GRÈCIA: Creuer per les illes

Matinada del 15 d'abril: centenari de l'enfonsament del Titànic. Qui no recorda la tràgedia quan puja a un vaixell? Sempre hi ha un poc de temor...és inevitable.

El vaixell és enorme, és com un poble flotant...

Estem  al port del Pireo per embarcar-nos en un creuer que ens portarà per les illes gregues, fins i tot anirem a l’allunyada Creta i també a Efeso en la costa turca. El creuer consta de cinc dies de les quinze que dura este viatge recorrent Grècia.

Mapa fet a mà del trajecte que vaig fer durant quinze dies per Grècia, conservat al quadern de viatge personal.

I encara que siga interessant parlar de les illes, també ho és parar l’atenció en el vaixell que serà casa nostra durant estos dies. Hi ha temps per a tot.

En entrar a l’enorme  vaixell quedem bocabadades del luxe, de les comoditats que s’hi poden gaudir. Allò és un gran hotel flotant, què dic hotel...! quasi és com un poble sencer. També ens adonem que hi ha un sector de gent “diferent”, tal volta cal qualificar-la d’esnob? Potser. Gent que hi està per fer ostentació de diners, de riquesa, de benestar social...i tal volta és simplement aparença.

Al vaixell AEGEAN DOLPHIN hi ha de tot: biblioteca, perruqueria, tendes, hospital, casino, gimnàs, sauna, saló de massatges, estació de ràdio... bars, restaurants i molts salons que compaginen espectacles i actuacions per poder triar. I les instruccions i normes així com els horaris d’obertura i tancament, tot ens ho donen per escrit de manera molt detallada. També ens donen un planning dels horaris d’arribada del vaixell a cada port i la partida. En este apartat cal posar atenció, sobre tot pel que respecta a les hores quan el vaixell reprèn la marxa i no espera ningú.

Està tot molt ben organitzat i amb molt bona atenció per part del personal plurilingüe de totes les nacionalitats que hi treballa.

No ens podem creure que nosaltres amb els pocs diners que hem pagat pels quinze dies de viatge per Grècia tinguem dret a tot el que en el vaixell hi ha. Per moments esperem que algú ens eisca al pas i diga: eh vosotras...de esto, nada de nada...o en este espectáculo no podeis entrar..o estos lujos no los podeis disfrutar...

I és que quan a l’hora del primer sopar de manera indiscreta preguntem a unes parelles que els ha costat els cinc dies de vaixell, ens diuen un preu desorbitat. I no són els únics, la majoria han pagat per cinc dies el que nosaltres ens ha costat els quinze dies en total. Per no crear un motí general d’inconformisme no diguem molt fort que nosaltres gaudim del mateix que tots ells però pagant molt menys.

Això és l’avantatge de viatjar contrastant rutes i preus, valorant que és el que més convé, gratifica trobar-te situacions com esta, gaudir d’un creuer que ens ha costat a meitat preu. Generalment quan parle amb la gent, me n’adone que la majoria no miren tant com jo, molts es fien del que li venen, via directa o via internet, i no miren més i si van per compte propi tampoc es paren a comparar molt. Jo no. Per a mi ja eixe preparatiu forma part de la motivació del viatge. Cada vegada que tinc previsió d’anar-me’n, estudie totes les opcions prèviament per trobar la millor oferta, busque si s’ajusta als meus gustos i pressupost i si és organitzat mire el tipus de gent. Ho mire tot.

El primer que ens fan al vaixell és un simulacre d’evacuació, posant-nos fins i tot els jupetins de protecció. Fem un exercici de salvament segons la normativa internacional sobre la seguretat. Esta part és necessària i obligatòria encara que quede tremendament turística.*

Els jupetins salvavides hem de saber col•locar-se’ls...mai se sap...
encara que millor no pensar-ho...

Ens instal·lem al camarot que són unes còmodes lliteres i  definitivament pense que este vaixell és un poble flotant. A mi em toca un camarot de dos, per sorteig he de dormir a la llitera de dalt. Dubte si el vaixell, quan agarre molta velocitat, es balancejarà i si puc caure, i dubte perquè no estic acostumada ni a dormir en la part alta d’una llitera ni en un vaixell.

Quina comoditat açó de viatjar navegant, sense carregar maletes amunt i avall, sense parar de fer coses perquè el programa d’activitats és tan complet que no donem a bast. Els horaris estan cronometrats: s’arriba a un port per desembarcar, ens deixen un temps lliure determinat per poder visitar el lloc i de nou a l’hora marcada, puntual, el vaixell continua ruta fins altra illa i altre port.

El temps està organitzat i les visites parant als ports cronometrades. Quan es viatja en creuer ens hem d'acollir a unes normes. nosaltres fem parades a algunes illes i al port de Kusadasi en Turquia per visitar les ruines d'Efeso. 

