FRANÇA: Una nit a NANTES

Nantes és una ciutat molt gran, massa, si es disposa de poc temps per visitar-la. En deixar-la queda el sabor agre-dolç d’haver vist solament una xicoteta porció d’eixe gran pastis que és la totalitat.

La place Royale es mostrava enigmàtica.
Les ciutats de nit es transformen, el color de la nocturnitat és especial.
Malauradament no tinc fotos de la nit, encara que si, i moltes, de la visita de dia.  

Nosaltres estàvem de pas, arribàrem de nit i després d’una ràpida visita nocturna primer, i diürna al dia següent, ens en anàrem. La ciutat requereix temps per recórrer-la més pausadament, mereix veure millor els monuments i poder estar prenent qualsevol cosa en una de les terrasses que té en alguna de les avingudes o places, en plaçoletes o raconets. 

Al primer colp d’ull s’hi veia que era una ciutat important i activa, tenia un  bullici especial amb varietat racial al carrers, un ambient cosmopolita que en cap moment havíem vist al llarg de tota la Bretanya i Normandia visitada els dies abans. Em recordava la multiculturalitat de Paris, la capital de França, no molt allunyada de Nantes. I a més a més, hi havia un ambient fresc estudiantil agradable i contagiant.... I  tot s’endevinava al primer moment. 

L’hotel de Nantes on ens vàrem quedar a passar la nit estava molt cèntric, a l’exclusiu carrer comercial Crébillon. Era vell i amb poques comoditats, comoditats que actualment i en estiu constitueixen quasi una necessitat. I és que no tenia aire condicionat i just eixe dia havia sigut un dels més calorosos de l’any. Era antic però al menys ens quedava l’al•licient, per compensar, que era un edifici històric, fins i tot catalogat, que per altra banda estava a punt de tancar durant una temporada perquè havia sigut comprat per una cadena hotelera que l’anava a remodelar. Això si, la remodelació obligava a  mantenir l’estructura i els plànols originals. Perquè, en el seu estil, i llevat dels estralls que fa el pas del temps, era un lloc bonic.

Al cancell de l’hotel hi havia dos figures representant dos esclaus que feien de suport de lampada.

L’edifici de l’hotel havia estat construït al segle XVIII, residencia de M. Grasin, fundador de la plaça i del teatre del mateix nom. Entrant per un corredor amb sostre de volat s’hi podia llegir una placa: “HOTEL de M. de GRASLIN Ecuyer. Receveur Géneral des Fermes du Roy, Economiste, Fondateur du quartier de La Place et du Theatre qui portent son nom à NANTES, 1728-1790.” 

Placa commemorativa recordant al resident de la casa convertida en hotel. tal volta en la remodelació la conserven. És important saber la història.

El corredor donava pas al vestíbul. Tot el conjunt inicial ja denotava poder i majestuositat. Graslin era un home ric i lletrat, relacionant amb el rei de França. Dos estàtues d’esclaus negres a l’inici de l’escala donaven a entendre l’època en la qual l’edifici havia estat edificat. Així que vàrem patir calor i concretament la meua habitació no era de les millors, però almenys va ser en una residència important per a Nantes i per a França.

I és que a Nantes va haver molta gent, com Graslin, que van contribuir a l’engrandiment i embelliment de la ciutat. Antiga capital del poble gal anomenat dels nannetets, Nantes va ser residència dels reis i després dels ducs de Bretanya, fins a la unió de Nantes a França l’any 1532.Gràcies a l’estratègica situació es va convertir en una plaça fortificada i des del segle XV començà a adquirir importància comercial. El màxim apogeu del port va ser al segle XVIII amb l’explotació d’Amèrica arribant a ser una de les ciutats amb més tràfic d’esclaus negres de França. El comerç d’esclaus va comportar el desenvolupament d’altres activitats i tot va portar a una prosperitat de la ciutat i Graslin va ser un dels rics comerciants que ajudà a fer de Nantes una ciutat més bonica i gran. 

Foto de l’hotel i la place del teatre, encontrada a la publicitat de l’hotel.

Eixirem a donar una volta abans de dormir. Primer pels voltants i només eixir teníem la plaça Graslin. Fent-li els honors a l’antic “amo” de l’hotel i fundador de la plaça  hi anàrem. Del teatre del segle XVIII, no s’hi podia veure ni la façana per estar de reformes, però si paràrem, per escodrinyar, al restaurant “La Cigale”, bar d’estil modernista del segle XIX, amb decoració d’Art Nouveau, inspiració d’artistes surrealistes i escenari de pel•lícules. Cert que cridava l’atenció i era un punt d’atracció. Pobres comensals que tenien la taula a la finestra...no podien menjar tranquils amb tant de flash!.

I després anàrem a La Place Royale, preciosa, sorprenent i gran, que edificada entre 1790 i 1794 unia la part nova amb la vella.

Les ciutats són diferents quan focus de llum, estratègicament col•locats il•luminen els monuments, els carrers i avingudes, les fonts... Tot canvia de la nit al dia. De nit trobàrem molt d’ambient en les terrasses a l’aire lliure,  gent local i turistes, que gaudien del bon oratge. França aleshores patia una onada de calor a la qual no estaven acostumats, tanmateix els francesos l’estaven rebent amb satisfacció. Molt contents, gaudien de calor i xafogor sense fer falta anar a buscar-la, a altres països més al sud com Espanya. Les noticies de la tele i de la premsa, només parlaven d'alerta, de recomanacions, dels perills de la deshidratació. I era cert que feia un calor humit que jo particularment no esperava i en conseqüència a la maleta solament portava roba menys fresqueta i més abrigada. 

Que bonica la catedral de nit il•luminada...i quina originalitat els rajos de colors sobre la muralla: eren línies corbes, arcs..Uns focus blaus ressaltaven altres parts, i les portes també estaven focalitzades convidant a passar lliurement tothom. Entràrem dins, passant pel pont i hi havia una actuació musical en directe, mescla de ritmes tradicionals i new age. I la gent de totes les edats, molt animada ballant eixa barreja musical.

El calor m’angoixava i més ho va fer en arribar l’hora d’entrar a l’habitació. Deixàrem les finestres obertes de bat a bat i ni l’aire que entrava minorava el calor que feia. Tenia els ulls com a plats hora darrere hora escoltant la gent passar per la vorera del carrer tres pisos més avall. Però això no era res per al que anava a passar. 

Tal volta vàrem ser dels últims "inquilins de "l’hotel de France, segons ens digurens estaven a punt de tancar-lo per renovar i rehabilitar.
Possiblement en obrir de nou les portes i per estar en zona exclusiva serà de més estrelles i conseqüentment més car. 

Serien cap a la 1 i mitja de la nit vaig escoltar uns crits, acompanyats de llaments i plors. Era un jove que semblava drogat i altre seré, que deuria ser amic, intentava retenir-lo i fer-lo callar. No vaig poder evitar treure el cap de la finestra i em vaig espantar perquè just tenia el xic drogat davall i, gitat al terra com estava cara amunt si mirava, el primer que veuria seria la meua cara. I no parava de donar cops de peu i manotades sense deixar de cridar i plorar. 

De sobte es va escapar dels braços de l’amic, va començar a córrer carrer amunt, posant-se just davant d’un cotxe ple d’africans. No sé que els tiraria al cotxe però el cas és que els va trencar un cristall. Els africans van parar i van baixar per demanar explicacions. Tot va passar en segons. L’amic corria per parar la lluita que l’amic drogat havia provocat. El va agafar amb tant d’ímpetu que li va llevar la samarreta. El drogat volia pegar als africans, que n’eren més i tenien les de guanyar. En eixe punt me’n vaig anar al llit, imaginava que anava a córrer la sang i em vaig espantar, no volia veure-ho. Per sort tot acabà quan va arribar la policia i se’l va emportar.

QUADERN DE VIATGE,  FRANÇA, estiu 2012

* En este bloc pots llegir més sobre La Bretanya i França en l'etiqueta corresponent.