Un poble malageny blanc, molt blanc...
i net, i clar...
amb tradicions, amb cultura històrica...
MÚSICA:
Pueblo blanco
Joan Manuel Serrat
dijous, 29 de juliol del 2021
divendres, 23 de juliol del 2021
RESSENYA LITERÀRIA: EL JUICIO DEL AGUA de Juan Francisco Ferrándiz
EL JUICIO DEL
AGUA
Juan Francisco Ferrándiz
Que bé ho he passat llegint les aventures de Robert de Tramuntana! I també aprenent sobre la justícia en el passat, adonant-me que tot no va ser tan fàcil en l’antiguitat. Llegir este llibre ens ensenya a valorar el que tenim actualment, perquè si haguérem viscut en altres temps, la justícia era subjectiva i sobre tot basada en el poder de les classes socials elevades. Amb una barreja de “En nombre de la rosa” i ”Los pilares de la tierra”, el llibre ens mostra una època fosca, marcada per la infàmia i la superstició, una època on les traïcions i els misteris envoltaven tot.
Estem a la Barcelona del segle XII, i l’acció transcorre al llarg de les tres ultimes dècades. Tot comença amb un judici feudal, un molt cruel…hi ha dos famílies enfrontades que lluiten pel poder. I la solució per saber quina de les dos ha de ser la que impere segons les lleis tradicionals, està submergint en una gaveta d’aigua els fills hereus de cada família. El que s’enfonsa primer és l’elegit, el que serà el poderós.
A este judici es veuen sotmesos Blanca de Corbiu i Robert de Tramuntana, i el resultat és que guanya Blanca i a Robert se’l condemna. A partir d’eixe moment la seua família pateix tota classe se desventures i la vida de Robert és un continu buscar justícia per a venjar-les. Tanmateix entre els dos xiquets s’ha creat un vincle, que ni el temps ni les desgràcies el poden trencar.
L’objectiu de Robert, un personatge molt atraient per al lector, és ser jutge i eradicar les supersticions que només duen beneficis a les classes influents. La ficció ens mostra una història emocionant i trepidant mesclant les aventures amb la crònica de viatges. En el seu deambular arriba a la catedral de Lleó, al monestir de Santa Maria de Ripoll, a les escoles de Jaca i a la llunyana Bolonya en Itàlia. I tot tenint en compte que en aquella època els viatges fins arribar al lloc desitjat tardava molt i no estava lliure de perills.
M’ha agradat molt quan arriba a Bolonya, la ciutat italiana que sempre s’ha caracteritzat per ambient estudiantil, on estudia dret i aconsegueix ser doctor en lleis. Hi és on troba un llibre que el converteix en el pioner d’una revolució i un canvi, que per altra banda no és del gust de tothom perquè lleva privilegis als que els tenen. El canvi suposa el ressorgir del dret romà i un impuls en l’economia de les ciutat portuàries com pot ser Barcelona. Esta part de Bolonya l’he llegida amb un interès especial perquè cada seqüència l’he vista mentalment, l’he imaginada recordant la meua estada en la ciutat italiana, quan llegia sobre places i carrers …quan parla de la catedral o San Estefano…que el tremps ha conservat intactes.
Està molt bé com l'autor tracta les dones. Les pinzellades romàntiques no falten, en la història, les dones son importants en la vida de Robert, és un jove que sap estimar: als amics, a les amants, a la fidel Blanca…Hi ha unes poques dones dolentes, un parell, una que té poder social i altra que es veu obligada a seguir ordres dolentes. Però la majoria de les dones que s’ajunten amb el protagonista són fortes, valentes, amb caràcter, amb carisma…Totes aporten molt en la seua vida, són nobles i intel·ligents. M’agraden els personatges de Blanca, Fatima, i Guisla, Salomé i Romea…i no oblide a l’italiana Novella Gozzadini, persontage inspirat en una jurista bolonyesa nascuda en 1209, de nom Bettisia Gozzadini, que segons es diu, fou la primera professora universitària de la història. També atrau el personatge d’Arabella. En el relat l’autor les lloa mostrant la seua fortalesa.
A més a més de l’interessant tema que tracta, el llibre està molt ben escrit, amb la barreja de ficció i realitat, capta l’essència d’una època de manera captivadora. Sap enganxar al lector amb les dosis d’intriga necessàries, assassinats, secrets, tornejos medievals, judicis divins...Sap explicar i descriure sense passar-se’n. Hi ha moments que l’autor empra prosa poètica. El llibre té mes de 600 pagines i no decau en cap capítol. No sobra res. Es una lectura àgil, trepidant mentre Robert recupera l’antic dret romà.
dissabte, 17 de juliol del 2021
FOTOS i MÚSICA de CIUDAD RODRIGO a SALAMANCA
Ciudad Rodrigo...I quin goig admirar els monuments, el castell...passejar pels carrers...
MÚSICA:
Charrada
diumenge, 11 de juliol del 2021
RESSENYA de cine: EL OLVIDO QUE SEREMOS
EL OLVIDO QUE SEREMOS
Director: Fernando Trueba
Guió: David Trueba
“El olvido que seremos”, premi Goya 2021 a la millor pel·lícula
iberoamericana, és una pel·lícula diferent,
al menys és la sensació amb la que eisc del cine. Simplement ho pense perquè és
un relat més de sentiments que de fets. La delicadesa i sensibilitat predominen,
malgrat que els fets que mostra siguen destacables i alguns dramàtics.
El protagonista de la pel·lícula és Hèctor Abad Gómez, que era un metge, un
carismàtic personatge que va fer molt pel seu país Colòmbia. Era activista a
favor dels drets humans en Medellín i acabà a mans d’uns assassins paramilitars
en 1987. Era un pare de família condescendent que ensenyava tolerància amb la
paraula i amb els fets, era just, valent,
era un home preocupat pel benestar dels més necessitats i de fet
instaurà la vacunació sistemàtica dels xiquets en Colòmbia com una necessitat
bàsica. També l’aigua potable perquè se n’adonà de la necessitat quan visitava
barris marginals on la gent que emmalaltia per beure aigües infectades.
La pel·lícula està basada en el llibre que va escriure el fill, Héctor Abad
Faciolince i se centra en la vida en família. És un relat nostàlgic, íntim, una
carta d’amor d’un fill a un pare, recordant que feia i com era. Un relat en el
qual queda clar que son pare era un home bo, bo amb la família, amb els
estudiants, amb els pacients, amb els veïns, amb la societat...
Destaca per damunt de tot la relació familiar del metge i professor amb les
filles, el fill i l’esposa. La part política i professional es veu com un tema
secundari. I té una explicació. I és que en pantalla veiem plasmats els records d’un fill sobre la figura d’un pare. Els
records de quan era xiquet i de quan era universitari. Són etapes de la vida en
els que la figura paterna ho és tot, i més quan el fill és l’ullet dret del
pare. De xiquet té una visió més idolatrada, de major en té altra, però sempre són
records dins del nucli familiar que fou tant important per a ells i on
destacava la felicitat. Però la vida de vegades posa entrebancs i causa dolor i
també en esta família hi ha una desgràcia. Per la qual cosa la pel·lícula
mostra l’alegria de viure i alhora el dret a sentir dolor, perquè això és la
vida i la societat que els envolta, on hi ha mort, assassinats, terrorisme i és
amb el que han de conviure.
Cal dir que en 2015 es va fer un documental com una primera adaptació de la
novel·la. El firmava una de les filles. Contenia arxiu sonor i visual familiar,
relatava la història personal basada en la memòria de manera intima. Mostrava
la vida i al final la mort, alhora que mostrava les convulsions politiques de
Colòmbia. L’adaptació al cine segueix altre format. Filmada en Madrid, Medellin
i Torí, l’argument està diferenciat per dos parts, sempre la mateixa mirada
però en anys de diferència.
Les dos parts estan diferenciades en
colors, en blanc i negre i colors. I contràriament al que es puga pensar el color negre mostra la part més actual,
quan el fill és major i la de colors amb una patina que els suavitza quan són
records d’infantesa. M’ha fet pensar en
la raó i pense que tal volta ha triat la gama de grisos per mostrar la part més
fosca de la pel·lícula, la de la mort, la de la decepció... i els colors quan
mostra l’alegria de la infància que tot ho veu dolç i harmoniós.
L’actor que fa el paper principal és Javier Camara i el borda. A més a més,
ha sabut donar l’accent colombià al personatge.
“El olvido que seremos” m’ha agradat perquè es parla de bons sentiments,
que sembla no estan de moda en el cine. També això de lloar a la família s’ha
quedat en el passat i en este cas la pel·lícula s’arrisca presentant-ne una que és una bombolla d’amor i bondat...en
la qual fins i tot hi ha tocs que alguna persona podria qualificar de melosos. Però
amb tot, jo la recomane perquè el protagonista, a banda del mèrit professional
d’instaurar la sanitat publica a Colòmbia i lluitar fins a la mort pels drets
humans, és en tot moment un home honest i humanista, que segons les seues
paraules, va ensenyar a pensar lliurement, i això és important i exemplar.
Al final llegint uns versos de Borges i fent referència al titol, diu que
tots serem oblit si no ens recorden, però s’ha de dir que hi ha persones, com
este metge colombià, que mai seran
oblidades perquè, entre altres coses, el llibre recordant-lo el converteix en
etern.
dilluns, 5 de juliol del 2021
FOTOS i MÚSICA: VALÈNCIA, esglèsia de Sant Nicolau
La capella sixtina valenciana...
MÚSICA
Ave Maria de Shubert
Maria Callas
dimecres, 30 de juny del 2021
RESSENYA de cine NOMADLAND de la directora Chloé Zhao
NOMADLAND
Directora
Chloé Zhao
Acabe de veure una pel·lícula americana memorable,
és una pel·lícula preciosa sobre maneres de viure i de ser, sobre maneres d’afrontar
les crisis personals i econòmiques. Nomadland ens mostra un món
desconegut i, per desconeixement, sovint se’l critica i mai dient coses bones. Hauríem
de pensar abans de parlar tantes vegades! És un model de vida allunyat del que
la societat americana imposa, és la vida ambulant de tants i tants que no tenen
casa i viuen en caravanes i furgonetes on conserven totes les seues pertinences
i en ocasions se’ls qualifica despectivament “vagabunds sense sostre”.
Esta basada en un llibre “País Nómada. Supervivientes del siglo XXI”, escrit per la
periodista, Jessia Bruder, que va entrevistar moltes persones després de la
crisi financera d’EEUU l’any 2008. La pel·lícula agafa del llibre el tema, els
protagonistes i els paisatges i afegeix mes personatges i més paisatges mesclant
així ficció i documental.
Fern, una dona de 61 anys que està allunyada dels estereotips
de maternitat i canons de bellesa, és el nom de la protagonista interpretada magníficament
per Frances McDormand. És una dona que davant la situació que se li presenta sobtadament
es compra una furgoneta i comença la vida ambulant. Comença per una necessitat però
acaba sent la seua opció preferida. I tot bé quan es tanca l’explotació minera on treballaven ella i el marit i alhora
alimentava el poble de l’estat de Nevada anomenat Empire, que ara és un
poble fanstasma. A més a més a més la protagonista fa poc s’ha quedat viuda. Són
dues tragèdies personals que acaben enfonsant-la.
Tanmateix, cal avançar. La protagonista ja va eixir
de casa amb 18 anys, ja fugia…ara ha de seguir endavant… malgrat perdre-ho tot.
Té bon caràcter però allà on va s’hi troba fora de lloc i així amb la camioneta
varia els emplaçaments, unes vegades són
gasolineres altres campings, altres bars de carretera...
I en les parades fan treballs ocasionals. La pel·lícula
no pretén fer critica de les condicions dels treballadors on van a parar els que viuen en la carretera.