Dins del vaixell, de tantes activitats no sabem ni què fer. Hi ha classes de sirtaki (el ball tradicional grec), classes d’aeròbic, sauna, salons de ballar oberts tot el dia, unes vegades amb música de banda o al ritme del disjockey Asley...ah! i la piscina. Com desaprofitar la preciosa piscina i el solàrium del creuer?

La piscina és un dels llocs més animats. en tornar a casa, molta gent vol presumir de bornzejat.

Aixi que fer un creuer pot resultar estressant en lloc de ser un tranquil viatge de plaer. L’amiga Rosa la madrilenya, que m’acompanya en este viatge de la mateixa manera que ho ha fet en molts altres anteriors, és un exemple. Rosa vol fer-ho tot: ahora me toca sirtaki, diu, y luego solarium..  i sense esperar resposta pregunta: a què hora llegamos al puerto? Solo lo digo por si me da tiempo de otra cosa...L’amiga Rosa no vol perdre’s res. És cert, com el vaixell és tan gran, no dóna temps a vore, ni gaudir de tot.

I per les nits estan plenes amb sopars especials, en tenim un de gala on es saluda al capità i altre en honor a Grècia i hem de vestir de blanc i blau. Si no es vol participar també està l’opció de sopar als menjadors informals on hi ha menjar en autoservici.

M’agrada mirar el mar, els canvis de color segons el llum solar...

I també es munten festes a les sales de ballar, hi ha discoteques...salonets privats per tertúlies...tot preparat per a diferents edats.

Nosaltres, a excepció de l’amiga Rosa que està estressada per voler fer-ho tot, tastem només un poc del que hi ha, som conscients que molt del que tenim a l’abast no es pot fer i seleccionem el que ens abelleix durant el temps que ens deixen lliure de port a port.

QUADERN  DE VIATGE  GRÈCIA 1994

Recordant este creuer em venen al cap altres vaixells del passat i del present malauradament famosos. La nit del 14 al 15 d’abril de fa just ara cent anys es va enfonsar el Titànic, un enorme vaixell dotat de totes les tecnologies del moment que de res serviren. 


Dissabte 31 de març la capital d’Irlanda del Nord, Belfast, inaugurà un museu al lloc on es ca construir el desaparegut vaixell l’any 1912. Vos convide a fer un viatge virtual pel museu:
http://www.titanicbelfast.com/Navigation/The-Titanic-Experience.aspx

Però també a Barcelona hi ha una exposició itinerant que encara estem a temps de visitar:
http://www.titanic.eu/

Fa uns mesos el Costa Concordia, un vaixell també dotat de l’última tecnologia actualment en vigor, es va enfonsar recordant-nos la tragèdia de fa cent anys. Què va passar al Concòrdia? Cal reflexionar i pensar en les raons. S'ha de buscar l’errada per a que no torne a passar, de vegades falla la maquinària però de vegades són les decisions humanes les que són equivocades i poden resultar més perilloses.

Llegint tot el que es va parlar al voltant del Costa Concordia pare l’atenció en un detall. El simulacre és el primer que s’hauria de fer només pujar al vaixell, tanmateix està part tan important, depèn del tipus de creuer. Si el vaixell eix amb passatge complet des del primer port, al dia següent, sense dubte s’hi donaran les instruccions de com actuar en cas d’emergència. En canvi si el vaixell té diversos ports, el simulacre el deixen per a més endavant, quan tot el passatge de tots els ports per on van passant ha pujat, la qual cosa és un error perquè si ha de passar una desgràcia, també pot ser al dia següent d’embarcar i els viatgers necessiten saber les normes d’actuació.

Este és un dels factors que crearen caos al Concordia mentre s'enfonsava al més de gener d'este any 2012, a les costes de la idíl·lica costa toscana italiana. El creuer Costa Concòrdia, segons declaracions d’un supervivent espanyol, al moment d’enfonsar-se encara no havia fet el simulacre. El caos originat   ocasionaria en part que el balanç de la tragèdia fora tan tràgic.

S’ha de prevenir cada detall, no només nosaltres el viatgers mentre escollim quin viatge fer, també ho han de fer els altres dels quals moltes vegades depenem.

REFLEXIONS POSTERIORS sobre GRÈCIA 1994

Ascensió al GROSGLOCKNER el pic més alt d’Àustria

L’ascensió al sostre d’Àustria va ser una de les experiències més dures i intenses de la meua vida: neu gelada que relliscava, esgotament físic per la durada de la caminada, falta d’oxigen per l’altitud... pensava que em moria... tanmateix...la tornaria a fer.

Per anar al glacial  Pasterzee, el més llarg dels Alps orientals amb 9 km de llarg, i accedir al pic més alt d’Àustria, el Grosclockner amb 3798 metres d’alt, travessem el Parc Nacional de Hohe Tauern. I anem per una de les carreteres més boniques del món. És una carretera que té 48 km de longitud i supera un desnivell de 1500 metres. Una vegada dalt arriba fins els 2369 metres

La primera parada és per “obrir boca” del  que ens espera. Observem  la ruta que anem a fer en un mapa de les muntanyes i a més les tenim enfront en tota la seua immensitat.

Sortosament estem en agost i la carretera està oberta. I és que per causa de la neu, només és transitable des de maig fins novembre i amb horari limitat. Per accedir s’ha de pagar peatge però val la pena. 

No és cap exageració això que dic que és una de les carreteres més boniques del món. Va ser construïda per donar accessibilitat al glacial iniciant les obres l’any 1930 que acabaren l’any 1935.La carretera va sofrir greus danys durant la segona guerra mundial i l’any 1945 feren obres de reparació i modernització per a fomentar el turisme de la zona. I és que la carretera, el glacial i les vistes directes al pic més alt d’Àustria, el més alt dels Alps després del Mont Blanc, eren i són  un bon reclam turístic.

La sinuosa  carretera plena de corbes és  espectacular, pel que envolta, pel que s’hi respira…perquè no es pot deixar de mirar el que ens eix al pas …un goig per a la vista…

Al final del trajecte que fem en autobús observant les esplèndides vistes que envolten,  hi ha un centre d’informació, punt de trobada per als nombrosos visitants que el lloc acull. Està preparat per al turisme de totes les edats, amb tendes, exposicions, restaurants i punts estratègics d’observació de les precioses vistes que hi ha. El final de la carretera és el lloc propici per contemplar de prop el pic que alguns de nosaltres anem a pujar. I qui no puja s’hi queda esperant. Hi ha d’interessant una l’exposició dedicada als glacials i el gel, així com es pot fer una senzilla passejada pels voltants per observar de prop marmotes i edelweis, que són flors que creixen als paratges més alts.

Quan s'està enmig de tanta inmensitat  no pots més que pensar en la insignificància que representa el ser humà. 

Les marmotes corren lliurement…eixen a escodrinyar els nous visitants que acabem d’arribar.  

Les vistes són espectaculars…
...i encara hi ha qui es creu poderós...qui té poder és la mare naturalesa,  capaç de crear este entorn.

També es pot fer una caminada per damunt del glacial Pasterzee. Molta gent hi va. Estaria bé, però un grupet en el que estic jo, tenim la mirada en les altures i no ens conformem en fer una ullada al Crosclockner. 

El glacial Pasterzee al qual es pot baixar per trepitjar-lo.

Ens han temptat amb la possibilitat de pujar i no podem dir no. No tot el grup s’anima, solament els muntanyencs acostumats al gel, l’esforç i les caminades en pendent. Però també alguns altres insensats, com jo, que som uns inexperts i en realitat no sabem exactament  tot el que anem a trobar de camí i sobre tot, no en hem mesurat les forces abans fent una odissea semblant. 

Com sempre dic, tot és relatiu i hi haurà qui dirà que no és tan complicat, i que això d’anomenar-ho odissea és exagerat. Per a mi pujar per esta muntanya tan empinada i nevada ho és. Que cadascú jutge segons la seua condició física. 

El primer problema que trobe és que no portem raquetes per caminar per la neu, ni polaines, ni bastons, ni esquis...i no ho porten ni els insensats, ni els experts. Els guies de muntanya diuen que  encara que el material de neu és convenient, si no en tenim no passa res. No ho veuen necessari, nomes que ens banyarem i patirem un poc més. Així que amb estes paraules, que d’animoses no tenen res, no desistim i de manera rudimentària i posant-li enginy a la situació, ens emboliquem els peus amb bosses de plàstic per si de cas les botes es mullen massa. I ho fem abans d’iniciar la caminada sobre el gel,  al punt on està el mirador que a més ens dóna la millor vista.

No ens cansem de mirar el que ens envolta.

Des de l’estratègic mirador les muntanyes les tenim molt a prop.

I cap allà que ens anem. Des de l’inici fins el començament de la neu caminem pujant 300 metres de desnivell. Primer una hora i mitja per un camí de roques altes i escarpades, de vegades no puc quasi ni pujar-les perquè la meua cama no m’arriba.

Iniciem la caminada per senda de terra i pedres…

El camí el comencem quasi tots els del grup però conforme avancem, molta gent veient la dificultat va retrocedint. Jo, malgrat això de les roques altes i una (primera) baixada de tensió que m’obliga a parar pel mareig, vaig continuant. 

Esta etapa rocosa m’ha resultat realment angoixosa a més perquè he anat notant el canvi de pressió per anar ascendint. El company de viatge Pedro, expert en este tipus de viatge, m’ha vist mala cara i m’ha ajudat en este tram sec i pedregós. Bo, especifique per a ser sincera, que m’ajuda en este tram i després en altres.

Les pedres cada vegada són més grans fins ser roques de grans dimensions.

Una vegada arribats al punt on comença la neu, la situació no ha millorat. He trobat a faltar un bastó que m’ajudara a recolzar-me, encara que segons els guies, no era necessari.  Però hi havia punts (per a mi) perillosos. No sóc experta, ja ho he dit, ni tan sols aficionada a la muntanya i sé que tot és relatiu. 

Per avançar, seguim les petjades que han fet els de davant. El camí el fem en zig zag per minorar la pendent i seguim tots en filera per evitar les esquerdes que en moltes parts de neu blaneta s’obrin. 

Arribem on està la neu, i anem  en fila i amb precaució.

En un moment donat he vist com un dels companys de viatge que se n’ha eixit del camí de zig zag perquè començava a relliscar per les petjades, s’ha enfonsat fins el genoll en obrir-se una esquerda al seu pas. 

Seguim el camí fet en zig-zag pels que van davant un camí.

El paisatge per davant o pels costats,  el que deixàvem enrere era magnífic. Hem estat pujant i pujant, era com una ascensió al cel encara que per a mi en certs moments m’ha semblat un infern: suant i suant sense parar, amb necessitat de torcar-me la cara perquè les gotes en queien per la cara i m’arribaven al ulls. Era un calor sufocant el que he patit, necessitava aire, de nou em faltava perquè la tensió arterial se m’estava descompensant, ditxosa tensió! de nou m’estava jugant una mala passada. Em pensava que em moria, i només faltaven un metres. He parat i he deixat passar a alguns que venien darrere i que impacients volien arribar al punt previst on està el refugi de muntanya a 2933 metres d’altura. Quina enveja vore  com caminaven de lleugers!

Neu i neu…de vegades és un goig alçar la vista i adonar-se del que estic vivint…però de vegades també un suplici del que vull acabar el més aviat possible.

No anava cap al cel? Això era..”morint-me” com estava, m’estava apropant a l’eternitat. Els últims metres han estat realment “eterns”, els pitjors, quasi en vertical fent una passada i descansant. 

Però ho he aconseguit. Quan he donat l’ultima camallada i he posat el peu dalt, els companys que ja estaven esperant m’han rebut amb un aplaudiment. Després, he sigut jo la que aplaudia als que han arribat darrere de mi, que encara eren uns quants. I veure que no havia arribat de les últimes m’ha fet pensar que tal volta la meua errada ha estat agafar un ritme massa fort. 

Les vistes del cim, que hem tingut tan a prop, són una magnifica recompensa. Hem arribat a 2997, al refugi. 

El refugi, el punt final nostre està a 2997 metres…el cim del sostre d’Àustria està a un tir de pedra.

He de matisar que del 50 que formen el grup, menys de la meitat hem pujat. M’enorgulleix perquè reitere la meua falta d’experiència en muntanya i en neu, només tinc força a les cames per fer una constant caminada diària.

Una vegada dalt, quasi no hem pogut assaborir el paisatge que ens envoltava, hem estat el temps suficient per tragar-nos l’entrepà del dinar ràpidament i fer unes poques fotos de record i de seguida hem hagut de baixar perquè s’apropaven uns núvols negres amenaçadors de neu i si començava a nevar estant dalt o baixant...això si haguera estat un greu inconvenient .

La pena és no poder quedar-se més temps…un núvol negre ens amenaça…i si neva?

I hem començat a baixar. Ja en la pujada m’he angoixat pensant com relliscaria el camí conforme anàvem trepitjant i conforme anava gelant. De nou m’ha aparegut el meu “àngel protector” que  m’haurà vist cara de preocupació i d’inseguretat i s’ha prestat voluntari per ajudar-me a  baixar. M’he posat en mans de l’expert em muntanya que m’ha preguntat si m’atreviria a baixar amb ell fora del camí establert. M’ha proposat  anar costera avall, deixant-se portar, fins i tot corrent i patinant. Li he dit que si immediatament, tot era millor que el camí gelat en zig zag. 

Així que oblidant tot perill, m’he agafat de la mà de Pedro i pas lleuger i seguint les seues passades hem arribat en no res baix. I jo sana i salva encara que amb tots els peus remullats.

Sempre li agrairé a Pedro  que m’ajudara.

El cim el deixe per als experts amb més fortalesa i condició física que jo...i amb equip de muntanys adequat. 

No tinc paraules per expressar el sentiment que suposà la mescla de por i ganes d’avançar, la impotència de no poder i voler, i sobre tot la desbordant alegria final que se sent.  

QUADERN DE VIATGE: CAMINS DEL TIROL I BAVIERA 2005

SÍRIA: la ciutat de PALMIRA

Em dol en l’ànima el que està vivint actualment Síria…m’entristeix només pensar la quantitat de gent innocent que no para de morir. Em dol perquè es com una ferida que no tanca, que s’infecta i fa malbé la part  que l’envolta. Em dol perquè no es veu el moment que la ferida siga definitivament una cicatriu.

Síria em va encisar des del mateix moment que vaig creuar la frontera. Veníem de Jordània i aquell guia i aquelles galetetes de sèsam amb les quals ens va rebre i que menjaríem durant tots els dies d’estada al país, em captivaren durant eixes jornades i per sempre.

No es fàcil oblidar l’amabilitat que s’hi respira en Síria, ni els paisatges, ni la gent, ni l’ambient. Hi ha sensacions i irrepetibles situacions viscudes en este país que m’acompanyaran tothora. I no exagere, hi queden impregnades malgrat el temps, malgrat la distància. Per això em dol cada dia escoltar i llegir noticies sobre les barbaritats que hi s’estan vivint. M’imagine les ciutats, m’imagine la gent, m’imagine la violència, les massacres...no vull pensar-ho més.

Per compensar me’n vaig en la ment a Palmira, lloc que aleshores vaig catalogar com llogaret tranquil, relaxant...un niu on trobar pau. Aquell desert i aquelles palmeres datileres, aquelles jaimes de tela suportades per uns pals estratègicament col•locats... amb una gent exageradament acollidora convidaven a pensar que aquell era el lloc ideal per descansar, per abandonar tot...convidava a pensar en la possibilitat de quedar-se més temps.

L’oasi de Palmira dóna vida al desert.
Si els palmerars pogueren parlar…quantes  històries dels seus il•lustres visitants podrien contar… 

Palmira és una ciutat a l’interior del país, a més de 200km de la capital Damasc, situada en un oasi que dóna vida al desert. I amb eixa idea de vida i no de mort que és la que actualment envolta la situació política i social del país em vull quedar. Són massa les morts, mai justificades, les que està vivint Síria.  

Palmira, segons diuen, fundada pel bíblic rei Salomó i enclavada  en la ruta de la seda, va ser centre de caravanes i centre de comerç. I cobrà més importància després de l’annexió de Siria a Roma. Després d’una visita de l’emperador Adriano fou declarada ciutat lliure. Molts dirigents es succeïren durant el domini romà però d’entre tots la coneguda com la reina Zenobia o la Cleopatra de Siria, destacà perquè es va revoltar contra Roma. 

I enmig de l’arena sobreïxen els vestigis d’un esplendorós passat…
Quin goig per al primers ulls que ho feren!

Zenobia pujà al poder en ser assassinats qui governava el país, el seu marit Odenato i el successor, el fill, fillastre seu. I amb poder, ambició  i decisió es va apoderar de Bostra i va intentar conquerir Antioquia. Encara que tal volta la seua dominació fou de poc temps, Zenobia, que ja havia estat l’ànima del govern del seu marit, va ser reconeguda per la seua fortalesa, poder i cultura. Durant el seu “regnat” va protegir a literats i va portar Palmira al seu major grau de prosperitat. 

El seu domini es va estendre a tota Síria i Mesopotàmia. Però la lluita pel poder és un fet d’abans de la mateixa manera que ho és actualment i així després d’haver-se-li reconegut el poder sobre la zona oriental va ser derrotada pel romà Lluci Domici Aurelià en dues batalles i així acabà la seua dominació. Fou portada presonera a Roma, segons es diu amb cadenes d’or,  Aureliano impressionat per la seua bellesa i dignitat la va alliberar i li va concedir una vil•la en Tibur (Itàlia) on va viure fins morir.

Les ruïnes situades entre un immens desert poblat de nòmades beduins i una moderna ciutat d’uns 40.000 habitants, són importants pel seu passat llegendari, gloriós, il•lustre, mític... Després que un terratrèmol l’any 1089 fera malbé  molts edificis de la ciutat, l’arena va decidir anar devorant a poc a poc tots els fastuosos edificis que quedaven de peu i també els enderrocats, un conjunt monumental que en el seu temps acolliren vida anònima i també estratègies politiques rellevants.

Però més que devorar el que l’arena va fer, sortosament, va ser amagar.

Palmira fou descoberta al segle XVII per mercaders anglesos d’Alep. Al segle XVIII es farien noves exploracions per descobrir les meravelles que 4 metres d’arena havien tapat. 

Les ruïnes ocupen 50h hectàrees i són impressionants les vistes des de la part alta del castell de Qala’at Ibn Maan. Palmira va ser una grandiosa ciutat, Zenobia s’encarregà que així fóra mentre seguia la carrera bèl•lica que es proposà. Perquè va manar construir molts edificis i erigir estàtues, només a l’àgora hi havia més de dues-centes escultures de nobles, magistrats, capitans i comerciants. Va aconseguir tanta prosperitat per a Palmira que diuen estudiosos que la ciutat tenia la seua pròpia llengua i també un art propi, “el palmirí” que emprava principalment pedra calcària i daurada de les muntanyes que envoltaven la ciutat.  

Hi ha dos aspectes que no em deixaren indiferent al primer colp d’ull només hi arribar. Un positiu i altre que no ho era tant.

El negatiu era la imatge de la carretera creuant pel mig les ruïnes...com podia ser allò? Segons havia llegit les ruïnes foren declarades Patrimoni de la Humanitat per Unesco, tanmateix la carretera hi estava.

El positiu, va ser veure un important jaciment arqueològic sense tanques separadores, sense cartells prohibitius per entrar. Allò era un paratge encara no sacsejat per la voràgine turística. Voldria pensar que actualment continua de la mateixa manera. No ho sé, dubte perquè sé com es busca l’explotació turística, sé com de vegades no es mira com deuria mirar-se pel bé patrimonial.

Visitàrem les ruïnes amb respecte perquè atabalava conèixer l’existència de tant de poder al passat. Era un honor trepitjar pel mateix lloc que aquella valenta dona del desert. 

Traspassàrem l’arc triomfal que donava pas a la gran columnata de més d’un kilòmetre de longitud. No trobàrem cap noble palmerí ni legionari romà, trobàrem uns pocs beduins, xiquets i majors que intentaven vendre un record viatgers que hi anàvem deambulant. Sortosament no n’eren molts,  ni de turistes viatgers, ni de venedors. Hi havia tendes a la ciutat dedicades exclusivament al tema. També hi estaven impassibles i avorrits els dromedaris perfectament engalanats esperant oferir a qui donar una volta pel paratge. 

L’arc triomfal dona pas al que queda de la ciutat. És el lloc on esperen els beduins els visitants.

Seguint la via principal arribàrem al teatre i a l’àgora... i altres importants edificis. No sabria enumerar-los, ja han passat molts anys. 

Ressalta l'aridesa del terreny.

Allunyant-nos un poc vam arribar a la vall de les tombes i al  temple de Bel, tot testimonis de la variada història viscuda.

Ens allunyem i trobem la vall de les tombes.

Pujant a la Ciudadela Qalaat Ibn Maan, del segle XVII, s’aconseguien unes vistes espectaculars: el palau de Zenobia, la gran columnata, l’oasi i  la moderna ciutat. 

Però per poder tenir un visió exacta d’este fabulós paratge s’havia d’assaborir la ciutat en diferents hores: viure, vore i respirar les hores del matí, de la vesprada i no deixar l’oportunitat d’experimentar l’eixida del sol  o capvespre entre ruïnes. I així gaudirem d’una fabulosa experiència que valia la pena fer malgrat haver d’alçar-se del llit a les 4 d’una fresca  matinada i així no perdre el moment efímer del despertar del sol. 

Matinàrem de valent, però valia la pena.

Estic segura que l’ànima de Zenobia hi està, encara, dominant el seu regne. Espere que el seu talant guerrer buscant el millor puga fer alguna cosa especial imposant al país la pau desitjada, la justícia i els drets. L’esperit de la reina de Palmira sempre deambularà entre estes ruïnes i entre esta arena, entre les palmeres i l’oasi, perquè este és el seu lloc i ELLA és qui dóna personalitat i nom a aquell indret.

REFLEXIONS POSTERIORS sobre SIRIA 1997

*Per llegir sobre Palmira i Zenobia en este bloc tens un llibre ressenyat a la secció corresponent.

VITÒRIA: asfalt i natura

De la mà d’una persona local...la millor manera de conèixer els secrets que amaga un lloc.

Anem a Vitòria per tres raons: la primera per conèixer una ciutat que des de fa temps volíem visitar i que sempre quedava relegada a segon lloc per evitar la violència política que malauradament s'hi respirava en la ciutat fins fa poc; la segon perquè volíem visitar uns amics, Pedro i Isabel, als quals feia sis anys que no havíem vist i tercera, i més inusual, per visitar l’única catedral del món oberta per obres.

De la mà del nostre guia local particular, descobrim com és la ciutat i com és la gent que hi viu. El casc vell nascut a l’edat mitjana està concentrat en uns carrers envoltats d’esglésies, “las cuatro torres”, les anomenen. Hi s’accedeix des de la part més baixa de la ciutat per unes cintes automàtiques semblants a les que hi ha als aeroports per avançar sense caminar i poder descarregar per moments les maletes. Quin gran invent!. En este cas i en esta ciutat, és un ingredient modern enmig del casc vell, un punt de polèmica que a mi m’agrada perquè fa la seua funció. És una ciutat amb costeres i la pujada és suavitza amb la cinta mecànica.

Unes escales mecàniques per alleujar l’esforç de la pendent  són un gran invent incorporat al casc vell de Vitòria. Hi haurà opinions contraries però a mi m’agradà, no solament per la comoditat, també m’agrada el contrast de vell i modern.

També és una ciutat verda, molt verda, no només hi ha jardins en la ciutat també hi ha un cinturó verd que l’envolta.

El punt neuràlgic de Vitòria és la plaça de la Virgen Blanca que s’identifica per unes modernes fonts que eixen de terra. Des d’este punt s’accedeix a altra plaça més menuda, la plaça d’España, que està porticada i té seients en els quatre costats. M’agrada este detall que també està a Bilbao. És un bon lloc per seure, descansar i aprofitar els moments escassos de sol que esta ciutat són pocs perquè en Vitòria sovint fa fred.

La plaça d’Espanya, porticada i bonica és menuda i acollidora.

Descobrim una preciosa i acollidora ciutat. Hi ha racons bonics com la costera de sant Vicent, que fotografiem des de dalt i des baix.

Este és un preciós racó de Vitòria. Mires per on mires és bonic.

Visitem per dins el palau Escoraza Esquivel construït per un fill de la família en honor als pares per demostrar a tothom l’amor que estos es professaven. Així dins, hi ha escultures que mostren tan l’amor platònic com el carnal. Passegem per la muralla i després mengem bé i barat a una taberna típica del carrer Cuchillerias.

Des del palau Escoraza Esquivel es veu perfectament la muralla.

Hi ha molta harmonia en Vitòria, amb palaus i edificis importants així com a les cases dels carrers estrets que antigament acollien els diferents gremis.

L’harmonia de Vitòria es veu en parts antigues i modernes, en la zona urbana i en la verda.

Entrem per curiositat a l’antiga casa del Cordón que, ara rehabilitada, són oficines d’atenció social per a la tercera edat. També passem pel Portalón, al costat de la catedral, que és un restaurant que conserva l’arquitectura de l’edat mitjana,  tan la de l’interior com l’exterior. 

La Casa Cordón conserva l’arquitectura antiga. Està a prop de la catedral, que estava oberta per obres.

Hi ha harmonia però a primera vista el casc vell es veu deteriorat. Anys enrere este era un niu d’idees contraries al govern, centre de manifestacions i revoltes, actualment ha perdut molt en este aspecte. Últimament el govern i algunes entitats privades està fent l’esforç per adquirir moltes d’estes cases i rehabilitar-les i donar així al casc vell un aire diferent, es vol llevar l’aspecte de deterior implantant tendes elegants i restaurants bons.

És un privilegi tindre un guia local, així ens assabentem de coses que només pot contar qui les viu. I així sabem d’una curiositat sobre el sistema de recollida de fem: hi ha una espècie de tub que absorbeix la bossa de fem i la canalitza cap a l’abocador central. Tot un invent molt higiènic que deuria imposar-se més i col.locar-se en més llocs d’Espanya. Pedro ens parla al voltant de la situació política fa 40 anys quan ell va arribar a Vitòria procedent d’un poble de Salamanca. Pedro recorda de quan era més jove, l’ambient reivindicatiu als carrers de casc antic.

Els carrers del casc vell han sigut escenari, al llarg de la història,  de reivindicacions socials i politiques.

També ens conta sobre la quantitat de gent de fora del Pais Basc que viu a Vitòria perquè quan l’empresa Michelin, el seu lloc de treball, va arribar a la ciutat, temps enrere, va necessitar molta mà d’obra, que només Vitòria no podia subministrar. Es va crear un classe social nova, eren els emigrants anomenats, maquetos i vivien apartats en un barri més allunyat. Eren els simples operaris, els que feien treballs inferiors i es conformaven amb baixos salaris, els que eren considerats una mala influencia per al poble basc.

Hi ha places menudetes que conserven el sabor de l’antiguitat.

Mentre passegem i parlem de l’abans i de l’ara de al ciutat. Pedro ens fa notar quan veu guardaespatlles que alguna gent continua portant per precaució. La por arrossegada des de fa temps és difícil de llevar. Es veuen càmeres de seguretat exteriors en edificis oficials com correus. Encara que la situació va a millor tot procés necessita un període d’adaptació. Pedro conta com per la zona de Diputació quan arriba alguna personalitat, de vegades desactiven l’ús dels aparells electrònics. Es una mesura per evitar que salte un cotxe bomba per control remot. Ho sap de primera mà perquè Isabel, la dona, té una tenda a prop de Diputació i sovint no pot obrir o tancar la persiana perquè el comandament no li va. Es fa per precaució i així evitar l’explosió de bombes, que s’activen a distància.

I una cosa a destacar en tota la ciutat és la quantitat de murals de grandària descomunal que decoren façanes i que omplin de vida, color i cultura la ciutat. Perquè en alguns casos mostren elements de la història i de la tradició que així no s’oblidaran. M’agrada eixa explosió de color i d’enginy, eixe cúmul d’art al carrer que segur dóna llum en els nombrosos dies grisos de fred.

POWER

Los pintores de Vitoria (nx power lite)

L'amic de Vitòria em va enviar esta presentació de fotos que mostra l'obra de pintors de la ciutat. Esta presentació vol donar a conèixer els 9 murals existents al casc vell de la ciutat. 

Esta és altra idea més que la resta de pobles o ciutats podríem copiar de Vitòria. Esta iniciativa la sumem a la de les escales automàtiques en el cor de la ciutat per estalviar costeres i a valorar i potenciar els espais verds de dins i de fora de la ciutat que no són pocs.

Amb l’amic-guia improvisat descobrim també un poc sobre la Vitòria verda.

Primer en la mateixa ciutat caminem pel parc de la Florida que continua amb el passeig de la senda que després es transforma en el de Fray Francisco de Vitòria. Este és un passeig que constitueix un relaxant deambular mirant a un costat i a altre, els millors palaus i les vil•les més luxoses de la ciutat com Ajuria Enea, residència del lehendakari del govern basc. És una llarga avinguda, ampla, bonica i tranquil•la vorejada d’arbres, que acaba en l’ermita de sant Prudenci, patró molt venerat.

Residencia de lendekari, actualment Patxi López.

Després, eixint fora de la ciutat, a pocs kilòmetres, visitem un xicotet parc natural anomenat GARAIO, a 15 quilòmetres de Vitòria, lloc que s’usa com a platja. És una zona humida on fan niu moltes aus com cigonyes o pit-rojos, també al bosc munten casa teixons o eriçons.

Parc Natural GARAIO, molt a prop de Vitòria

S’hi poden vore uns curiosos ponts flotants per creuar el llac, molt ben posats perquè eviten haver de donar la volta sencera sobre tot als ciclistes, senderistes o corredors que van al parc per practicar l’esport. És curiós i no ho havia vist mai, com el pont s’adapta al nivell de l’aigua.

A Garaio hi ha un pont flotant, mai n’havia vist cap semblant. Resulta molt curiós el mecanisme de funcionament pujant o baixant segons el nivell de l'aigua.

Una vegada vist Garaio anem a altre paratge natural SALBURUA, dins del cinturó verd de Vitòria, on hi ha un edifici que és centre d’interpretació ambiental: ATARIA. Hi s’estudien les aus i hi ha una exposició didàctica de l’entorn natural.

Parc Natural Salburua, dins del cinturó verd de Vitòria. Hi està el centre de interpretació ambiental ATARIA.

Al costat hi ha un enorme edifici d’oficines fet per la caixa Vital, la més important entitat banquera del país Basc i que en Vitoria ha fet moltes inversions per rehabilitar palaus i monuments.

L'edifici preten simular les branques dels arbres i així confondre's amb el paisatge. En dies d'hivern amb boirina des de la llunyania s'aconsegueix l'efecte.

L’edifici és avantguardista, va guanyar un premi d’arquitectura moderna d’integració en l’entorn perquè la façana simula ser un conjunt de branques d’arbres sense fulles i cert que en la tardor i hivern, quan els arbres del fons estan sense fulla, es confonen amb l’estructura. La pena és que funcionalment no és tan eficaç i no s’ha tret tot el profit que deuria.

Entre arbres o per asfalt, val la pena visitar Vitòria.

És un edifici bonic, a mi m'agrada, però està desaprofitat. En un principi estava destinat a oficines que no resultaren funcionals.

QUADERN DE VIATGE : VITORIA 2011

Ha passat poc de temps des de la meua estada a Vitòria, però espere que haja canviat una cosa en Vitòria i en tot el País Basc en general, espere que haja desaparegut la por a ETA. La imatge dels guardaespatlles que en el seu dia vaig vore deuria formar part de la història i el bloqueig del comandament a distància per obrir la porta d’entrada a la tenda-negoci de l'amiga Isabel que està enfront de Diputació també; el comandament ja deuria de funcionar sempre, perquè “en teoria” les amenaces de bomba s‘han acabat.Segur que així serà. esta imatge gris donarà pas definitivament  a la verdor que predomina en tota la ciutat.

I és que Vitòria ha rebut una menció especial: capital verda d'Europa. S'ho mereix per ser la ciutat espanyola amb més quantitat de parcs i jardins, per plans de futur respecte a energia, aigua, canvi climàtic, tractament dels residus...Per celebrar l'esdeveniment al llarg de l'any s'estan programant moltes activitats. Tal volta és un bon moment per descobrir o redescobrir esta preciosa ciutat.

REFLEXIONS POSTERIORS sobre VITÒRIA 2011