FRANÇA: Les platges del DESEMBARC DE NORMANDIA

Tot el que a Normandia s’ha creat rememorant la guerra, pretén ser símbol de pau. Però per moltes pretensions que tinga és massa la sang escampada la que s’hi mostra per poder oblidar.

Una pistola és simbol de pau.

En el trajecte pel nord de França arribem a Normandia. Després de fer nit en la ciutat de Caen, ens dirigim uns quilòmetres fora del nucli urbà per anar a visitar un memorial dedicat a la Guerra mundial. Un de molts, però este és particularment important perquè va ser el primer museu consagrat a la història del segle XX des de la segona guerra Mundial fins a la caiguda del mur de Berlin. És el segon museu més visitat de França després del Louvre i esta informació que escolte, i corrobore per altres fonts, m'espanta.

Porta d'entrada al memorial de Caen, una esquerda fa de porta d’entrada, símbol del trencament que suposà la guerra.

L’edifici commemora la ruptura del mur de l’atlàntic i així la façana exterior és un gran mur trencat. L’edifici s’anomena "La ciutat de la història per la pau", i recorda el desembarc de Normandia i la guerra per a que no torne a passar. L’entrada amb una esquerda, és impactant, és l’obertura la que fa de porta.

Porta d’entrada al modern edifici amb un sostre en espill.

A la façana, símbol de ciutat destrossada, la inscripció a la paret en francès també impacta i diu: “El dolor em va enfonsar, però  vaig recobrar la vida amb la fraternitat, i de la meua ferida va bortar un riu de llibertat”. 

A l’interior hi ha una multitud d’exposicions multilingües, amb cartells, documents, fotografies, projeccions de curtmetratges...Hi ha molt per a veure i nosaltres no ho vegem. Faltarien moltes hores per completar la visita, però sincerament no m’abelleix. Este edifici creat per a buscar la pau, té massa present la guerra.

I dins del Memorial de Caen, hi ha de tot per mostrar de manera didàctica i en multimedia la història del segle XX des de la segon guerra Mundial fins la caiguda del mur de Berlin.

Una gran fotografia a la paret mostra les platges on va transcórrer el desembarc de Normandia.

Una escultura exterior corrobora el desig de pau, es tracta d’una pistola amb un cartell de no violència. Esta be l’escultura, està be l’edifici però no m’agraden els assumptes de guerra.

A l’entrada, en la zona ajardinada, una pistola és simbol de la no violència

És per no oblidar. Esta zona es va veure molt afectada, es veu una clara pretensió de donar-li la volta al tema i el que va ser guerra, es vol transformar en pau. No sé...sense infravalorar el tema, ni el magnífic museu creat, parlant des del sentiment que em provoca, a mi no m’agrada veure tant de tanc ni tant d’avió militar.

Vista de l’exterior del museu memorial, des de la porta.

Però estic en Normandia, zona crucial en la guerra, així que una vegada començada “la ruta” recordant  el desembarc seguim cap a les platges del dia D. Són un tram de 80 quilòmetres d’arena daurada escenari de la major operació militar de la història. 

L’operació militar va començar a primera hora del dia 6 de juny de 1944, un grapat, part de les 6000 embarcacions que foren en total, arribaren a esta costa i desenes de soldats del Regne Unit, Canada, EEUU i altres països començaren a ocupar el terreny. Nosaltres visitem la platja de Omaha i a La punta d’Hoc.

Primer anem a la platja de Omaha, on va tindre lloc el combat més brutal. És visita “obligada”. Vaig a intentar pensar en la història objectivament i no en els morts que hi va haver. Crec que serà difícil desvincular-ho.

Des d’un mirador a la platja d'Omaha, podem imaginar el desembarc. Mirant la platja es fàcil fer-se idea perquè hi ha moltes pel•lícules, com “Ayudar al soldado Ryan”, que ajuden a crear la imatge mental.

La platja de Omaha, escenari real que ha servit per rodar pel.licules mostrant els fets.
Per això no és dificil imaginar el que va passar, encara que mai podrem arribar a saber tot el sofriment patit.

Un panel gran explica el procés d’arribada dels aliats. Continue tenint  una sensació agra de veure’m envoltada per un paratge on s’ha patit tant.

Panells expliquen com va ser el desembarc, qui arribava i per quin lloc. Tot està fet per deixar a la posteritat la magnitud dels fets.

I ara toca anar a un cementeri militar americà, molt a prop. Al cementeri  els protagonistes són els soldats morts en combat, molts encara xiquets. Donant un passeig al voltant de les tombes s’hi pot llegir l’edat.  Hi ha 9000 enterrats, creus blanques perfectament col•locades cobreixen les extensions de terreny. I a més a més de les creus de tant en tant s’hi veu alguna estrella de David. Diversos edificis emmarquen el cementeri.

El cementeri americà impressiona per uniformitat, per ordre, per`llegint i fixant-nos trobem els elements diferenciats: els noms de les victimes i algunes creus diferents.

El recinte agrupa la part on estan les víctimes i edificis commemoratius envoltats de jardins.

També hi ha un lloc dedicat als desapareguts, als que no trobaren el cos, és un jardí de roses de color rosa, envoltat d’un mur amb tots els noms.

Anem a La punta de Hoc, on veig clarament el que significa destrucció. De nou em ve al cap el pensament que estos llocs pretenen ser símbol de pau i jo no puc més que veure el contrari.

La punta de Hoc, escenari de guerra, escenari d’heroicitat.

Per apropar-se a la part de penya segat hem caminat enmig de forats, cràters, (no sé exactament quina seria la millor paraula per definir-ho) que s’hi feren en bombardejar la zona. Imagine la situació: avions alemanys alertats del desembarc posen en funcionament l’artilleria militar, i esta platja és el punt principal. Ara els forats serveixen de jocs per als xiquets. Jo mirant-los, no pare de pensar sobre la potència dels artefactes que caigueren  i feren forats, unes petjades de destrucció que el temps  no ha esborrat quedant perenne per a la posteritat.

Craters formats per l’efecte de les bombes...senzillament esgarrifant.

També trobem búnquers, i entrem per veure’ls per dins. Estan mig enderrocats però mirant la ferralla empleada s’hi pot endevinar com estava de ben construït per a garantir la màxima protecció.

El búnquers amagatalls dels alemanys, ara en ruines, però s’hi veu els materials i la consistència de la construcció.

Quan arribem a La punta, després del passeig entre forats fets per les bombes i entre búnquers en ruïnes, trobem un bonic mirador, una vista panoràmica al mar que és bonica, tanmateix el meu subconscient està ennuvolat i solament veu una imatge del mar, simple i, senzilla.

Estem dalt de tot,  un lleuger reixat impedeix la caiguda. 

. 

No puc evitar pensar en la sang escampada en esta zona. Una pedra commemorativa recorda l’acció heroica del dia D, just a les 7’15 del matí, quan 225 membres de l’exèrcit d’EEUU escalaren 30 metres de les roques escarpades on els alemanys havien situat molta artilleria.

El monument al herois.

Ja n’hi prou, ens anem a dinar a Port en Bassin i així desconnectem de la Guerra. Parem a un poblet pesquer i turístic, tanmateix els turistes no han fet malbé la població que conserva l’essència perquè els hotels están als afores per no trencar la línia arquitectònica.

 Port en Bassin port pesquer i bonic.

Al poble hi ha una torre. Hi pugem per tenir millors vistes. També tenim vistes al mar i a la platja on s’hi veu l’efecte de les marees deixant per tot arreu les closques dels mol•luscos. Al menys  des d’este mirador alt se’ns va un poc la imatge de tot el matí recordant la guerra i el desembarc.

Des d’una torre es divisa millor el poble i la platja i les conseqüències de la marea baixa.

QUADERN DE VIATGE, NORMANDIA, estiu 2012