Generalment són empreses que contracten a temporers per sous baixos, la majoria
gent jubilada, però este no és el tema. La protagonista vol treballar perquè li
agrada, però els ben materials no importen i només ho fa per guanyar el suficient
per a sobreviure. És una pel·lícula anti consumisme. Tanmateix em sorprèn que
just un dels llocs on van a treballar la gran part de la gent a la que li sobra
lo material i superflu, siga Amazon, que és just el major punt de venda del món.
I així gaudim d’incomparables paisatges desèrtics, de
muntanyes magnètiques, d’evocadors capvespres, altre amb el mar de fons... La
protagonista amb la seua furgoneta preparada com a casa, va passant per
diferents estats: Dakota, Nebraska i tambè Arizona, California i Nevada. De
Dakota apareix el Parc Nacional Badlands amb muntanyes de color àmbar que
impacten visualment. Fa unes ganes d’anar-hi!
També veiem un complex de botigues i
restaurants al costat de la carretera anomenat Wall Drug, que té un brontosauri a la porta com reclam turístic.
El lloc és famós per les hamburgueses de búfal i per un donut. Hi és des de
1931, que començà oferint aigua fresca als que passaven pel lloc. A Nebraska la
protagonista va la collita de la remolatxa, altre treball habitual entre els nòmades.
D’Arizona, veiem el desert i on fan la fira de les caravanes i al final para en
l’estat de Califòrnia, en Point Arena. Van ser uns sis mesos de rodatge.
Les imatges parlen. Per a mi, que m’atrau tant
viatjar, este és un dels atractius de la pel·lícula, els meravellosos paisatges
que es poden veure acompanyats d’una bonica i melancòlica música, però també ho
són els pensaments i la filosofia del tipus de vida que ens mostra. Una vida
totalment diferent al que la norma social imposa.
No és una vida còmoda, ni solitària totalment,
perquè de camí Fern troba altres singulars personatges, amb alguns estableix
unes relacions úniques que son transitòries encara que al final tothom acaba trobant-se.
La majoria és gent gran. Posant a persones que no són joves, és una manera d’ensenyar
la fortalesa i saviesa que es conserva malgrat el pas del temps. La majoria van
perdre les propietats però van saber afrontar el futur i han sabut adaptar-se. És
una pel·lícula que no només mostra la part bonica, també s’hi veu la part agra:
la soledat d’alguns moments o el dia a dia sense amagar detalls rutinaris com anar al lavabo
o llavar-se la roba.
Els senzills diàlegs, diàlegs
naturals i espontanis són l’essència. La
majoria dels actors son reals i amb una atmosfera de documental anem entenent-los
seguint un ritme pausat que no avorreix, més bé assossega. Per a alguns és inevitable i no tenen més
remei, però per a altres és una opció voluntària. Una de les amigues de la protagonista,
que com altres s’interpreta a si mateixa, diu que no és aventura ni turisme, és
buscar un lloc propi en la carretera, perquè en el seu cas ser nòmada és elecció
no circumstància.
M’agrada esta dona que com Fern, no perden la consciència de tribu i que es
recolzen mútuament, m’agrada veure com viure en una furgoneta no suposa aïllament.
Fern interacciona amb tot el món i amb tots té conversa. I és un goig com s’hi
recrea admirant la bellesa del paisatge,
és el que sempre queda i el que realment l’ompli. I ens fa reflexionar-hi. Les pedres
són els records del camí. Els capvespres transmeten serenitat, signifiquen final
però alhora es veu com l’esperança del dia nou que arribarà. La fotografia és
preciosa, els espais infinits, els primers plans dels personatges molts
reveladors de la vida dura que hi ha darrere de cada arruga... M’agrada perquè hi
ha fraternitat, empatia, aventura i realització personal, hi ha molta emoció i abraçades
sinceres.
I per què no? estic convençuda que amb esta pel·lícula algun espectador s’ha sentit identificat o ha sentit enveja per viure com un nòmada, encara que siga provisionalment. Qui no ha volgut ser nòmada o ermità en algun moment de la seua vida?.
dimecres, 23 de juny del 2021
Subscriure's a:
Missatges (Atom)