RESSENYA de cine: LUNANA, UN IAC A L’ESCOLA de Pawo Choyning Dorji

 

LUNANA, UN IAC A L’ESCOLA

Pawo Choyning Dorji

Només saber sobre esta pel·lícula tenia clar que no podia faltar en este racó viatger, i és que mostra dos dels aspectes que més m’apassionen: un país desconegut allunyat i l’educació. Tot plegat és un fabulós film que en 2021, va estar guardonat amb l’Oscar a la millor pel·lícula estrangera.

L’escenari és el Bhutan, un país de solament 800.000 habitants i situat en  un lloc geogràficament complicat. Fins fa poc estava tancat i pocs estrangers entraven. A poc a poc evoluciona, s’hi va modernitzant i millorant sectors, com el de l’educació. Fins l’any 1983 no es va inaugurar l’aeroport, l’únic fins el moment i la televisió i internet estaven prohibits fins a l’any 1999. Bhutan va ser l’últim país en introduir les tecnologies.

El protagonista és un jove mestre, una professió privilegiada en un dels països més pobres del món, perquè el mestre és considerada la persona més important desprès del pare. Tanmateix el jove no vol seguir exercint,  pensa que no aprofita per ser mestre i vol descobrir altres realitats. Té plans per anar-se’n a Austràlia i ser cantant.

Però el ministeri té altres plans per a ell i no accepta el no com a resposta quan l’envia al lloc més remot del país, on s’han quedat sense mestre. Pensen que és l’escola idònia per a que recupere la il·lusió per la docència. El govern seguint la idea política que amb la educació s’arriba a la felicitat vol que l’educació estiga present de manera gratuïta en tots els indrets fins i tot els més allunyats i abandonats.  I Lunana ho està. Estan aïllats però no ocults ni desconnectats i a més, no volen ser invisibles. El poble té poc mes de 50 habitants,

El viatge per arribar-hi, d’una setmana a peu, després d'un llarg trajecte en autobús, és esgotador. I una vegada al lloc s’hi troba que no hi ha ni llum ni calefacció i l’escola no està en condicions. Els habitants reben al nou mestre com aigua de maig. I es quan el jove comença a adonar-se que és un ser privilegiat. La calidesa que sent en el poble fa que s’hi vaja a poc a poc adaptant i més quan troba un al·licient musical per seguir endavant, el d’aprendre una cançó típica dels pastors dels iacs, els animals que són molt importants en la vida dels habitants del poble perquè aporten de tot. El iac és protagonista especial i de fet al mestre li’n regalen un que viu a l’escola. No és una idea estrafolària, en Lunana no.

M’agrada que ressalte el respecte als professors i que li done importància a un ofici tan transcendental per al futur de la societat, educar és la base de tot. És bonic veure com en la pel·lícula es lloa constantment la tasca i la figura del docent i alhora m’entristeix que les coses no siguen exactament de la mateixa manera en la realitat nostra, on s'ha anat perdent l’essència d’ensenyar per culpa d’una burocràcia que, carregada de bones intencions, només fa que destorbar. 

La pel·lícula que té tocs d’humor suau i alhora és drama, és extremadament senzilla, i just eixa senzillesa és valorada per mostrar la realitat d’un país que pocs poden situar en el mapa. És senzilla, càlida, humana, humil i bonica. És simple però no deixa d’abordar temes complexes, com el canvi climàtic, la identitat, la connexió entre sers, la pobresa, l’alcoholisme o fins i tot l’amor, que queda un poc en l’aire...

Puc entendre les critiques en contra que diuen que és massa simple perquè sé que hi ha gent que no pot entendre com una mirada o somriure infantil pot captar i capgirar la vida d’algunes persones, persones que no saben del poder que pot exercir la dolçor humana, la bondat o la senzillesa…ho entenc, de debó. Però no ho comparteixo. A més, m’agrada que es valoren els xicotets detalls, les  xicotetes coses o històries sense transcendència i no les pel·lícules o llibres, que per al cas és el mateix, que estan carregats de palla. Esta pel·lícula va directa, directa al cor. I que millor en estos temps tan convulsos que un poc d’humanitat i donar valor al que en realitat ho té?

I tot passa enmig d’uns paisatges encisadors, imponents i alhora inaccessibles. La imatge captiva a l’espectador, relaxa…és l’ambient budista. Té el  gran valor de ser opera prima i ho ha fet tan bé perquè el director coneix el lloc perfectament i també la sensibilitat de la gent. Va descobrir el seu país d’adult, el pare era diplomàtic i es va criar a l’estranger i quan va anar-hi es va enamorar dels escenaris i de les històries que escoltava a la gent. Com ningú ho contava va decidir que ho faria ell. En Bhutan es fan poques pel·lícules. Volia mostrar la realitat del moment. El director volia capturar la vida real durant uns mesos en un lloc en concret i a hores d’ara segurament les coses hauran canviat, perquè l’últim dia de rodatge arribaren a l’aldea treballadors de govern a instal·lar unes torres per a major cobertura d’internet. Amb tota seguretat que la innocència captada en la pel·lícula anirà a poc a poc perdent-se per influencia externa.

El rodatge no va ser fàcil. Van necessitar molt de temps de preparació especialment d’equips solars perquè en Lunana no hi havia energia suficient estable. I també té valor emprar actors novells, la majoria de Lunana,  molts no havien vist mai una càmera. Entre tots destaca la dolça i entusiasta xiqueta de nou anys Pem Zam, la delegada de la classe, que amb el somriure permanent captiva al mestre i als que veiem la pel·lícula. Eixa actuació de persones no actors professionals, que és tan sincera, dota a la pel·lícula d’autenticitat.

M’agrada que l’escenari siga el país de l'Himàlaia, un país on sembla que tot no és del color de rosa com la política de la felicitat pretén. En la pel·lícula un personatge s’ho pregunta: perquè se’n vol anar la gent si diuen que són els mes feliços del mon? El director no fa critica simplement és una manera d’analitzar quin significat té per a la gent jove bhutanesa, que cada dia tenen influències externes, que abans no tenien els pares.

En conclusió, un aplaudiment per a qui aposta per fer bon cine i també a qui ens el fa arribar a les pantalles, perquè s’ha d'apreciar el cine carregat d’humanitat i sensibilitat, el que aporta valors com el que ens mostra l’aldea de Lunana en el Bhutan. Estem cansats de pandèmies i de guerres i esta pel·lícula és com un bàlsam, que asserena.