FOTOS i MÚSICA: LISBOA (Portugal) MUSEU DEL TAULELL

Un museu veritablement bonic, art i història en un marc incomparable.

Música:

Allegro de Madredeus.

LA BOTELLERIA d’AIELO de MALFERIT ( València)

Què dir de la  botelleria que no s’haja dit? Periòdics, ràdio, televisió, bloggers… molts són els que han dedicat temps per explicar esta curiosa història que mai se sabrà si és simple especulació o certa.

Façana de la botelleria a la plaça el Palau.

Què explicar que no se sàpia? És molta la gent que ha dedicat temps per divulgar esta curiosa història sobre si Aielo, un municipi d’uns 4500 habitats de la Vall d’Albaida a València, és el lloc d’origen de la famosa Coca-cola o no.

Això diuen, això es conta... Aielo de Malferit, i concretament, la fàbrica de licors situada a la plaça del palau podria ser el punt de partida de la gran formula americana.

La plaça el Palau, on està situada.

És una  història que començà al poble valencià i amb tres amics, eren finals del segle XIX, concretament l’any 1880. Enrique Ortiz, Bautista Aparici i Ricardo Sanz, mamprengueren una aventura fundant el que seria la primera empresa al poble, es tractava d’una destil·leria.  Aielo era fins poble agrícola i iniciar una empresa similar va ser un acte digne d’emprenedors amb molta valentia.  Sanz i Ortiz s’encarregaven de la fabricació i administració i Aparici de vendre els productes pel món.

A la fàbrica de licors es fabricaven moltes begudes espirituoses  i xarops i, entre tots els productes estava l’anomenada Nuez de Kola-coca que tant se sembla per nom, gust i ingredients a la famosa beguda coca-cola coneguda arreu del món. Esta és la raó que porta a pensar que la beguda americana es va inspirar en la valenciana. No hi ha documents que puguen corroborar esta hipòtesi, tota la informació  va desaparèixer, així que amb este escrit i tots els precedents, queda dit i que cadascú lliurement pense.

A l'entrada...

Bautista Aparici, l’encarregat de donar a conèixer els productes, va acudir a exposicions i fires internacionals i en tots ell llocs les seues begudes ressaltaven. Cert que allò que feien els aieloners agradava i la destil·leria cada dia tenia fama i nom, fins i tot a l’any 1892, la reina regent Maria Cristina va concedir a l’empresa l’honor de ser proveïdora reial de les seues begudes.

Les fires eren llocs d’encontre i d’intercanviar coneixements. Entre els licors la Nuez de Kola coca, feta a base d’anou de cola i fulles de cola del Perú, obtingué premis i reconeixements internacionals, un total de 20 medalles d’or i 10 diplomes d’honor, que no és poc. Una de les fires on anà Bautista Aparici l’any 1885 va ser la de Filadèlfia on obtingué una medalla i  no es descarta la possibilitat que també hi fora Peberton, el farmacèutic d’Atlanta que seria considerat posteriorment descobridor de la coca cola.

És lògic pensar que l’empresari americà mostrara interès pel producte estrella valencià que causava expectació i també és lògic malpensar que un expert com ell tastaria el producte i endevinaria els ingredients... i com Nuez de Kola coca encara  no estava patentada...  I és que abans no es patentava un producte fins que no se sabia l’acceptació per la qual la beguda valenciana no va passar per registre fins a l’any 1903. I quina casualitat que  just un any després que Aparici mostrara la Nuez a Filadèlfia, Peberton traguera a la llum un producte semblant a la beguda valenciana. Són moltes les semblances entre un producte i altre i les diferències són mínimes: una porta aigua carbonatada i l’altra un poc d’alcohol, poc més.

Així que els d’Aielo sempre hem pensat que el que s’anomena el secret de la coca cola està més relacionat amb el tipus d’estratègia feta muntant un perfecte màrqueting acompanyat d’una forta inversió financera, que no els ingredients que la beguda americana porta.

producció actual.

Quan la companyia americana l’any 1953 volgué comercialitzar el seu producte a Espanya ja sabia  de l’existència del producte similar al seu,  així que comprà la patent de Nuez de Kola coca per la ridícula quantitat de 30000 pessetes i així aconseguia evitar possibles problemes comercials.

Etiqueta antiga de Nuez de Cola-coca.

