RESSENYA de cine: LA ESTACIÓN DE LAS MUJERES

LA ESTACIÓN DE LAS MUJERES

Leena Yadav

Amb la pel·lícula “La estación de las mujeres” viatgem a la India, concretament a un poblet xicotet de costums i tradicions arrelades  on la modernitat vol entrar i ho fa a pas de tortuga, en xicotetes dosis, i sempre reclamada per les dones. Elles són les que van aconseguint xicotetes coses, per ahi comença, primer és un mòbil, després reclamen un televisor, i els homes els ho van cedint tot per insistència i constància, malgrat tindre un paper secundari a la societat masclista on viuen. Tanmateix en esta pel·lícula les dones són visibles i els homes secundaris, elles són les  grans protagonistes, les que ens conten què senten i què els passa i la lluita continuada que han de fer dia a dia, simplement  per a viure dignament sense que les afecte molt l’opressió que dicten les normes heretades.

“La estación de las mujeres” mostra situacions que es viuen a la India rural però, la protesta no és local, malauradament, arreu del món hi ha casos similars, així que és una denuncia global i clara sobre l’opressió que pateix la dona no només a la India, al món en general.

Les protagonistes són quatre dones que viuen en un ambient econòmicament pobre. Està Laijo, la jove maltractada pel marit alcohòlic, pel fet de no poder tenir fills. Què passaria si l’estèril fóra l’home i no ella? Laijo vol descobrir-ho. Hi ha una ballarina, Bijli, que és prostituta i pensa que és lliure perquè no té el rol d’esposa, però sap també que els homes l’esclavitzen i a més a més la joventut va passant i comportarà el final de la manera com es guanya la vida. Hi ha una xiqueta de quinze anys, Janaki, a la que li agrada anar a l’escola, però els llibres no entren dins del pla d’una bona esposa i els ha de deixar de banda. Janaki està a punt de casar-se, encara que ella no vol complir amb el deure amb el que està nugada. I està la que va per a sogra de Janaki, Rani, que és la mare del jove Gulab, el que va per a marit. Rani, que vist de dol des de que va enviudar quinze anys enrere, viu seguint les normes convencionals, fa el mateix que li feren a ella i obliga al fill a casar-se. Gulab ja de menut s’hi  mostra radical, masclista i dèspota.

Totes quatre viuen situacions crues que, conforme avança la pel·lícula van augmentant i fan que el patiment siga continu malgrat barrejar-se amb brots d’esperança i felicitat. Les dones fan un bon paper, que no és fàcil d’interpretar, el d’obrir una porta tancada amb pany i forrellat. Són quatre dones totalment diferents però l’amistat les uneix i les fa fortes, les fa somniar amb una amor diferent al que coneixen i imaginar la vida en  altre món que desconeixen però saben que existeix més enllà d’on viuen. Són dones que si volen trencar amb el que viuen, han de decidir, i per a elles és nou, no estan acostumades. Però un dia donen un pas endavant i fugen camí de la llibertat.

És una pel·lícula valenta pel que conta, que no agradarà als homes del tipus mascliste que hi apareixen, perquè les infelices  dones s’atreveixen contradir a l’home, a saltar-se les normes de la tradició que les esclavitzen i també pot arribar a la controvèrsia perquè hi ha moltes escenes violentes de maltractament o de sexe que disgustaran a una de les societats més masclistes del món.

El conjunt m’ha agradat perquè amb una excel·lent fotografia, mostra paisatges i maneres de ser i pensar diferents a les que ens envolten. Tal volta al principi el ritme és massa lent i tendeix a reiterar el que se sap. Però és un detall menor. En este cas l’exotisme atrau perquè l’escenari és una aldea al desert. El consell format pels homes de més edat són els que dirigeixen el poble, els que manen, els que jutgen, els que condemnen. Apareix també altre home fora dels estereotips masclistes, és un jove emprenedor que constrasta en mentalitat amb els més vells i vol que l’aldea avance i trenque amb les tradicions que no duen enlloc.

A més a més, l’alegre cançó principal de fons que convida a l’esperança i ballar em resulta divertida i és el toc que contrasta per endolcir tot el contingut dramàtic que fa que l’espectador tinga el cor en un puny al llarg de tota la pel·lícula però especialment al final, en la celebració del festival de Dussehra. El dramatisme també s’ha volgut  compensar amb tocs còmics, però al meu parer,  són més agredolços que reals.

La pel·lícula té mèrit perquè abans de començar ja va trobar entrebancs, la directora no trobava permisos per a filmar en cap dels pobles que volia, no admetien que cap dona dirigira la pel·lícula, a més a més ella trobava entrebancs perquè portava pantalons i no es cobria el cap a bel vel. La veien una corruptora de dones i li ho deien generacions joves d’homes.

Tan de bo hi haguera més persones tan valentes com ella. Este tipus de pel·lícules són necessàries.

AIELO de MALFERIT (València): EL MUSEU de NINO BRAVO

 Aielo és conegut com el bressol de Nino Bravo i la fama arriba lluny... molts són els fans que venen per retrobar-se amb l'artista i recordar mirant ojectes i imatges moments de joventut.

Quan conec a algú i explique que Aielo de Malferit és un poble de la Vall d'Albaida, sovint no em deixa ni que acabe la frase perquè tot seguit diu ben fort i emocionat, que Aielo és el poble de Nino Bravo. Aleshores ja sé que tinc davant a un fan del cantant. N'he trobat de totes les edats i en València, en Madrid, en Barcelona i fins i tot en Amèrica. Alguna vegada he contat que en San José de Costa Rica vaig entrar a una llibreria molt important i tenien de fons les cançons de Nino. En escoltar-ho li vaig dir enorgullida al xic que venia llibres que Nino havia nascut al mateix poble que jo i de sobte es va emocionar i no volia altra més que li contara coses del cantant que a ell tant li agradava. I parle d'un jove que quan va nàixer Nino ja havia mort. També en un avió cap a Guatemala vaig seure al costat d'una jove diplomàtica de Costa Rica que entre conversa i conversa en preguntar-me d'on era i contestar-li que era valenciana directament va dir que ella coneixia les cançons d'un valencià que li agtradava molt, parlava de Nino Bravo. Em va faltar l'aire per dir-li que érem del mateix poble i se li posaren els ulls com a xirimites d'alegria. 

Entrada al poble.

Entrada al museu.

Rebedor  on es venen les tiquets d'entrada i on està el llibre de firmes.

Aielo estima el seu fill afamat, sempre ho ha fet i més si cal des que no hi és i el seu nom atrau al poble a tants visitants. Els d'Aielo hem seguit la trajectòria artistica i no podem deixar de pensar en el Nino dels començaments, deixant un poc de banda la faceta de cantant i mirant la faceta personal perquè podem posar cara a la familia que tants anys ha estat convivint amb els aieloners. Nino és un fill més del poble i saber qui eren els pares o la germana, les filles o els cosins o les cosines fa que l'estimem més. Nino forma part de la familia aielonera que el va veure nàixer i això és el fet més entranyable per als aieloners.

Jo mateixa era una xiqueta quan venia al poble i a l'escola ens deixaven eixir per a rebre'l. Es formava un gran maremagnum de gent que l'acompanyàvem allà on anava. El dia per als escolars es convertia en festiu, els menuts el miravem amb curiositat i admiració. Nino Bravo era un gran triomfador que donava peu a imaginar que en esta vida tot era possible a base de constància i treball com havia fet el nostre ídol. Nino ens feia pensar que els somnis de vegades es poden fer realitat.

I els xiquets i xiquetes l'acompanyàvem...quan venia Nino Bravo...l'escola tancava...

Nino portava el nom d'Aielo allà on anava, la seua maleta sempre la portava plena de records de la infantesa, els que mai es poden oblidar. Aielo ha volgut perpetuar la memòria del que va ser una gran veu fent un museu. La pàgina web del museu és molt interessant i podeu entrar per saber-ne més. Actualment hi ha pocs cantants que tinguen tanta potència, tanta força de veu i malgrat que eixen imitadors, el don de Nino no es pot igualar. Però a banda el que Aielo vol fer constància en el museu  és que Nino era una persona a la que l'èxit o va canviar i així el museu mostra totes les facetes, el bagatge de bon artista i el de bona persona. 

Al museu he entrat en repetides ocasions i cada vegada he descobert algun detall del qual abans no m'havia percatat. Només entrar tenim el mostrador-punt de venta i el llibre de firmes. A un costat d'este rebedor està la sala d'audiovisuals on podem veure un video que per moltes vegades que es veja sempre emociona. A l'altra banda està la sala principal del museu on podem veure fotos i objectes personals del mon artistic de Nino que formen un conjunt de veritables joies per als nombrosos fans que cada dia visiten el museu.

 Són reliquies, són les seues paraules, les seues cançons... tot per a no oblidar al cantant valencià nascut a Aielo de Malferit que encara desperta sentiments i continua triomfant.

*16 d’abril aniversari de la seu mort.

QUADERN DE VIATGE, AIELO del 2006 al 2016

El museo de NINO BRAVO en AIELO de MALFERIT (Valencia)

Aielo es conocido como  cuna de Nino Bravo y su fama llega lejos ... muchos son los fans que llegan al pueblo por reencontrarse con el artista y mirando objetos e imágenes, recordar momentos de juventud.

Cuando conozco a alguien y explico que Aielo de Malferit es una localidad valenciana, a menudo no me deja ni que termine la frase porque a continuación dice con voz potente y emocionado o emocionada, que Aielo es el pueblo de Nino Bravo. Entonces ya sé que tengo delante a un fan del cantante. He encontrado de todas las edades y en muchos lugares: Valencia,  Madrid,  Barcelona e incluso en América. Alguna vez he contado que en San José de Costa Rica entré en una librería muy importante y como fondo musical tenían las canciones de Nino. Al escucharlo le dije orgullosa al joven dependiente que Nino había nacido en el mismo pueblo que yo y de repente se emocionó. A partir de ese momento solamente quería que le contara cosas del cantante que a él tanto le gustaba. Y hablo de un joven nacido cuando Nino ya había muerto. También cuando iba en un avión hacia Guatemala me senté junto a una joven diplomática de Costa Rica que entre conversación y conversación al preguntarme de dónde era y contestarle que era valenciana directamente dijo que ella conocía las canciones de un valenciano que le gustaba mucho, antes de que lo dijera, yo ya sabía que hablaba de Nino Bravo. Cuando supo que éramos del mismo pueblo y se le pusieron los ojos vidriosos de la emoción y alegría.

Entrada al pueblo.

Entrada al museo.

Entrada donde se venden los tiquets y donse está el libro de fimas.

Aielo quiere a su famoso ídolo, siempre lo ha hecho y más si cabe desde que murió y su nombre atrae al pueblo a tantos visitantes. Los que somos de Aielo hemos seguido su trayectoria artística y no podemos dejar de pensar en el Nino de los comienzos, tampoco dejamos de lado la faceta personal porque podemos poner cara a la familia que tantos años ha estado conviviendo con nosotros. Nino es un hijo más del pueblo y saber quiénes eran los padres o la hermana, las hijas o los primos o las primas hace que lo queramos más. Nino forma parte de la familia ayelense que le vio nacer y esto es lo más entrañable para nosotros.

Yo misma era una niña cuando Nino venía al pueblo y en la escuela nos dejaban salir para recibirlo. Se formaba un gran maremágnum de gente que lo acompañábamos allá donde iba. El día se convertía en festivo para los escolares, los pequeños lo mirábamos con curiosidad y admiración. Nino Bravo era un gran triunfador que daba pie a imaginar que en esta vida todo era posible a base de constancia y trabajo como había hecho nuestro ídolo. Nino nos hacía pensar que los sueños a veces se pueden hacer realidad.

Y los niños y niñas lo acompañábamos, cuando Nino venia, la escuela cerraba...

Nino llevaba el nombre de Aielo allá donde iba, su maleta siempre la llevaba llena de recuerdos de la infancia, los que nunca se pueden olvidar. Aielo ha querido perpetuar la memoria de quien fue una gran voz haciendo un museo. La página web del museo es muy interesante y se puede entrar para saber más. Actualmente hay pocos cantantes que tengan tanta fuerza y potencia de voz y aunque salen imitadores, el don de Nino no se puede igualar. Pero además lo que Aielo quiere hacer constancia en el museo es que Nino era una persona a la que el éxito no cambió y es por eso que muestra todas sus facetas, la de buen artista y la de buena persona.

En el museo he entrado en repetidas ocasiones y cada vez he descubierto algún detalle del que antes no me había percatado. Nada más entrar tenemos el mostrador-punto de venta de entradas y el libro de firmas. A un lado de este recibidor está la sala de audiovisuales donde podemos ver un video que por muchas veces que se vea siempre emociona. En el otro lado está la sala principal del museo donde podemos ver fotos y objetos personales del mundo artístico de Nino que forman un conjunto de verdaderas joyas para los numerosos fans que cada día visitan el museo.

 Son reliquias, son sus palabras, sus canciones... todo para no olvidar al cantante valenciano nacido en Aielo de Malferit, que todavía continúa triunfando y despertando sentimientos.

*16 de abril aniversario de su muerte.

CUADERNO DE VIAJE, AIELO del 2006 al 2016

RESSENYA LITERÀRIA: DE CATEGORIA ( Internacional)

De categoria (internacional)

Vicent Marco

M’acabe de llegir este compendi carregat de bon humor que parla sobre els valencians, sobre què fem i com som (no tots, alguns ) i just acabe de saber que ja hi ha una segona part. Vicent Marco, l’autor, està fent presentacions i publicitat del segon volum “De molta categoria”. Í molt bé, per cert. Veig que té controlat el màrqueting i està dotat per al comerç. Això està bé, tota pedra fa forat, en este món del llibre no sempre es llig el millor, es llig el que es coneix perquè es fa visible, d’una manera o altra. Malauradament hi ha molts libres  desconeguts.

M’alegra que “De categoria! tinga segona part perquè en esta primera m’ho he passat molt bé. Emprant l’expressió del títol podria dir que ha estat una lectura “de categoría”, sobre tot per divertida. Per a qui no és valencià cal explicar que “de categoria” és una expressió molt valenciana que contesta a la pregunta de com està una cosa, o com ens ho hem passat, o com estem... No tots la diem, i si la diem no tothom l’emprem en el mateix grau, però si hi ha moltes persones que sovint tenen l’expressió en la boca. I ara em ve al cap un company de treball que en totes les frases emprava el “de categoria” típic valencià, en totes, no exagere, el que era estrany era que no l’emprara cada vegada que obria la boca.

“De categoria “ és un llibre complet i variat, hi ha de tot barrejat però amb cert ordre. Es pot llegir d’una tirada o per parts obrint full i escollint a l’atzar. Podria dir-se que és una guia humorística per entendre el caràcter valencià, el del carrer, el popular, però pense, sense voler llevar mèrit al contingut, que el personatge valencià que mostra és especialment el que viu a València ciutat i les comarques dels voltants perquè, per parlar del que més conec, a la meua comarca tenim altres peculiaritats diferents.  

El llibre té una curiositat formal, Vicent Marco s’ha agafat la llicència de fer un llibre bilingüe totalment, sense atendre cap ordre establert. És un manual bilingüe de la mateixa manera que ho som els valencians, així hi ha unes parts escrites en castellà i altres en valencià. Això en un principi està bé, perquè és com parlem, no? Aleshores el llibre també ho representa, la deducció és lògica. Però el bilingüisme del qual parla Vicent Marco és la manera particular de parlar de molta gent, que en realitat no coneix en profunditat cap de les dues llengües, és el que resulta quan barreja paraules d’una llengua i altra. I així escoltem sovint en una conversa una frase amb una paraula en valencià i dos en castellà, una castellanitzada i altra valencianitzada. Vicent Marco explica eixa falta de normes lingüístiques i morfosintàctiques amb humor, fa evident una realitat que a més a més de traure’ns un somriure, pense que ens hauria de fer pensar que el llenguatge és una eina molt important de comunicació i no hem d’agafar-lo a la lleugera. Ho dic des de la perspectiva personal: m’agrada el llenguatge i analitzar-lo, i des de l’àmbit professional, lluite cada dia per a que des de menuts es faça una expressió oral ben feta.

A banda d’estes consideracions, m’agrada el contingut del llibre i m’agrada la forma com està editat. És atractiu pels colors i les il·lustracions, pels requadres ressaltant aspectes. És un llibre idoni per passar el temps i oblidar maldecaps, rient a la gana amb cada ocurrència de Vicent.

L’heu de llegir, els sentit d’humor de l’autor no es pot transmetre en una simple ressenya, tanmateix per a fer-vos boca, explique un resum del que hi ha escrit. Sobre el contingut, primer parla de la identitat, sobre els tòpics valencians i després de fer un llistat matisa que els tòpics no deixen de ser generalitzacions que tampoc s’han de fer molt de cas. En això l’autor té molta raó i a més a més pense que el contingut de tot el llibre és una generalització, explicant trets i característiques que alguns valencians tenen o fan, situacions que viuen, però mai amb les quals mai es poden identificar tothom. Jo mateixa mentre llegia em deia a mi mateixa en algun aspecte “uff quina exageració”...i en altres moments deia.... “si, tens tota la raó”. El que està clar és que cada persona som un món.

I sabent de bestreta esta premissa, capítol a capítol llegim de tot. Parla sobre què és el que ens fa ser valencians i ens diferència de la resta dels mortals. Després explica què es ser valencià de poble o de ciutat, sempre amb tocs simpàtics es para en molts aspectes i acaba parlant dels malnoms als quals els de poble som tan aficionats. També para l’atenció en els personatges típics que als poblets menuts hi ha, parla dels pecats capitals dels valencians que, com la resta dels espanyols patim amb una dosi ben gran.

El capítol dos el dedica a la llengua. I ho fa molt bé. És el meu apartat preferit, per la manera divertida com ho presenta i pel que diu. Trobe molt interessant tot el que explica i agrupa en este apartat detallant el curiós castellà de la parla del valencià. I ho trobe interessant per les divagacions que he dit abans. Este apartat és com un llistat que tothom deuria de llegir per adonar-se què diu de manera incorrecta, siga vocables, expressions o “espardenyades”. No té res que li sobre, cada apreciació que fa l’autor és certa.  El llistat dels insults no falten, és el que primer s’ensenya un estranger quan ve a València. Este capítol també té una apartat molt lloable sobre el valencià propi de llauro, tan de l’ofici com de les eines. Està molt bé perquè són vocables que van castellanitzant-se i oblidant-se i així Vicent Marco les recupera.

El capítol tres el dedica a la gastronomia i comença explicant la varietat d’arrossos que tenim els valencians. És cert que arreu del món pensen que, amb arròs, els valencians només fem paella i ni s’imaginen quants dinars diferents tenim emprant el mateix ingredient. Vicent li dedica una secció a la paella, com no?. També en este apartat s’explica  com entenem nosaltres l’esmorzar, el que ara diuen el “brunch”, detallant  10 claus per distingir-lo de la resta dels àpats. També dedica temps a explicar què es la nostra picaeta, res a veure amb l’aperitiu. A més a més parla d’altres delícies gastronòmiques típicament valencianes. La torrà també és molt valenciana per la qual cosa explica els tipus i el protocol d’actuació, que és tot un ritual, explicat els deu manaments com normes essencials per fer-la com cal. També per demanar begudes  els valencians som peculiars.

El capítol quatre se centra en la ciutat de València, explicant a trets grans com és i com son els valencians que els forasters s’hi poden trobar. Està molt bé l’apartat en el que explica què pensen a l’estranger sobre els valencians: els anglesos, el francesos, els alemanys, els portuguesos, els italians o els americans. És molt graciós, cal llegir-ho. Tot el llibre cal llegir-lo, ho reitere, des de l’inici fins al final. Vicent explica com són els valencians de la capital i després explica com actuen concretament els hipsers o els runners. També explica els inconvenients de conduir en València o les repercussions de l’oratge quan plou, quan fa calor, quan arriba la frescoreta o fa vent. Per als viatgers i turistes Vicent remarca llocs per a visitar. Gràcies Vicent, hi alguns racons que no conec i que sense cap dubte hi aniré deixant-me aconsellar per tu. També dedica especial apartat a les falles, com no podria ser d’altra manera.

Al capítol cinquè, com a cloenda, l’autor mostra un toc de bogeria barrejant aspectes que no tenen molt a veure uns a amb altres i que els ha col·locat com un calaix de sastre. Tots tenen en comú que estan escrits amb imaginació i creativitat a més a més de comptar amb humor que és la tònica general de tot el llibre. Primer proposa que el lector no valencià es valencianitze, després explica què passaria si es valencianitzaren personatges històrics com Armstrong, Shakespeare, Freud o  Colom. Fa una comparativa entre  Grècia i València deixant clar que son dos països més pareguts del que ens pensem. Explica com és una boda valenciana o detalla què es el que ens enfada als valencians. També explica com seria la pel·lícula “Ocho apellidos vascos” a la valenciana. I per últim diu coses que ha de fer un valencià abans de morir. Com veieu este últim capítol és un còctel explosiu. 

