RESSENYA de cine: EL MESTRE QUE VA PROMETRE EL MAR

 

EL MESTRE QUE VA PROMETRE EL MAR

Patricia Font

Passat i present, dos histories unides per la incomprensió. En el present una jove vol buscar les despulles del besavi que estan, probablement,  junt a un mestre republicà en una fossa comú. En el passat, l'esmentat mestre arriba a un menut poble a treballar i mostra a l’alumnat un món obert a la llibertat. Però no ho té fàcil perquè hi ha gent que volen la llibertat en exclusiva per a ells, volen que es faça tot segons la seua voluntat.

La pel·lícula, amb molta documentació darrere, es basa en una novel·la de Francesc Escribano i a més el que conta està tractat en altres formats: assaig, novel·la gràfica o teatre. M’alegra, perquè és una història singular però alhora representativa de moltes. Es rescatà de l’oblit gràcies als records dels que conegueren al mestre protagonista i també als treballs escrits que feren els seus alumnes.

El mestre que va prometre el mar, o  el que és el mateix, el català Antoni Benaigues, era una bona persona, un mestre amb passió i vocació docent que fou assassinat per no pensar de la mateixa manera que la “reglamentària”. El tir mortal de fusell li arribà de mans d’uns milicians falangistes només començar la Guerra civil espanyola, feia dos anys de la seua  arribada al poble burgalés de Bañuelos de Burueba, per ocupar la plaça de mestre.

Maleïdes intoleràncies politiques, també maleic les religioses...i les de qualsevol tipus. Maleïda falta de llibertat. Malauradament actualment encara s’hi veu censura cultural. En juliol de 2023 en Briviesca, a 5 quilometres del poble on el mestre “feia escola”, volgueren representar l’obra de teatre, que ja havien vist en molts llocs d’Espanya, però just a Briviesca fou censurada. Les autoritats politiques al·legaren  falta de pressupost econòmic però l’evidencia clara és que no volien que es parlara del mestre republicà. I amb les censures s’aconsegueix l’efecte contrari. Amb tota seguretat que l’obra teatral haurà estat demandada en altres localitats a partir de la censura en Briviesca.  

El mestre tenia clar com i què volia ensenyar als alumnes, des de l’àmbit familiar havia rebut una educació basada en la llibertat. Procedia d’una família rural però part d’ella estava involucrada en temes pedagògics. Mentre estigué a Bureba escrivia articles en un setmanari d’esquerres La Voz de Bureba. Tots els articulistes, com ell, acabaren en la fossa.

Dins de classe era divulgador de les tècniques de Freinet i tenia una impremta en l’aula on  els mateixos alumnes que tenien veu pròpia i eren escoltats, s’editaven els relats que escrivien. Als alumnes els canvià la vida, el mestre els transformà, els va obrir un món més allà del poble. No és això bonic? No té això molt de valor? El mestre pretenia que no perderen la infància i que foren xiquets i xiquetes en lloc de passar directament a assumir rols adults. I amb eixe desig...un dia els va prometre que els portaria a veure el mar...però, malauradament,  es va quedar amb una simple promesa.

El 20 de juliol de 1936 anaren a per ell i cremaren el material que l’alumnat havia editat. Sortosament se salvà algun exemplar imprès durant les classes, dels que enviava Benaigues a la família. Tot seguit el mestre desaparegué. Pel que hi ha documentat l’assassinaren el 25 de juliol i l’enterraren en la fossa comú en los Montes de la Pedraja, Burgos, encara que el seu cos no s’ha pogut identificar.

L’actor Enric Auquer fa una supèrbia interpretació contagiant la seua alegria quan està amb l’alumnat, la seua incredulitat quan veu actituds en contra de la llibertat o el seu patiment quan l’apallissen. Tot ho transmet pels gestos, pel rostre tan expressiu, per l’accent català...Per posar un aspecte millorable pense que tal volta el personatge del cura fascista s’ha exagerat fins quasi crear una caricatura, és l’única cosa que canviaria. Perquè en general és una història commovedora, tendra i dura alhora que parla d’humanitat i drets dels xiquets a viure feliços i a no ser ignorants, parla de valors...

Al final hi ha fotos d’Antonio, el vertader protagonista del drama. Me n’isc del cine pensant quants Antonios hi ha pel món amb histories desconegudes per a tothom... que visqueren amb il·lusió i moriren per unes idees. I també isc pensant com  en l’actualitat, en l’escola, per culpa de llibres i burocràcies, exigències i competitivitat, no es veuen molts mestres com Antonio, tan convençuts que l’aprenentatge significatiu és important i que el tracte sense imposicions amb els alumnes és un punt a favor per guanyar-se la seua  confiança i traure el millor d’ells.

La pel·lícula està rodada majoritàriament en la província de Barcelona, escollint pobles medievals semblants als menudets pobles burgalesos, pobles on sembla el temps no ha passat. També es va rodar en Briviesca, el poble més proper i gran d’on vivia el mestre. Mirant la pel·lícula m’ha fet recordar quan vaig estar visitant alguns pobles de Burgos. Al final de la pel·lícula apareix una foto del mestre, el vertader, davant d’un templet musical de 1909, en la plaça de Briviesca. Just jo en tinc una igual, en el mateix lloc i amb la mateixa pose.