La destil·leria amb el temps va canviar de mans, ara és empresa artesanal i familiar però utilitza les formules inicials. Actualment ha baixat al producció però encara s’hi fabrica la famosa beguda que mesclada amb un poc d’aigua sembla la coca cola americana. I també s’hi fabriquen la resta de begudes que només amb el nom ja resulten atractives. Sovint he anat a comprar-ne a la botelleria, és un bon regal per als amics forasters. I és que tenen uns noms tan suggerents! Està el conyac, l’anís escarxat, la crema de ron, el marrasquino, el cafe licor, la menta, perfecto amor, lágrimas del contribuyente, leche de vieja....

La botelleria d'Aielo i els productes actuals.

Una de les vegades que entre a la fàbrica de licors vaig acompanyada d’uns amics catalans i Rocio, l’ànima mater que treballa de valent fent els xarops i licors, molt amablement, ens l'ensenya per dins. Entrar-hi  és com endinsar-s’hi en una màquina del temps i canviar de segle. No tenim prou ulls per mirar el que trobem. Les parets estan plenes de diplomes i certificats de premis que em recorden  el que ja se de la importància arreu del món que tenien les begudes que feien aquells tres amics de final de segle XIX. Quanta història s’hi respira! I més si cal perquè sembla que res s’ha tocat des d’aleshores.

Condecoracions i medalles, diplomes..tot demostrant l'esplendor de principi de segle.

Sempre envoltats d’un peculiar aroma de licors dolços, seguim les passes de Rocio  que  no para d’explicar anècdotes i detalls, i entrem a la bodega principal. Hi ha prestatgeries abarrotades de botelles, els corredors de la fàbrica estan de gom  a gom amb enormes barrils de roure, al nostre pas hi ha poals, embuts, botelles... tot un arsenal d’estris de feina que són els que Rocio i els amos de la fàbrica empren per al seu treball.

Botelles i bidons...algunes botelles tenen molts anys! altres són de recent producció

I entrem als despatxos... Hi ha papers ja desfasats i arraconats posats de mala manera, una màquina d’escriure, una caixa forta... hi ha calendaris.... Mirem amb respecte i bocabadats imaginant el tràfec que es portaria anys enrere entre estes quatre parets.

L'antic despatx...quanta història!

Rocio ens fa parar l’atenció en detalls, no donem l’abast. Quin privilegi! Fins i tot en una sala on està fent una cocció d’un licor, ens fa demostració del seu treball tan artesanal i minuciós, que és el que l’ocupa eixe  dissabte. I és que Rocio ens ha acompanyat per la fàbrica sense perdre la marxa de la seua feina. Allà no hi ha maquinària sofisticada, és treball artesanal i es cou amb foc de llenya, la qual cosa li dóna més mèrit a l’empresa, que no s’ha fet més gran i així ha mantingut l’essència del treball fet com abans.

Quin gust escoltar-la! Quanta saviesa a base de tants anys fent la mateixa tasca. Rocio sap les mesures que ha de posar ja quasi de memòria, coneix perfectament els temps de  cocció i sap cada moment l’olor que ha desprendre el beuratge que està preparant, i també ...controla les botelles que ha d’omplir i les caixes on han d’anar... és empresa menuda però el llistat de feines és gran.

I Rocio ens fa una demostració del quin és el seu treball...

Gràcies Rocio per obrir-nos les portes a esta destil·leria que és un museu únic, lloc que forma part de la història d’Aielo que no hem d’oblidar.

Eixim amb molt bon sabor de boca...pel que hem vist i pels licors que hem tastat.

LA VISIÓ DELS AMICS CATALANS que m'acompanyaven aquell dia:

 QUADERNS DE BITÀCOLA 

 MERCÈ MILCAMINS 

QUADERN DE VIATGE, AIELO estiu 2016 

FOTOS i MÚSICA: ZONA RURAL TAILÀNDIA

L'essència de Tailàndia està per tot arreu...

també als pobles menuts i rurals que no reben tanta allau de gent.

Música: 

Tai Chi Meditation

POLÒNIA: TORUN

Torun, ciutat que manté carrers intactes des de fa 700 anys, és el bressol de Copèrnic, símbol i imatge de la ciutat.

En este recorregut per Polònia, hem visitat la ciutat de Cracòvia  i dels voltants les mines de sal  i els camps nazis  després hem anat a Wroclaw  i Poznan. Ara estem en Torun, una ciutat que continua conservant els carrers intactes des de fa 700 anys.

Torun va ser fundada pels cavallers teutònics en 1233 i en l’edat Mitja es va convertir en un centre econòmic i cultural important. L’any 1454 es revoltà contra els cavallers teutons i acceptà la sobirania polonesa.  

Considerada Patrimoni de la Humanitat per  Unesco en 1997, la ciutat de Torún té més de 200.000 habitants i un ciudatà il·lustre, Nicolas Copérnic. Una placa davant de l’ajuntament commemora el fet, està escrita en polonès i en anglès.

Comence doncs en la plaça el meu recorregut a la ciutat banyada pel riu Vístula perquè vull buscar la placa de la Unesco.

TORUN ciutat Patrimoni de la Humanitat per  Unesco en 1997.

I també l’estàtua del científic astrònom revolucionari del renaixement Copernic, que no costa de trobar, es veu al primer colp d'ull, generalment és punt de trobada de tothom. Després buscaré la seua casa-museu.

Monument a Copernic.

I com a punt de trobada en la plaça també hi es l’estàtua del violinista envoltat de granotes que representa una llegenda semblant a la de Hamelin amb les rates. Ho explique. Diu la llegenda que Torun patia una plaga de rates i el rei va prometre la mà de la filla a qui aconseguira desfer-se d’elles. Així ho va fer un violinista pobre emprant la melodia de la seua música.

Monument al violinista.

Diuen també que esta ciutat és la que guarda la major riquesa arquitectònica gòtica de Polònia i és cert que es veuen molts monuments en la mateixa plaça punt neuràlgic del seu centre històric. I és que Torun va ser l’últim port fluvial polonès abans del Bàltic, la qual cosa va atraure grans fortunes que deixaren a la ciutat monuments religiosos,  civils i militars. Moltes de les edificacions són les originals perquè la ciutat es lliurà dels bombardejos de la guerra. 

Tot el més important que s’hi ha de veure està concentrat i en una passeig de dues hores és suficient per fer la visita, clar és,  sense aprofundir en museus.

Ajuntament i torre.

Em situe davant l’ajuntament del segle XIII de planta quadrada i pati interior al que s’accedeix fàcilment. Destaca com un far en esta plaça, en la qual predomina el color roig de la rajola. És el que em crida l’atenció, en altres ciutats de Polònia les cases són de colors variats, en esta plaça també hi ha colorit però la imatge predominant és més fosca i rogenca.

Torre de l'ajuntament i Copernico.

L’edifici no només va acollir l’ajuntament, al llarg de la història ha sigut mercat i actualment és museu. L’ajuntament té una torre de 40 metres a la que es pot pujar salvant els 175 escalons des d’on es pot observar el mecanisme del rellotge i una vegada dalt s’observa tota la ciutat vella.

Ajuntament i torre.

Pati interior de Ajuntament.

Continue donant la volta a la plaça per observar edificis i fixar l’atenció en detalls de les façanes. Pare davant de la casa barroca de l’estrella.

A la plaça trobem edificis que destaquen per l'arquitectura, com la casa barroca de la estrella.

També veig un imponent edició fet amb rajola roja com l’ajuntament, que és actualment centre cultural i que començà a s’hi construir l’any 1311. Entre i trobe una cafeteria amb encant.

Actual centre cultural

Actual centre cultural, la cafeteria.

Al costat oest de la plaça està l’església de l’Esperit sant, barroca i construïda pels protestants a mitjans del XVIII, hui en dia església jesuïta dels estudiants.

Esglesia de l'Esperit.

Les terrasses i paradetes de regals record no falten en la plaça, tot és un reclam per als turistes. Torun és la capital del pierniki, un pastis dolç típic fet amb mèl i especies com el jengibre. Hi ha de moltes varietats Estan molt bons. Jo he comprat una bossa amb varietat de sabors i  n’he menjat uns quants mentre passejava  per la ciutat.

pierniquis

Però on més comerç hi ha és en els carrers transversals, els que eixen des de la plaça estan plens de vida, tenen molta activitat comercial. Estan de goma a gom en tot moment.

Els voltants de la plaça principal.

En l’inici d’un d’ells trobem un burro, anomenat "El burro espanyol" al que tothom puja els xiquets per fer-se la foto. Diuen que dóna bona sort, encara que originàriament segons la història, el burro era el càstig per als delinqüents. Hi els pujaven i al seient, el burro tenia com un suport afilat que tallava i partia en dos a qui muntava. Altres versions de la llegenda diu que eren pinxos i causaven dolor, però el burro que jo veig té com una espasa al llom, aixi que siga la que siga, totes tenen un ingredient cruel.

 

Un burro de llegenda...

Eixim de la plaça vella del mercat i fem  un recorregut per la ciutat. Trobem un entramat de carrers entre graners i cases gòtiques, algunes denoten riquesa. També vegem esglésies gòtiques, com la catedral de San Juan, on està la pila baptismal del sant, arribem a les muralles defensives i al riu.

Arquitectura civil i religiosa

El riu era la via d’accés i les portes d’entrada rebien nom segons el gremi que per ella entrava. La més important era la porta dels navegants que a més a més de les funcions defensives tenia l’honor de ser l’elegida per rebre als reis polonesos que hi anaven.

Riu

porta d'entrada.

Al costa del riu està la Torre inclinada, a l’estil de la de Pisa, però no tan alta. És una construcció cimentada sobre argila del segle XIII -XIV inclinada fins a 140 cm. Té una altura de 15 metres. El sostre i la façana són posteriors pel la qual cosa no estan inclinats. Tenia funció defensiva i després va ser presó de dones. Tal volta elles en captivitat serien les que inventaren la llegenda que explica de manera romàntica la inclinació.

La Torre inclinada.

Hi ha moltes variants de la llegenda, Laura, que fa de guia pel país i sap moltes coses,  em conta que la Torre i el riu tenien ànima i entre ells es parlaven contant-se les seues aventures diàries. El riu sempre contava noves coses la qual cosa omplia de gelosia a la Torre que fixa en un mateix lloc no tenia oportunitat de veure tant com ell. El riu no sabia el per què de l’actitud de l’amiga i intentà cridar la seua atenció i saber la raó i com no ho va aconseguir començà a fer força al ciments per a que la Torre es girase cap a ell. La torre vegent com anava enfonsant-se li digué: Para que vaig a caure! I el riu rancorós li digué: Doncs enderroca’t  que en polonès antic es diu “ Torunn”, que correspon al nom de la ciutat.

Hi ha qui diu que no era el riu el confident de la Torre, sinó un balser,  qui per voler reprendre la confiança de la Torre li donava cops de muscle amigables pe a que tornara a ser la seua confident i tant de colp, acabà inclinat la Torre.

La tradició conta que tot aquell que recolza l’esquena i peus tocant el mur i puga estirar els braços sense caure està lliure de pecat.

Gent valenta fent la proba...no és gens fàcil aguantar sense caure...

Deixem la Torre inclinada i passem per la casa-museu de l’astrònom fill de la ciutat, la reconstruïda mostrant la típica casa medieval de Polònia. Hi ha debat de si és esta la casa natal o una que hi ha a la plaça principal. Nosaltres ens quedem també amb el dubte, però particularment no m’importa perquè el que és bonic de Torun és admirar els carrers i arquitectura.

La que diuen  és la casa de Copernico.

 QUADERN DE VIATGE, estiu 2016, POLÒNIA

FOTOS I MÚSICA: URBINO (Itàlia)

Una villa històrica singular, menudeta però a cada pas trobem un gran monument o un raconet acollidor i interessant.

 Música:

 Il postino

SALAMANCA: convent de san Esteban

El convent des d’on partiren cap a Amèrica els precursors dels drets dels indígenes...

Salamanca és especial, sempre ho he dit, i ara que estic visitant-la de la mà d’una cicerone-amiga immillorable que me l’està fent veure de manera diferent, ho dic amb més convenciment.

Convent de sant Esteban

Considerada una ciutat conventual, una de les visites que volem fer és  el convent de sant Esteban. No ens limitem a mirar la façana plateresca que té molts detall per a observar i admirar també, entrem per comprovar que la bellesa de la façana i l’espectacularitat del monument per fora està en consonància amb el que hi ha dins.

Detall de la porta

I quan entrem...Que bonic! Tal volta no siga el monument més famós de Salamanca, però cert, val la pena. A mi m’agrada. Tal volta és degut a que s’hi respira l’aire de les Amèriques... i com a mi m’atrau tant aquell continent... No us estranye el que dic, ara ho explique, el convent i el continent americà del temps de Colon, tenen relació amb sant Esteve i este convent salmantí.

Construït als segles XIII i XIV pels dominics sota els ciments d’una antiga església romànica que hi havia,  una vegada dins, trobem una església gòtica de tres naus, un convent i un claustre amb sales als voltant. De tot el que en un principi  es construí hi ha poc. L’edifici quedà consagrat quasi des del començament com a centre d’estudi i docència de la teologia.  Però és al segle XV i XVI quan arriba al màxim esplendor.

Són molts el personatges importants que hi deixaren petjada, però cal destacar al frare Diego de Deza, protector de Colon, en el temps quan se situa l’arribada del genovès a Salamanca i l’estada al convent, on el navegant trobaria el recolzament que li donaria després la junta dels professos salmantins.

A Fray Diego de Deza, protector de Colon.

Al segle XVI el màxim teòleg va ser el frare  Francisco de Vitoria, iniciador de l’escola  salmantina i creador del dret internacional i defensor dels drets humans que s’aplicaria als indígenes d’Amèrica. I és que la història del convent es completa amb l’aportació evangèlica en Amèrica i Filipines. L’any 1509 els frares d’este convent es comprometeren en la tasca missionera de les noves terres descobertes per Colon i l’any 1510 arribaren a la illa La Española. És on el frare Anton Montesinos, l’any 1511, va predicar el primer sermó a favor dels drets dels indis, després s’uniria la persona  que més es coneix fent esta tasca evangèlica, fray Bartolomé de las Casas, que es va convertir i es va fer dominic, per efecte dels sermons de Montesinos al mateix convent de La Española.

Les guerres i política posterior van espoliar documents i tot el que hi havia de valor, l’edifici quedà ruïnós. Sortosament, a finals del XIX un grup d’intel·lectuals es mobilitzaren per a la recuperació i posterior restauració. Quan de nou arribaren frares a ocupar-lo a les darreries del segles XIX es quan se li va donar l’empenta per a la total restauració.

I a l’any 1897 es converteix en lloc d’estudi general de teologia i passà a ser  facultat de teologia l’any 1947.

Actualment hi ha 30 religiosos dedicats a predicar i a la docència de la teologia. Són predicadors i ja la façana del convent és una manera de predicar de manera artística, no em pare amb detalls, sé que em quedaria curta, hi ha estudis específics que ho detallen.

La façana és una joia arquitectònica i artística.

la façana.

També ho és el claustre del segle XVII. Entrem-hi.

Claustre

 Passe per davant del confessionari de santa Teresa i em crida l’atenció. Pare i escodrinyant què pot ser entre dins i prenc seient. I de sobte m’emporte un ensurt quan m’apareix la santa en un audiovisual que sembla tan real que no sé si li he de contestar o no a les preguntes que fa. Em ric una estona de la meua reacció. I és que el convent va tenir gran importància durant la contrareforma assistint a moltes demandes de santa Teresa, també de san Ignacio de Loyola.

Santa Teresa...sembla la santa vertadera...

Vegem l’escala de Soto construïda entre 1553 i 1556. El nom ve pel mecenes Fray Domingo de Soto, catedràtic de la universitat i confessor de l’emperador Carlos V. I té importància per haver-s’hi fet emprant una tècnica revolucionaria i nova recolzant-se només amb els murs, en voladís, creant un espai lliure que permet el pas des de la part baixa del claustre a la part alta.

L'escala de Soto.

I el que destaca i m’agrada molt és l’església. És una nau de 84 metres de llatga per 14’50 d’ampla i 27 alta i 44 en el creuer. Art i més art, harmonia per tot arreu. S’hi respira pau. Llig una curiositat: l’altar major és de josé Churriguera i es va emprar per a fer-lo 4000 pins que el duc d’alba manà talar. Es va enllestir l’any 1693.

L'esglesia és una meravella i les istema d'espills ajuda a observar-la millor.

No perdem detall, un vegada dins, ho volem veure tot.

El claustre des de la part alta.

Llibres exposats que contenen la seua història evangelitzadora.

 Seguim a l'esglesia però mirant-la des d'altres prespectives.

Eixim contentes pel que hem vist, l’església és una meravella. Els sistema d’espills que ja havia vist en altres llocs és molt vàlid per a admirar sostres sense necessitat de girar el coll cap amunt. En este església els fan servir i ajuda a valorar la bellesa que hi ha.

Mentre caminem buscant l’eixida, anem de nou pel claustre on també hi ha espills que mostren els sostres i a més a més hi ha una exposició amb elements de l’Amèrica colonial i indígena dels temps de l’evangelització.

Un rètol explica qui eren els primers frares en anar a Amèrica a predicar.

I també a les parets que envolten els claustres hi ha frases, exemples d’humanitat, en les que s’expressa el desig de l’ordre dominica d’implantar drets en Amèrica.

QUADERN DE VIATGE, primavera 2016, SALAMANCA.