Parlar d’Andalusia i la província de Jaen, és fer-ho de d’oli... però al capdavall és un tòpic, perquè la zona té molt més: patrimoni artístic, història...natura... Ja he mostrat les joies artístiques renaixentistes d’Ubeda (I PART, II PART, III PART, IV PART), Baeza ( I PART, II PART), també la Serra de Cazorla, ( I PART, II PART) doncs hui pare l’atenció en altre gran parc natural, el de la serra d’Andujar,
L’àrea natural amb nombroses rutes per a fer senderime, està format per bosc mediterrani, alzines i sureres, el travessen rius i pantans. I acull nombroses especies animals en perill d’extinció com el llop, l’àguila imperial, també hi ha deveses que crien bous de lidia i explotació cinegètica, reserva de cérvols, daines....així que la cacera és un recurs econòmic als vedats públics i privats del parc. I també guarda patrimoni arqueòlogic i etnogràfic. El parc natural conté quatre municipis: Marmolejo, Villanueva de la Reina, Baños de la Encina i Andújar. Durant estos dies, visitaré dos d’ells.
Comence per Andujar, l’antiga Isturgi, que amb l’entrada dels àrabs l’any 711 desprès de la batalla de Guadalete es traslladà a nou lloc i adoptà la denominació actual. Els àrabs hi deixaren petjada fins que l’any 1225 el castell fou entregat a Ferran III. I aquest rei l’encomanà a Alvaro Perez de Castro” el castellano”, que va convertir Andújar en lloc de reunió dels exercits cristians que lluitaven en Serra Morena. Tot seguit començaren a arribar pobladors cristians. Aixi que hui visite un lloc amb història i encant. Hi ha molt de Patrimoni religiós i civil del qual només faig un tast.
Estem als jardins del passeig de Colon i volem veure el casc antic de la població. Cap allà anem. El primer que trobem és una part de la muralla que sortosament queda en peu. Fou construïda l’any 888 per l’emir Abd Alläh i la veiem amb el Torreón de la Fuente sorda del finals del segle XII.
Caminem per carrers blancs, és una de les coses que ressalte en el poble perquè la llum ben forta del sol ens acompanya en tot moment i en cada carrer i plaça hi ha façanes amb cases emblanquinades.
La ciutat destaca per la gran quantitat de palaus, grans portalades que denoten la riquesa dels amos i la importància al passat. Parem davant de la façana de la casa palau de los de Perez Vargas y Gormaz i també en la propera casa palau de los Segundos de Cardenas i Capella de Santa Ana. És el primer tast. No pensava que Andújar guardara tantes mostres artístiques de cases importants... i m’agrada que algunes cases palau estiguen aprofitades, que tinguen utilitat, com esta, que són els jutjats.
Seguim caminant... el palau que trobem tot seguit és de Sirvente de Mieres y Cardenas del segle XVIII que són actualment uns apartaments turístics. És un edifici enorme, que dona a dos carrers.
Caminem… sense pressa… volem anar primer a la plaça de Santa Maria que durant els segles XVI i XVII fou el cor de la ciutat. Però abans d’arribar-hi parem davant de la capella del Crist de l’agonia
Ja hi som a la plaça. Hi ha dos monuments que destaquen. Per una banda hi està la Torre del rellotge amb merlets, l’antiga torre de vigilància feta amb pedra i rajola. És del segle XVI i estava annexionada a la presó. Actualment és un dels monuments més representatius d’Andújar, amb un mirador a la part alta al que em quede amb ganes de pujar. Pot ser una mania com altra...però allà on vaig, sempre que veig escales en torres o campanars... m’agrada pujar-les per observar...sempre ofereixen bones vistes des de les altures... però esta vegada no ho faig. No tinc temps...vaig amb un grup de gent amb el temps controlat. Desavantatges de no anar per lliure als llocs...L’oficina de turisme està a la part baixa, segur que pujar a la torre és una de les visites que aconsellen al visitant.
I al costat està la parròquia de Santa Maria que dona nom a la plaça. És gòtica del segle XV, com s’assembla a la Torre fa pensar que pertany al mateix edifici, però no és així, torre i església són independents. De fet l’església té una torre pròpia finalitzada l’any 1467, que mirant-la bé s’assembla a la del rellotge, però és més baixeta.
L’església fou construïda gran part amb rajola. No entrem, està tancada quan nosaltres passem per la porta. És una llàstima no poder veure-la per dins perquè, a més d’altres elements artístics valuosos hi ha un quadre del El Greco.
A la plaça també està la casa de los Albarracin, l’antic ajuntament del segle XV, del qual només es conserva la portada col·locada en una casa de recent construcció. El nom li ve perquè al segle XVIII, quan l’ajuntament s’hi traslladà a l’actual emplaçament, la casa fou comprada per la família de los Albarracin.
Tot seguit anem a l’altra plaça important d’Andujar, la plaça d’Espanya, on està el temple més antic de la localitat, la parròquia de san Miguel, possiblement del segle XV, és d’estil gòtic amb elements d’altre èpoques com la torre. Es l’única església d’Andújar vinculada al bisbat de Toledo i no al de Baeza com la resta. El campanar de finals del segle XVI ha partit reformes i està un poc inclinat conseqüència del terratrèmol de Lisboa l’any 1755. L’ona expansiva fou molt gran. Tampoc entrem... i és una llàstima també. No és bona hora per visitar monuments i tot està tancat.
En un lateral de l’església hi ha una font barroca del segles XVIII, hi està des de després de la guerra civil, després d’haver passat per diversos llocs al llarg del temps. Sembla que junt a l’església, és l’emplaçament definitiu més idoni.
En la mateixa plaça destaca altre monument, el palau municipal on està l’actual seu de l’ajuntament. Es va construir al segle XVII, entre 1620 i 1631, amb la funció de Casa de Comèdies, funció que realitzà fins l’any 1680. Després s’utilitza per a altres coses que no van fer més que deteriorar l’edifici. El terratrèmol de Lisboa també afecta l’edifici. Ha patit diverses reformes i restauracions i està declarat edifici bé d’interès cultural.
La plaça és gran, i criden l’atenció els arbustos en forma de balladores de flamenc.
I tot seguit, seguint per carrers solitaris i il·luminats de manera natural per la claror andalusa, arribem al palau de los niños de Don Gome que pertany al llinatge de los Cardenas y Valdivia, dels més influents, data del finals del segle XVI i principis del XVII. Sembla un palau italià renaixentista. La torre portada, símbol de poder de la família sobreeixia sobre la muralla defensiva de la propera porta d’entrada a la ciutat. Hi ha molts detalls d’art on mirar. Jo pare l’atenció en els atlantes i els escuts familiars
El palau porta una història llegenda. La porta principal va estar cegada fins a principis del segle XX. Hi ha diverses versions...siga una o altra el cas és que diuen que el rei...a saber per quina raó va castigar Don Gome.. tal volta per alguna cosa que li desagradà o per alguna opinió política contraria...el cas és que el rei s’enutjà i el va castigar a entrar i eixir per la porta de servei del seu propi palau. Es tapià la porta i per a més seguretat de que complira l’ordre, el rei manà posar dos guàrdies vigilant. Aixi va viure el que li quedà de vida. En morir, el rei se n’adonà de la gravetat del càstig i va demanar als fills que tornaren a obrir la porta, però estos no acataren l’ordre i es negaren per ressentiment i dolor causat al pare. Si el pare no ho havia pogut utilitzar la porta, ja mai més ningú ho faria. El rei enfadat per la desobediència, va anar a Andújar a obligar-los a complir l’ordre i no ho aconseguí perquè els altres llinatges de la ciutat els recolzaren. El rei no va tindre mes remei que acceptar la decisió dels fills i va retirar els guàrdies, però ara foren els fills els que els posaren. És una llegenda...no sabem que hi ha de mentida i que hi ha de veritat. La porta està tancada encara i hi ha qui diu que escolta llaments suposadament del fantasma de Don Gome, queixant-se per la injustícia que va viure en carn pròpia.
Actualment acull el museu arqueòlogic d’alfareria i peces romanes i celtes, i és gratuït. De nou em fa pesar no poder disposar de més temps.
Retornem al punt de partida, esta vegada per altres carrers diferents, per trobar més cases blanques, més cases palau, esglésies...i de sobte, veiem altre tram de muralla.
Ens ha falta molt per veure, esglésies, convents o cases senyorials, la plaça de bous… Però no deixem d’anar al pont romà. Està sobre el riu Guadalquivir des del segle II, en l’època romana. S’ha remodelat en tres ocasions: als segles XV, al XVII i al XIX. és un pont de catorze obertures, amb voltes de canó, té 310 metres de longitud i una amplada de 7,5 metres
QUADERN DE VIATGE, PROVINCIA DE JAEN primavera 2022
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada