SICÍLIA: SELINUNTE, AGRIGENTO, TAORMINA, seguint les petjades del passat- 2

Pense que se sap poc de les meravelles artístiques i històriques que guarda Sicília, i el turisme que té, que no es poc, busca sol i platja. 

Acabàvem de visitar SEGESTA  i en eixe moment estàvem a SELINUNTE que és el conjunt arqueològic actualment reconstruït considerat un del més destacats de la mediterrània. Hi ha tres zones fàcilment comunicades a peu: la planícia de Marinella, l’acròpoli i el santuari de Malaphoros.

Per apreciar millor el conjunt de tota la zona arqueològica anàrem per la via principal buscant la porta antiga d’entrada que tenia set metres de grossor.

SELINUNTE, entrada

Des d’un punt en concret, s’hi veia la platja, des d’altra part s’hi veien el temples que hi havia més allunyats. Tot estava un poc descuidat, els cartells explicatius tenien els cristalls trencats i no s’hi podia llegir l’explicació històrica.

SELINUNTE: panells explicatius

SELINUNTE: les ruines

Els temples no tenen nom, com no se sabia exactament a quin deu o deessa estaven dedicats estan assenyalats per lletres de l’abecedari. De tots, el temple G és el més gran de Selinunte i un dels més monumentals de l’antiguitat clàssica.

SELINUNTE

També està l’anomena’t  E.

SELINUNTE

Hia molt destruït, moltes ruines que no se saben exactament què eren. El que si destaca són les dimensions d’algunes. Trobàrem el que queda d’un columna i per saber les dimensions aproximades ens ajuntàrem sis persones i mitja per envoltar-la.

SELINUNTE

Cert que impressionava tant de vestigi, testimoni del passat, em va agradar, tot el que estava veient de Sicília, m’agradava.

Al final, esgotats pel calor i la caminada, férem un reconfortant  dinar vora la mar. 

Els restaurants de la platja, no estaven molt allunyats.

Tot era preciós, però molt millor haguera estat gaudir-ho sense calor. Recorde que en eixos moments arribàrem a 45º, ho vaig escriure al quadern de viatge per a que quedara constància. 

De Sicilia i del seu passat, tambè visitàrem AGRIGENTO o la vall dels temples, que en realitat no és una vall sinó varies muntanyetes.

AGRIGENTO

Passejàrem per la vall dels temples observant oliveres de més de 800 anys que augmentaven la bellesa del paisatge.

AGRIGENTO

El primer temple que trobàrem va ser el situat al punt més alt del turó. El temple dòric de la concòrdia és dels més importants del recinte. Aleshotes estava recentment netejat una tasca que s’hi fa necessaria constanment per les condicions climàtiques que fan malbé la pedra. 

AGRIGENTO

Férem el passeig pausadament, parant l’atenció en detalls, en vistes, observant tot el que ens venia al pas, com les tombes bizantines.

AGRIGENTO: les tombes bizantines

O les canteres que s’hi veien  de lluny des d’on s’extreia la pedra per fer els temples. Un sistema de rails fets de pedra permetia transportar el material des de la cantera fins l’emplaçament de l’edifici que s’estava construint.

AGRIGENTO: rails per pemetre el transport de materials des de la cantera.

Antigament el temple de Júpiter estava decorat amb uns colossos gegants que feien de columnes sostén l’entrada. En la zona arqueològica hi havia una còpia d’una de les estàtues gegants  que actualment es conserva al museu.

AGRIGENTO: colossos gegants del temple de Júpiter.

Agrigento era i segur que continua sent, el lloc on els nuvis van a fotografiar-se, pels monuments, per les vistes i per la llum. 

AGRIGENTO: amb precioses vistes dignes de fotografia.

Les fotos fetes a contrallum que marquen la silueta dels temples i l’oliveres quedaren precioses.

AGRIGENTO: esta és la meua foto preferida.

TAORMINA és el Saint tropez italià. Ciutat medieval inundada de turisme. Els hotels tenen una infraestructura impressionant, nosaltres mateix dormíem en un lloc, on per anar d’un lloc a altre s’emprava funicular.

TAORMINA: un funicular en l'hotel per desplaçar-se d'un edifici a altre.

Diuen que anys enrere va ser seu de llibertat des que un fotògraf prussià es dedicà a fotografiar pastors nus enmig dels paisatges de la ciutat. 

TAORMINA

338

El passeig per la ciutat és agradable, malgrat la gent, amb façanes boniques, xicotets carrers i de tant en tant vistes al golf. Pel centre de la ciutat està prohibit circular en cotxe, millor per ella...a més el casc antic no és molt gran i s’hi port recórrer fàcilment a peu.

TAORMINA poble

Pero el que anèremm a visitar nosaltres era el teatre grec, que  està incrustat en la roca i té unes precioses vistes cap a la mar. Només veure’l s’endevinava la importància que la Taormina grega va tenir en l’antiguitat, de fet es diu que és el segon teatre per amplària després de Siracusa. L’acústica, com en la majoria de teatres que es conserven grecs i romans, és perfecta Cada any es celebra un festival d’art, és per això que quan anàrem el teatre estava “desfigurat” per les instal•lacions del festival.

TAORMINA Ruïnes

REFLEXIONS POSTERIORS sobre SICILIA 2007

SICÍLIA: SIRACUSA, ORTIGUIA, SEGESTA, seguint les petjades del passat-1

Hi ha qui diu que les ruïnes no són més que un grapat de pedres...i pedres són... però... de les que parlen.

Visitar Sicília és anar al passat, és trobar per tot arreu història i art.

Aquell any, en el nostre viatge a Sicília, la finalitat no era anar de sol i platja. Encara que el sol va ser company de viatge...però dels companys no tan desitjats, dels que no vols portar sempre al costat.  I és que recorde que eixe company inseparable, el sol, pegava  de valent, no solament visitant les ruïnes clàssiques, sinò durant tot el trajecte recorrent el país. A més a més el seu aliat, el vent del siroco, contribuïa més a la xafogor apegalosa que per moments era insuportable. 

En primer lloc visitàrem Siracusa i Ortiguia. 

Del teatre grec de SIRACUSA quedava ben poc. En temps de Carles V es va decidir desmantellar part del teatre per utilitzar-lo en edificis d’Ortigia. Actualment hi ha temporades en les quals es representen obres dels clàssics grecs. 

SIRACUSA: EL TEATRE

També anàrem a les lotomies o canteres  i entràrem a la gruta anomenada per Caravaggio "l’orella de Dionisio". El nom és perquè l’interior va servir de presó i degut a l’acústica perfecta es diu que l’emperador Dionisio escoltava les converses dels presoners. I és cert. En eixe moment comprovàrem la sonoritat de la cova, un aficionat cantà “la dona e mobile” i ressonà amb força dins la gruta. A més a més observarem, deixant escapar la imaginació, les ruïnes d’on es feien sacrificis d’animals per menjar a les orgies.

SIRACUSA: LES LOTOMIES

L’amfiteatre romà que hi ha no és usual, té forma ovalada i era el major edifici d’este tipus en Sicília, estava destinat a circ i a lluites de gladiadors. El fossat central servia per guardar l’arena que en acabar l’espectacle utilitzaven per tapar la sang. Quins costums més ancestrals¡, quina manera de passar-ho bé¡, gaudien mirant com corria la sang.

SIRACUSA: AMFITEATRE ROMÀ

També queden ruïnes del lloc on tenien lloc els sacrificis d’animals per menjar durant les orgies, de les quals tant s’ha vist al cine i s’ha parlat, en les quals es feia més que beure i menjar. La televisió ha contribuït al fet, que només llegir o escoltar la paraula orgia la ment es pose a funcionar imaginant mil imatges, i fins i tot tal volta, desitjant mil desitjos. 

SIRACUSA: lloc de sacrificis

L’illa d’ORTIGUIA és la seu de la deessa Artemisa i és la part antiga de Siracusa. Està unida per ponts. 

