Un palau amb historia…
Ens trobem a la plaça de Tetuan de València i estem fent turisme. Que no us estranye el fet que sent valenciana vulga conèixer el que la capital de la
meua província amaga. M’agrada conèixer llocs allunyats però també m’atrauen
els més propers de casa. Així que sempre que vaig a València per assumptes
propis, aprofite el temps lliure per fer visita turística, passar com una
forastera més que va preguntant i fent fotos per tot arreu. De vegades entre a la
oficina d’informació i turisme que està al costat de l’ajuntament i eisc amb un plànol a la mà, una ruta prevista
i uns horaris. Així, del llarg llistat de monuments i museus o de racons i
places que hi ha a València vaig tatxant el que a poc a poc vaig visitant. No
sempre puc fer el que vull. Hi ha molts llocs que es necessita cita prèvia per
entrar, altres, que només fan visites guiades en hores concretes i no se
m’ajusta al temps que tinc, però no m’importa, ho deixe pendent per a altra
vegada. València la tinc a un tir de pedra.
I m’agrada perdre’m entre carrers i preguntar quan no sé per on vaig. En
esta ocasió no ha estat complicat trobar el que busquem. Anem al Palau de
Cervelló, que és un edifici neoclàssic del segle XVIII que de lluny es veu
perquè ressalta.
Mirem la façana amb deteniment. Sobre la porta hi ha un escut d’armes de la
família dels Cervelló, amb un cérvol i una àguila de dos caps. Per damunt, la
corona reial i cobrint-ho tot el mant símbol de la grandesa.
I quan traspassem la porta i visitem l’interior sorprèn. Només creuar el
portal accedim a un pati descobert amb doble arcada en dos dels costats.
Actualment hi ha una coberta de cristall per adaptar-ho a les funcions de museu.
L’origen del palau és un palauet gòtic
adquirit al voltant del segle XVI per Ponç de Castellví per a residència
familiar. Un dels propietaris decorà amb pintures mitològiques la façana per la
qual cosa antigament no era un edifici que passava desapercebut. Tothom el
coneixia, aleshores era conegut com la residència dels Castellví. Quan l’any
1702 un Castellví es casà amb una comtessa de Cervelló, la quarta en la nissaga
familiar, el palau va començar a ser conegut com el palau del comte de Cervelló.
Al segle XVIII amb els nous propietaris el palau es reformà i la façana quedà
com està actualment. L’interior encara seria remodelada en diverses ocasions
posteriors. Del que era l’antic palau, nomes s’hi conserva la façana de
l’edifici original, que es caracteritza per les dos torres i dos pisos amb balconada.
El sisè compte de Cervelló, que va viure a finals del segle XVIII i
principi del XIX, va cedir el palau al
govern municipal, el palau ja estava deshabitat perquè ell vivia a Madrid.
Quan l’any 1810 en la guerra de la independència, el Palau Reial es
destruí, el palau de Cervelló es va convertir en la residencia oficial dels
monarques quan arribaven a la ciutat. I és que València des del segle XI al
segle XIX fou seu regia per als reis de la taifa valenciana, dels monarques de
la corona d’Aragó, els austries i els borbons i hi a València estava per
acollir-los, el Palau del Real, també conegut com el palau de les 300 claus,
fent referència a les habitacions que hi havia. Que bonic seria conservar-lo i
poder anar-hi actualment i visitar-lo. Les fotos del passat demostren que era
gran i aleshores estava situat en extramurs, el que actualment es coneix con
els Jardins del real o jardins del vivers, que eren les hortes del palau. Doncs
una vegada el palau fou enderrocat, es decidí que el lloc on havien de parar el
reis quan arribaven a Valencia havia de ser un palau important i el palau de
Cervelló ho era.
El primer resident en el palau, a banda dels comtes, fou el mariscal Suchet
quan va prendre possessió de la ciutat el 14 de gener de 1812 donat que s’hi va
establir i va estar durant set mesos, fins
que els francesos es retiraren de la ciutat. En acabar la guerra de la independència el palau
tornà a ser oficialment residencia reial. L’interior es remodelà amb decoració
fastuosa, estucs i imitació de marbres, tapissos i cortines noves, làmpades i
pintures a les parets. Hi va anar
Fernando VII i va firmar el decret que
desfeia les Corts i derrogava la constitució de 1812. Anys més tard, l’any
1840, la seua vídua Maria Cristian abdicà de la regència en este palau. La
reina Isabel II hi va estar en dues ocasions. En 1844 i en 1858. També ocupà el
palau el rei Amadeu de Saboya uns dies de 1871. Alfonso XII i Alfonso XIII no
ocuparen el palau en els seues visites a València perquè l’edifici ja estava en
plena decadència.
Abans de guerra civil 1930, va ser seu de la dreta regional valenciana i en
1936 seu del Partit comunista d’Espanya. Després de guerra el palau va ser
llogat per zones a diverses activitats: acadèmia d’estudis o pensió
d’estudiants. En 1976 l’edifici es declarà monuments Històric artístic provincial
i passa a propietat de l’ajuntament de València que el rehabilità. Desprès de
la rehabilitació, des de l’any 2003, acull l’arxiu històric municipal de València.
Una persona a l’entrada ens diu que a la planta baixa hi ha dues
exposicions, que pujant les escales trobem les dependencies del palau i que l’arxiu històric està en la segona planta. Entrem
a les exposicions que il·lustren sobre la historia del palau i dels visitants.
Molt interessant. Són sales fosques amb focus de llum concrets per il·luminar
la part a ressaltar.
Després pugem les escales per visitar les sales nobles que envolten el pati central i que contrasten
amb el que acabem de veure per la lluminositat. Primer trobem la biblioteca de
Serrano Morales. El seu propietari la donà en 1909 per a disposició de tots els
valencians.
I al capdavall accedim a les sales, que estan totes rehabilitades.
Anem d’una sala a altra, mirant mobiliari de l’època fernandina i isabelina,
observant quadres de la família reial que habità la residència i d’altres, fins
i tot estan Juan Carlos i Sofia... hi ha
pintures al fresc, pis de mosaic… la decoració és com correspon a un gran
palau. M’agrada, no és exagerada.
Cert que és un dels llocs que convida a imaginar com serien els temps quan
fou habitat, l’època quan gaudiria del major esplendor.
Espills daurats i grans, hi ha molts, canelobres,
sofàs...butaques...làmpades de llàgrimes...hi ha un bon treball ajuntant l’ornamentació adequada per mostrar l’època i
el poder de la família que en el seu dia fou la propietària.
La sala que més m’agrada és la del ball que dona als balcons de la façana
principal, per la llum natural i pel pis en color verd que, com la resta del
palau, són peces de ceràmica pintades a mà segons l’estil de l’època.
Imagine les festes que hi s’hi donarien en la sala de ball, i la música...
imagine la gent ballant i gaudint...imagine també les recepcions reials
envoltades de protocol i gent pendents dels amfitrions amb tota la parafernàlia
reglamentaria. Els palaus són el testimoni d’una riquesa i poder, d’una classe
social i manera de viure que en el seu temps s’hi diferenciava dràsticament de
la resta de la gent. Els palaus evidenciaven que el món estava dividit en
pobres i rics: uns no tenien res i als altres es sobrava, uns vivien a la part
alta i altres a la part baixa. Malauradament el món ha canviat poc en este
aspecte. El món està mal repartit.
QUADERN DE VIATGE, VALÈNCIA hivern 2020
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada