El somni de viatjar és fàcil d'aconseguir.

diumenge, 3 d’abril del 2022

ARRIBES DEL DUERO: ZAMORA

Un passeig fluvial d’allò més interessant...i sorprenent. 

Els arribes del Duero són una successió de gorges que el riu talla sobre la roca granítica, hui els visite. És un Parc Natural, on hi ha una especial protecció d’aus, que pertany a Salamanca i Zamora, i limita amb Portugal. És just des de l’estació biològica internacional Duero-Douro en la frontera de Zamora amb la població de Mirada do Douro en Portugal, on iniciem el trajecte. 


Anem a pujar en un creuer ambiental, una nau-aula on duen endavant diversos projectes ambientals de cooperació Hispano-portuguesa. Va nàixer en 1994 i es va constituir formalment en 2002. A més a més del buc que parteix de Miranda do Douro, també hi ha altre vaixell que eix del llac de Sanabria. Són models de sostenibilitat. El projecte ha estat guardonat en diverses ocasions, tan en Espanya com en Portugal.

Mentre un autobús ens porta al lloc, imagine el que anem a veure, una gran depressió geogràfica mil·lenària del riu, imagine la tranquil·litat al vaixell. No és el primer creuer fluvial que faig, n’he fet alguns per Europa i m’alegra, per fi, fer este per un riu d’Espanya. Ja tenia ganes i encara no havia tingut l’oportunitat. Estic contenta, este mini creuer pel Duero és un dels al·licients en este viatge per Zamora.

De camí comencem a veure els Arribes quan creuem pel salto de Villacampo, una central hidroelèctrica inaugurada en 1949, ja comencem a entendre les particularitats d’estos Arribes del Duero.



Des de Zamora es tarda daltabaix una hora. Arribem a l’embarcador. Hi ha més grups de gent esperant el torn per al creuer. Nosaltres tenim la reserva feta i només cal confirmar que hi som. 



Mentre esperem veiem el que hi ha en la zona de recepció al visitant i  es nota que hi s’estudia la fauna i la flora del riu. Veiem una àrea de reproducció de llúdrigues, hi juguen a eixir i amagar-se. Saben que tots els visitants del Parc les estan mirant.



Pugem al vaixell.



El buc té una part coberta panoràmica total de vidre transparent i diuen que climatitzada i insonoritzada, amb capacitat per a 120 persones. També hi ha dos terrasses on cabem totes les 120 persones una vegada eixim a l’exterior.



El lloc s’ho val per la verticalitat dels penya-segats, per la fauna i la flora que hi s'estudia. Els seus projectes d’investigació i conservació d’hàbitats i espècies es financen a traves del tiquet eco turístic a bord dels seus bucs hidrogràfics. 

No s’ha d’oblidar que és un vaixell didàctic i s’ha de seguir l’ordre establert i les normes. Una de les normes principals és silenci per complir amb el respecte amb el medi ambient. Primer, en el trajecte d’anada, escoltem l’explicació de l'experta mirant a traves de les gran finestres que cobreixen eixa part del buc. Una jove, que ens diu que és filla d’espanyola i portuguès, explica en les dos llengües sobre la fauna i la flora, la geologia i sobre curiositats que ens envolten. Mentre explica trau plàncton de l’aigua i l’analitza amb un microscopi i el que es veu ho veiem tots a traves d’una gran pantalla. És un buc laboratori, i a més a més hi ha càmera infrarojos, micròfon per a la fauna...el buc disposa d’estabilitzador anti mareig que garanteixen una navegació suau. La jove que ens ho explica, amb la seua veu dolça i melodiosa, convida a escoltar-la i no perdre’s res del que conta. Molt interessant. Quasi sense adonar-nos-en, mirant d’un costat a l’altre a traves dels vidres els punts que descriu i mirant en la pantalla el plàncton,  hem arribat fins la Vall de l’àguila.



Quan el vaixell dona la volta i ja estem tornat, podem eixir a les terrasses a contemplar i gaudir del paisatge. Hi ha punts que l’altura de les roques és superior a 200 metres i la profunditat és de 50 metres. I quina aigua més verda!  Espectacular.



Entre els habitants del parc, a més a més de les llúdrigues que hem vist a l’entrada...a les roques veiem nius d’àguiles, de cigonyes...hi ha ratpenats ...veiem voltors sobrevolant la nau...


I que bé s’està cara al sol gaudint de la brisa i de la companyia...


I amb tot, hem arribat al final del trajecte. Ha esta tot un plaer encara que m’ha sabut a poc. Si algun dia torne agafaria un creuer de més durada o el pack doble...En este cas, quan més, millor.


Quan ja baixem de buc, ens acomiaden amb degustació de vins d’Oporto. Un bon final, no? en cada situació s'ha de traure temps per a tot, didàctica i diversió.



QUADERN DE VIATGE, ZAMORA i PROVÍNCIA, estiu 20021

 

 

dimarts, 29 de març del 2022

DESCOBRINT una part d’ALEMANYA

 Si parlem de viatges, anar a Alemanya sempre és una bona opció. Hi ha molta varietat per a visitar


Fa molts anys vaig estar al sud alemany, a la Selva Negra…i tinc  ganes de tornar-hi perquè amb el temps tinc les imatges difuminades. He d’anar de nou per renovar els records i actualitzar-los.

Els que tinc més recents d’Alemanya, són d’altra part, la qualificada com romàntica. No sé. Tot és qüestió de màrqueting per diferenciar un trajectes d’altres i captar l’atenció.

Reconec que el que jo volia conèixer era Berlín i m’abellia completar el viatge amb altres ciutats alemanyes. Una vegada agafes l’avió s’ha d’amortitzar. Tenia clar que durant estos onze dies volia fer un tast de cada lloc i així, si després m’agradava, podria  hi tornar i repetir més temps.

I una vegada en casa ja sé quines dos ciutats s'ho mereixen.

Pas a pas. Vaig iniciar el trajecte visitant Frankurt, la ciutat antiga i la ciutat financera, quin contrast! Gratacels i edificis antics que s’hi concentren al casc antic i a la seua preciosa plaça on està l’ajuntament. Quina plaça més acollidora! Era l’unic que recordava de la meua primera estada en esta ciutat alemanya...molts anys enrere.


Vaig seguir pel Rin on hi ha poblets encisadors i es pot fer un creuer. Nosaltres férem parada a Bacharach, amb sabor medieval.

I durant el creuer vam gaudir de paisatges idíl·lics mentre preníem el sol a la coberta del vaixell pensant en les llegendes com la de Loreley.


Desprès anàrem a Colònia per visitar especialment la seua catedral, que és una obra arquitectònica sense precedents. Que bonica! I les vidrieres impressionants!



 I férem un passeig per la ciutat.



Tot seguit anàrem a Hannover iniciant la visita a l’Ajuntament nou i després anant al vell. De camí vàrem veure nombroses esglésies i vam passejar per acollidors carrers. En Hannover, el contrast de ciutat moderna i la ciutat vella, és com en la resta d’Alemanya molt patent.



Però un dels gran descobriments va ser conèixer Hamburg, ciutat que em va encisar. I quant que vaig escriure! I és que vàrem veure la ciutat patejant-la...i planol en mà...

 HAMBURG-I PART, HAMBURG-II PART, HAMBURG-III PART, HAMBURG IV PART, HAMBURG V PART

Vàrem passejar buscant monumets tan singulars com Chilehaus, 



També vam anar al port que li ha donat a la ciutat el caracter multicultural. De fons ja es podia veure l’edific de la filarmonica on vam pujar i vam gaudir de precioses vistes.




I vam anar varies vegades als magatzems que són patrimoni de la humanitat.



Vam creuar el riu Elbe per un tunnel sota l’aigua. Una experiència única.



Hamburg em va encisar. I també la població propera:  LUBECK-I PART i LUBECK II PART. A  Lubeck hi ha una porta d’entarada que és un dels monumnets més importants de la ciutat.



I una vegada traspasssada la porta ferem un passeig per la menuda ciutat descobrint el seu esperit mariner i el seu art en fer massapà.




Després anàrem a Berlín, ciutat a la que se li ha de dedicar temps, perquè hi ha tant a veure! BERLÍN: CAP A LA PORTA DE BRANDENBURG, BERLÍN II PART: EL MUR DE LA VERGONYA, BERLÍN III PART, BERLIN IV PART, BERLIN V PART, BERLIN VI PART

Em va sorprendre gratament. La potrat de Brandeburg la varem veure de dia i de nit...



Però el que realment impacta és el seu Mur, i saber la història. Realment sorprèn per molt...i si analitzem el trajecte que ocupava formava com una serp que envoltava la zona comunista.



Berlin es una ciutat especial que cal patejar..



I perdre hores a l’Alexandre Platz...i veure la torre més alta d’alemanya.



S’ha d’anar a l’illa dels museus per impregnar-se d’art.



I nosaltres a més a més, entrarem a la catedral i pujarem al seu mirador.



Amb tot és un goig observar la diferència oest i est, que encara s’hi veu. Abans hi havia dos places principals, dos parcs, dos operes...i eixa dualitat encara perdura. En tornar necessitava saber més de tot el que havia vist. I és que en cada viatge s’aprenen coses noves.  Per exemple, jo, abans d’anar a Berlín no sabia que la ciutat estava construïda sobre zona pantanosa i que excavar un túnel és sempre perillós perquè pot comportar inundacions, per això s’inventà un sistema de  bombeig d’aigua a traves d’uns tubs, la majoria són de color rosa i s’hi veuen per molts llocs de la ciutat.

També em va sorprendre  la gran  quantitat d’obres que hi havia. Diuen que la ciutat sempre esta en constant construcció des de la segona guerra mundial. De fet hi ha un projecte urbanístic que finalitza l’any 2050. S’ha de tornar a Berlín que a mesura que va enllestint obres va canviant la fesomia.

Des de Berlín anàrem a la ciutat propera Potsman gaudint d’un dia d’història, art i naturalesa.



Altre dia anàrem a Dresde, la ciutat que ha ressorgit dels enderrocs i de la destrucció,la injustament massacrada en la guerra, ara és una ciutat que amb gran esforç està aconseguint l’esplendor cultural del passat.



Acabarem el trajecte a Munich d’on vaig agafar l’avió de tornada.  Munich és una ciutat acollidora molt diferent a les del nord.

Abans d’entrar en la ciutat, anàrem als jardns d’un palau i a la factoria de BMW. En general vaig veure que els cotxes eren tots d’alta gama, dels que arriben a 260quilometres per hora. A qui li agrade conduir Alemanya és el millor lloc perquè no hi ha límits en la majoria dels trams. No hi ha peatges, les carreteres són  lliures. Això si, els alemanys paguen un impost de circulació que no és barat i que pot duplicar al d’Espanya. Els autobusos i camions també paguen un impost per entrar en raó a les persones o quilometres que fan. Hi ha una policia especial que s’encarrega d’estos controls.

I visitarem la ciutat i escoltarem el carilló del seu Ajuntament, i jo ja era la tercera vegada que l’escoltava d’estades en anys anteriors.



I entre passeig i passeig,  gaudirem especialment de la cervesa.



Des de Munich férem  una  escapada al castell del rei boig, encara que nosaltres no triarem el millor dia climatològicament parlant, plovia i hi havia boira i no sabíem si al capdavall veuríem el castell o no.

REFLEXIONS POSTERIORS, ALEMANYA 2019

dijous, 24 de març del 2022

RESSENYA de cine: LA TERCERA ESPOSA d'Ashleigh Mayfair



LA TERCERA ESPOSA

Ashleigh Mayfair

“La tercera esposa” és una pel·lícula que ens transporta, quasi poèticament, al passat, al del finals segle XIX. També ens transporta de continent concretament al Vietnam antic amb els seus costums tradicionals ancestrals, dels quals veiem exemples com quan la novia arriba en barca o el ritus de l’ou per a la fertilitat. Tot el que conta, malgrat la subtilesa emprada és dur i malauradament real fins fa poc de temps.

La tercera esposa és May, una jove de 14 anys que la casen amb un terratinent rural que es dedica al cultiu del cuc de seda. A casa del ric amo, hi arriba com una xiqueta innocent i inexperta i a poc a poc s’inicia en la sensualitat i la sexualitat.  És un relat delicat, ple de silencis, mirades, primers plans i bellesa en cada imatge, la dels detalls que desgranen la història i la de Vietnam, on ressalta un verd espectacular.

Tanmateix és una bellesa que amaga crueltat: la crueltat dels convencionalismes, del sexe imposat i del sexe desitjat no satisfet o el clandestí, la crueltat dels sentiments reprimits o  la de la tragèdia per incompliment de la norma.

La directora ens conta el que vol a ritme lent sense estridències, dolçament…Hi ha drama, però Mayfair no es recrea exposant-lo cruament. Sabem el que passa, no cal veure específicament la tragèdia ni el dolor, tot s’endevina…Mostra el drama junt a la quotidianitat del que fan les dones cada dia: les tasques de casa, jugar amb els menuts, tindre cura del sogre ancià, atendre les necessitats de l’amo… Cert que és una pel·lícula elegant i delicada, discreta però  deixa clarament el missatge: les dones són invisibles, submises, estan pressionades... les domes han de callar i negar els seus desitjos.

Hi ha trames secundaries, que no vaig a desvetllar,  i que afecten als homes que arribats a una edat han de complir amb l’obligació de casar-se vulguen o no vulguen. En el cas de “La tercera esposa”, el jove està enamorat d’altra persona i no vol a la xiqueta que li han imposat com esposa, seguint el costum tradicional. La xiqueta escollida no pot suportar la pressió de ser rebutjada.

La relació entre les esposes també fa reflexionar-hi. Entre elles hi ha camaraderia i confiança però també rivalitat. El desig de concebre un xiquet i no una xiqueta obsessiona i amarga. És l’obligació de l’esposa, el motiu pel qual van les dones a la casa del terratinent. Només un xiquet  pot convertir a l’esposa en la favorita. Ho aconseguirà May?. Es queda embarassada al poc d’arribar i prega per a tindre un xiquet... No us conte el desenllaç.

La pel·lícula retrata el procés de maduració de la xiqueta-adolescent que acaba qüestionant tots els convencionalismes amb els que creia amb fermesa i alhora i de manera paral·lela, metafòricament parlant,  també s’hi veu el procés de l’evolució de la cria del cuc de seda que finalment acaba sent teixit. Este procés de la cria del cuc és el que marca el pas del temps, junt a l’evolució de l’embaràs de la protagonista Mai.

M’ha cridat l’atenció la música, hi ha algunes parts que m’han encisat, quan era estil tradicional,  però no m’han agradat les parts amb fons de música electrònica, que per al meu gust, m’han semblat fora de lloc i que trencava l’harmonia acústica relaxada que s’escolta majoritàriament perfectament en consonància amb l’harmonia delicada aconseguida visualment.

Per moments, m’ha recordat la pel·lícula “La linterna roja”, que vaig veure fa molts anys i m’impactà per descobrir una mentalitat tan diferent. En aquella pel·lícula la protagonista era la quarta esposa, la que arribà nova amb el ric espòs,  passava en la Xina i en la dècada dels anys 20 del segle XX.  Tenen en comú, que totes dues són pel·lícules eminentment femenines que mostren els ancestrals costums,  transcorren entre conversacions entre esposes i criades i a l’amo, veiem poc.

És el primer film de la jove directora Ashleigh Mayfair i m’alegra que haja sigut molt premiat. S’ha de valorar el cine de qualitat. Pense que cal un esforç per fer més visible este tipus de cine, però això és altra batalla, la de lluitar contra el cine comercial, el cine fàcil, el d’evasió... que la majoria de les vegades disposa de molts mitjos de promoció. En tot cas, jo ho tinc clar, hi ha temps per a tot i pel que respecta a Ashleigh Mayfair, caldrà seguir la pista d’esta cineasta que amb esta pel·lícula ha demostrat professionalitat i maduresa.

 


divendres, 18 de març del 2022

ZAMORA II PART: seguim el passeig...

 M’agraden les ciutats xicotetes...tot està a mà...i en Zamora hi ha tant...sé que em quedaré amb ganes de tornar.

Ja hem començat a trobar-li l’encís a Zamora, hem començat fent amb vehicle una panoràmica des de l’altra vora del riu, per fer boca... i desprès un primer passeig a peu fins la plaça Major...

Des de la plaça Major ens enfilem pel carrer Ramos Carrión, volem conèixer més de Zamora i arribar a la catedral. De camí trobem molts llocs interessants, a més a més que moltes tendes. Hi ha diversa oferta comercial, hi ha molts productes típics de la  zona: embotits, vins, formatges...Passem pel teatre Ramón Carrión, que porta el nom d’un dramaturg zamorano del romanticisme, nascut en 1848.


El carrer acaba en la plaça Viriato,  on està el Parador de Zamora, és el Palau, condes de Alba y Aliste, del segle XV. 


Just enfront del Parador està una de les seus de la Diputació, la més important de la ciutat, l’edifici, l’hospital de la Encarnación, data de 1629 i fins 1973 acollia orfes. En la plaça amb plataners entrellaçats que li dona una bona ombra i un aspecte bucòlic, s’ alça des de 1903 l’escultura en bronze de Viriato, el famós guerrer lusità que guanyà moltes vegades front l’exèrcit de Roma del qual no se sap exactament on va nàixer i hi ha qui diu que va ser a Zamora o la província.


Podríem seguir per diversos carrers, tots ens portarien a algun lloc interessant. Optem per seguir per Rua de los Francos. De sobte veiem un Trampantojo, una pintura mural d’eixes que enganyen els ulls, una trampa per a la mirada... està en l' encreuament amb el carrer Moreno. És una obra d’art urbana. Quasi no es diferència que és real i que està pintat.


No deixem la Rúa de los Francos, amb botigues que guarden el sabor tradicional, arribem a l’església de Santa Maria Magdalena del segle XII, una de les importants de Zamora en la que destaca la portada. En 1910 fou declarada Monument Nacional. Només la veiem per fora. Al llarg de la història va ser ocupada pels cavallers hospitalaris, els cavallers templaris, l’ordre de san Juan fins al segle XIX i la Comunitat de les a serves de Maria fins 2005.


Enfront està el convent de monges clarisses El Tránsito. Entrem al pati, no més. Les finestres tan compactes denoten que és convent de clausura, elles ens veuen però nosaltres no a elles.

Estem passejant paral·lels al riu. A traves d’un dels carrers perpendiculars veiem el pont de pedra. Tinc temptació de  baixar ja directament, però no ho faig. Em fie de la zamorana que ens acompanya que ha triat el millor trajecte per veure el que és més important. I al Pont de pedra quan anem? li pregunte...tranquil.la...em diu, en no res arribarem a un mirador on es veu amb tota la magestuositat. 

Aixi que continuem per Rua de los Francos i tot just a l’esquerra trobem la Plaça de san Idelfonso i l’estàtua d’Herminio Ramos Perez, professor i cronista de la ciutat de Zamora que va nàixer en 1925. L’any 2009 se li va fer un homenatge, per la gran estima que Zamora li professa i col·locaren  l’escultura en una plaça important.


Presideix la plaça l’església arxiprestal de San Pedro i San Idelfonso, d’estructura romàntica, el major edifici romànic de la ciutat, però façana neoclàssica del segle XVIII. Fou iniciada al segle XI sobre altra església possiblement d’origen visigòtic. Al segle XIII fou ampliada i reformada però a partir del XV començaren a fer modificacions que li llevaren el romànic del passat. Es bé d’interès cultural. En l’actualitat predomina l’estil neoclàssic i barroc.


Entrem. És bonica. Hi està el sepulcre de San Idelfonso i el de San Atliano primer bisbe de Zamora. També veiem que estem trepitjant tombes que per a identificar-les en lloc de noms hi ha nombres.


I ressalta un retaule amb l’escultura de la Virgen del Amor Hermoso. Una verge que sovint es té en boca en una expressió popular.  La imatge crida l’atenció perquè porta unes arracades precioses. Ens conten la llegenda que davant de la imatge arribaven les joves que volien casar-se per demanar casar-se. Cada vegada que el desig es complia li regalaven arracades. En té una bona col·lecció: d’or de plata, amb pedres precioses...

Encara passa...joves que hi van per demanar nuvi i li regalen arracades que li arriben d’arreu d’Espanya i fins i tot fa poc d’Itàlia. Atenció, ens diuen que no val demanar per a un mateix, el favor ha de ser per a altra persona. Aixi que si es vol un nuvi personal, que no és el cas, s’ha de dir una cosa com: “vull que la meua germana tinga el millor cunyat”. I així queda la demanda feta.


Una vegada fora de l’església, seguint el trajecte cap a la catedral,  travessem l’arc lateral...


I arribem a la Plaça de Fray Diego de Deza i passem per l’altra part de l’església i el convent de religioses marines.


Seguim caminant i arribem a la Travessia del Troncoso amb el racó de la poesia zamorana...un raconet particular...


...que dona a un mirador amb vistes espectaculars al riu i al pont de pedra. Ara si que el veig bé. El pont de pedra és del segle XII encara que fou reformat posteriorment. Uneix el centre de la ciutat amb els barris de la part oposada del riu. Me n’adone que  el pont és com un iman que m’atrau i que cada vegada que el veig no puc deixar de fotografiar-lo. Esta vegada em pose jo davant, celebrant el meu aniversari. 


I entre carreronets amb molt d’encant, com la calle del corral de las campanas...


... en no res, ja estem en la catedral, enfront estan les ruïnes de l’antic convent de San Jeronimo, que fou un dels gran monuments del passat comparable en importància a la catedral. Només queden unes columnes, un claustre i una portada. De la resta...no se sap. Tal volta forma part de cases zamoranes. 

PROCEDÈNCIA DE LA FOTO: MªAmparo Sanz Mora

De la Catedral el que més destaca és el cimborri d’influència bizabtina revestit d’escates de pedra i la torre del Salvador de 45 metres.


Hi ha molt que veure...per fora i per dins. Entrem a la catedral, consagrada en 1174 es d’estil romànic encara que hi ha molts estils posteriors. Passem per les capelles totes amb valor artístic i parem especial atenció en el cor.


Em criden l’atenció dos imatges de la Mare de Deu, són inusuals, pense que no se'n veuen moltes amb estes caracteristiques: una és la Mare i el Jesuset que tenen els cabells rossos i  l’altra la Verge Maria que no està representada de jove sinò una persona madura.


Tot just al costat de la catedral està el castell, recentment restaurat i des d’on es veu la torre i el cimbori tan característics.

PROCEDÈNCIA DE LA FOTO: MªAmparo Sanz Mora

Acabe, mostrant-vos de Zamora el millor dels passejos, el que creuant el Pont de pedra ens du a la Ribera del Duero. De nit tot cobra una màgia especial. Anem a la platja Los Pelambres on hi ha un xiringuito. Ja havíem vist la panoràmica diürna i no volíem perdre’s l’estampa nocturna d’este perfil il·luminat de Zamora que formen les teulades de les cases, la silueta de les torres, de les esglésies, dels merlets...de la catedral...


QUADERN DE VIATGE, ZAMORA i PROVÍNCIA, estiu 2021