LA LISBOA ANTIGA: sobre places i carrers III PART

Del primer viatge a Lisboa em vaig quedar amb el sabor del bacallà, d'este segon em quede amb el sabor antic que en cada racó hi ha.

I passegem cada dia, sense treva, és un plaer. Planol en mà volen descobrir racons nous però  també volem assaborir els ja coneguts. Tenim temps, no anem amb presses, s'imposem el ritme que volem i que ens abelleix en cada moment. Així que un dia anem cap a CHIADO I BARRIO ALTO. 

Darrere l’estació de Rossio hi ha una plaçeta des d’on es veu Rossio, i un raconet perfecte per a descansar.

Escalinata per poder accedir a la part més alta lisboeta.

Al mateix cantó, hi ha una escalinata, és la rua calçada do duque, que puja a Barrio alto, altra opció per pujar-hi és agafar el funicular da gloria. Noslatres optem per caminar, el funicular altre dia.

I quin racó més bonic, em refereixo a l’escalinata. Conforme anem pujant la vista és cada vegada més bonica. De sobte el que estic veient em resulta familiar, jo ja he vist esta imatge! Em dic. I clar que l’he vista abans! és la portada de la guia que ens acompanya cada minut del dia i que ens aconsella on anar i on no anar. Quin ull que tens!, em diu la meua germana-acompanyant. La vista és realment de postal, amb el castell al fons i... les escales plenes de taules esperant clientela, tot forma part del conjunt, és la realitat.

La calçada do Duque.

Mentrestant faig una foto, un dels cambrers que està preparant les taules s’entossudeix en posar davant la meua càmera i en dir-li que si no s'aparta se’n vindrà a Espanya, comença a fer broma amb la idea que ben a gust ho faria i tot seguit es posa a fer-me un llistat de tot el que sap fer cuinar, escurar, netejar la roba...en resum, vol dir que és un amo de casa com cal... Faltaria comprovar que és cert i no simple autopublicitat, però no seré jo qui ho averigüe.

La segona foto de dalt, és la portada de la guia que porte entre mans...

Passem pel barri alt amb els carrers engalanats.

Seguim passejant mapa en mà.

La nostra destinació ara és anar a Praça do principe real a ALCANTARA, una zona amb aire popular. I despres de caminar, la qual cosa ens agrada, arribem. Fa calor i el primer que fem es buscar l’ombra del parc i parem al costat d’un cedre centenari que atrau, tan per ell i el valor que tindrà, com per l’enginy en emparrar-lo i donar-li la forma que té en l’actualitat. Al parc hi ha paradetes de fruita fresca i ecològica, s’hi respira l’aire popular, com si es tractara d’un poble dins d’una ciutat.

Praça do principe real.

Li donem la volta a la plaça però fa molta calor, necessitem un lloc on resguardar-nos. De sobte veiem un edifici que crida l’atenció. Són unes galeries comercials, però veig de bestreta que no són com les usuals. Entrem, i aprofitem per descansar del sol que atabala. I no m’enganye quan pense que no són unes simples botigues. En entrar veiem que és l'edifici és un palau i en les dependències hi ha productes de qualitat. Són dos pisos i en el de dalt hi ha a més a més una exposició, dos tapissos fet per milers de fotografies, són murals que resulten cridaners i impactants.

Galeries comercials.

De baixada parem al mirador de São Pedro de Alcântara, on té parada el funicular da gloria. Altre racó entranyable,  un dels molts que hi ha a Lisboa, en este passem un parell d’hores. Hi ha  un jardí amb moltes ombres i bones vistes. Un panel de taulells explica la panoràmica detallant el que s’hi pot veure de Lisboa des del punt on s´hi troba.

Al mirador de san Pedro, també s'hi pot accedit amb el funicular da gloria,

Després seguim baixant fins retornar al barri de Chiado on trobem botigues vintage on entrem per escodrinyar i on podem admirar nombroses mostres de l’art del taulell a les façanes.

Visitar Lisboa és observar també façanes i curioses botigues...

I és que tenim clar què fer per descansar de tanta caminada amunt i avall. Concretament a Largo do Chiado, volem fer una parada al Brasileira, un típic cafè literari situat al carrer Garret. La plaça té un ambient bohemi, que em recorda a l’acollidor barri Montmatre parisí.

Largo do Chiado i carrer Garret, on està el café Brasileira i Pessoa a la porta.

El café és tremendament turístic, no ho negue, però també afegeisc que és agradable. Pessoa ens rep a la porta, és clar, em refereixo a una estàtua seua, encara no s’ha inventat la màquina del temps que ens permetria fer una conversa cara a cara.