ORTIGUIA

Enmig de l’illa s’hi troba presidint el lloc, la font d'Aretusa  d’aigua dolça que segons es conta, antigament brotava d’una roca prop de la mar. En eixos moments és seu d’ànecs i la planta del papir tan afamada a l’antic Egipte. És un dels llocs sagrats de la ciutat. Segons la llegenda l’aigua de la font procedia del riu Alfeo. Alfeo estimava Aretusa i brotava en Sicília per unir-se a la seua estimada.

ORTIGUIA: LA FONT D'ARETUSA

Passejant per Ortigia, només creuar el pont Santa Llúcia, entropessàrem amb les ruïnes d’Apolo, de les quals queda poc, però encara mostrava columnes i restes del que va ser  el temple dòric.

ORTIGUIA: RUÏNES D'APOLO

La catedral impressionava pel contrast d’estils que hi conviuen: columnes dòriques, art bizantí, art normand...

ORTIGUIA: interior de LA CATEDRAL

Malgrat el calor sufocant seguírem fent una passejada per l’illa... sempre hi ha racons interessants. 

ORTIGUIA, racons de l'illa

La plaça del Duomo, on dinàrem a preus moderats, és enorme i està envoltada de palaus perfectament conservats on aleshores vivia gent de la noblesa. Però no tot eren palaus, també s’hi veien bonics raconets no habitats per l’alta societat.

ORTIGUIA: Plaça del Duomo

Era curiós com malgrat el calor, hi havia pocs restaurants amb aire condicionat per la qual cosa,  la majoria de les vegades menjàvem fora al carrer. La pasta era el menjar que més demanàvem i la pizza, jo, per la meua aversió al formatge, sempre ”sentza formatgo”.

A SEGESTA visitàrem el temple hel•lènic de finals del segle v aC i el teatre grec que estaven  molt ben conservats

El temple, un dels més importants hel•lènics  al món, està inacabat, no té sostre, i no per deteriorament, mai el va tenir.  És un del més ben conservats, segurament degut al seu aïllament dlat d’un cim just a fora de la ciutat antiga de Segesta i evita la temptació de reultilyzar els materials per a altres finalitats i tambè perquè com mau havia estat acabat no va ser mai profanat.

Altre detall és que les columnes no estan acanalades.

SEGESTA: el temple, amb columnes no acanalades

El teatre tambè està molt ben conservat, segurament per les mateixes raons, encara esà edificat en un titró més alt que el temple. Tenia capacitat per  a 3000 persones.

SEGESTA: El teatre

 El millor de la pujada al teatre van ser les vistes a la vall i al temple, un goig anar observant-lo des de la distància i en diverses perspectives.

SEGESTA

I deixàrem SEGESTA per anar a altres ruïnes, les de SELINUNTE, de camí passàrem per un poble anomenat Gibellina, contrast del que acabàvem de veure perquè de passat passàrem a la modernitat. Gibellina és una població totalment reconstruïda desprès  d ‘un terratrèmol a 21 km de l’antiga. Actualment és símbol de avantguardisme, amb estàtues estranyes que decoren els carrers,  i que conviuen amb la població tradicional que trau les cadires a la porta de casa per xarrar amb el veïnat. L’església pareixia un caragol.

REFLEXIONS POSTERIORS sobre SICILIA 2007

RESSENYA de cine: PARAISO: AMOR

Paraiso: AMOR

Ulrich Seidl

Paraiso AMOR pertany a una trilogia, és la primera de les pel•lícules, la completen Paraisó FE i Paraiso ESPERANZA, i  les protagonistes són tres dones membres de la mateixa família que van de vacances per separat.

Paraiso AMOR és una pel•lícula impactant en contingut i en forma. Tracta el tema del turisme sexual des de la vessant femenina, que és la menys coneguda. Visitant països com Tailàndia , jo mateixa he vist a Pattaya eixe comerç carnal que tan bé tracta esta pel•lícula, però és l’home el qui busca i és allà on troba, de la mateixa manera que passa a Cuba. A la ciutat costanera de Pattaya vaig veure com les joves, quasi xiquetes són acompanyants sexuals dels madurs que cobreixen totes les seues despeses mentre dura l’estada al paradís sexual.

Jo diria que esta pel•lícula, Paraiso AMOR, és una oda a la desesperació tractada des de dos vessants.