FRANÇA: ST GUILHEM LE DÉSERT

Saint Guilhem    le désert    és un poble   creat per un guerrer    cosí    de Carlomagno, que va deixar les armes i arribà a sant. Tot començà en esta abadia enclavada entre muntanyes i banyada pel riu Herault.

St Guilhem le désert és un poble menudet francés, enmig d’unes muntanyes i vorejat pel riu Herault. Està classificat com un dels pobles més bonics de França, és un segell de qualitat i fou creat a partir de la creació d’una abadia. I l’any 1998 l’abadia fou declarada monument Patrimoni de la Humanitat de la UNESCO com part de la ruta francesa de Santiago en França.

St Guilhem le désert

Sembla un poble on viu la gent, no dels que esperen al turista i quan se’n va tanquen el poble amb pany i forrellat perquè no queda ningú ni a les cases ni als carrers. En este si, hi ha cases habitades, s'hi veu, però el cens de la població diu que en són pocs, un poc més de 200.

Però cal començar explicant qui era este guerrer-sant que va crear l'abadia i el poble.

Guilhem era cosí del gran Carlomagne.  Guilhem va triomfar en nombroses campanyes militars que el portaren fins i tot a Espanya l’any 801 on la victòria sobre sarraïns a Barcelona l’ompli de glòria. Tanmateix és després d’esta batalla quan decideix abandonar les armes i entrar  a la vida monàstica. I la gesta es fa llegenda, i des d’aleshores se'l considera un gran senyor i conqueridor, monjo i sant, venerat i honorat en  tota l’Edat Mitjana. A partit del segle X la seua dimensió espiritual es fa més forta i el monestir creat s’imposà com una parada en el camí de Santiago. La revolució francesa acaba amb les congregacions monàstiques i és a partir de 1960 que comença la restauració que deixa el monestir com es veu actualment.

La parada de l’autobús que ens ha dut des de Montpeller, ens deixa als afores del poble. Ens encaminem cap al poble  i seguim les indicacions per anar cap al centre. En no res trobem el carrer llarg, l’únic  que porta a la plaça principal. Ens encaminem cap al poble  i seguim les indicacions per anar cap al centre. En no res trobem el carrer llarg, l’únic  que porta a la plaça principal. 

La majoria de les cases estan distribuïdes al llarg del llarg carrer que segueix el curs de riu Verdus i també hi ha unes poques més als pocs laterals que ixen de manera no uniforme del principal, com si foren arrels. Tots són estrets i totalment tortuosos, amb arcs, les cases s’han adaptat  a l’orografia natural de les roques on esta construït. Les cases s’han adaptat a les roques, algunes estan superposades damunt, la conjugació roca i casa és perfecta. És un poble ben conservat, arreglat.

Poble amb encant, amb racons i façanes per a admirar...

Poble amb encant, amb racons i façanes per a admirar...cases sobre roques...adaptades al lloc.

Tot gira al voltant de l'abadia, abbaye de Guellone, construïda pel sant-guerrer. Fa 1200 anys que va ser el lloc elegit. L'abadia és joia del primer art romànic llenguadocià.

Bocabada el lloc on està construïda, està practicament penjada d’una gran roca que mira al riu. Este punt seria lloc de parada i descans per a peregrins de camí cap al Sud, cap a Santiago de Compostela, segurament molts omplirien els seus recipients d’aigua de les fonts de pedra. Nosaltres, com els antics peregrins, també hem fet la primera parada, després entrarem per veure-la.

Abbaye de Guellone.

Caminem en tot moment entre cases riques, una d’elles és La maison Loriny,  junt a cases populars, vestigis romànics del segle XI i vestigis renaixentistes en finestres i cases.

Cases riques...

 ...junt a cases populars...

 Hi ha molts arcs medievals que conviden a escodrinyar que hi ha més enllà.

I molts arcs...

Hi ha moltes tendes per al turisme i llocs de menjar, a punt  per atraure divises. Tot està al seu lloc, però no resulta artificial. El poble és bonic, m’agrada, la gent que hi ha no em resulta tan angoixant com en altres llocs visitats.

Hi ha turisme però no resulta angoixant...

Em crida l’atenció un cardo que hi ha en moltes portes de casa. És un amulet,  la cardabelle,  una cardo que segons diuen, avisa de la pluja quan tanca el cor de la flor. Abans el cor es menjava, com la carxofa.

El cardo es veu per tot arreu, és "la cardabelle" i és un amulet.

Amb el nostre caminar pausat arribem a la plaça principal,  la place de la liberté on hi ha un plataner de l’any 1855.

La plaça principal.

De  fons sempre es veuen les ruines del Castell del gegant, de probable origen visigot. Conta la llegenda que un terrible gegant junt a la seua garsa vivia en el Castell que dominava la ciutat. Els veïns atemorits demanaren ajuda a Ghilhem i este disfressat anà cap a la fortalesa. Quan Guilhem estava de camí, la garsa el va reconèixer i va avisar al gegant de l’arribada del valent guerrer, però el gegant no va fer cas i va voler combatre. Però Guilhem era molt experimentat amb això de les lluites i  el gegant acabà despenyant-se pel barranc. Diuen que la garsa es va amagar ja ningú no va veure cap altra més.

Al fons s'hi veu el que qeda del castell...

A un costat de la plaça esta l’entrada a l’església i a l’abadia del XI amb una cripta pre romànica. Hi ha un orgue històric construït l’any 1872, estan les relíquies de sant Guilhem i la Vraie Croix, creu vertadera, de Carlomagno.

Esglèsia on estan les reliquies del sant i la vertadera creu de Carlomagno.

El claustre romànic és menudet.

El claustre.

He llegit en algun lloc que al poble s’ha creat un projecte per aconseguir un turisme sostenible, de manera  que el turistes no fem malbé ni al poble ni a l’entorn natural. Eixa preocupació m’agrada, respectar el patrimoni és important.  

De camí de tornada, a nomes 3 quilòmetres, veiem un paratge i un pont, és El pont del diable, del segle XI lloc per a banyistes i amants d’esports d’aigua. També passem per davant de la gruta Claumose que està nomes a 500 metres del pont. Tots dos són dos punts de referència a tenir en compte com a complement de la visita al poble, perquè a mes a més amb molta fluència horària d’anada i tornada i gratuïtament eixen navetes des del poble cap al pont. Nosaltres no hem fet parada, ens conformem amb la vista panoràmica que quasi no puc fotografiar per anar l’autobús, que ens porta a Montpeller, en marxa.

QUADERN DE VIATGE, SUD DE FRANÇA, estiu 2015

CIRCUIT FOTOGRÀFIC per ANGLATERRA, ESCOCIA i IRLANDA

Un circuit per donar una primera ullada...

Un tast...

El viatge comença en tren des de casa a Albacete en cotxe i d'Albacete a Madrid en tren. Un vegada a la capital agafem avió fins a...

LONDRES

En autobús pugem a les terres escoceses del Nord, un lloc carregat de mites i llegendes:
INVERNESS

Ens quedem a dormir a...
EDIMBURG, on cada agost celebren el festival.

Deixem de moment ANGLATERRA I ESCOCIA i per passar a IRLANDA hem de travessar el mar, no és molt de trajecte, el fem en ferry i és un agradable passeig. En uns dies el tornarem a fer de tornada.

CAMI d'ANGLATERRA A IRLANDA

Entrem a IRLANDA del NORD, a BELFAST, ciutat que el dia anterior a al nostra arribada, malauradament,  ha patit un atemptat. Als carrers es nota el terrorisme patit, estan acordonats i no s'hi pot anar per tots els llocs.

I de Belfast anem a la CALZADA DE LOS GIGANTES, i plou a mars... no es veu quasi res de tanta aigua, aleshores sé que m'estic perdent un espectacle singular, així que anys després he tornat i he pogut gaudir de la mervella natural.

Després anem a DUBLIN, hi estem pocs dies i em quede amb ganes de més. Però ja està solucionat, a Dublin he tornat i he pogut passejar traquil.lament per la ciutat: DUBLIN I PART, DUBLIN II PART
DUBLIN

Tornem en autobús, de LONDRES a CALAIS per travessar el CANAL de la MANXA, uns quants quiòmetres més... parada en TOURS, MADRID i... a casa...

QUADERN DE VIATGE, estiu de 1992