FOTOS i MÚSICA: passeig per BURGOS

No hi ha res com visitar una ciutat amb temps, sense presses...

VIDEO BURGOS

Música de Mozart:

Canon Pachebel

Ave Verum

Per saber més de BURGOS clicar en l'etiqueta corresponent

COSTA RICA: el poblet de SANTA ELENA a MONTEVERDE

Que bonic és viatjar per trobar i analitzar contrastos...per adonar-nos-en que al final tampoc en són tants.

Estem a Costa Rica. Monteverde és un lloc molt tranquil, un indret a la muntanya molt integrat en la naturalesa que l’envolta i on fa un inesperat fred, que alhora és comprensible si ens posem a pensar en l’altitud en què s’hi trobem. 

L’àrea la constitueixen diversos entorns naturals de bosc humit d’altura i Santa Elena, que és el nucli de població més  gran i que només el formen dos carrers on s'hi concentren la majoria dels serveis necessaris: llocs per dormir i establiments per menjar, un banc, una clínica i una escola. També hi ha un complet supermercat, VITOSI on comprem els endolls de dues platines tipus americà, que ens fan falta per poder utilitzar el  corrent elèctric que en tota Costa Rica va a 110 voltis. 

Així que prompte descobrím que esta menuda població té tot el que és necessari per viure i acollir al turisme de muntanya que anem, com jo, per admirar entre altres coses el bosc de boires i humit o el granotari que és, segons conten, el millor de Costa Rica.

En cada viatge, procure fer reserva d’hotel, em dóna seguretat. Sempre és una sorpresa el que et pots trobar perquè una cosa és la publicitat i l’altra la realitat, però en este cas la sorpresa ha estat bona perquè, l’hotel de Monteverde és un dels més grans i en consonància al lloc que mai he vist. Tanmateix me n’adone que hi ha molt d’assortiment de lodges lliures per llogar, que són com cabanyes que per passar uns dies no estan gens  malament. Així que si es va a Monteverde sense res previst per a dormir, no hi ha cap problema.

Parlant amb gent local hem conegut a dos xiques Analí i Marleny, ames d’unes cabines, que es mostren interessades sobre tot en saber el funcionament del turisme en Espanya. Les xiques volen saber quina és la imatge publicitària que es ven fora de les seues fronteres del país. Encuriosides m’han inspeccionat la guia de viatge que sempre porte damunt,  on no esta inscrit el lloc de dormir que elles lloguen als viatgers. Després de tan agradable tertúlia els faig la promesa que en arribar a Espanya faré publicitat del seu establiment. El de Marleny i Freddy s’anomena CABINAS EL PUEBLO i el que regenta Analí amb Jorge és CABINAS VISTAS AL GOLFO. 

I no conte cap mentida si dic que els fullets publicitaris que ens han donat són atraients, amb habitacions acollidores a preus molt econòmics, que no tenen res a envejar a altres hotels que tenen estrelles al seu poder.

Però de lloc de dormir, nosaltres dos ja en tením. L’hotel és enorme, només dir que per moure’s per les seues instal•lacions cal un plànol per orientar-nos. Està un poc allunyat del nucli de població de Santa Elena, a 15 minuts caminant, perquè esta emplaçat en una muntanya, en un turó al llarg del qual estem situats els diferents blocs on s’hi troben les habitacions i altres dependències. La nostra habitació està al bloc dels 500, el que vol dir que ens ha tocat dormir a la part més alta de la muntanya, des d’on s’hi veu la península de Nicoya amb les seues illes que tenen unes platges tranquil•les com la del Conxal on la vegetació arriba fins l’arena. 

Generalment tot el que s’hi veu a Monteverde no està fora de lloc, tot està ben conjugat amb la natura, els lodges, els restaurants menudets, les agències que preparen excursions... les cases on viuen els seus habitants disperses per les muntanyes del voltant...És el que tal volta em crida més l’atenció, l’esforç en pro de la conservació i estil de vida centrat en el respecte a la natura.

La natura és qui dóna vida a esta zona.

Molts dels viatgers que hi parem, no tenim res previst i una vegada al  lloc hi ha un grapat de possibilitats que s’ofereixen als hotels o a les agencies locals de Santa Elena.

Hi ha tantes activitats, que difícilment podem fer totes les que ens abelleixen. Per la qual cosa hem de seleccionar, s’ha de tenir en compte que es fa de nit ben aviat i que també és bo deixat temps per deambular lliurement per la població, encara que el poblet només  són dos carrers.

I tot està envoltat de muntanyes...

M’ha sorprés la quantitat de galeries d’art que s’hi veuen, la majoria són botigues on es poden comprar vestits fets de manera artesana i bruses pintades a mà. Les artistes  formen part d’una cooperativa de dones i els beneficis que aconsegueixen són per a la comunitat local. 

A més a més de botigues d'artesania hi ha llocs de menjar lleuger i ràpid.

M’agrada observar com són les cases, per fora la majoria de planta baixa, màxim dues plantes, de fusta i amb sostre d’uralita. Ens conten que este sostre és millor en cas de terratrèmols perquè en caure fa menys estropell, i és que pel que sembla els habitants estan acostumats als tremolors continus de terra. I m’agrada escodrinyar les cases per dins quan veig portes entreobertes i  és veu la senzillesa de vida amb la qual passen el dia a dia i que contrasta amb alguns hotels realment complets i sòlidament edificats com el que estem nosaltres. La majoria de les construccions esta envoltades de vegetació, estan disperses, separades unes d’altres, i només al poble esta les cases disposades en alineació formant els carrers. 

La gent és amigable, busca conversa.

En una ocasió per dinar, hem entrat  a un restaurant, que es diu MARAVILLA on es  menja barat i bé. El lloc és molt agradable i la clientela és la majoria jovenalla. Les parets estan plenes de papers amb inscripcions i dedicatòries al país i al restaurant. He menjat  una corbina que he acompanyat  fresqueta cervesa imperial.

Pel restaurant han passat gent d'arreu del món, només cal fer una ullada als diferents idiomes en els que s'han escrit les notes.

Al poble hi ha molta gent jove que busca el turisme d'aventura.

La corbina

El dia 15 d’agost estem al poble, és festa important, mentre ens fem un café observem la gent passar, enfront d’on estem, hi ha una església. Ens entra curiositat de com se celebren en este país les misses  perquè en cada lloc la religió està impregnada d’identitat. Així que, sense pensar-ho dues vegades fem el que tothom local fa, una vegada pagat el café anem cap a l’església.  

Mai haguera pogut imaginar veure com està d’abarrotada, quin fervor hi ha! i  sobre tot quina quantitat de gent jove. Quines cançons més peculiars i al final altaveu en mà el cura ha fet com una espècie de tómbola, un sorteig que sembla, és una cosa habitual.

Per complentar la part gràfica de Santa Elena us mostre fotos procedents de google imatges

Que bonic és viatjar per trobar contrastos, per analitzar diferencies... i al final adonar-se’n que tampoc en són tantes.

REFLEXIONS POSTERIORS, estiu 2006, COSTA RICA

Més sobre Costa Rica:
Les tortugues verdes de TORTUGUERO
Passeig en barca per TORTUGUERO
El poblet de TORTUGUERO
Més de TORTUGUERO
El llac ARENAL
EL volcà ARENAL
Per les muntantes de TILARAN
FINCA EL TRAPICHE
UN BAR DIFERENT
CAMÍ DE MONTEVERDE

Passeig fotogràfic per CASTRO URDIALES ( Cantàbria)

I diuen que en la província de Santander sempre plou...no ens hem de fiar dels pronòstics amenaçadors basats en tòpics establerts...

Visitem Castro Urdiales i és dia festiu..I a més a més hi ha una carrera ciclista i pedestre..Hui hem vist més gent  que en tots els altres dies junts des de que estem visitant Santander.

Entre altaveus i gent arribem al port, l’ajuntament, el far, el castell, que està tot junt i concentrat.

I diuen que en la província de Santander sempre plou...no ens hem de fiar dels pronòstics amenaçadors basats en tòpics establerts...A Castro Urdiales veiem gent aprofitant per prendre el Sol..

Si es vol prendre alguna cosa als bars, s’ha de fer com els locals, seure a les voreres, a les portalades de la plaça.. qualsevol lloc és bo i si s’està cara al sol millor que millós, damunt tornarem a casa amb la pell un poc bronzejada.Els primers rajos de la temporada són els millors perquè s’agafen amb gana.

QUADERN DE VIATGE, primavera 2009

Per saber més sobre Santander i província clica ací 

FRANÇA: El tapis de l’Apocalipsi d’ANGERS

Mai havia vist un tapis semblant...Tot ell, sencer, em deixa bocabadada: les dimensions, la perfecció...la història relatada...el temps que fa que està confeccionat...El que tinc davant és una obra colossal única al món.

El tapis d'Angers. Com no puc fer fotos de l'interior esta que mostre procedeix de Google imatges.

Estem a la zona francesa del País del Loira i parem a ANGERS, abans d’anar a la ciutat de le Mans, de la qual erròniament solament es parla per anomenar el circuit de carreres.

Seguim de ruta  per les regions de Bretanya i Normandia on hem vist les platges del desembarc, Mont de Saint Michel, ciutats com Nantes, Rennes, Vannes, Dinan…megàlits... i no parem de meravellar-nos cada moment.

