La gran enfermedad del
amor
Michael
Showalter
“La gran enfermedad del amor” és una simple història d’amor
de xic coneix xica, però tal volta el
que, personalment, m’atrau més de tot, és precisament eixa simplicitat aparent.
A més a més, hi ha molts aspectes que m’atrauen i que també
estan agradant a la gent que la veu, la prova està en els premis i bones
crítiques que ha rebut des que es va estrenar. I és que és una història
peculiar, tendra i familiar però amb un encant personal que la fa mereixedora
de totes les lloances.
M’agrada com està contada la trama amorosa camuflant temes
conflictius importants com és la barreja racial, la intolerància i els prejudicis
en els que cauen per desconeixement o per tradició alguns dels personatges. I
és que els protagonistes de la història de amor són un jove del Pakistan,
Kumail, i una americana, Emily, i en la diferència de raça sorgeix la
problemàtica. Tots dos viuen a Xicago.
Però la pel·lícula, és més que la simple atracció que
va fent-se més forta i que té la incomprensió familiar pel xoc de cultures. En
“La gran enfermedad del amor” , la xica cau malalta i es quan eixen a relluir els
veritables sentiments i la relació entre tots els membres familiars involucrats
es defineix. No explique més, no vull desvetllar res.
El que passa sembla increïble però és veritat. El que
es veu és un cas real i el mateix protagonista Kumail Nanjiani , és el que ha viscut els
fets en primera persona i ha volgut contar-los a tot el món. Segons diu el mateix protagonista, hi ha només un 10% de invenció
per adaptar la vida real a la pel·lícula. I tanta veritat està contada de manera
agradable i entretinguda, amb l’espontaneïtat que es respira en tot moment, i també
amb l’humor que Kumail té de manera natural, perquè en realitat és
humorista de monòlegs.
Si, ser dramàtica i graciosa alhora en este cas és una bona combinació.
La pel·lícula també té un punt moralista. El xoc entre
cultures del qual parla està enfocat des de la perspectiva del fill educat en
valors occidentals, i està molt bé que es veja la lluita que han de viure estes
generacions que viuen a cavall de dos mons diferents. El jove ha de lluitar
contra el matrimoni concertat, ha de
lluitar contra uns estudis marcats… ha de lluitar perquè el seu món on viu
realment és altre i poques persones l’entenen.
El problema principal bé per part de la família
musulmana, més aferrada a la tradició i sense intenció d’obrir la ment al món
occidental en el que estan vivint. Hi ha una pregunta clau que en un moment
donat diu el jove pakistaní i que molt bé la podrien fer molts emigrants com
ell, joves segons generacions procedents d’altres països que creixen en un món
diferent al que tenen en casa. Kumail diu adreçant-se als pares: Per que em
porteu a Amèrica sinó puc fer el mateix que els americans? I és cert els
immigrants creen a les ciutats i als
pobles guetos i algunes d’estes persones els costa l’adaptació.
En este ocasió no hi ha oposició a la relació amorosa
interracial per part de la família occidental americana, que es mostra tolerant
i permissiva, afectuosa amb la filla i dialogant. Tal volta posar els americans
com els que accepten la relació sense inconvenient és per contrarestar la
imatge generalitzada de l’Amèrica racista: la d’abans enfrontant-se injustament
als negres i l’actual amb un dirigent que no té cap problema en mostrar les
idees xenòfobes. Només el pare es mostra
un poc torpe a l’hora de tractar al que serà el gendre i li fa preguntes
banals al voltant de l’11-S perquè al final cau, com la gran majoria dels
mortals, en el tòpic de posar a tots els musulmans en el mateix sac.
No hi ha bons ni roïns, només mentalitats més obertes
o més tancades. Està escrita per un oriental però és una pel·lícula americana i
al final, un poc “patriotica” com tot producte americà. I és que Kumail és un
americà més, perquè viu a Amèrica i sobre tot perquè ell ho vol ser.
I amb tot, també vol mostrar la soledat i els somnis no aconseguits d’ell i d’altra
gent. És una comèdia romàntica diferent a les que ens passen per la tele
dissabtes i diumenges per les vesprades que segueixen totes un estereotip i estan carregades de dolçor empallegosa.
Esta no, té la dosi romàntica correcta.
M’ha agradat, malgrat ser previsible, per ser
autèntica per ser una història d’amor
incondicional que dóna esperança a
pensar que el món no està tancat en el materialisme i embolics politics
allunyats de sensibilitat.
Que triomfe l’amor és una bona notícia.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada