RESSENYA de cine: GOOD BYE LENIN

GOOD BYE LENIN

Golffang Becker

M’encisa esta pel·lícula, l’he vist un grapat de vegades i mai em canse de veure-la. Cert que la tornaria a veure altres altres vegades més malgrat saber-la quasi de memòria. Good Bye, Lenin!, és l’originalitat feta pel·lícula. Mostra com era l’Alemanya dividida, la diferència marcada pel mur de Berlin, el mur de la vergonya.

M’agrada l’actor, Daniel Brühl perquè negar-ho. Segueisc la seua trajectòria artística des de que era jovenet. De vegades el veia en pel·lícules internacionals i altres en espanyoles. És el que té ser fill de dos nacions. I no hem de negar que és un gran actor, ha anat fent-se gran en professionalitat de la mateixa manera que ha anat complint anys. I això que de xicotet ja era un dels millors.

Però deixant a banda les meues preferències pel protagonista, cal dir que és una de les pel·lícules més tendres, sensibles i alhora innocents que mai he vist, la innocència ve per creure que pot enganyar a la mare, i a la sensibilitat per les històries d’amor que s’entreveuen. La història d’Alex amb la infermera que es veu vindre des del primer moment i la més bonica i  tendra de totes, la que professa Alex  a la mare. Si no és per estima no s’arriba a fer el que eixe fill fa. I tot acompanyat d’un fons musical preciós.

Berlin oriental es l’escenari principal, l’acció transcorre des d’octubre de 1989 fins poc després de la reunificació alemanya.

Alex, el protagonista, viu amb la germana i el seu fillet, i la mare dels dos en l’Alemanya oriental. El pare va fugir a occident molts anys abans. En anar-se’n el pare, la mare va patir depressió i quan va eixir es convertí en una fervent  patriota partidària del partit socialista unificat d’Alemanya, el partit. Un dia veu que el fill ha estat arrestat per participar en una manifestació en contra del govern, pateix un atac al cor i entra en coma. Al poc de temps el mur de Berlin cau i el capitalisme envaeix els carrers del país. Mentrestant la mare continua en coma i no s’ha assabentat dels canvis que ha patit el seu Berlin idealitzat.

I l’acció comença quan es desperta i el fill, junt a un amic se les enginyen per a fer-li creure que res ha canviat. Són un seguit d’aventures i històries amb humor agre que van passant perquè la mare no pot saber que occident ha entrat en la part de la ciutat oriental. No pot saber-ho per perill a patir altre atac al cor. Seria molt dur descobrir el canvi tan radical, perquè ella era una idealista que creia en aquell passat.

I tot comença amb la decisió del fill de retornar la decoració de l’habitació on està la mare al llit i fer-li creure que la vida continua en el mateix punt on ella se la va deixar. Ni vestimentes, ni menjars, ni exterior, no pot haver cap indici de canvi, tot ha de retornar a com era abans. És complicat però eixe fill que tant estima a la mare no pot consentir que descobreisca la realitat que li podria comportar la mort. És un engany en tota regla, cada vegada exigeix més complicació i sofisticació, perquè la mare va trobant-se millor i reclama més informació. És l’engany portat a extrems amb mestria i per una bona causa perquè són mentides per pietat, per no arribar a altre mal pitjor que comportaria la mort. El fill fa de tot per sa mare. Fins i tot troba al pare i és quan se sap una veritat amagada, és la trama paral·lela en la  que sabem que la mare també ha mentit als fill inventat una mentida pietosa.

Val la pena veure la pel·lícula que en este seguit de trames i mentides hi ha tant d’humor. No conte més, no explique fins quin extrem arriba l’engany. Vull que mireu la pel·lícula i que us agrade tant com m’agrada a mi.

És una pel·lícula realment bonica i emociona, personalment diria que arriba a ser magistral, de les que mai s’obliden i sempre tens a la memòria perquè és un homenatge a les mares i un cant a la vida i dins de la seua simplicitat tota una meravella.

GRANADA-II PART: inici d'un passeig per la ciutat andalusí

Granada és una ciutat agradable que només per l’ambient de barreja cultural... encisa, enamora i atrapa.

De Granada ja hem visitat la Alhambra i el Generalife, és la segona vegada que ho faig i no serà l’última que ho faça. Cada vegada es veu diferent perquè els anys passen i la mirada personal canvia. Si, és així. No canvien els monuments sinó la manera com es veuen, la perspectiva i l’apreciació personal evoluciona a mesura que passa el temps. Per això és bo anar i retornar a llocs visitats, per observar la subjectiva diferència i analitzar-la.

Granada és una ciutat agradable en la que no cansa el passeig perquè encisa només per l’ambient. Un dels passejos per la ciutat ens porta a Albaicín, un barri antic que s’ha de trepitjar per conèixer l’essència de la ciutat.

El barri de Albaicin és el més emblemàtic de Granada, va ser declarat Patrimoni de la Humanitat per Unesco, s´hi troba front al turó de la Alhambra. Per la qual cosa s’ha d’anar al  mirador del barri perquè es veu una de les millors vistes de la Alhambra i de Serra Nevada. I també és recomanable, millor dit, és visita obligada,  anar-hi a mitjan vesprada i esperar l’hora del capvespre. La panoràmica amb les llums del sol apagant-se formen una imatge idíl·lica i un poc embruixadora també. 

M’agrada passejar pel barri amb els seus estrets carrers, parar en les seues places menudetes o observar xicotetes esglésies o menuts palaus de l’època musulmana. El barri manté el traçat urbà antic, el laberíntic, el de carrers menudets i foscos que són idèntics als que  trobem als països àrabs en l’actualitat.

fotos procedents de google imatges

L’església de Salvador d’estil mudèjar, situada en la part més antiga d’este barri, conserva part del pati de les ablucions d’estil almohade. Va ser edificada sobre la mesquita major de Granada al segle XIII. Diuen que era una de les mesquites més  boniques del món islàmic.

L’encís de Granada, com el de la majoria de les ciutats, està en caminar sense rumb per carrers transitats o buits. El carrer Caldereria, al barri de Albaicin, conserva l’ambient àrab en la majoria de les cases, hi ha panaderies i pastisseries, tallers artesans i molts llocs per seure i prendre un te, i és que hi ha molts, tants que al carrer se’l coneix com el carrer de les teteries. Hi es troba l’essència de Granada, la part més autèntica. El nom li ve perquè antigament era el carrer on s’hi fabricaven i reparaven calderes. Este carrer també és visita imprescindible, junt a la Alhambra i el Generalife.

Algunes de les fotos d'este collage són procedents de google imatges

Des del mirador on havíem estat abans també es veuen les cases coves del barri de Sacromonte que estan destinades, la majoria, a la distracció del turistes estrangers que busquen en tipisme espanyol representat pel flamenco.

foto procedent de google imatges

fotos procedents de google imatges

A Sacromonte està l’abadia del segle XVII-XVIII, on es visiten les coves santes que guarden les relíquies de diversos màrtirs, entre els quals estan les de sant Cecilio, sant venerat que va ser bisbe de la ciutat. Durant el primer cap de setmana de febrer el granadins pugen en romeria a Sacromonte en honor al sant perquè és el lloc on s’hi trobaren les seues despulles.

fotos procedents de google imatges

A Sacromonte també es visita el col·legi del XVII i el seminari. Ací es fundà un del primer col·legis universitaris privats d’Europa, a l’any 1610. En setmana santa l’abadia es un lloc mot visitat per la gent que vol veure eixir o entrar al Crist dels gitanos entre fogueres fetes a la serra que il·luminen el seu pas acompanyat de cants de saeta. A l’abadia  es mostra el passat religiós i cultural de Granada i és important el que s’hi exposa per entendre l’època de la Contrareforma. I alhora és un bon lloc on trobem unes vistes impressionants de la Alhambra i Albaicin Sierra Nevada.

Seguint el passeig per Granada anem a l’Hospital Reial que va ser fundat pels reis Catolics per a orfes, pobres i peregrins sobre un antic cementeri musulmà que estava als afores de la ciutat. Així, construint fora del centre es complia la normativa de sanitat d’allunyar a malalts de la resta dels habitants. L’hospital ha esta utilitzat pe a moltes finalitats com asil d’ancians o centre per a discapacitats psíquics i actualment és seu del rectorat i d’altres dependencies de la universitat. Hi és la biblioteca general de la universitat decorada amb sostre de fusta. Des dels jardins Campo de Triunfo es veu l’hospital Reial que barreja l’estil mudèjar, gòtic i renaixentista.

fotos procedents de google imatges

La catedral de la Encarnación construïda per voluntat expressa de la reina Isabel és considerada un dels monuments més bonics de la ciutat, és grandiosa, és impressionant. Diego de siloé va saber crear un edifici renaixentista sobre traç i cimentació gòtica.  Les portes és clar exponent d’art renaixentista. Començaren  la seua construcció l’any 1505, poc després de la presa de la ciutat. El projecte original incloïa dues torres, i no poguè ser per prblems de ciments. Així que es quedà en una i l’altra es rebaixà en altura. Al museu es pot veure el dibuix de  com haguera quedat.

fotos procedents de google imatges

La capella reial, on estan soterrats els reis catòlics, està annexionada a la catedral. Els Reis Catòlics manaren la construcció l’any 1504 per albergar les seues sepultures. Era un projecte prioritari al qual Isabel i Fermado donaren ordre i finançament necessari per enllestir-lo al seu gust. Deixaren fins i tot per escrit. Els reis moriren  moriren abans i les despulles hagueren de reposar en el convent de sant Francesc de la alhambra mentre la capella s’acabava de construir. Hi també estan junt als reis, les despulles de la filla Juana la loca i Felipe el hermoso, que protagonitzaren tants endevinaments turbulents de la historia d’Espanya.

fotos procedents de google imatges

 

El Corral del Carbon és un edifici àrab de principi del segle XIV, que va ser hostatgeria i magatzem dels mercaders que arribaven a la ciutat. És l’únic d’estes característiques que es conserva en Espanya. Destaca la portada.

La madrassa és l’antiga universitat àrab fundada al segle XIV per Yusuf que conserva perfecte el mihrab. En l’actualitat pertany a la universitat i és seu d’activitats culturals. El nom de madrassa ve de la paraula àrab medersa que significa escola o universitat corànica.

L’edifici de La real Chancilleria , bé d’interes cultural, és un dels palaus més notables de la ciutat. Començà la construció l’any 1531 i acabà l’any 1587, sent el primer en Espanya creat expressament per allotjar el tribunal de justicia. Actualment continua sent seu del tribunal de justícia de la comunitat d’Andalusia.

El passeig per Granada continuarà...en una tercera part.

QUADERN DE VIATGE, GRANADA, primavera 1999

RESSENYA de cine: LA LIBRERIA

La LIBRERIA

Isabel coixet

Fa setmanes vaig anar al cine per veure LA LIBRERIA amb expectativa. "I quin títol més suggerent!" vaig pensar. Una llibreria és un lloc ple d’aventures i d’emocions, de vides. Les vides estan dins dels llibres, ja ho sé, però el títol em portà a imaginar. I el que deia al poster publicitari sota el títol que entre llibres cap persona es pot sentir a soles, és una gran veritat.

Així que només pel títol jo ja volia veure la pel·lícula, també, cal afegir,  per la directora. M’agraden les pel·lícules d’Isabel Coixet, no totes, no sóc incondicional de la directora, però si de la majoria de les seues pel·lícules on  demostra molta sensibilitat creadora.

El fet que fóra una pel·lícula adaptada d’un llibre valorat em donava garanties d’una bona base. En general quan parlem de guions que es fan dels llibres de vegades s’encerta i altres no. En este cas no he llegit el llibre (i m’agradaria) i no puc comparar, però  només diré que La LIBRERIA  ha aconseguit un premi a la millor adaptació literària a la fira de Frankfurt. És un punt a favor de la pel·lícula, vol dir que no s’ha allunyat de l’essència escrita originàriament per l’autora Penélope Fitxgerald, obra que va ser molt guardonada.

Però la meua expectativa començà a truncar-s’hi només entrar al cine. No vull buscar culpables, si va ser la jove que agafava les entrades o el panell momentàniament  avariat que no marcava a quina pel·lícula es podia entrar i en quina s’havia d’esperar, però el fet és que, quan ens van deixar  entrar als pocs espectadors que hi érem esperant, la pel·lícula ja estava començada. 

Em vaig posar de mal humor, sóc humana, i crec que va ser un condicionat per a que al final no trobara en la pel·lícula tots els aspectes positius que segurament té. Van ser minuts els que em vaig perdre, pocs, però suficients per a inconscientment pensar que estava perdent el fil del que veia. Havia llegit en algun escrit que era molt bonic escolar l’inici lloant el plaer de la lectura i com en un llibre es pot trobar el que se sent i no es pot expressar. Docs jo... m’ho estava perdent sense tindre cap culpa perquè just havia arribat al cine amb molt de temps d’antelació  a l’hora prevista.

Quan vaig  entrar a la sala la veu en off inicial estava parlant. I jo ja no vaig trobar sentit a eixes sentències fabuloses sobre lectura.  Quina ràbia! Sempre sóc molt puntual perquè em molesta molt no veure les pel·lícules des del principi de la mateixa manera que em molesta no veure el final.  Així que tal volta esta ressenya està, més que altres vegades, plena de subjectivisme i no corresponga a la realitat. Si algun dia torne a veure la pel·lícula, i canvie d’opinió promet rectificar en les parts negatives que puguen eixir en esta critica.

En este nou treball l’espanyola Coixet s’envolta de cares estrangeres, com fa quasi sempre, així li dóna categoria internacional a la pel·lícula i més difusió a nivell estranger. Cert que sembla una pel·lícula britànica i no espanyola. No li ho recrimine, cadascú té la seua estratègia. Encara que pense que en Espanya tenim molts bons actors que saben treballar molt bé.

En "La Libreria" una dona és la protagonista, Emily Mortimer, i tambè ho són els llibres. És l’any 1959,  la dona viu en un xicotet poble d’Anglaterra on ha decidit obrir una xicoteta llibreria però els veïns no volen, no ha hagut mai cap i no volen que se’n cree una. La dona és molt innocent i  no veu maldat en ningú, és com una heroïna capaç d’arriscar tot el que té per fer alló que creu, allò que desitja i que veu serà bo per a la comunitat.

Hi ha solidaritat per moments però també moltes picabaralles internes, hi ha pors, hi ha inadaptacions en una societat tancada que no veu correcte que hi haja gent amb somnis. No importa que el somni siga menut com és el de la protagonista, el que volen els veïns del poble és traure fora al que no es comporta  segons marca la norma de la pròpia societat, amb uns motlles establers que no es poden canviar.

A la protagonista l’envolta gent que no ha descobert la màgia que desprenen els llibres, i no entenen la seua passió, no l’entenen perquè no lligen mai. Viuen apartats del món, serà per això. La protagonista en canvi empra la lectura per no estar a soles i viure altres vides, per omplir l’espai afectiu que té buit de que es quedà viuda. Per sort en la seua lluita troba ajuda d’una xiqueta, altra somniadora com ella, i també troba a un ancià que viu tancat en una mansió des de fa 45 anys. La relació entre els dos adults és bonica, sensible i intensa, és la de  dos solitaris que s’ajunten per amor a la literatura i que desafien la moral que tan pertorba als que els envolten.

.

Per acabar cal dir que com a viatgera, m’ha agradat molt  veure els paisatge de la costa nord irlandesa, hi ha llocs d’una gran bellesa natural. L’ambient gelat, monocolor és adequat a la trista polèmica. Però al capdavall, i esta és la visió negativa de la qual parlava a l’inici de la ressenya, he eixit del cine un tant avorrida perquè la pel.licula m’ha resultat molt lenta. Fins i tot he pensat que la posició de la gent del poble era exagerada, tanta confrontació no m’ha semblat creïble,  tan de fanatisme en contra m’ha resulta fictici. És un assetjament en tota regla. Encara que sé, que tan a la decada de 1950, com actualment,  trobem gent malvada per tot arreu. No dic que no m’agradara la temàtica, sinò que se m’ha fet llarga la manera de mostrar-la. 

L’essència que vol contar m’agrada:  la lectura com a companya que ajuda a viure moltes vides, la lectura com a font de plaer i saviesa. És lloable que es faça homenatge als llibres valorant el plaer i el profit que es trau en llegir-los, això m’agrada. I també el personatge femení protagonista, ingenu, sensible i introvertit, la dona valenta front a l’adversitat, que  malgrat semblar fràgil és forta. No vol ser sotmesa i és símbol de llibertat, és una dona fidel a si mateixa.

Crec que tornaré a veure la pel·lícula de nou deixant un temps pel mig, parlar d’ella m’ha fet ganes per comprovar si canvie els aspectes que he vist negatius. Però serà  des de l’inici i sense prejudicis. Vull trobar matisos que se me van passar la primera vegada, vull analitzar converses que no vaig escoltar com devia perquè de tanta lentitud m'adromia, i contrastar maneres de comportar-se de la gent. I si la torne a veure, us ho contaré. 

GRANADA- I PART: LA ALHAMBRA i EL GENERALIFE

Irving va escriure que Granada és una roca musulmana enmig de terra cristiana, un elegant record d’un poble valerós, intel·ligent i artista, que va conquistar, governar, florir i desaparèixer. Que bonic no?