Primer està la desesperació de Teresa, que és una dona austríaca de 50 anys, o més, i ama de casa, que viatja de vacances a les platges de Kenia com turista sexual i ho té ben clar. Sap on va i el que vol trobar. Encara que al principi en una conversa amb altra dona que comparteix amb ella hotel i edat generacional, sembla que va “simplement a mirar i que no podrà anar més enllà”, però esta amiga li dóna lliçons i al final resulta ser l’alumna més avantatjada.

El país rep cada any nombroses turistes, dones, catalogades com les Sugar Mama que volen satisfer demandes sexuals que a casa seua no poden trobar. Potser Teresa siga prototip d’un grup de dones, però no crec que represente a la majoria, perquè la Teresa de la pel•lícula és increïblement ingènua i està increïblement desesperada. L’espectador presencia de manera impassible la degradació humana, com cau i torna a caure, i jo, que sóc dona, mirant tanta caiguda no entenc com continua i continua cometent les mateixes errades. Com pot pensar Teresa que l’amor dels joves de platja, els beach-boy, és real? Com pot pensar que en eixe paradís creat a consciència el pot trobar? Com no veu que tot és un negoci i que per molt que s’entossude no van a mirar-la als ulls i a l’ànima com ella vol?

També és cert que no hi ha més cec que el que no vol veure. I en este cas, fins i tot quan ja veu coses que no li agraden encara continua tancant els ulls perquè li interessa no veure-les. I al final en l’intercanvi plaer-diners, troba tendresa on no existeix perquè urgentment la necessita. Per això li pose a la Teresa el qualificatiu de desesperada, perquè ho demostra buscant una falsa felicitat i estima i s'hi conforma.

I després estan els altres desesperats, els joves negres, que trauen profit del valor sexual en el mercat que té el color de la pell negra. Són subtils i no demanen diners directament, saben fer molt bé el seu paper de jove acompanyant sexual i cobreixen les "Sugar mami" de mentides camuflades entre carícies fictícies i paraules afalagadores. I la desesperació porta a suportar l’explotació i en este cas Teresa representa la part blanca occidental que tot ho pot comprar i dominar en la part negra africana.

Hi ha escenes magistrals i molt significatives.

El primer dia en arribar a l’hotel, a Teresa li apareix un mico al balcó de l’habitació i ella li dona de menjar per a poder fer-li una foto, el primer mico s’escapa però arriba altre i després altre més, i ella no aconsegueix l’objectiu que es quede quiet un moment. Pense que esta escena és premonitòria amb el que li passa després amb els xicots de platja, ella va donant i donant però no rep exactament la compensació desitjada. El mico també pot ser metàfora de com tracta els amants, com si foren micos que han d’imitar,  explicant-los pas a pas tot el que han de fer en els seus tractes carnals.

Altres imatges reveladores són la dels turistes prenent el sol a les gandules i els joves, com estàtues, mirant, esperant, a veure quina de totes caurà a les seues xarxes.

I realment impactant i degradant és l’episodi quan el grup d’amigues de la Teresa li regalen un striper pel seu aniversari, l’estriper no cobreix les expectatives front un assetjament tremend, en el que acaben per sortejar-se’l. Són escenes que desperten tristor de com es pot arribar a ser tan explotador i com es pot ser tan explotat.

És una pel•lícula que busca la comicitat en el melodrama, és cruel, violenta i de vegades incomoda, la posada en escena és tremendament realista, sense escatimar en escenes on els cossos nus apareixen contínuament, barrejant els negres perfectament esculpits d’ells amb i el de la protagonista Teresa o els de les amigues, totes elles ben lluny de ser perfectes físicament.

En quan a l'actuació, l’actriu  que interpreta la Teresa es mereix totes les ovacions, no es fàcil mostrar-se en la major par de la pel•lícula nueta o quasi nueta, no és fàcil quan no es té “un cos deu” que és el que en totes les pel•lícules sempre es mostra. I la seua actuació és perfecta, passant del riure al plor, de la felicitat al desengany, tanmateix si el personatge de Teresa buscava l’empatia, en mi no l’ha trobada, jo que presumeisc de ser empàtica per excel•lència,  perquè el seu paper, demostrant tanta ignorància no l’acabe d’entendre, ni siquiera pensant que tal volta en el fondo el que busca és explotar el més dèbil perquè ella mateixa se sent explotada.