Entrem a Brasileira i ens hi quedem, malgrat haver d’esperar un poc per seure en una de les taules. No passa res, mentre passa el temps observe cada detall. La decoració interior de 1905 transporta al passat i fa imaginar mil i una històries semblants a les que temps enrere s’haurien generat i escrit en este mateix lloc. Es un café literari on poetes i narradors idealistes debatrien i filosofarien sobre el món i la vida.

Al cafe Brasileira entrem i fem el que feien antigament, iniviem una conversa historico-literària que dura hores...

I prenem un café i fem el que s’hi feia en temps de Pessoa, allà a principis del segle XX. Estem hores i hores, primer escrivint al quadern de viatge i després ens engresquem en una conversa absorbent amb una parella espanyola que han pres seient al costat nostre. Una parella, amb qui casualment tenim lligams pel poble de naixença. Definitivament dic que el món és un mocador i una vegada més, corrobore que la casualitat juga sempre un paper important allà on vas. Tal volta ha sigut l’atmosfera amb els fantasmes del passat que estan rondant la que ha propiciat la xerrada que ha anat des de temes històrics, passat per literaris i també viatgers. Han estat unes hores intenses que no es poden relatar, ni resumir i queden per a nosaltres.

L'interior conserva el sabor antic...

La plaça sempre esta de gom a gom, les terrasses plenes de gent. Un dia passejant per la zona escoltem una música que ens resulta familiar. Hi ha un grup musical tocant  i cantant, i els coneixem. Són uns joves de Cabo Verde que uns dies abans  havíem vist en Alfama.  Ells van canviant de lloc, les cançons són les mateixes.

La plaça està ambientada, un grup d'artistes de Cabo Verde li posen la nota musical.

Al costat de Largo de Chiado està praça Luis de Camoes, en honor al considerat el major poeta en llengua portuguesa, hi anem buscant un carrer, i un lloc per poder escoltar fados. Tinc curiositat per anar a veure este lloc que tothom diu que no és el típicament turístic però que alhora tothom ha anat i el coneix. Pense que és contradictori i vull saber en realitat com és. La casa do chicos està a la rua diario do noticias  i és un lloc per menjar i escoltar la típica música portuguesa on es  canta l’angoixa, la tristesa, el dolor, l’amor desafortunat i la nostàlgia del passat .

Entrem  a la tasca do chicos...un lloc on l'autenticitat del fado sobreviu...malgrat tot.

Personalment m’agrada més la música de Madredeus i no tenia com a prioritat escoltar fado, com fa la majoria. Tal volta se me catalogue d'inculta i de ximple per dir esta sentència. És com el flamenco espanyol... hem d'estar obligats a que ens agrade simplement perquè a gent de tot arreu del món els agrade? Tot turista quan va a Lisboa, creu que li falta alguna cosa si no escolta un fado. Jo els fados també els escolte però en casa. Sense ànim de llevar-li el mèrit que pot tenir,  crec que cada dia més està formant part del muntatge publicitari que les ciutats es creen, i això no m'agrada.

Tanmateix, el cas de la taverna dos chicos és diferent, quan la veig, acabe entenent el que tothom diu: l'autenticitat en l’ambient. Hi ha turistes però també vellets que estan bocabadats en veure tant d’estranger. Encara que crec que ja ni deuen estranyar-se, han tingut temps d’acostumar-se.

La tasca do fados és famosa... i així i tot, no s'hi veu muntage turistic com en altres espectacles massius.

I el carrer on està... !, No cap ni un turista més!. Quanta gent! Hi ha grups nombrosos dirigits que van directes als locals on tenen reserva per a sopar i escolar “el  fado més comercial”. Hi ha colles d’amics que seuen als restaurants. Hi ha altra gent que simplement mira passar els rius de gent i l’ambient, que ja és prou.
I la veritat és que este barri m’agrada, està turísticament explotat, com Alfama però aci trobe la gent que viu traent el cap per la finestra de casa o al balcó, estan desvetllats pel soroll. Ací la roba estesa al carrer és autentica i no com en algún punt d’Alfama que m’ha semblat exposada per a la fotografia.

I un detall cridaner...quanta perruqueria, sobre tot d’homes ! no només a este barri, també en altres.

Al barri no li cap més gent, està de gom a gom...turistes amunt i avall i el veïnat mirant per la finestra.

QUADERN DE VIATGE, Lisboa, estiu 2014

Si vols llegir la primera part clica ací.
Si vols llegir la segona part clica ací.
Si vols llegir més sobre Lisboa, clica ací.
Si vols llegir més sobre Portugal, clica ací.