FOTOS i MÚSICA: Hospital de nines a Lisboa ( Portugal)

Entrar-hi, es capbussar-se en el món infantil

afegint la mirada valida de restaurar allò que pel temps i l'ús s'ha fet malbè i que no s'ha tirat perquè comporta un record del passat o familiar que cap altra joguina pot substituir.

MÚSICA:

Sinfonia de los juguetes

Mozart

ALACANT: PLANES de la BARONIA

Planes de la baronia és un xicotet- gran poble que destaca per les cireres però també pels bonics carres costeruts plens de bona gent.

Planes de la Baronia, amb el castell i l'ermita al fons.

Planes de la Baronia pertany al Comtat, a la província d’Alacant, que  integra alhora les pedanies de Benialfaquí, Catamarruch i Margarida.

Planes és un poble xicotet en habitants i gran en moltes altres coses, entre altres, Planes és conegut com la capital de les cireres, unes cireres que cada any es cullen i que són ben dolces i grosses. 

Les cireres són famoses... per bones i saboroses.

Us convide a fer un passeig pels seus carrers, situats entre serres, que són costeruts i amb escalinates per salvar el desnivell.

Us convide a que m’acompanyeu per este llogaret que a mi m’agrada tant, per ell i per la seua gent. 

Passeig pel poble...

Us convide a que feu caminades i passejos, siga cap a l’ermita del Cristo seguint el trajecte del via crucis, o pel barranc de l’encantà, un preciós paratge natural que a més a més guarda una llegenda amagada.

L'ermita...

I us convide, perquè la visita a este llogaret que té al voltant de 800 habitants, val la pena, bé siga en hivern, amb la gelor forta a l’ambient i algun any les teulades cobertes de blanc... siga en estiu, on el bullici de la gent es nota perquè venen els planers que se n’han anat a viure fora i també amics i coneguts... siga en primavera, on els cireres estan florits i ofereixen un espectacle visual incomparable... o siga en la tardor, on l’espectacle visual ofereix la varietat cromàtica de les fulles que revolen pel terra o queden com una estora... Siga quan siga, les portes de Planes estan sempre obertes per al visitant amant de l’aire sa de les muntanyes.

La part antiga conviu amb la més moderna.

La mirada de Planes que us mostre hui és amb la tardor de fons, amb les fulles grogues, i marrons envoltant-nos donant-li un toc preciós de color.

Planes és un poble envoltat de natura...

Planes de la Baronia té títol senyorial, la qual cosa dóna categoria històrica que convida a indagar al passat. I ho faig, m’agrada escorcollar en la història que configura el temps actual.

Planes té un castell construït sobre un assentament de l’edat de bronze que fou controlat i dominat per l’afamat cabdill musulmà Al Azraq fins la reconquesta de  Jaume I i del que malauradament només queden els murs dels segle XII i XIII.

Passeig pel poble...

És el que he comprovat en esta visita, una de tantes que faig. El castell és l’edifici més emblemàtic del poble, situat sobre un turó a prop de 500 metres, domina la població i no m’agrada veure’l en estat d’abandó. Ja sé que és necessitaria molt de pressupost per rehabilitar i que no es perda el que encara hi ha, ja ho sé, però conservar el patrimoni històric és important per no perdre la identitat. Després de la conquesta cristiana el castell pertanyia als diferents senyors de la Baronia. Al segle XX encara era de propietat privada, fins que l’any 1992 l’Ajuntament el va adquirir definitivament.

Me n’adone de com les cases estan arrimades quasi formant part d’ell.

Des de l'esglèsia cap al castell.

El poble vist des de la part alta, on està el castell.

També he anat al Llavador i la Font Nova que rep l’aigua de l’aqüeducte, l’aigua de la font no és potable, encara que se sol veure o refrescar-se amb ella, però té importància històrica perquè era la que subministrava  la major part de l’aigua des del segle XIII.

El llavador.

I he baixat a veure de prop l’aqüeducte, que segons diuen és d’origen musulmà. Com no fer-ho? L’estampa de tardor és temptadora, les fulles cobreixen el paratge com una estora.

l'aqüeducte.

També ressalta l’edifici de l’ajuntament que és del segle XVIII on hi ha una porta d’entrada al l’antic recinte emmurallat de la vil•la. El primer pis és com una llotja amb tres arcs que donen accés a l’interior. L’edifici va tenir dferents usos: antigamnet com a presó i fins els anys setanta del sehel XX també escola.

Ajuntament.

I deixant de banda els edificis civils fem una mirada als religiosos com és l’esglèsia parroquial Nuestra señora de la Asunción.

Al voltant de l'esglèsia.

L'esglèsia.

Es tracta d’una església amb tres naus separades per arcs de mig punt, amb altars com capelles dedicades a diferents sants. En el meu passeig pel poble me n’adone d’un detall, i és que vaja per on vaja la torre sobre eix i ressalta, no es perd de vista, com el castell es veu des de la llunyania. L’església es construí sobre una mesquita i és el punt de reunió de fidels diaris, setmanals i de tothom en festes patronals, creients i no creients, l’església concentra a la majoria.

Torre de l'esglèsia.

També podem pujar a l’ermita anomenada de tres maneres: del Santíssim Crist, de san Cristòfol, o de Planes. Jo cada any en festes puge-hi seguint el ritual, m’agrada fer la caminada fent el trajecte del Via Crucis, en zig-zag i en pendent, i una vegada dalt, esmorzar, entrar a l’ermita  i fer una volta per admirar el paisatge que l’envolta, les muntanyes i el pantà de Beniarres que tant de bé proporciona.

L'ermita.

I com no? No es pot deixar de visitar el barranc de l’Encantà, que és un paratge natural d’una gran bellesa amb un curs d’aigua intermitent. El passeig al llarg de 4 quilòmetres ens mostra tolls d’aigua entre roques gegants propicis per al bany però alhora perillosos perquè mai se sap la fondària que poden arribar, la caminada entre pedres i caminals, ens mostra varietat de plantes aromàtiques i arbres típics dels clima mediterrani.

Barranc de l'Encantà.

I sobre tot el passeig convida a rememorar la llegenda que guarda, transmesa oralment d’una generació a l’altra. Us la conte i amb ella acabe. I es que hi ha una pedra circular en forma de cova on diuen que els Moros front a l’arribada de els tropes de Jaume I, amagaren els tresors i deixaren encantada una donzella que cada any eix i entra de nou el mateix dia I  apareix esperant que finalment algun home la trie a ella i no al tresor, i així la lliure del sortilegi que la manté presonera en este paratge.

Barranc de l'Encantà.

M’agrada Planes...i les seues costeres... i les seues festes.. la seua gent i com no! les seis cireres...

Racons, costeres...lloc de passeig i d'esplai...

QUADERN DE VIATGE: PLANES tardor 2015 i molts altres dies més...

RESSENYA LITERÀRIA: TERRES DEL NORD

TERRES DEL NORD

Jordi Canal-Soler

Alaska no és un destí que tenia en ment per visitar a curt termini quan vaig agafar este llibre entre mans, sobre tot perquè en tinc molts altres pendents i mai m’havia parat a pensar en esta part del món tan allunyada. El més a prop d’Alaska on he estat, fent recapitulació mental viatgera, va ser... una vegada que vaig passar, com un llamp, per les ciutats canadenques de Montreal, Toronto, Ottawa i Quebec... i l’altra part de Canadà, més propera a Alaska, la vaig deixar de banda...i és que era un trajecte fugaç i no hi havia temps material.

I ara Jordi Canal-Soler m’ha despertat ganes de viure el que ell ha viscut  i que tan bé conta en esta guia-manual-llibre d’història-experiències-anèdotes... I és que, Jordi és un gran viatger experimentat que sempre va ben documentat, a i més a més, durant este viatge, altres llibres d’aventures l’acompanyen.

No sé si faré algun dia este trajecte, però el que si dic és que llegint estes pàgines ja l’he fet. I és que Jordi Canal-Soler sap escriure, transmet, contagia el que sent, de vegades el seu fred o patiment per la fatiga, altres l’alegria, com quan va d’autoestopista i troba qui el puja... o també ens fa sentir el goig després d’una bona conversa.

És una realitat dir que l’autor sap comunicar literàriament. I, també és bon comunicador xerrant amb la gent, com bé ho demostren les seus intervencions radiofòniques viatgeres, o les seues conferències, que no en són poques. No és la primera vegada que dic que l’autor en qüestió sap escriure, ja ho vaig fer ressenyant el seu llibre on conta la seua odissea cap al Pol Nord, un trajecte envoltant de gel, de fred de solitud.... 

En "Terres del Nord", Jordi parteix de Juneau, a partir d’este punt llegint el llibre fem un viatge històric i literari acompanyant a l’autor en el seu trajecte: Haines, Skagway, Ghilkoot trail, Whuitehorse, Dawson, Fairbanks, cercle polar artic, Barrow, Nome, Denali, Anchorage, Homer i Kodiak. 

