RESSENYA de cine: LA FUENTE DE LAS MUJERES

LA FUENTE DE LAS MUJERES

Radu Mihaileanu

És una historia de dones, de dones lluitadores. La qualifiquen de conte però però és un conte real que mostra la força reivindicativa que té una causa justa en un món injust, en un món enfonsat en unes tradicions fora de lloc. Les tradicions són importants però també cal adaptar-les al món actual. El que passa és que sovint les tradicions resulten més còmodes per al sector més privilegiat, que dirigeix, i convé mantenir-les, com és en este cas. 

Tot comença en un poblat on viuen un grup de dones dels nord africà magrebí, sense especificar lloc, sense llum ni aigua. L’aiguahan d'anar a buscar-la a una font natural a la muntanya, i per a il•luminar-se empren unes llanternes frontals, dels que utilitzen sobre tot els ciclistes i els esportistes de muntanya en la civilització occidental.

Les dones estan fartes de la tasca dura i perillosa d’anar a la muntanya  a per aigua,  i és perillosa perquè moltes embarassades avorten per la caminada per camins intransitables i per l’esforç carregant els poals d’aigua. Encara que ho han consentit durant tota la vida, ara la cosa canvia. Per iniciativa de la jove Leila, arribada del desert on les dones tenen altre paper més important i arribada a esta terra en casar-se amb un d’ells, i també altra dona de més edat viuda i amb les idees reivindicatives clares, algunes de les dones es posen en vaga. Però és una vaga diferent, és una vaga d’amor que acabarà quan els homes ajuden en la tasca. Hi està la clau, deixar de donar al marit cada dia el que amb tant d’ànsia desitgen: el sexe. Ells ho desitgen tots, elles també, però no totes, algunes se senten violades cada nit perquè el matrimoni és una rutina aconseguida per contracte i l’estima no ha arribat com s’augura en els matrimonis arranjats prèviament per la família.

Les dones han tramat l’estratagema en els llocs que la societat es deixa per a elles: el bany i el llavador o la font, són llocs reservats per al sexe femení, i també l'únic espai on es deixen notar amb els seus balls i cants, amb les dances tradicionals on metafòricament expressen el seu desig de llibertat.

El paper del marit de Leila, el mestre de l’escola que ha ensenyat la dona a llegir i escriure, que li mostra recolzament i ajuda a interpretar tant l’Alcorà com el llibre “El conte des les mil i una nits” és molt important. El jove mestre mostra la doble vessant de la mentalitat àrab de molts xics que volen avançar, entenen que les dones han d’ocupar el lloc que es mereixen. El jove mestre és expulsat de l'escola perquè ajuda als alumnes a pensar i ell és exemple del doble pensar quan no pot oblidar el tema de l’honor masculí o l’honra femenina. 

El paper de l’iman també és pacificador, en un principi els homes el busquen per a que obligue les dones a complir el deure sexual però com home de religió i pacificador, escolta les raons que Alcorà en mà exposa Leila i acaba recolzant les seues  reivindicacions.

També és un savi que dóna bons consells el sogre de Leila, que estima la nora com una filla, la qual cosa provoca l’enveja de la sogra que sent que Leia li ha furtat els dos homes de la seua vida.

Així que a més a més de la tradició, la gelosia és altre tema tractat, i també el fanatisme representat per un fill que arriba de fora però que acaba sent expulsat del poblat. Altre tema que mostra és l’estima per dos persones: el que queda del passat en el present quan s’ha viscut un amor profund anys enrere. 

Els dirigents del poblat, els homes en general, la majoria desfeinats perquè els camps són àrids per poder-los treballar, es passen el dia al bar i reben donatius de turistes que de tant en tant van a veure’ls, però els guanys es destinen a altres finalitats.

La imatge de l’arribada dels turistes fa pensar en el rol que tenim tothom quan viatgem: els viatgers anem a escodrinyar unes vides diferents. Ells es mostren per necessitat perquè l’aportació del turista és important per al seu avanç però no deixen de pensar que són uns intrusos fent palmes mentre veuen dansar o mentre prenen fotografies de l’espectacle. M’agrada viatjar i no voldria caure en eixa errada. No sé com hauríem de fer l’apropament a les altres cultures, però la invasió merament sense preocupar-se pel que es passa, sense involucrar-se en els seus problemes no deuria de ser. Els turistes van i venen i no saben del seus problemes. I eixe fer-me pensar sobre el tema del turisme arreu del món (nosaltres en tribus d’Àfrica, els japonesos fotografiant cada minut tot el que es passa per davant en Espanya...)  m’ha agradat.

 I també m’ha agradat la delicadesa com està tractat el tema en la pel·licula, bellesa,  els cants, els balls, el vestuari... tot m’ha portat de nou a llocs visitats i que m’han agradat.

Però si de delicadesa i sensibilitat es parla, la part final és excepcional. Quan guanya la sensatesa i la fortalesa femenina front a la intransigència, i es quan és mostra l’inici del joc sexual entre la parella protagonista. Són unes imatges de sexe d’una tendresa preciosa, sense mostrar explícitament la unió carnal, representa un amor tendre carregat de força i amor, de desig agombolat després de tant de temps guardat per culpa de la vaga.

En definitiva, m’ha agradat esta història d’esperança sobre la condició femenina perquè mostra com el món pot canviar si realment és el que es vol i perquè ajuda a entendre la realitat musulmana.