RESSENYA de cine nº 39: ISMAEL: PEL.LÍCULA

Ismael

Dirigida per Marcelo Piñeyri

Ismael, el protagonista d’esta pel•lícula, comença fent un viatge i agafa un tren des d’Atocha direcció Barcelona. Les imatges de l’estació madrilenya em traslladaren a viatges propis i solament per este motiu, als minuts d’estar mirant la pel.lícula, ja havia decidit que anava a incloure-la en este apartat viatger, independentment de si m’agradara o no m’agradara. Després conforme la pel•lícula avançava, em  corroborava la idea veient  imatges de la costa catalana. No sabria dir exactament en quin poble costaner està filmada, però no importa per veure quins racons bonics amaga esta zona. 

Però el viatge d’Ismael no té res d’especial sinó s’especifica que és tracta d'un xiquet que viatja tot sol, té només deu anys i s’ha escapat de casa en busca de son pare biològic, Felix, a qui no coneix.

Felix és el jove pare que va fugir i va abandonar la mare d’Ismael, Alika que és nigeriana, quan va saber que estava embarassada. La relació amorosa només havia durat tres mesos però s’estimaven amb bogeria.  Tanmateix, el jove Felix va tindre por de la responsabilitat de ser pare i va deixar sola a Alika que ho va passar molt malament criant a soles al xiquet, compartint piso amb altres emigrants, com ella, sense papers. 

Felix va tornar a Madrid per buscar-la, fins i tot va anar a Nigèria,  però ja no la va trobar. El destí els havia separat, però no totalment perquè al cap de deu anys el desig del xiquet per conèixer son pare vertader, els fa retrobar-se per donar-se l’oportunitat de conéixer la realitat del que va passar i decidir què fer i com encaminar la vida des d'eixe moment.

Ismael té un nou pare, el marit d’Alika i la pel•lícula tracta també del paper d’este jove que és qui ha fet de progenitor durant tots els anys precedents. La pel.licula manté el final amagat i  fins el final no se sap el desenllaç.

La trama busca trobar la sensibilitat de l’espectador, tractant diversos tipus d’amor, el filial o el passional; és evident, i més si cal s’evidencia esta pretensió, sent, com va ser, estrenada el dia de Nadal, quan la família és el que impera i al que tothom hem d’estar vinculats. 

El tema tractat pretén enfonsar-se en la problemàtica de les interrelacions familiars, mare-fill-iaia traient a la llum el passat viscut amb més o menys encert i és així com es veu que un fill busca son pare però sobre tot una mare vol recuperar el fill perdut anys enrere. I tot  compaginant els moments en les quals els més propensos a plorar tenen humit el llagrimall, amb els de comicitat que trauen el somriure. 

El xiquet, al meu parer, és un dels que millor treballa, al seu voltant estan actors de la categoria de Belen Rueda, que fa paper de iaia, Sergi Lopez, que és un inesperat pretenent seu, de caràcter i personalitat totalment contraposat a ella, i Mario Casas, que és el pare de la criatura. Però indiscutiblement, el xiquet Larsson do Amaral fa un bon paper, i cau simpàtic a qualsevol. Belen actua bé, el Sergi també, Mario, que tants seguidors i detractors té, no sabria dir, no puc comparar perquè és la primera pel•lícula seua que veig. De la seua actuació s’ha dit molt, uns parlant de les meravelles interpretatives i altres de la impassibilitat expressiva que demostra en qualsevol paper. 

Em reitere en que el personatge d'Ismael és qui conquista l’espectador, amb eixa picardia i dolçor, eixe desig de conèixer el seu arrel. També cal especial menció el paper fet per Juan Diego Boto, el segon pare, el que com diu ell en un moment, es tractat com si fos un moble i també el de Mikel Iglesias, que amb el paper de jove ex delinqüent redimit cau bé i mostra altra cara d’este sector de la jovenalla. 

És una pel•lícula que tanca assumptes pendents, les coses no poden seguir com abans i comença una nova vida per a tots, tenint al xiquet com a eix.

I hi ha un detall, que tal volta serà criticat, per eixe costum generalitzat de polititzar-ho  i que a mi particularment m’ha agradat perquè crea atmosfera de credibilitat. En un moment donat, els pesonatges interpretats per Sergi Lopez i Mario Casas es parlen entre ells en català, la qual cosa entra en la normalitat per molt que puguen dir els contraris. És la llengua que els amics  empren en la vida diària. A mi em passa, no puc parlar en castellà amb qui en tot moment en dirigeisc en la meua llengua materna. 

.