Amb estil directe, descriptiu i subjectiu, són els ulls del viatger curiós els que ens guien, ulls que també complementen el que veuen tirant la mirada enrere i mostrant-nos fets històrics i personatges del passat que ajuden més a entendre. Les anècdotes que conta, siga pròpies o d’altres, siga del present o del passat i que han estat protagonitzades per personatges llegendaris ajuden a entendre, també les fotos incloses al llibre. I a més a més estan les fotos que inclou al seu web de viatges i que he estat mirant alhora que avançava en la lectura del viatge. 

M’agraden les continues referències al cine que fa perquè convida a recordar les pel·lícules situades en estos paratges o les referències bibliogràfiques que motiven a llegir algun que altre llibre. Hi ha moltes. Els referents històrics tampoc no falten.  

Jordi amb ulls curiosos trepitja els mateixos camins que aquells buscadors d’or trepitjaren fent homenatge a aquells que, per altra banda, no eren homes pobres sinó gent amb diners perquè mamprendre l’aventura de l’or tenia moltes despeses. Alguns d’ells eren intrèpids, altres inconscients, també hi hauria de desesperats o cobdiciosos i hi hauria qui se’l podria qualificar amb tots estos termes.

I així de la mà d’un gran viatger fem el que ell fa: entrem en mines, vegem com remunta el salmó pel riu, seguim els rastres dels ossos... de caribus, de balenes, de bous mesquers, de gossos de trineu... trobem serradors de boscos, coneguem  als indis tingli, entrem a curiosos museus... coneixem ciutats vives i altres ja mortes que foren seu dels buscadors d’or que vingueren per estes terres. Còmodament llegint, caminem per la dura senda chilkoot trail, ruta obligada dels buscadors, un camí gens fàcil ple de fantasmes. I també al seu costat experimentem què és allò de buscar or, en el riu i plat en mà. També visitem als inuit alguns dels quals viuen entre cranis, costelles, vertebres i altres ossos de gegants marins. I amb ell coneixem l’existència d’un oleoducte que trenca un paisatge idíl·lic.  I és que Jordi també ens mostra allò que no és bonic, com el riu ple de salmons morts i putrefactes o els problemes per l’escalfament global.

El llibre és molt fàcil de llegir per estar separat en capítols curts amb un títol explicatiu.  Estic  segura que “Terres del Nord” agradarà a molta gent. Agradarà als amants de la natura i de l’aventura, i també al lector en general que busque llegir sobre anècdotes del   passat   protagonitzades   per   personatges de fama mundial o anècdotes del present que l’autor viu i conta amb  tocs  d’humor explicant el que sent i el que pensa. 

ROMA passeig per la ciutat-III PART

La Roma clàssica, grandiosa, esplendorosa... es veu entre ruïnes ben conservades i que atrauen tan al turisme, com als amants de la història que front tanta meravella poden entendre el passat romà gloriós.

Un poc de molt...

De Roma cal veure les ruïnes romanes que estàn per tot arreu, algunes són visita ineludible com l’arc de Tito, que és un arc de triomf construït després de la seua mort i en el seu honor. Hi mostra les victòries de l’emperador homenatjat, mescal real i aura de divinitat.

Arc de Tito

Però a mi m’agradà el Coliseu, i molt, imagine que com a la resta de la humanitat que ha tingut la sort de poder anar-hi. Grandiós, espectacular, històric... 500 anys hi va estar complint les funcions al qual va ser destinat. Només donar un colp d’ull extern o intern fa imaginar tot el que el cine ens ha mostrat en tantes i tantes pel•lícules de gladiadors i esclaus, amb lleons pel mig amb gana de menjar. L’any 1980 va ser declarat Patrimoni de la Humanitat per UNESCO. Es difícil fer-nos idea com seria de gran, 50000 espectadors! Vuitanta files de grades diferenciant classes socials:  més avall l’emperador i senadors i més amunt els estrats inferiors, quan més amunt més baixa consideració. Es conta que la festa de la inauguració va durar 100 dies, tot els poble romà participà i moriren desenes de gladiadors i feres ferotges que donares la vida per a donar espectacle.

El Coliseu

Antigament l’interior havia una coberta de tela que s’accionava amb un sofisticat entramat de cordes i polees, al Coliseu no li faltava de res, cap detall per proporcionar estones de diversió per a qui anava a veure els sanguinolents espectacles on sempre hi havia un que eixia perdent.  A més a més de lluites de gladiadors també s’hi  feien caça d’animals, la majoria feres importades d’Àfrica.

El foro de Trajano també té encant, és el més gran de Roma, de dia és bonic, però la il•luminació nocturna l’envolta de misteri i màgia.

Foro de Trajano

Visita indispensable és el foro romà, la part més important de l’antiga Roma. Observar cada ruïna és remuntar-se a altra manera de viure tan allunyada en el temps i diferent...són vestigis que conten molta història d’un passat gloriós.

Foro romà

El Panteon d’Agriopa o  panteon de roma és un temple de planta circular, construït sobre les ruïnes d’altre anterior incendiat. Se’l coneix com la Rotonda. L’arquitectura és singular. El pòrtic rectangular, com un temple clàssic, dóna pas a una sala circular. Cobert de cúpula semiesfèrica, que té de diàmetre 43’44 metres, la més gran de formigó de la història. La de la basílica de san pedro és més menuda. L’any 1980 el centre històric de Roma inclòs el panteó, fou declarat patrimoni de la humanitat per Unesco.

Altre dia el dediquem a passejar per la piazza del popolo, una de les més conegudes, encara que un poc més allunyada perquè està en el que eren antigament les muralles. És on estava la porta Flamina d’entrada. La plaça està formada per dos semicercles amb reminiscències de la plaça de san pedro Vaticana. Hi ha un obelisc central dedicat al Ramses II, el segon mes antic i un dels més alts de Roma amb 24 metres o 36 si es compta des de baix, sense el suport de base. 

I com estem visitant parts allunyades anem a veure la piràmide Cestia que es troba junt a l’antiga porta de san Paolo. Es construí com sepulcre de Cayo Cestio Epulon, magistrat, la base quadrada té al voltant de 30 metres i arriba a més de 36 metres d’altura, feta en rajola esta recoberta de marbre.

Piràmide Cestia

I també visitem les termes de Caracalla o termes antonines, que foren uns banys públics de la Roma imperial, els més luxosos de la ciutat a l’època. Hi queden restes, les més gran conservades i fragments de mosaics. Algunes banyeres de marbre s’utilitzaren com a fonts al centre de Roma. L’edifici quedà destruït després d’un terratrèmol l’any 847 encara que ja estava en desús perquè els canals d’aigua havien estat destruïts per una anterior guerra.

Termes de Caracalla

I l’últim dia, i com a acomiadament de la ciutat anem a les catacumbes de san Calixto, un gran i important cementeri que començà a existir a meitat del segle II. Antigament era el cementeri oficial de la església de Roma., i ocupa molta extensió, hi ha una xarxa de galeries subterrànies de dos pisos que arriben a una  profunditat de 20 metres. És claustrofòbic, avise i un poc “macabre”. Hi s’enterraren a màrtirs, pontificis i fidels cristians. És esgarrifant, els pèls se me posen de punta mentre amb cara de fastigeig camine entre criptes decorades, passadissos estrets, foscor...no tornaria a entrar –hi, ho tinc claríssim,  una vegada vist, ja està, no cal repetir.

Faig rellegida al text i veig que el que he escrit són simples pinzellades. Un viatge a Roma es mereix més... més informació històrica i artistica, més racons no esmnetats, més sintuacion sno contades que m'he gyardat... Roma és un destí per conéixer.

No he fet menció del lloc on dormien en la segona estada a Roma, crec que m’he enfilat passejant per la ciutat i no he contat l’inici. Ho faig ara. 

Ens acollirem a una oferta vol i hotel, una d’eixes temptadores que no pots deixar escapar. Des de casa, via xarxa, comprovàrem que l’hotel estava bé i era cèntric. I això ens agradà. La sorpresa va arribar en entrar a l’hotel i dir-nos que ja no quedaven habitacions i que nosaltres anàvem a l’altre hotel situat molt a prop. Per la situació no ens queixàrem però si va ser una sorpresa, trobar-nos que l’hotel, el ruïnós edifici, estava al costat d’una casa de prostitució. Les  xiques del bordell estenien la roba interior provocativa just en la terrassa que donava al nostre balcó. La senyora de la casa, la madame, seia totes les vesprades davant de la porta d’entrada a la casa, com fan als nostres pobles quan eixen a prendre la fresca, però ella era per esperar i atraure clientela. Després de set dies la senyora ja ens tenia confiança,  i cada vegada que ens veia eixir de l’hotel ens saludava, bona sera, bon giorno...perquè la senyora estava tothora a la porta del bordell. No ens va suposar cap problema, només perquè ens sentirem enganyades per qui ens va vendre l’oferta.

QUADERN DE VIATGE, ROMA, estiu 1996.