OTOS (València) EL POBLE DELS RELLOTGES DE SOL

Vaig pel poble d’Otos i per un moment  sembla com si anara per la ciutat de Nova Iork. Direu que exagere... tal volta però ho dic simplement pel fet d'anar mirant cap amunt: en Nova York anava buscant el final en altura dels grata-cels i en Otos admirant els rellotges solars.

Vaig pel poble d’Otos fent la ruta turistica-cultural de rellotges solars i per un moment sembla que vaig per la ciutat de Nova York. No, no és cap exageració. Ara ho explique.  Quan es va per la gran ciutat americana anem mirant cap amunt, el cap sempre va mirant les altures buscant fins a on arriba l’altura dels gratacels que configuren la fesomia de la ciutat. I just és el mateix que passa quan vas pel menudet poble d’Otos, perquè gran part del temps, mentre camines pels seus carrers, has de mirar a la part alta de les façanes de les cases, on estan el rellotges solars, que siga dit de pas, són tots dignes d’admirar. Però no cal mirar en tot moment cap amunt, també hi ha altres rellotges que te’ls trobes a les places o en algun parc, sempre ocupant un lloc privilegiat. 

Tot començà amb un projecte per dinamitzar el turisme de la localitat. La iniciativa va eixir de l’otosí Joan Olivares, conegut per ser escriptor i gnomista, (constructor de rellotges de sol) i de l’artista albaidí Rafa Amoros. Tots dos idearen el projecte en el qual participaven artistes valencians de fama internacional amb obres d’art que serien rellotge solars.  I amb tota seguretat, tirar endavant amb la idea dels rellotges va ser un gran encert. No deixa de ser una iniciativa original i única, perquè... quants pobles hi ha arreu del món amb estes característiques? 

A més a més, el poble d’Otos és realment bonic i mirant els paratges que l’envolten se sap que s’hi respira salut, en els carrers tan nets i ben conservats s’hi contagia harmonia i pau. Els rellotges no podien estar en lloc millor que on estan.

A més a més, des del dia de la inauguració el 12 de març del 2005,  molts habitants del poble han anat aportant el seu granet d’arena construint altres rellotges de sol a les seves façanes, en alguns casos explicant peculiaritats personals dels habitants de les cases on s'hi troben. Així que el conjunt que trobem no només està format per les huit obres del projecte inicial, hi ha rellotges antics i molt  actuals, com el de fruits del forn, que ens delata a què s’hi dedica l’amo/a de la casa.

La visita al poble es pot fer guiada, però nosaltres la fem al nostre aire, seguint la informació trobada a la xarxa on s’explica molt bé cada rellotge què significa i qui l’ha fet. Parem el cotxe a la plaça del Llaurador i comencem l’itinerari turístic seguint el plànol. El poble és menut,  només té dos carrers principals on trobem quasi totes les obres d’art-rellotges solars, estan situats a les façanes o bé formant conjunts escultòrics. I dic quasi tots, perquè estic segura que hi haurà alguns rellotges que no hem vist en el nostre trajecte particular.

Abans d’anar a la plaça més important del poble retrocedim uns metres cap al poliesportiu, volem anar al parc de Beniata on està el rellotge del repoblament, que el formen uns xiprers donant la benvinguda al foraster. I després, molt a prop, a la plaça de l’Era, està el rellotge  Equatorial amb peces d’una antiga almàssera. Qualsevol motiu o element és vàlid per indicar la mesura horària, les estacions, els mesos o els elements zodiacals.

I amb este primer tast retornem al punt principal, la plaça del llaurador, on hi ha concentrats uns quants. Només arribar-hi ens trobem amb l’escultura feta d’acer inoxidable d’Andreu Alfaro situada enmig de la plaça, el seu títol és “La norma no és un dogma”. 

Després trobem en una façana blanca d’una típica casa de poble, l’obra d’Arcadi Blasco, és un rellotge de fang. 

El rellotge de l’artista Elisa Martí el va fer l’any 2004 per commemorar la mort del bandoler del poble conegut com el gatet d’Otos, un modest llaurador convertir en bandoler, està fet en gres, vernissos i òxids i és molt elegant. 

A la mateixa plaça està també el rellotge de l’artista Rafael Armengol que és un rellotge amb pimentons, fent homenatge a Estellés. 

I un poc amagat, en un raconet de la plaça trobem altre rellotge solar, és el de ca Ismael, un rellotge que té la peculiaritat que marca una data de celebració familiar dels propietaris de la casa, el 9 d’abril.

Després seguim pel carrer StCrist i molt a prop de l’església trobem l’obra de l’artista Antoni Miró: el rellotge bicicleta.

Parem atenció en la façana de l’església de la Inmaculada Concepció dels segle XVIII, l'esglèsia està tancada i no entrem.

Però el que si fem és escudrinyar pel carreró lateral perquè de lluny veig una escultura singular i volem apropar-nos. Endevine que és de Josep Sanjuan per les característiques, és una escultura gran i preciosa creada l’any 2016 per celebrar els 200 aniversari de les festes.

El carrer St Crist té cases senyorials, mirem cap a tots els costats, hi ha cases enormes, algunes amb plafons devocionals, cases que serien de les riques d’abans,

En un lateral hi ha una gran font redona on pararia tothom a beure i a carregar aigua quan les cases no hi hauria aixetes. I al fons, de nou altra mostra de taulell religiós.

          

En un façana hi ha un rellotge que representa la muixeranga d’Algemesi. El rellotge va ser una donació feta per la muixeranga en la seua participació l’any 2016 celebrant el bicentenari de les festes. Molt bonic.

I de sobte trobem el palau del Marques de Sant Josep, dels segle XVIII, que va ser restaurat entre 1996 i l’any 2002 i s’utilitza actualment com a seu de l’ajuntament i altres serveis públics. A la part de darrere hi ha un jardi.

A la façana hi ha un rellotge, parem l’atenció en ell i en l’estructura de l’edifici. Però el que volem veure és el rellotge del pati. Entrem doncs, i fem una ullada buscant el rellotge.

De nou cal mirar cap amunt per trobar  l’obra de Rafa Amoros i Olivares que rememora una cançó de Llach i així els autors li han posat per títol Venim del Nord, venim del Sud. M’agrada el lema, perquè és just el resum de la nostra història.

Continuem el nostre tranquil passeig per Otos, el Benicadell ens vigila en la nostra visita, no trobem molta gent pel carrer i  és que és un poble d’uns cinc-cents habitants solament. A més a més  fa calor i és per la vesprada, el que significa que, qui no treballa està fent la migdiada. Però just quan ens fa falta una persona a qui preguntar ens apareix. És tot just quan estem buscant l’hort del palau perquè volem veure la pedra basset, que  era una pedra al voltant de la qual es reunien per picar l’espart i a més a més té un simbolisme especial per als valencians, simbolitza el renaixement front a les adversitats.

Es cert que no hi ni una ànima pel poble però de sobte apareix Pep, un senyor que amablement ens indica per on hem d’entrar per accedir a l’hort. En un principi no entenem el què ens explica, a més a més la porta per on hem d’entrar està tancada, però tot seguit Pep troba la solució buscant la clau. És que a l’hort s’entra pel lloc on s’ajunten els jubilats per a jugar a les cartes o xerrar i és l’hora d’obrir, així que amb Pep se n’entrem i ell mateix ens obri totes les portes d’accés.

I vegem el que volíem, la pedra basset que la van recuperar fa uns anys. Aprofitant el 300 anys de la batalla d’Almansa es va fer un rellotge que fa homenatge a Basset, general de l’exèrcit austriacista. El monument, símbol de la nostra identitat, s’ha dissenyat de manera  que el 25 d’abril el semicercle metàl·lic manté en ombra l’escut de les quatre barres durant tot el dia. Llàstima que no siga el 25 d’abril, encara que falta molt pocs dies...

Encara estem al carrer StCrist i busquem l’obra en marbre de Manuel Boix, la que porta per títol Polifem, així, que com és la tònica general en este passeig mirem cap amunt... Desobte, hi és, el trobem, un inquietant ull  que observa a tothom.

Mol a prop està la casa senyorial ca les seyoretes, una de les antigues cases més importants del poble que actualment és hotel rural i restaurant on cal anar per fer una parada a migdia per recuperar forces o per acabar el dia, sopant o dormint a alguna de les seues habitacions condicionades. I veure la casa per dins també val la pena.

Anem pel carrer Sant Josep, busquem altre rellotge diferent a la resta fet amb ferro i acer que representa una tallada de meló. És el d’Artur Heras.

Després anem al carrer Trinquet a buscar el rellotge Mussol de ca Gloria que ens diu el dia del que va nàixer la propietària.

Retornem a la plaça principal perquè ens volem enfilar pel carrer  sant Antoni, el carrer paral·lel al que hem anat, per buscar més rellotges i alhora donar-li la volta al poble. Hi són Carpe diem, amb una línia que indica el dia de sant Antoni, patro del carrer, vivere memento o sum si sol sit: sóc si el sol és.

Després pel carrer Migdia arribem a ca Irma on hi ha un rellotge fet amb pedra d’Adzeneta creat per Amoros i Olivares: Primaveres.

I  agafem el carrer Benicadell. Prop del parc de l’ermita trobem altre rellotge diferent, peculiar és una al·lusió a l’horta, és el rellotge de l’hort del ti Bruno, és bonic, vistós, divertit i m’agrada.

I seguint el carrer ample arribem a ca Ernesto on hi ha un rellotge que diu Qui té sol, què més vol? i més avant a ca Juanvi ja en el carrer Sant Josep tenim  el rellotge sobre paret El sol brilla per a tots.

M’ha faltat entrar a Ca les senyoretes, on tambè hi ha alguns rellotges per a veure. La malaurança ha fet que hui, que vaig càmera en mà disposada a fer crònica de l’estada al poble, les portes les té tancades, són dies que s’han agafat vacances. Així que per a altre dia deixe tornar al poble per a que l’amfitrió Joan Olivares, alhora que m’explique un poc d’eixe món tan desconegut per a mi,  m’ensenye la col·lecció que té de rellotges de sol de butxaca, a més de la mostra de 7 rellotges de sol amb totes les maneres de mesurar el temps al llarg de la història i també uns models únics en el món com un rellotge de sol per a cecs. 

El  rellotge solar que hi ha a la terrassa ja el conec, però no li vaig fer foto en el seu moment, va ser un dia que em vaig dedicar més a menjar que altra cosa. M’ha faltat també entrar dins de l’església,  anar a l’ermita o als paratges naturals que l’envolten. No importa, sempre s’ha de deixar coses per visitar i així garantir la tornada.

Ha estat un bonic passeig. Els rellotges són riquesa patrimonial que no hem d’oblidar. La Vall d’Albaida és zona que en té molts, alguns han estat restaurats dels antics, altres s’han creat de nous. M’agrada que estiguen proliferant en els pobles que m’envolten, són estèticament bonics,  també un tant enigmàtics i per això m’atrauen.

QUADERN DE VIATGE, Primavera 2017