La LIBRERIA
Isabel
coixet
Fa setmanes vaig anar al cine per veure LA LIBRERIA amb expectativa. "I quin títol més suggerent!" vaig pensar. Una llibreria és un lloc ple d’aventures i d’emocions,
de vides. Les vides estan dins dels llibres, ja ho sé, però el títol em portà a
imaginar. I el que deia al poster publicitari sota el títol que entre llibres
cap persona es pot sentir a soles, és una gran veritat.
Així que només pel títol jo ja volia veure la pel·lícula, també, cal afegir, per la
directora. M’agraden les pel·lícules d’Isabel Coixet, no totes, no sóc
incondicional de la directora, però si de la majoria de les seues pel·lícules on
demostra molta sensibilitat creadora.
El fet que fóra una pel·lícula adaptada d’un llibre valorat em donava garanties
d’una bona base. En general quan parlem de guions que es fan dels llibres de
vegades s’encerta i altres no. En este cas no he llegit el llibre (i
m’agradaria) i no puc comparar,
però només diré que La LIBRERIA ha aconseguit un premi a la millor adaptació literària
a la fira de Frankfurt. És un punt a favor de la pel·lícula, vol dir que no
s’ha allunyat de l’essència escrita originàriament per l’autora Penélope
Fitxgerald, obra que va ser molt guardonada.
Però la meua expectativa començà a truncar-s’hi només entrar al cine. No
vull buscar culpables, si va ser la jove que agafava les entrades o el panell momentàniament avariat que no marcava a quina pel·lícula
es podia entrar i en quina s’havia d’esperar, però el fet és que, quan ens van
deixar entrar als pocs espectadors que hi érem esperant, la pel·lícula ja estava
començada.
Em vaig posar de mal humor, sóc humana, i crec que va ser un condicionat per a que al final no trobara en la pel·lícula tots els aspectes positius que segurament té. Van ser minuts els que em vaig perdre, pocs, però suficients per a inconscientment pensar que estava perdent el fil del que veia. Havia llegit en algun escrit que era molt bonic escolar l’inici lloant el plaer de la lectura i com en un llibre es pot trobar el que se sent i no es pot expressar. Docs jo... m’ho estava perdent sense tindre cap culpa perquè just havia arribat al cine amb molt de temps d’antelació a l’hora prevista.
Em vaig posar de mal humor, sóc humana, i crec que va ser un condicionat per a que al final no trobara en la pel·lícula tots els aspectes positius que segurament té. Van ser minuts els que em vaig perdre, pocs, però suficients per a inconscientment pensar que estava perdent el fil del que veia. Havia llegit en algun escrit que era molt bonic escolar l’inici lloant el plaer de la lectura i com en un llibre es pot trobar el que se sent i no es pot expressar. Docs jo... m’ho estava perdent sense tindre cap culpa perquè just havia arribat al cine amb molt de temps d’antelació a l’hora prevista.
Quan vaig entrar a la sala la veu en
off inicial estava parlant. I jo ja no vaig trobar sentit a eixes sentències fabuloses sobre lectura. Quina ràbia! Sempre sóc molt puntual perquè em molesta molt no veure les pel·lícules
des del principi de la mateixa manera que em molesta no veure el final. Així que tal volta
esta ressenya està, més que altres vegades, plena de subjectivisme i no corresponga a la
realitat. Si algun dia torne a veure la pel·lícula, i canvie d’opinió promet
rectificar en les parts negatives que puguen eixir en esta critica.
En este nou treball l’espanyola Coixet
s’envolta de cares estrangeres, com fa quasi sempre, així li dóna categoria
internacional a la pel·lícula i més difusió a nivell estranger. Cert que sembla
una pel·lícula britànica i no espanyola. No li ho recrimine, cadascú té la seua
estratègia. Encara que pense que en Espanya tenim molts bons actors que saben
treballar molt bé.
En "La Libreria" una dona és la protagonista, Emily Mortimer, i tambè ho són
els llibres. És l’any 1959, la dona viu
en un xicotet poble d’Anglaterra on ha decidit obrir una xicoteta llibreria però
els veïns no volen, no ha hagut mai cap i no volen que se’n cree una. La dona
és molt innocent i no veu maldat en
ningú, és com una heroïna capaç d’arriscar tot el que té per fer alló que creu,
allò que desitja i que veu serà bo per a la comunitat.
Hi ha
solidaritat per moments però també moltes picabaralles internes, hi ha pors, hi
ha inadaptacions en una societat tancada que no veu correcte que hi haja gent
amb somnis. No importa que el somni siga menut com és el de la protagonista, el
que volen els veïns del poble és traure fora al que no es comporta segons marca la norma de la pròpia societat,
amb uns motlles establers que no es poden canviar.
A la protagonista l’envolta gent que no ha descobert la màgia que desprenen
els llibres, i no entenen la seua passió, no l’entenen perquè no lligen mai. Viuen
apartats del món, serà per això. La protagonista en canvi empra la lectura per
no estar a soles i viure altres vides, per omplir l’espai afectiu que té buit
de que es quedà viuda. Per sort en la seua lluita troba ajuda d’una xiqueta,
altra somniadora com ella, i també troba a un ancià que viu tancat en una mansió des de fa 45 anys. La relació entre els dos adults és bonica, sensible i intensa,
és la de dos solitaris que s’ajunten per
amor a la literatura i que desafien la moral que tan pertorba als que els
envolten.
.
Per acabar cal dir que com a viatgera,
m’ha agradat molt veure els paisatge de
la costa nord irlandesa, hi ha llocs d’una gran bellesa natural. L’ambient
gelat, monocolor és adequat a la trista polèmica. Però al capdavall, i esta és
la visió negativa de la qual parlava a l’inici de la ressenya, he eixit del
cine un tant avorrida perquè la pel.licula m’ha resultat molt lenta. Fins i tot he pensat que
la posició de la gent del poble era exagerada, tanta confrontació no m’ha
semblat creïble, tan de fanatisme en
contra m’ha resulta fictici. És un assetjament en tota regla. Encara que sé,
que tan a la decada de 1950, com actualment, trobem gent malvada per tot arreu. No dic que no m’agradara la temàtica,
sinò que se m’ha fet llarga la manera de mostrar-la.
L’essència que vol contar m’agrada: la lectura com a companya que ajuda a viure moltes vides, la lectura com a font de plaer i saviesa. És lloable que es faça homenatge als llibres valorant el plaer i el profit que es trau en llegir-los, això m’agrada. I també el personatge femení protagonista, ingenu, sensible i introvertit, la dona valenta front a l’adversitat, que malgrat semblar fràgil és forta. No vol ser sotmesa i és símbol de llibertat, és una dona fidel a si mateixa.
L’essència que vol contar m’agrada: la lectura com a companya que ajuda a viure moltes vides, la lectura com a font de plaer i saviesa. És lloable que es faça homenatge als llibres valorant el plaer i el profit que es trau en llegir-los, això m’agrada. I també el personatge femení protagonista, ingenu, sensible i introvertit, la dona valenta front a l’adversitat, que malgrat semblar fràgil és forta. No vol ser sotmesa i és símbol de llibertat, és una dona fidel a si mateixa.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada