AUSTRIA :“GARGANTAS” de LIECHSTENTEIN

La mare naturalesa regala imatges impressionats, per tot arreu escampa el seu art.

En este paratge en espera un paisatge a l'aire lliure però tancat,  humit i refrescant...

La història diu que un príncep de Liechestentein va fer una donació l’any 1875 per a que, aquella impressionant gorja plena de tolls i clots, aquell encaixonament d’aigües que eren una meravella natural situats al Tirol a prop de Salzburg, foren condicionades per ser accessibles. Les tasques es completaren l’any 1876 i és des d’aleshores que porten el nom del príncep benefactor: el príncep Johans II de Liechstentein.

Esta gola, única als Alps està fàcilment accessible en cotxe però nosaltres hi anem a peu des del nostre gastoff en San Johan in Pongau.

Des del gastoff fins Liechtensteinklamm, tenim quasi 3 km de caminada, i com ho fem tranquil·lament tardem al voltant de 45 minuts. Això no és res, un simple passeig. De camí travessem el riu Salzach i també la lenta caminada ens permet escodrinyar per fora, les granges i cases que ens venen de pas.

Tot un plaer, el camí que fem per arribar i el lloc que visitem: un paratge natural fruit del desgel d’un glacial. Les gorges de Liechstentein estan obertes de maig a octubre i l’entrada ens costa tres euros, que es paguen per al manteniment de les instal·lacions. No estan molt altes sobre el nivell del mar, solament a 300 m.

És un lloc turístic, no som els únics a la porta d'entrada.

Quina meravella gaudir del frescor que s’hi respira, no molesta ni el fet de mullar-nos pels esguits continus de l’aigua. No ens cansem d’admirar cada racó que trobem conforme anem avançant en el camí de 4 km que hi ha preparat. Hi ha ponts de fusta que creuen la gola de les cascades, túnels i rampes per afavorir la caminada que va portant-nos a la cataracta principal, que és on acaba el camí habilitat.

No sabíem exactament el què anàvem a veure, i una vegada dins descobrírem un lloc impressionant.

La tornada es fa pel mateix camí però com es veu des d’altra perspectiva es troben vistes diferents. Hi ha trams encaixonats, estrets i amagats, parts on les persones que són mitjanament altes han de baixar el cap si no volen donar-se un bon colp i fer-se mal.

D’anada i de tornada no hem deixat d’admirar el curs violent del riu i els salts de l’aigua que baixen i erosionen la pedra donant-li colors variats segons l’erosió rebuda, una barreja entre blau i blanc, tonalitats que també varien segons la llum del sol que li arriba.

La força de l'aigua es feua de notar amb un fort soroll.

Sentir la remor de l’aigua caure és molt relaxant perquè malgrat haver molts visitants, es pot sentir el soroll estrepitós que fa l’aigua. Jo faig el camí en silenci, perquè no puc deixar de mirar amunt i avall, no done a bast observant tot allò que m’envolta i que no vull perdre detall. Vaig al meu aire i em sembla que vaig a soles. Però en un moment donat, me n’adone que en som molts els que estem i que fem el mateix camí, però sortosament la majoria ho fem silenciosament. El lloc convida al silenci.

           

Cap a tots els costats havíem de mirar...les cataractes i corrents d'aigua ens envoltaven.

Tot es digne d’admiració, fins i tot entre ponts i passarel·les a meitat camí trobem una poc habitual visió: és una teranyina clarament visible penjada entre les roques una aranya envoltada de la perfecta tela confeccionada que està queta, impassible front tanta gent i expectació, immune a tant de soroll, tanta humitat i frescor.

I enmig de tot...una aranya impassible filant la seua tela...

El lloc fascina tothom. La gola és tan estreta de vegades, que del cel només s’hi pot vore un simple raig que eix d’una estreta banda que queda entre les parets de les roques. Al llarg dels segles l’efecte de les aigües torrencials han anat a poc a poc enfonsant la gola.

Totes les imatges, que no deixem de vore ni fotografiar, donen a este miracle de la naturalesa un aire de fictici aventura alhora que un sentiment de romanticisme. I és perquè el lloc convida a imaginar. No se si serà per la música, que voluntàriament escolte, composada amb els acords d’aigua i les meues passades, o és que sóc propensa a inventar.

Esta alta cataracta només la vaig poder plasmar ajuntant dos fotos, una damunt l'altra.

Cert que és un lloc per hi anar, tot el Tirol en general ho és. Però este paratge, este entramat vial, té fàcil accessibilitat i està garantida  la seguretat perquè periòdicament és supervisat per experts en muntanyes i geòlegs. No està fet a l’atzar. No hi ha cap perill, l’únic, el d’acabar remullat de cos i peus si no es porta unes bones botes i un impermeable llarg.

QUADERN DE VIATGE: CAMINS DEL TIROL i BAVIERA ANY 2005