FRANÇA: Les platges del DESEMBARC DE NORMANDIA

Tot el que a Normandia s’ha creat rememorant la guerra, pretén ser símbol de pau. Però per moltes pretensions que tinga és massa la sang escampada la que s’hi mostra per poder oblidar.

Una pistola és simbol de pau.

En el trajecte pel nord de França arribem a Normandia. Després de fer nit en la ciutat de Caen, ens dirigim uns quilòmetres fora del nucli urbà per anar a visitar un memorial dedicat a la Guerra mundial. Un de molts, però este és particularment important perquè va ser el primer museu consagrat a la història del segle XX des de la segona guerra Mundial fins a la caiguda del mur de Berlin. És el segon museu més visitat de França després del Louvre i esta informació que escolte, i corrobore per altres fonts, m'espanta.

Porta d'entrada al memorial de Caen, una esquerda fa de porta d’entrada, símbol del trencament que suposà la guerra.

L’edifici commemora la ruptura del mur de l’atlàntic i així la façana exterior és un gran mur trencat. L’edifici s’anomena "La ciutat de la història per la pau", i recorda el desembarc de Normandia i la guerra per a que no torne a passar. L’entrada amb una esquerda, és impactant, és l’obertura la que fa de porta.

Porta d’entrada al modern edifici amb un sostre en espill.

A la façana, símbol de ciutat destrossada, la inscripció a la paret en francès també impacta i diu: “El dolor em va enfonsar, però  vaig recobrar la vida amb la fraternitat, i de la meua ferida va bortar un riu de llibertat”. 

A l’interior hi ha una multitud d’exposicions multilingües, amb cartells, documents, fotografies, projeccions de curtmetratges...Hi ha molt per a veure i nosaltres no ho vegem. Faltarien moltes hores per completar la visita, però sincerament no m’abelleix. Este edifici creat per a buscar la pau, té massa present la guerra.

I dins del Memorial de Caen, hi ha de tot per mostrar de manera didàctica i en multimedia la història del segle XX des de la segon guerra Mundial fins la caiguda del mur de Berlin.

Una gran fotografia a la paret mostra les platges on va transcórrer el desembarc de Normandia.

Una escultura exterior corrobora el desig de pau, es tracta d’una pistola amb un cartell de no violència. Esta be l’escultura, està be l’edifici però no m’agraden els assumptes de guerra.

A l’entrada, en la zona ajardinada, una pistola és simbol de la no violència

És per no oblidar. Esta zona es va veure molt afectada, es veu una clara pretensió de donar-li la volta al tema i el que va ser guerra, es vol transformar en pau. No sé...sense infravalorar el tema, ni el magnífic museu creat, parlant des del sentiment que em provoca, a mi no m’agrada veure tant de tanc ni tant d’avió militar.

Vista de l’exterior del museu memorial, des de la porta.

Però estic en Normandia, zona crucial en la guerra, així que una vegada començada “la ruta” recordant  el desembarc seguim cap a les platges del dia D. Són un tram de 80 quilòmetres d’arena daurada escenari de la major operació militar de la història. 

L’operació militar va començar a primera hora del dia 6 de juny de 1944, un grapat, part de les 6000 embarcacions que foren en total, arribaren a esta costa i desenes de soldats del Regne Unit, Canada, EEUU i altres països començaren a ocupar el terreny. Nosaltres visitem la platja de Omaha i a La punta d’Hoc.

Primer anem a la platja de Omaha, on va tindre lloc el combat més brutal. És visita “obligada”. Vaig a intentar pensar en la història objectivament i no en els morts que hi va haver. Crec que serà difícil desvincular-ho.

Des d’un mirador a la platja d'Omaha, podem imaginar el desembarc. Mirant la platja es fàcil fer-se idea perquè hi ha moltes pel•lícules, com “Ayudar al soldado Ryan”, que ajuden a crear la imatge mental.

