RESSENYA LITERÀRIA de EL CASO DE ALASKA SANDERS

 

EL CASO DE ALASKA SANDERS

Joël Dicker

Joël Dicker ha escrit una trilogia: la primera novel.la va ser “La verdad sobre el caso Harry Quebert”,  la segona “El libro de los Baltimore” i la tercera esta, “El caso Alaka Sanders”, que és la que hui ressenye. Era un projecte inicial, ja pensat des de l’inici. Amb esta nova novel·la  l’autor tanca  la trilogia en la qual Marcus Goldman esta enmig de la trama. Jo ja vaig llegir “La verdad sobre el caso Harry Quebert”, i m’agradà molt.  Em falta llegir la de Baltimore i ja tinc ganes de fer-ho.

Per la qual cosa, en este llibre que hui vos mostre, Marcus Goldaman l’escriptor que investiga casos, alhora que està immers en el cas d’Alaska trau a la llum el cas de Harry recordant i tancant el capítol de l’amistat entre els dos protagonistes d’aquell magnífic primer relat, va donant pinzellades per atraure al lector cap a la lectura de la novel·la sobre Batimore, que ja té escrita però segons Goldman encara només té la intenció d’escriure. I tot perquè cronològicament és així: el cas d’Alaska està situat enmig dels dos llibres, encara que ha eixit a la llum el tercer lloc. El llibre de Harry Quebert està situat entre 2008 i 2009, el d’Alaska entre  2010 i 2012, reprenent un el cas que es remunta a onze anys abans,  i el de Baltimore passa en 2012.

No és necessari llegir la primera per entendre la segona. No. Son novel·les independents per la qual cosa, si el lector o lectora no ha llegit el llibre previs sobre el cas de harry Quebert no passa res, més bé al contrari, el que fa és motivar a llegir-lo i en el meu cas a rellegir-lo per recordar la xarxa en la que envolta la trama. Dicker és un expert enredant fets que van encaixant uns amb altres, i no només fets, també persones i escenaris...A més, el llibre salta en el temps i en els llocs i en trames… l’autor suís demostra una imaginació i capacitació organitzativa de contingut extraordinària.  Però no és complicat de llegir, perquè escriu capítols curts i molts són esclaridors. També repeteix molt els fets que afavoreixen la comprensió i que no semblen repetició perquè estan descrits des de perspectives diferents.

Joël Dicker és un autor que crea addicció, al menys a mi me la crea, comences des de la primera línia  i no pots parar. A més a més, sempre descrobreisc paratges o pobles que no coneixia. Esta vegada la trama fictícia que inventa ens duu a Amàrica, a Carolina del sud, al llac Mount Plasant i al poble de New Hampsire. Gaudeisc buscant informació i fotos dels llocs que descriu perquè m’ajuda a situar-me i alhora comprovar que el lloc que descriu existeix.

I m’agrada llegir els seus llibres com un entreteniment, per jugar durant uns dies a ser un detectiu més com si fos Serlok Holmes. Perquè si una de les coses aconsegueix el llibre és fer participar el lector en la creació d’hipòtesis de qui pot ser o no el/la/els o les culpable/s. El fet de que Marcus Goldman el protagonista escriptor, sense ser policia vaja descobrint pistes i acabe solucionant casos fa que connecte amb el lector, que tampoc és policia i llegint el llibre pot arribar a pensar que ell també ho pot fer. Marcus Goldman creu el miratge que resoldre un cas policial és fàcil...que només fa falta preguntar, captar la informació,  molta intuïció i raonament i així un ciudatà de a peu pot ser investigador, com ho és. Però és un miratge, les coses no són tan fàcil com semblen però el lector agraeix eixos moments d’especulació, d’endevinar qui serà el culpable .

De tots els llibres es trau alguna idea que fa pensar. En el cas d’Alaska, l’amistat està present, la que manté amb Harry Quebert i la que té amb el policia Gahalowood. També, en este cas m’ha fet parar-me a pensar que l’assassinada és una jove, com malauradament passa tantes vegades. Sobre la culpabilitat no dic res per no fer espòiler. Però si dic que en les novel·les de Dicker mai és el que pareix, i tot dona girs inesperats que canvia les deduccions que en una primer  pensada estaven tan clares.

Concloent, llegiu a Dicker, esta novel·la o altra, tan se val quina escolliu perquè en totes sedueix, atrapa, entreté, crea adició i la lectura és apassionant amb ritme trepidant. Llegiu a Dicker que sap molt bé contar històries creant el joc d’enredar-te.

I ara, tot seguit, vaig a buscar el llibre de la trilogia que em falta per llegir “ El libro de los Baltimore”, que, com ha anat estripant en el llibre sobre el cas d’Alaska,  parla d’una desgràcia en la seua pròpia família i una xica que no pot oblidar.