RESSENYES de cine: NADIE QUIERE LA NOCHE

NADIE QUIERE LA NOCHE

Direcció : Isabel Coixet

“Nadie quiere la noche” és una gran pel•lícula que ens mostra un fictici i temerari viatge èpic basat en personatges reals. Està ambientada en Grenlàndia on viu la cultura inuit. Fa poc, el llibre “Los inuit. Cazadores del Norte “  em va apropar a este poble tan desconegut  i en esta ocasió, de nou la saviesa i experiència de l’antropòleg  Francesc Bailón, m’ha ajudat a entendre els habitants d’aquelles terres. Bailón té altre llibre publicat “Los poetas del Artico. Històrias de Groelandia"on, entre altres coses, explica la veritable història de les protagonistes de la pel•lícula Josephine Peary i Allaka, història que coneix per boca dels seus descendents amb qui va conviure en una expedició feta l’any 2004. 

Tenia ganes de veure "Nadie quiere la noche", Francesc Bailón va ser assessor antropològic en la pel•lícula i per a mi, era garantia de treball seriós i de qualitat. I en part m’ha agradat perquè sabia, de bestreta, que tot el que es parlara sobre els inuit, la manera d’actuar, de ser... estaria ben tractat.

La pel•lícula la vaig veure en angles i subtitulada en català. M’agraden les pel•lícules en versió original, ja ho he dit en altra ocasió i cert, m’agradà escoltar la veu de Juliette Binoche. Però si he de destacar algun aspecte de Juliette Binoche, no és el to o modulació de veu sinó la magnifica interpretació mostrant el progressiu canvi d’actitud de la protagonista Josephine quan el seu món va caient a poc a poc fins a arribar a un estat deplorable. La seua interpretació és fabulosa. 

I quin canvi! Al principi apareix com una dona burgesa, rica i culta, pujada al seu pedestal personal que li atorga supremacia i autoritat. Amb tossudesa i valentia vol fer un viatge cap al Pol Nord per reunir-se amb el marit, l’explorador Robert Peary. I el fa. Peary és un protagonista que està omnipresent en tot moment però que no apareix mai en pantalla. És l’any 1908 i Peary és un dels homes que a principis del XX lluitava per ser el primer en col•locar la bandera al Pol Nord. Josephine mamprèn el viatge per amor,  pretén compartir amb el marit el moment de glòria. Eixa és la primera intenció però a més a més, al final resulta ser un viatge cap al descobriment interior i el de la veritat, una veritat que li costa assimilar però que ha d’acceptar. 

Quan arriba al lloc d’espera, es troba amb Allaka, una humil dona inuk interpretada per Rinko Kikuchi, a qui ja havia vist en Babel, mostrant-nos la societat de Tokio. En este cas interpreta amb mestria a la jove que també espera al tinent explorador. El personatge d’Allaka m’agrada, tal volta per contrast amb el de Josephine que cau mal des de l’inici per no saber, ni voler, adaptar-se al mig on està. Allaka, la seua innocència i el seu llenguatge limitat, però comprensible, ens proporciona els únics tocs d’humor en esta colpidora història.

Allaka canviarà la vida de Josephine i la concepció que fins ella tenia, li donarà una lliçó d’humilitat i la baixarà del pedestal des del qual dirigia a tothom. Són tan diferents una de l’altra, que és inevitable un xoc entre mentalitats. Tanmateix, totes dues contrincants acaben vivint una estreta relació perquè impera la supervivència. I esta relació, l’evolució i el canvi d’actitud de Josephine és el que engrandeix la pel•lícula perquè al final es crea una complicitat entre les dues dones que en altres condicions mai existiria. Les condicions de l’hivern a la tundra amb sis mesos de foscor i fred són extremes. Pateixen fam, fred i por, i ho han de suportar juntes. I com poden ho superen. 

És una pel•lícula bella, pels paisatges, per la relació de les protagonistes, pel tema d’amor per moltes bandes... és convincent i amb emotiva tendresa i duresa en la part final,  que no conte però si dic que em colpeja l’ànima i crec que ens colpejà l’ànima a tots els espectadors que compartiem sala. Y pel que he llegit en una entrevista, la pel.ícula també colpeja l’anima de la protagonista. Diu Binoche que acabà “tocada”: van ser unes condicions molt dures de rodatge, l’abric pesava molt, es va aprimar 8 quilos, va suportar molt de fred... i sobre tot va conéixer el món inuit, tan diferent al seu, i els sacrificis que com grup són capaços de fer.

Malgrat agradar-me la pel.lícula, mentre la veia vaig trobar un aspecte que em va distreure just en les escenes més emotives: les de l’interior de l’iglú. I ho comente per si alguna persona va pensar el mateix, per a que acabe entent-ho, com a la fi, jo ho he entés. Mentre m'emocionava amb les dues actrius, el meu cap analitzava l'iglú i em semblava  massa gran i que contrastava amb el que ens havien mostrat quan es veia des de fora. Després he sabut que estava equivocada, però en aquell moment va ser incontrolable que la ment pensara el que pensara.

I  he sabut del meu error gràcies a Francesc Bailón. Quin privilegi! No?. Sobre si l'iglu des de fora era més o menys gran, la veu experta  m'ha dit que l'aparença enganya, ja que per dins sempre és més gran que vist des de fora. Em fie de la seua paraula, ell en sap més del tema, jo no n'he vist mai cap i ell pertany a l'associació de constructors d'glus de Catalunya. I a més a més sap moltes anècdotes sobre el  rodatge, una d'elles, centrant-me en la meua obsessió per l'interior de l'iglu, és que per a la filmació de les escenes de l'interior, es va construir un de porespan tallat pel mig per a facilitar la feina.

Amb tot, cal dir que recomane la pel.lícula a tots aquells que, com jo, vulguen gaudir amb este insòlit viatge, amb el contrast de les dues cultures contraposades i també, amb la fotografia que és preciosa, Cada fotograma és un cant a la blanca i nevada naturalesa. Rodada en gran part en Noruega i també a Grelàndia, l'ambient gelat es contagia per mig dels paisatges i per mig de la foscor que ningú vol però que s’imposa.

En general m’agrada el treball d’Isabel Coixet perquè mostra els sentiments cruament sense pors ni miraments. Esta pel•lícula és una mostra més. 

.