RESSENYA LITERÀRIA de Fermín Arrudi Arieta “El gigante Aragonés”

 

Fermín Arrudi Arieta

 “El gigante Aragonés” Mis memorias contadas

Pedro Alamañac Arrudi –Pedro José Alamañac Muzás

 

 

 

Esta és una historia d’un personatge singular, únic, una història de dolor i fama.

 

Vaig saber d’este llibre mentre em preparava el viatge al Pirineu aragonès. I m’intrigà. Volia saber més. El llibre estava escrit per un familiar descendent la qual cosa em feia pensar que seria fiable i hi hauria molta documentació complementària. També vaig pensar que tal volta hi hauria un poc de subjectivitat pel lligam afectiu existent.

 

Amb eixes expectatives i ganes de comprar el llibre vaig arribar al poble del gegant, Sallent de Gállego i vaig preguntar en informació i turisme on el podria comprar. L’amable encarregada de l’oficina em digué que al poble no hi havia llibreries però va telefonar a l’única tenda del poble on el podrien tindre. Malauradament no en tenia, tanmateix el vaig trobar unes hores més tard en Panticosa. Quina alegria em donà!

 

Ja sé la seua història. El descendent que ho escriu, Pedro Almañac Arrudi un fill d’unes nebodes de Fermin ha volgut posar-lo com narrador de la seua vida mentre la conta a les nebodes, mare i tia. El fill de Pedro, Pedro José Alamañac Muzás, és coautor perquè l’ha ajudat en les investigacions complementaries.

 

Fermín arribà a ser molt famós perquè mesurava 2’29 i arribà a pesar 180 quilograms. Recorde quan era joveneta, dècada de 1970 i 1980, que hi havia un jugador de basquet rus enorme, Vladímir Tkachenko, però no arribà a ser tan gran com Fermin, Vladimir feia 2’21 d’altura i arribà a 141 quilograms. El recorde perfectament, portava bigot i em preguntava com malgrat ser tan corpulent era capaç de moure’s entre els companys per encistellar. M’agradava veure’l jugar. Era tot un espectacle.  

 

Fermin viatjà arreu del món mostrant la seua altura i la força quasi  sobrehumana. Però a més sabia tocar instruments tradicionals d’Aragó: la bandúrria, el llaüt, la guitarra, el violí i el requinto... Era autodidacta. I demostrava, allà on anava, saviesa acumulada per les experiències que li donà la vida. També demostrà estima per la seua terra aragonesa i un fort arrel al seu poble natal: Sallent de Gállego.

 

Fermin anava a les fires, a circs, a festes, a sales exposant-se... En Europa es va exhibir en ciutats d’Alemanya, Holanda, Bèlgica, Àustria i França, on visqué durant un temps. Anà als EEUU i Sud-americà, el Carib i fins i tot a Algèria, en Africa. S’ajuntava amb nanets, amb obesos i obeses, amb gents deformes...i segons el llibre era feliç i era sensible. També caritatiu amb els veïns del seu poble. L’agafaren en Espanya i en l’estranger per a estudis científics i ell aprofitava l’ocasió per aprendre. Quan anava al seu poble s’ajuntava amb els amics i contava les seues experiències.

 

Però no tot era de color rosa en la seua vida, créixer tant li comportà forts dolors en les articulacions, que li impedien fer vida normal. A més, de menut no ho passà gens bé, especialment a partir dels onze anys que després d’unes febres començà a créixer i patiria burles per ser més alt que la resta de xiquets. No li resultaria fàcil, pels pocs anys i perquè encara no era madur per entendre què era ser diferent i mes en un poble menut de muntanya. No hi havia cadires que suportaren el seu pes, havia d’ajupir-se per passar les portes...

 

Quan començà a treballar, gràcies a la seua força, la cosa aniria canviant perquè al menys veia que li treia partit guanyant diners. L’agafaren per a la construcció del pont d'Aurín o la via de ferrocarril a Canfranc...tambè treballà carregant viatgers malalts que anaven al balneari de Panticosa a curar-se. Després ja passà a exhibir-se i adquirir fama.

 

I no parà de créixer fins els 25 anys. Amb la fama li arribà l’amor. Es casà amb una parisina Louis Carlé Dupuis i se n’anà a viure a França.  Però  mai l’abandonà la seua terra i  amb els diners que guanyà, que no en foren pocs i li permetia viure bé i es construí una casa en Sallent.

 

Se sap dels llocs que visità per la premsa de l’època i records materials orals i fotogràfics familiars. De fet, al llibre hi ha algunes fotos que m’han agradat perquè es veu a Fermin tot el gran que era. M’ha agradat trobar referències de llocs que conec o que per altres temes tenia informació, com per exemple el circ Medrano, a Paris on ell actuà. El circ era dels més importants de França. Hi també treballaria Paulette Weil per amagar-se dels nazis, com bé s’explica en la seua història novel·lada "Diari de silencis".

 

Al final la família de Sállent sent un poc de ressentiment per no saber exactament com i de què  va morir Fermin. Passà després d’una operació en França a mans de familiars de la dona. Fermin era  ric quan va morir amb 42 anys en 1913 i heretà integrament la dona parisenca. Un total de vint mil duros que és molt per a l’època.

 

El llibre és  interessant pel contingut però, sincerament, he de dir que no m’ha agradat la forma, l’estil i llenguatge emprat, massa simple, pense que la formula de conversa amb les nebodes li lleva serietat.  Però sempre és interessant conèixer la seua mirada allà on anava, com va descobrint països i continents, com analitza la gent... especialment perquè mai perd el seu origen i compara. És curiós saber què pensa una persona tan diferent a la resta, una que sap que tots la miren en tot moment, una persona que no té més remei que adaptar-se a la societat que no està feta per a ell. I s’adapta perquè troba una font d’ingressos que l’ajuda a eixir de la pobresa. La seua singularitat l’ajudaria a millorar el seu futur i el de la família.

 

En Aragó i en Sallent, Fermin sempre estarà present. Se’l reconeix com  un personatge exemplar que ha enriquit la història i cultura aragonesa. Se li han fet homenatges, en Sallent té una avinguda al seu nom, la casa on nasquè fou reconstruïda i guarda records seus i junt a l’ajuntament, des de 2014, hi ha una estàtua a grandària real, on tothom que va s’hi fotografia.