Baeza és bonica, monumental... però tanta gent impedeix veure-la bé.
Hem vist ja un poc de Baeza, primer la plaça del Populo i després hem entrat a l’antiga universitat, ara estem a la plaça de Santa Cruz, que com tota la ciutat està plena de gent. Fent honor a la veritat, la nostra guia local, que se la veu experimentada, intenta evitar gentada i sovint canvia de trajecte. Però de vegades és impossible, especialment quan la placeta és menuda, com és el cas on ens trobem en este moment. I és que és un punt important perquè mires per on mires hi ha monuments destacats.
El primer que observem és l’església de la Santa Cruz d’estil inusual. I és que és d’estil romànic tardà, amb elements visigots, de finals del segle XIII, de les poques mostres que hi ha a Andalusia que a més a més, s’ha conservat perfectament. La façana té elements neoclàssics amb decoració dels capitells de les columnes. Fou parroquia fins al segle XIX. L’edifici fou restaurat l’any 1950. I actualment és la seu de dos de les confraries més antigues de la ciutat, amb images destacades en la setmana santa baezana.
Just enfront està el Palau de Jabalquinto, màxim exponent del gòtic isabelí amb influències mudèjars. Una veritable joia plena de curiositats. Antigament este zona era la més important, la calle Real, la que unia esta plaça amb la de Santa Maria, on està la catedral. El palau el manà construir, a finals del segle XV un cosí de Fernando el Catolic, Juan Alfonso de Benavides Manrique, señor de Jabalquinto. En 1720 a petició del seminari de san felipe Neri, tot just al costat i per ampliació del mateix, els comtes cediren el palau, reservant el dret per a ells i els successors de tenir habitació quan anaren a Baeza, seient reservat a la capella i respecte als escuts d’armes de l’edifici.
Crida l’atenció pels dos contraforts cilíndrics, com torretes, que s’obrin en mocàrabs i que tenen uns balcons, que demostren el poder i la noblesa de la família, també per la façana amb decoració en la que hi ha puntes de diamant, pinacols... per les boniques finestres, pels escuts heràldics dels fundadors i també per les mostres d’erotisme èxplicit en el cas de les figures nuetes en l’arc que corona la porta i en simbòlic amb la decoració dels mocàrabs de les columnes. Resulta bocabadant per a l’època i més que després passara a ser residència de seminaristes. I és que la condició de la donació al Seminari era no modificar res de la façana. Així que les imatges tan insinuants i eròtiques eren el que es trobaven els seminaristes cada vegada que passaven per la porta.
I això any rere any, perquè fou seminari menor fins 1969. Posteriorment a la dècada de 1970 es convertí en col·legi menor. Després passà a ser escola taller de restauració del patrimoni de Baeza. Actualment este edifici, des de 1990, junt al del costat, l’antic seminari, que té també façana i porta principal a la plaça de Santa maria, és seu actual de la universitat internacional d’Andalusia Antonio Machado.
Parem doncs ara a mirar bé l’antic seminari de san Felipe de Neri, a qui la família Jabalquinto cedí el palau per acollir als seminaristes. Fou fundat en 1660 i va funcionar fins 1921 quan les funcions de seminari es traslladaren a Jaen. San Felip de Neri presideix la porta que està tancada, situada en la façana lateral. Nosaltres seguim carrer amunt i parem a la plaça de Santa Maria, la principal de Baeza, per veure en primer lloc la sòbria façana principal del seminari.
A les parets de l’antic seminari trobem els vitors més emblemàtics de la ciutat, que tant conten sobre la història, des quals ja hem vist alguns en l’antiga universitat. També hi ha en altres edificis com cases de particulars o col·legis majors on s’hostatjaven els estudiants. Fa uns anys en Baeza decidiren investigar-los, recuperar-los i restaurar-los per ressaltar la importància històrica de la universitat baezana. Estan pintats amb pintures vegetals negra o roja i no amb sang de bou com sempre s’ha dit. Mirant els grafits del passat es veu la rivalitat entre les dos ciutats properes, Baeza i Ubeda. I així, al costat del vitor de Diego de Cobos, nebot de Francisco de Cobos, que era dels més importants d ‘Ubeda, apareix un senyor amb un orinal, és clarament un insult a per als ubetans.
Tenim la catedral davant però hi ha massa gent, les explicacions d’uns molesten les dels altres i a més a més hi ha grups d’escolars esmorzant a les escales de la catedral. Tot un guirigall.
La guia decideix que mentre es buida, anem a donar la volta pels carrerons que van per darrere fins arribar a un mirador. La catedral pot esperar. Més tard la tindrem per a nosaltres a soles. De camí trobem carrers empedrats, i amb poca gent...això m’agrada, es pot caminar sense sorolls i sense presses... és lloc per al turista tranquil. Hi ha cases palaus, com la de Rubin Ceballos de 1804, dedicat actualment la formació cristiana.
Hi ha racons plens de misteri, testimonis de mil i una històries del passat... i també del present, donat que, esta zona, al voltant de la catedral, ha estat escenari de la pel·lícula Alatriste.
Després ens dirigim cap a la part més alta de Baeza, la plaça Arcediano, els carrers estan formats per cases baixes i blanques. Per esta zona no hi ha turistes. Algunes façanes conserven el color de la pedra i no estan pintades de calç, és una part que conté l'essència del passat intacta.
L’assossegat passeig ens du al Mirador de la muralla. Tenim la vall del Guadalquivir i les oliveres de panoràmica
Ja ha passat temps suficient per a que la plaça de Santa Maria estiga més buida, se suposa que al menys els escolars ja no hi seran, així que retornem cap a la catedral.
Abans d’anar front a la façana principal, parem en el lateral, davant la porta de la Luna, la més antiga de la catedral, a la façana oest. És d’estil gòtic mudèjar del segle XIII. La porta també té de nom porta de Pedro Pasqual, recordant un bisbe que fou degollat en Granada per un emir musulmà. Conta la llegenda que l’emir pensant que li cauria un càstig diví si no enterrava cristianament el bisbe, avisà a la diòcesi de Jaen per a que s’emportara el cadàver. La comitiva la formaren gent de Jaen i gent de Baeza. Quan l’emir els cedí les despulles, uns i altres, els de Jaen i el de Baeza, començaren a disputar-se on havia de ser enterrat, cadascú preferia la seua ciutat. Com no hi havia manera de solucionar-ho, al capdavall decidiren que portarien el cos mort damunt d’una mula que desconeguera el camí i que al lloc que anara la mula, seria on s’enterraria el bisbe. I conta la llegenda que la mula va anar directa a esta porta de la catedral i nomes arribar-hi, caigué morta del cansament. Seria la mula baezana? L’anècdota, que tothom escolta arribats a este punt ens trau un somriure.
Només uns metres caminat, de nou estem a la plaça, front a la rampa que dona a la porta d’entrada, a la que també s’accedeix per unes escalinates.
Encara hi ha alguns grups de turistes, però no en son tants com abans. En Baeza, allà on anem, en trobes... és inevitable. Parem a l’ombra. Fa calor. El sol d’Andalusia calfa i més quan arriba abans de temps i no es porta roba adequada. Des de la plaça tenim molt que veure, a més a més de l’antic seminari, que hem observat amb atenció abans, ara veiem la façana de la catedral. I és que esta província andalusa compta amb dos catedrals, un és esta i l’altra és la de Jaen. I altra curiositat, el bisbe passa sis mesos en cada ciutat.
La catedral fou construïda on estava l’antiga mesquita, per ordre de Fernando III el sant, que cristianitzà la ciutat. La torre fou minaret. Vandelvira, el més prestigiós arquitecte del renaixement, del que tantes obres hem vist en Úbeda, fou l’encarregat de la posterior reconstrucció. Així que l’edifici és renaixement amb la barreja d’estils. La portada de la Nativitat és la de la façana principal. No entrem, està tancada, i no podem apreciar la mestria de Vandelvira en algunes capelles ni tampoc veiem la custodia processional declarada bé d’interès cultural i que mesura 2’20 metres.
Tot just al costat estan las Cases Consistorials Altes, un edifici que sembla forma part de la catedral perquè està adossat. Fou una casa particular de la família Cabrera, cedida a la localitat al segle XVI que es convertí en cases consistorials. A la façana estan els escuts de Juana la loca i Felipe el Hermoso també està l’escut de Carlos V. Actualment és un conservatori de música.
Però el que presideix la plaça i destaca per estar en lloc privilegiat i per la bellesa de la decoració, és la font. És realment bonica. Es construí al segle XVI d’estil renaixentista amb un cos inferior en forma d’arc de triomf romà i una estructura de columnes amb dos fronts i huit cariàtides sobre pilastres. La part superior remata amb un frontó clàssic on està l’escut de felip II i el de la ciutat protegits per dos atlantes. L’aigua procedia de la propera mina de Celadilla, quan l’aigua arribava a la ciutat s’acumulava en un dipòsit de d’on per mig de canonades es transportava a la resta de fonts publiques.
Per a retornar al punt on hem iniciat la visita de la ciutat, a la plaça del Pópulo, anem per la Cuesta de San Gil i arribem a la menuda Plazuela de la Santa Cena. En la plaça hi ha un llenç de les muralles. Tot just, estem darrere de l’edifici de l’Audiència a civil i Escrivanies.
La plaça del Pópulo està al costat del passeig de la Constitució. Lloc de mercat al segle XVI, on s’hi concentraven els antics gremis artesanals. Actualment és lloc de passeig i esbarjo, punt de trobada d’amics. Hi ha zona verda i bancs per a seure. Entre els monuments de la plaça, està la font de l’Estrella, que és un obelisc datat de finals del segle XIX, la font del triomf del segle XVII i un quiosc de música de 1951 amb capacitat per a 60 musics.
A al voltant hi ha porxades a l’estil de les castellanes, on hi ha bars on tastar menjars com los “ochios”, un pa al que se li afegeix pimentó roig o el dolç típic “el virolo”, una pasta fullada coberta de sucre. També hi ha botigues típiques, algunes especialistes en oli verge d’oliva. A la plaça està l’edifici de la l’Alhóndiga, en un lateral, de color groc, és on antigament és coordinava el comerç del gra.
Al final del passeig està la plaça d’Espanya des d’on veiem la Torre Aliatares, un torreó àrab que formava part de l’antiga muralla del segle XII, té 25 metres d’altura i es coneguda també com la Torre del rellotge, perquè al segle XIX en col·locaren un. Els merlets també són del segle passat imitant els de l’Arc Villatar. Fou presó de nobles, centre de reclutament i colomer.
Deixem la plaça i anem pel carrer San Francesc. Hi està l’església de l’hospital de la Puríssima Concepció fundat abans del segle XVI. Com hospital deixà de funcionar l’any 1940.
I al costat està el mercat d’abastos, de 1950, hi ha una llotja i una galeria amb arcs de mig punt.
Sabem que si seguim el carrer, trobarem les ruïnes de san Francesc, però no tenim temps d’allunyar-nos. Ens enfilem per cardenal Benavidez que és on està l’edifici de l’ajuntament des de 1867, el punt on acabem la nostra visita a Baeza. És d’estil italià amb adorns platerescs de l’any 1559. Antigament fou presó i la casa de la justícia. Età declarat monument nacional.
HAS LLEGIT BAEZA IPART?
QUADERN DE VIATGE,
ÚBEDA i província de JAEN, primavera 2022
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada