LA BRUMA VERDE
Gonzalo Giner
Un narrador omniscient va relatant amb una narrativa descriptiva i molt visual, amb una prosa concisa i senzilla i emprant capítols curts. Són dos trames paral·leles que acaben unint-se i hi ha diversos protagonistes.
Bineka és supervivent d’una massacra en la seua aldea. La seua història junt als primats m’ha recordat la història de Mogly, el xiquet de la selva, la de Tarzan, o les vides del les primatòloges Jane Goodall o Dian Fossey. La història de la congolenya Bineka i la relació amb els simis és la més tendra. Està molt ben descrita la barreja entre respecte i estima que s’estableix entre ella i la manada de micos. I la por es veu molt bé. Així com la impotència quan hi ha comportaments que la protagonista no pot controlar. De vegades mostra als simis plens de racionalitat i m’ha agradat molt perquè sé que l’autor, veterinari de professió coneix el tema.
Tambè està Lola Freixidó, directora d’un multinacional telefònica que va a Africa perquè han segrestat la seua millor amiga, Beatriz, una cooperant d’una ONG. El que va passant canvia radicalment la seua vida la manera de veure-la.
Hi ha altres personatge secundaris que tenen un rol important com alguns simis amb els que Bineka es relaciona perfectament, que capten especialment l’atenció del tector, Adela, la mare de Colin o Victoria un exnovia i els infinits dolents que apareixen per tots els fronts possibles. La maldat no té fronteres.
I tots junts es veuen embolicats en una sèrie d’aventures totes molt perilloses.
L’escriptura de Gonzalo Giner transporta a un país tan allunyat i alhora desconegut per a la majoria de nosaltres. És el que més m’agrada, que estiga ambientada en els paisatges naturals i la bellesa salvatge d’Àfrica i és la raó per la qual té un espai en este racó dedicat als viatges. Però especialment la novel·la té valor perquè té de fons la conscienciació de la necessitat de protegir la selva i la seua biodiversitat.
La novel·la és coherent i els personatges estan ben filats, tal volta cauen en el tòpic dels bons són molt bons amb ganes de canviar el món i els dolents ho són en extrem. La part dels roïns no m’ha agradat molt tan per l’excessiva violència, per massa corrupció, massa enveges, massa màfia, massa crueltat en esta gent que guanya diners desforestant la selva i matant els seus habitants, com per la resolució poc creïble en moltes situacions quan involucra gent no experta per atrapar a gent tan perillosa.
Es podria dir que la novel·la és un toc d’atenció, una clara denuncia a la pobresa d’uns països tan rics, a la corrupció i les males praxis, una necessària critica perquè el problema d’Àfrica ens afecta a tot el món. Però també és homenatge a l’esforç dels cooperants de distintes nacionalitats de las diferents ONG que treballen al Continente Africà, ja siguen metges, veterinaris, ecologistes o religiosos, que arrisquen la vida pel bé de tot ells. Són gent que saben que és el bindongobo, l’energia amb la que Àfrica els atrapa.
És un cant a la vida natural i els seus drets, però sense voler avançar cap final, no és optimista. Àfrica es el pulmó verd, però fins a quan? Hi ha molts interessos que no dubten en desforestar i matar als habitants. Està el negoci del coltan per a la telefonia, el negoci del conreu de la soja, el negoci de l’exotisme de menjar carn d’animals pagant preus desorbitats. La corrupció i les enveges de poder no s’acaben. Si no són uns en són altres.

Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada