RESSENYA de cine: CAFARNAÚM de Nadine Labaki

 

CAFARNAÚM

Nadine Labaki

Cafarnaúm, el títol d’esta pel·lícula, no té res a veure amb el poble Cafarnaúm bíblic condemnat per l’ira divina, en este cas la parula significa desordre o situació caòtica. I és just el que veiem en esta gran pel·lícula de la directora libanesa, que és a més guionista, actriu amb un paper d’advocada defensora  i productora, Nadine Labaki. Com m’agraden les pel·lícules d’esta directora! En Cafarnaúm Labaki ha deixat el simbolisme i la metàfora dels anteriors treballs,  “Caramel” i “¿Y ahora qué hacemos?”,  per mostrar la realitat. I és que esta pel·lícula és real, realíssima, fruit d’una exhaustiva investigació a peu de carrer, com si fos un documental per la cruesa temàtica reflectida en moltes ocasions amb una càmera seguint molt de prop el protagonista per mostrar com viu la vida que li ha tocat.

Podem dir que el protagonista és “el Xiquet” en termes generals i la falta d’Infantesa. I escrit en majúscula, Xiquet i Infantesa, com es mereixen. I seguint amb el mateix,  concrete que també  es mereix un gran reconeixement en majúscula  el treball del xiquet actor protagonista Zain, el seu nom en la ficció, que és un refugiat siri. Però quina capacitat expressiva! I com actua de bé! La pel·lícula atrapa del moment que apareix Zain. Té un “no se què” especial. Li augure un gran futur en el món del cine. Si de xicotet fa esta actuació, no vull ni pensar que farà més endavant. Interpreta a la perfecció la injustícia, la impotència, la indefensió. L’atracció que exerceix en l’espectador és per ser com és i com actua, és pel que representa.

I no s’ha deixar de banda el bebé que l’acompanya en tantes seqüències. Quan apareix... què dir? Tots dos creen en la pantalla un pur magnetisme. Encara no sé com la directora va poder filmar tantes escenes magistrals amb ells. Imagine que tot haurà estat el resultat d’enregistrar moltíssim  material i seleccionar els moments espontanis que donen tanta credibilitat. Els dos xiquets i la complicitats que es crea entre ells és fabulosa.

La temàtica que aborda i el punt de partida, és un encert, un inici cridaner que convida a saber més: el fet que un xiquet vulga denunciar al pares per haver-lo portat al món. És dur, realment dur. És una denuncia per la infància furtada per la irresponsabilitat d’alguns adults. Quan es veu la vida que ha envoltat al xiquet protagonista s’entén perfectament la raó de la decisió tan dràstica. I és que no sap ni quants anys té, els pares ni van declarar el seu naixement. Tal volta en té uns dotze. Amb este detall es veu la deixadesa familiar, que no para de tindre fills per a després no fer-los ni cas. Només els miren quan poden traure profit. És pesarós adonar-se d’esta realitat. El judici  representa la reflexió general de totes les persones que no entenem eixa situació, que no ens entra en el cap que haja tantes famílies que tenen fills però no els estimen, sols els maltracten física o psicològicament. Que els exploten.

A falta de pares responsables una refugiada etíop l’ajuda. El xiquet té bon cor, malgrat tot el que veu i viu dia a dia, malgrat veure’s obligat a delinquir per sobreviure. És responsable des de ben menut, un protector primer de la germana, a la que l’uneix un vincle especial i després se sent responsable, com germà major, del bebé que la jove refugiada li deixa per a que li’l tinga cura.

M’alegra que la pel·lícula, des del 2018 haja rebut molts premis, això significa que pot arribar a més gent. I pel·lícules com estes cal que les vegen moltes persones. La intenció de la directora és seguir treballant el tema amb ONGs per a que les condicions de la infantesa milloren, que els nuclis mísers de les poblacions desapareguen. La ciutat en la pel·lícula no té nom i encara que està rodada en la perifèria de Beirut, bé podria ser qualsevol gran ciutat. Totes les perifèries són iguals. Totes estan abandonades, es viu o malviu al dia i són focus de pobresa i malalties. I  alhora estan plenes de desitjos per complir. Els més perjudicats són els xiquets i xiquetes que van aprenent violència i delinqüència perquè no tenen més remei.

Hi ha gent reticent que descarta este tipus de pel·lícules que van directes al cor. Els molesta. Tenen por que se’ls desperten els sentiments. Quina equivocació, ser sensibles és ser humans. A mi m’agrada, quan llig un llibre o veig cine  que em remoguen per dins, que em recorden que tots no estem en les mateixes condicions a l’hora de viure i que hi ha gent que viu perquè li han donat la vida, simplement. Hi ha molta gent que no vol veure la crua realitat. Tanmateix la directora tracta el tema amb una sensibilitat extraordinària que parteix de l’actuació magistral dels xiquets. Eixos tocs de tendresa que tenen tanta força cinematogràfica ajuden a empassar-nos la duresa del que estem veient.

En definitiva, totalment recomanable esta pel·lícula, denuncia de la injustícia en el món, una denuncia que és múltiple perquè hi ha moltes injustícies, una pel·lícula que de vegades resulta asfixiant però hi ha altres moments carregats d’una considerable dolçor.