FOTOS i MÚSICA:ÚBEDA a Jaen

 Tota la ciutat és art i el toc artistic tan abundant la fan especial, també les oliveres són especials i donen oli de primera marca que està molt cotitzat.

FOTOS i MÚSICA:VARSOVIA a Polònia

 

M'agrada Varsovia:  descobrir el passat i el present a traves del seus vells monuments i els moderns grata-cels...

FOTOS i MÚSICA: CASTELDELMONTE a Itàlia

 

Un castell diferent, misteriós, que crea dubtes i preguntes. 

Realment curiós.

FOTOS i MÚSICA: TORRES DE VALÈNCIA

 

Torres que són vestigis de guerra, de defensa, de vida...

torres testimonis del passat... 

torres que mantenint-se en peu, parlen en l'actualitat...

 

FOTOS i MÚSICA: SAINT GUILHEM a França

 

Un poble francés que transporta al passat...

ZAMORA: El castell, els seus jardins... i un poc més…

Visitem un castell defensiu envoltat d’un preciós jardí en el que hi ha una de les antigues portes de la muralla zamorana, una església romànica i un museu d’art contemporani...

En l’estiu de l’any 2021 vaig estar en Zamora un parell de dies gaudint d’uns agradables passejos diürns i nocturns, que ja vaig relatar al racó viatger en dos escrits: (I PART II PART )Zamora m’agradà i hui, quan he tornat he sentit un ambient familiar, un lloc que podia recórrer fàcilment i en el que sabia per on anar.

En aquella primera ocasió em vaig quedar amb ganes de veure sense presses les ruïnes del castell. Aleshores vaig pensar que si tornava a Zamora seria el primer que visitaria i  així he fet.   Hui visite la ciutat seguint el trajecte tot just al revés de la primera vegada; l’inicie per les muralles properes al castell i a la catedral.

Al carrer San Martin hi ha un mural fet per Carlos Adeva que explica un episodi meitat històric meitat llegenda, molt representatiu de la ciutat:” El cerco de Zamora” Entre els protagonistes està el rei SanchoII  i el Cid campeador.

Un poc més avant, ja en els jardins del castell, veiem una antiga porta d’entrada en estat de conservació perfecte, alta i estreta,  que té a veure amb esta història del rei Sancho i El Cid. Diuen que quan el rei estava en Zamora i la va cercar, les condicions per als habitants de la ciutat eren difícils. S’havia de fer alguna cosa. Així que un gallec de nom Vellido Delfos va inventar una estratagema per la qual va enganyar al rei i el va matar. El Cid va presenciar l’assassinat i el va perseguir. Era l’any 1072. És per la porta de la traïció, i des del 2010 anomenada porta de la lleialtat, per on  entrà el gallec valent a Zamora.

En els jardins del castell trobem l’església de San Isidoro, del segle XII, tambè coneguda com el Carmen del Castell, donat que es seu de la confraria des de 1688. Conten que la manà construir Donya Sancha, filla de Don Alfonso, amb motiu de la commemoració del pas per Zamora de les relíquies de san Isidoro de Sevilla en el seu trasllat a Lleó .

Tots estos jardins pels quals anem, zona on estava l’antic alcasser, estan ben arreglats des de l’any 2009 seguint el projecte de restauració del castell i dels voltants que començà  4 anys abans. Després de totes les reformes del castell, tasques de recuperació i consolidació de les estructures, l’ajuntament de Zamora va obrir al públic les seues  portes. Les obres eren necessàries perquè el deteriorament anava en augment. Els jardins del voltant l’envaïren i provocaven enderrocaments. Cap allà anem.

Es veu gran. Te forma romboïdal. És del segle XI i s’hi pot accedir a totes les parts i fins i tot als merlets.

Es diu que fou construït al segle XI, encara que hi ha dubtes sobre l’origen.  Està sobre una roca, i es construí seguint la irregularitat del terreny, en la confluència del riu Duero i Valderaduey, creant una vega agrícola que abastia els voltants amb gran varietat de productes. La roca natural  era la cantera que proporcionà la pedra necessària per a la construcció de la fortalesa.  L’extracció de la pedra originà el primer element defensiu: el fossat, que està quasi integre. També s’hi conserven els murs més importants, el pati d’armes i la torre de l’homenatge, que és la mes alta, ultim reducte defensiu de la fortalesa, que és la que més destaca.

Es diu que mai fou residència sinó fortalesa per protegir la ciutat. D’esta época inicial queden pocs vestigis.

S’accedeix a l’interior a través d’un pont que era llevadis i que acaba en una porta d’arc apuntat.

Zamora va ser pilar bàsic per als regnes cristians en el procés de la reconquesta. El castell visqué una època d’esplendor en l’edat mitjana, i va patir una gran transformació al segle XVIII per adaptar-lo als nou mètodes d’atac i defensa: l’artilleria.

 Eixim i fem una última mirada a l’exterior del castell i al jardí, tenim la torre i el cimbori de la catedral indicant-nos el camí que hem de seguir.

Abans de deixar esta part, pare l’atenció en una escultura que m’agrada, és com un fragment de cos humà. L’autor és Baltasar Lobo que era una artista de Zamora de renom nacional i internacional, un dels més notables del segle XX, que  nasquem en 1910 i morí en 1993. Anà a Paris exiliat de guerra en 1939 i s’hi quedà a viure i formar-se com artista.  Allà va morir. De la mà de Picasso, en la capital francesa, va conèixer molts personatges importants, alguns dels quals van  influir en el seu art i en la seua concepció diferent de la realitat.

Seguim caminant i en una de les antigues dependències del castell s’ubica l’espai expositiu que acull la seua obra. El museu inclou  dibuixos,  fotografies, eines de feina i moltes obres fetes en diversos materials. En el seu dia tot fou cedit a la ciutat i en este espai se li fa homenatge a la vida i obra de l’escultor.  Hem arribat a un arc i el traspassem Traspassem un arc i ens trobem en la palça de la catedral:

Hem arribat a la plaça de la catedral i veiem la façana del centre d’art que acull la deixa de l’artista. Tinc curiositat d’entrar-hi. Sé que el museu m’agradarà. M’abelleix però no ho puc fer. Hui no. Ho deixe pendent…sempre s’han de deixar pendent coses per fer en les ciutats per tindre motivació per tornar.

Majestuosa, gran i imponent en la plaça destaca la catedral del Salvador.

Enfront estan les ruïnes de l’antic convent de San Jerónimo, que fou un dels gran monuments del passat comparable en importància a la catedral. Només queden unes columnes, un claustre i una portada. De la resta...no se sap. Tal volta forma part de cases de la ciutat.

Entrem a la catedral. Fou consagrada en 1174 i és d’estil romànic encara que hi ha molts estils posteriors. La recorde perfectament de quan la vaig veure en el 2021. En esta segon mirada pose atenció especialment al cimbori que és una excepcional obra en la història de l’arquitectura occidental perquè combina en harmonia influències bizantines, islàmiques, romàniques i franceses creant un conjunt únic.

En eixir de la catedral seguim el passeig per Zamora. Des d’este punt fins l’eixida per la porta de Donya Urraca, està explicat en el blog,  però seguint el  trajecte al reves.

La següent parada és el mirador del Troncoso, amb vistes espectaculars al riu i al pont de pedra del segle XII encara que fou reformat posteriorment. Uneix el centre de la ciutat amb els barris de la part oposada del riu.

Després seguim pel carrer principal... 

...fins que arribem al cor del casc antic: la  plaça major.

Des de  la plaça fem l’últim tram del passeig a peu fins travessar l’antiga porta medieval i eixir i contemplar la muralla des de fora. I aixi acaba este passeig per Zamora…fins a altra...

QUADERN DE VIATGE, CIUTATS DE CASTELLA i RUTA ISABEL LA CATÒLICA, PRIMAVERA 2024

 

RESSENYA LITERÀRIA: MI LUGAR EN EL MUNDO ERES TÚ

 

MI LUGAR EN EL MUNDO ERES TÚ

Màxim Huerta

 

“Mi lugar en el mundo eres tú” és un llibre de viatges i de records, és un llibre de sentiments, els que obertament expressa l’autor Màxim Huerta. El llibre és una joia. Només cal fullejar-lo per saber-ho. No exagere, és una joia en format llibre que té molts privilegis. 

Per què? Doncs, primer el privilegi de tindre una edició tan curada que és el somni de qualsevol escriptor. Tanta delicadesa en la forma el converteix en un llibre realment bonic. Bonic, mires per on el mires. Són les tapes dures de l’enquadernació, la portada roja cridanera i alhora senzilla o el paper de qualitat... són les fotografies i il·lustracions a color...Són els mil detalls diferenciadors de la resta de les publicacions: hi ha canvis de lletres i de grandària,  i canvi de colors en la impressió, hi ha elements que no són usuals veure en llibres. Perquè a més de fotos i dibuixos hi ha bitllets d’avió o tiquets de les cafeteries com elements inserits entre el text i que el fan peculiar i únic perquè mostren viatges reals i únics, fets per Màxim.

L’edició curada es veu també en el text, distribuït  en pàgines amb molt d’espai lliure al voltant. M’agrada que les frases “respiren” en pàgines que no estan plenes. L’espai buit guanya terreny en la cada fulla i és una concessió que costa diners, perquè el paper està car. És el que diuen els editors que publiquen llibres amb lletres menudes per no gastar tant de material.

En segon lloc considere que Huertas ha tingut el privilegi d’escriure sense censures només les que ell mateix s’ha pogut posar. Ha escrit amb valentia. Poca gent es despulla de manera tan evident. Destapa els seus somnis confusos, els sentiments de nostàlgia, desamor i enyor... la por, els desitjos, els errors i el dolor. Tot dona al text un aire de tristor. Però les ciutats que mostra, els racons tan encisadors, compensen l’aura melancòlica del text i la converteix en altre sensació diferent: per a qui coneix el lloc que mostra o descriu, segurament la melancolia passa a ser record agradable o divertit, que es gaudeix de nou, per a qui no, els despertarà ganes d’anar-hi.

M’agrada el tema viatger, llegir sobre llocs coneguts o desconeguts m’atrau i m’agrada la prosa poètica que empra Màxim Huerta per mostrar les seues “fugides” carregades d’estima.  No comparteix el que diu que cada viatge és una fugida, perquè per a mi no ho és. Però és cert que viatjar és molt personal i la manera de fer-ho o sentir-ho també. Personalment m’agrada el que m’envolta, el que tinc i on visc i el meus viatges tenen altra finalitat, tal volta en lloc de fugir podria millor dir-se que ho faig per desconnectar i especialment per aprendre perquè m’ompli de goig conèixer i empassar-me d’altres realitats. Com dic, cada persona té les seues motivacions per viatjar, com per escriure, però pense que al capdavall molts coincidim perquè per exemple, Màxim viatja per fugir però també aprèn. Viatjant pren consciència de qui és i aprèn a conèixer-se un poc més.

Podria dir-se que el llibre té un poc de guia de viatge i de tant en tant Màxim aconsella sobre carrers i racons de París, Roma, Brussel·les, Venècia, Porto, Londres, Praga, la havana…Per exemple diu que el millor en una ciutat és deixar-se portar…perdre’s…i és un bon consell: cal perdre’s per reprendre de nou el camí. També en eixa guia de viatge inclou dos capítols especial un escrit mirant el cel i altre el cor.

És pot dir també que és un llibre cuit a foc lent. Per eixa edició tan mimada i pel text que Màxim ha anat recopilant viatge rere viatge. És un llibre al qual se li ha dedicat molt de temps i em recorda als àlbums de fotos tan personals que alguns hem fet o fem en els que queden enganxats i escrits els que han estat instants irrepetibles.

M’agraden les cites pròpies de l’autor i les que agafa prestades d’altres escriptors  o pensadors. Són reflexions que conviden a viatjar i a viure a seguir el camí o reprendre’n altre de nou…són expressions del pensament jugant amb el llenguatge, jugant amb la musicalitat de les paraules. A mi també m’agrada escriure’n quan viatge, perquè com Màxim, sempre escric notes de les sensacions que els llocs em desperten.  

Amb este llibre trobem un Màxim proper, diuen qui el coneix que sempre ho és. Fa ganes de tindre una conversa amb ell, cara a cara, per parlar d’eixos llocs del món que coneix, o de literatura o de la vida aprofitada i de la que no. Tal volta un dia vaja a la seua llibreria de Buñol Doña Leo i xarrem.

Definitivament el recomane.  És  un llibre per tindre a la mà en una prestatgeria a la vista i així rellegir de tant en tant. Fàcil de llegir, en acabar-lo el lector vol mes…. Es va publicar en 2016, i ara em pregunte, per a quan una segona part? Estos llibres “delicatessen” deurien ser més freqüents en el món editorial. Llegiu-lo, gaudiu-lo i jutgeu.