La platja de Omaha, escenari real que ha servit per rodar pel.licules mostrant els fets.
Per això no és dificil imaginar el que va passar, encara que mai podrem arribar a saber tot el sofriment patit.

Un panel gran explica el procés d’arribada dels aliats. Continue tenint  una sensació agra de veure’m envoltada per un paratge on s’ha patit tant.

Panells expliquen com va ser el desembarc, qui arribava i per quin lloc. Tot està fet per deixar a la posteritat la magnitud dels fets.

I ara toca anar a un cementeri militar americà, molt a prop. Al cementeri  els protagonistes són els soldats morts en combat, molts encara xiquets. Donant un passeig al voltant de les tombes s’hi pot llegir l’edat.  Hi ha 9000 enterrats, creus blanques perfectament col•locades cobreixen les extensions de terreny. I a més a més de les creus de tant en tant s’hi veu alguna estrella de David. Diversos edificis emmarquen el cementeri.

El cementeri americà impressiona per uniformitat, per ordre, per`llegint i fixant-nos trobem els elements diferenciats: els noms de les victimes i algunes creus diferents.

El recinte agrupa la part on estan les víctimes i edificis commemoratius envoltats de jardins.

També hi ha un lloc dedicat als desapareguts, als que no trobaren el cos, és un jardí de roses de color rosa, envoltat d’un mur amb tots els noms.

Anem a La punta de Hoc, on veig clarament el que significa destrucció. De nou em ve al cap el pensament que estos llocs pretenen ser símbol de pau i jo no puc més que veure el contrari.

La punta de Hoc, escenari de guerra, escenari d’heroicitat.

Per apropar-se a la part de penya segat hem caminat enmig de forats, cràters, (no sé exactament quina seria la millor paraula per definir-ho) que s’hi feren en bombardejar la zona. Imagine la situació: avions alemanys alertats del desembarc posen en funcionament l’artilleria militar, i esta platja és el punt principal. Ara els forats serveixen de jocs per als xiquets. Jo mirant-los, no pare de pensar sobre la potència dels artefactes que caigueren  i feren forats, unes petjades de destrucció que el temps  no ha esborrat quedant perenne per a la posteritat.

Craters formats per l’efecte de les bombes...senzillament esgarrifant.

També trobem búnquers, i entrem per veure’ls per dins. Estan mig enderrocats però mirant la ferralla empleada s’hi pot endevinar com estava de ben construït per a garantir la màxima protecció.

El búnquers amagatalls dels alemanys, ara en ruines, però s’hi veu els materials i la consistència de la construcció.

Quan arribem a La punta, després del passeig entre forats fets per les bombes i entre búnquers en ruïnes, trobem un bonic mirador, una vista panoràmica al mar que és bonica, tanmateix el meu subconscient està ennuvolat i solament veu una imatge del mar, simple i, senzilla.

Estem dalt de tot,  un lleuger reixat impedeix la caiguda. 

. 

No puc evitar pensar en la sang escampada en esta zona. Una pedra commemorativa recorda l’acció heroica del dia D, just a les 7’15 del matí, quan 225 membres de l’exèrcit d’EEUU escalaren 30 metres de les roques escarpades on els alemanys havien situat molta artilleria.

El monument al herois.

Ja n’hi prou, ens anem a dinar a Port en Bassin i així desconnectem de la Guerra. Parem a un poblet pesquer i turístic, tanmateix els turistes no han fet malbé la població que conserva l’essència perquè els hotels están als afores per no trencar la línia arquitectònica.

 Port en Bassin port pesquer i bonic.

Al poble hi ha una torre. Hi pugem per tenir millors vistes. També tenim vistes al mar i a la platja on s’hi veu l’efecte de les marees deixant per tot arreu les closques dels mol•luscos. Al menys  des d’este mirador alt se’ns va un poc la imatge de tot el matí recordant la guerra i el desembarc.

Des d’una torre es divisa millor el poble i la platja i les conseqüències de la marea baixa.

QUADERN DE VIATGE, NORMANDIA, estiu 2012