Arribem a la nostra destinació, Angers, d'on ressalta en primer lloc l’imponent castell. Però a mi, una vegada feta la curta passejada per la menuda població, el que en realitat em sorprèn no és el Castell, amb 17 torres i 1 quilòmetre de diàmetre, sinó el que custodia des de fa un temps.

Uns preciosos jardins  envolten la muralla. Les flors no necessiten molta cura en esta zona, plou sovint i les zones ajardinades es reguen.

Comencem fent un curt recorregut observant la part moderna i la part medieval de la ciutat...passem pel museu d’art i per cases de fusta antigues. 

La zona actual i la zona antiga conviuen en harmonia.

S’hi conserven boniques cases de fusta.

Parem en primer lloc a la catedral.  Este és el lloc ideal per escoltar la història del que anem a veure...i l’escolte de boca d’un que sap del que parla. L’explicació em crea una expectativa sorprenent. No ho tenim encara davant, i és molt difícil imaginar-ho però per les paraules s’endevina que no és un tapís normal i corrent. Ens mostren unes imatges. Espectacular, no cal més! El que anem a veure és un tresor teixit al segle XIV de dimensions excepcionals: originàriament de 140 metres de llarg i 6 d’altura , dels quals s’hi conserven 100 metres de longitud  per 4’50 d’alt.  Encarregat l’any 1375 per Luis i, duc d’Anjou i germà del rei Carles V, es pensa que es va finalitzar 7 anys després. Amb el pas del temps, degradacions i retalls fets, ha quedat l’essència i, segons ens conten, s’aprecia la magnitud del treball. 

Asseguts als seients de la catedral, escoltem la història del tapis.

Després de camí al castell i sobre tot de camí a veure la meravella teixida, passem a una part restringida i protegida, un cartell ho deixa clar. I és que Angers és una ciutat catalogada com Ciutat d’Art i Història.

L’àrea del castell  és zona restringida.

El castell del segle XIII construït sobre un promontori de pissarra que domina el riu Maine, té la seua importància històrica i arquitectònica com fortalesa i residencia fastuosa, també com recinte militar i presó, però el que veritablement m’impactà, i ho dic encara amb els ulls plens d’emoció, es haver vist el tapis de l’Apocalipsi, testimoni de l’època medieval que s’hi conserva en una dependència condicionada al castell des de la dècada de 1950.

Un panell a l’entrada del castell explica l’interior.

La part de muralla externa al costat de la porta d'entrada està molt ben conservada.Hi ha 17 torres i la muralla té 1 quilometres de diametre.

Llig i transcric el fullet informatiu que tinc del Castell perquè no vull deixar de costat cap detall. I és que estar davant d’un tapis semblant és bocabadant. Ens havien dit que s’havia tardat 7 anys...doncs personalment pense que 7 anys és poc si es té en compte les dimensions de les quals estic parlant. Està fet amb llana i està format per 6 peces que comencen per un gran personatge seguit de dos registres de set escenes.

Vista d’Angers de camí a la catedral.

Tothom, sense saber llegir, mirant este tapis, podia entendre el que els passaria si no anava pel camí de l’ordre i la moralitat. El que hi està representat és l’Apocalipsi de san Juan segons text del segle I d.C. Mostra a través de les escenes la situació de l’època: la guerra dels cent anys o successió de conflictes que enfrontaren França i Anglaterra de 1337 fins 1453. El tapis transmet amb realisme els estralls de la guerra, saquejos, la pesta, la fam… La temptadora Babilònia hi apareix amb les conseqüències si no se seguia el camí moral correcte...este tapís és com un llibre gràfic obert.

Muralla, edificis particulars i religiosos junts...

El pintor oficial de la cort, Jean de Bruges, va ser l’autor dels cartons base, és a dir de les maquetes prèvies al treball del teixit. L’artista inspirat per les il•lustracions dels manuscrits de l’apocalipsi va idear les escenes molt llegibles situant figures monumentals sobre fons llisos i florits. Una veritable obra d’art. 

Sabia que anava a veure un tapis, però mai haguera pogut imaginar que fóra tan gran…tan llarg…tan antic i ben conservat...amb tanta perfecció en les imatges. He gaudit mirant-lo i remirant-lo, atentament, en silenci, amb respecte com si estiguera escoltant un conferenciant. 

Vista des del passeig que voreja la muralla.

Degut a la importància de l’obra, el tapis s’exposa en una sala en penombres per evitar el contacte directe amb la llum. De fet el color perdut és perquè anys enrere no s’hi va tindre en compte que l’efecte lluminós podia menjar-se el color. La sala també compta amb una constant temperatura ambiental. Tot es poc per salvaguardar esta peça històrica que no té igual. S’ha perdut molt i solament s’hi conserva el 70% de l’original perquè en el transcurs dels anys ha anat variant de llocs i durant èpoques ni se li va donar importància. El primer lloc on va estar col•locada, va ser a la catedral, i durant quasi 3 segles va formar part de la decoració de la nau. Després va ser arraconat, fins i tot alguns trossos s’utilitzaren com muntures per a cavalcar. Casualment un religiós ho va trobar, ho va rescatar i s’hi va adonar de la importància que aquells trossos de tela bruts i esfilagarsats tenien . I sortosament ho va manar restaurar.

QUADERN DE VIATGE: FRANÇA estiu 2012

En este bloc, pots llegir més sobre França clicant ací.

En este bloc pots llegir concretament sobre Bretanya i Normandia clicant ací

CADAQUÉS (Girona)

Cadaquès té un color especial, i té una raó que ho justifica. 

Cadaques és un lloc especial.

Hui anem a Cadaqués creuant un paratge singular i únic, entre revoltes, entre costeres estretes i perilloses però de gran bellesa, hui anem a Cadaquès creuant el parc Natural de Cap de Creus  que conserva espècies botàniques exclusives considerades estranyes, també és lloc de pas d’aus migratòries i habitatge de fauna poc vista.

I després de revoltes i més revoltes, de verd i més verd, arribem a un preciós llogaret, especial, un que junt a altres formen part del parc natural.

Cap de creus: paratge natural.

El primer que em crida l’atenció és el color de l’ambient, del cel, de les cases, dels carrers...del conjunt total. No és un color com en altres poblacions, és diferent, pot ser té un to blavós? No sé tal volta és la imaginació. Siga el que siga m’agrada eixe toc especial i diferent, eixa peculiaritat vora la mar.

Té sabor popular mariner i alhora un sabor bohemi que li dóna personalitat.

Caminem pels seus estrets carrers laberíntics amb costeres, amb carrers empedrats fets amb pedra viva de pissarra i amb pedres extretes de la vora del mar i que han estat modelades per les ones, el rastell és el nom d’este paviment peculiar que en alguns carrers es col•locà, seguint la saviesa del passat, en forma d’espiga per evitar que les persones rellisquen...Veritablement són uns carrers encisadors, acollidors, amb cases blanques que donen llum al to blavós...cada racó és una postal. 

Hi ha racons amagats i carrers empedrats dibuixant espigues..  

I parlant de postals i imatges del passat, veig una botiga on en tenen per a vendre unes del Cadaques de fa cinquanta anys i me n’adone que molt poc ha canviat el poble des del passat. Hi està l’encant, malgrat ser un poble turístic es manté, conserva l’essència que no s’ha d’oblidar. 

També hi ha un port amb restaurants, botigues i llocs per seure i mirar tranquil.lament la mar.

Parlem amb gent. Admire l’ambient sense sorolls i la preocupació que es té per la conservació del poble. Diuen que és un poble d’artistes, i no m’estranya, potser per la tranquil•litat que s’hi respira, pot ser per l’encís del port natural o pel color especial que segons una lògica explicació que em conten, té. I és que és degut a l’orografia que envolta,  és la pissarra i les oliveres el que fan que el color que reflecteix l’aigua de la mar siga gris i no blava.

Quan més estic en este poble més bonic el trobe.

Passem molt del temps al port sense fer res més que passejar, descansar...mirant, eixes aigües grises que hipnotitzen i els colors de les cases que contrasten, és un lloc agradable que assombrosament trobem sense turisme per ser temporada baixa. Millor, pensem nosaltres, així gaudim de l’espectacle que sembla creat per a nosaltres. 

Hi ha turisme, però poc, sortosament per a qui no ens agraden les masses...

No anem a Port lligat, on està altra casa museu de Dalí perquè no disposem de temps, en conformen amb la de Figueres.

En Port lligat hi ha una casa museu del geni Dalí. 

I és que hem d’agafar un autobús que creue el cap de creus i preferim no anar amb presses. El trajecte de tornada no és curt, ja sabem el tram de revoltes que ens espera i a més a més esta vegada el fem de nit i és quan les revoltes que semblen no acaben mai més es noten. 

I és que a les fosques ja no tenim el preciós paisatge que ens distrau i ens fa oblidar els vaivens del vehicle, a les fosques només cal tancar els ulls i pensar en el peculiar color blavós de Cadaquès i el de les pedres que s’hi trepitgen tretes de vora la mar. Així distraient la ment arribem a Girona LINK om tenim l’hotel.  

QUADERN DE VIATGE, GIRONA i província, primavera 2005

Per llegir en este bloc més sobre Girona clica ací