Granada, ciutat distinta i singular, es necessita el seu temps per poder descobrir tota la barreja de cultures que acull. Plena de contrastos, hi conviuen els costums més arrelats àrabs amb el bullici de la vida actual. Un agradable i actiu ambient universitari dóna animació als carrers. És la segona vegada que visite Granada i com no hi a dos sense tres, estic segura que tornaré a esta bonica ciutat on s’hi respira la barreja històrica que tots hem heretat.

Des de 1984 la Alhambra i el Generalife són  Patrimoni de la Unesco, no podria ser d’altra manera. S’ho mereixen.

Que bonics els palaus, l’Alcassaba i els jardins! Quina meravella! Entrar-hi convida a  imaginar la vida dels sultans i de les sultanes. I també a recordar les imatges dels contes de “Les mil i una nit” que de menuda llegia o em contaven. Es fàcil imaginar per la sumptuosa decoració, pels mosaics, per l’arquitectura...tanque els ulls i tot em  transporta a l’època  àrab.

L’Alhambra és una ciutat palatina andalusí, és un ric palau fortalesa que allotjava la cort  andalusí del regne de Granada. Des dels jardins tenim al fons l’església de Santa Maria de l’Alhambra del segle XVII i construïda al solar de l’antiga mesquita. Granada és una barreja de religions i és just eixe fet que es nota en l’ambient i en els monuments, el que la fan diferent.

I si és impressionant el palau per fora, més ho és per dins, la decoració dels interiors és de les més riques de l’art islàmic. Els mosaics són espectaculars, els fets en ceràmica, estuc o fusta, tant se val. Predominen  els motius ornamentals dels arabescos vegetals o geomètrics lineals, segons diuen els estudiosos és un homenatge al quadrat.  Sovint estan mesclats amb textos. Els colors, hui molt desgastats tenen el seu simbolisme, color daurat la reialesa, el roig significa el poder, el verd es refereix al paradís i el color blau a l’esperança d’aconseguir-lo.

Donem una volta pausada entre les decorades sales i també per la zona exterior. Entrem i eixim  sense rumb, seguint l’ordre que marca l’atzar. Ens movem entre patis i sales. Tot demostra el luxe del passat. En un moment donant estem al pati de “los Arrayanes”, centre del palau de Comares. Patis, jardins i aigua són els elements basics als palaus andalusis, en tots estos es barregen harmònicament.

Cal parar l’atenció en detalls, com  la sala del Palau de Comares on es veu una esplèndida mostra d’art andalusí. No hi ha prou ulls per a veure tanta bellesa. Seguim el passeig pausat i parem a un  mirador: “El Mirador de Daraxa” en la sala “Las dos hermanas”, el nom ve per les dos grans lloses de marbre que emmarquen el frontis central.

Les parets  de “La sala Abencerrajes” guardaran la veritat de la llegenda dels assassinats que hi van succeir en temps passats. Sobre intrigues politiques o amors prohibits, les parets ho sabran, les parets van ser testimonis. Encara que al voltant de les llegendes,  ja se sap, no importa si són o no són certes, el que importa és que són històries boniques sempre.

“El patio de los leones” és l’ànima del palau, el que tothom reconeix en veure una imatge o postal. Les antigues cròniques el comparaven amb el paradís. Hi estan 124 columnes de marbre, envoltant el pati i  agrupades per parelles. La Font que dóna nom al pati, és una de les millors mostres d’escultura arábigo-granadina.

Que bonica és la Alhambra! Ho he dit però ho torne a repetir per convèncer, a qui no l'ha vista encara. És una joia imprescindible per empassar-se de bellesa artística i alhora entendre la història d’Espanya i com som els espanyols. El nostre passat no s’ha d’oblidar.

El lloc perfecte per descansar desprès de la visita a l’Alhambra són els jardins de Partal que formen terrasses escalonades. Durant l’època àrab albergaven nombrosos palaus de rics personatges de la noblesa musulmana.

L’austera  Alcassaba, en temps àrab fortalesa purament militar, s’alça al punt més alt de la colina, conserva grossos murs i varies torres. És una de els parts més antigues de la Alhambra. En temps dels cristians va ser presó de l’Estat. Des de l’Alcassaba es veu una bonica panoràmica del barri d’Albaicín i  Sierra Nevada.

Del segle XVI i construït sobre un palau musulmà trobem el convent de sant Francesc on està situat el Parador Nacional de turisme. S’hi conserven restos del que va ser en l’antiguitat, i ressalta el fet que hi es prepararen les fosses sepulcrals mentre es construïa la Capella Real, on estan actualment les despulles dels monarques Isabel i Fernando, els reis Catòlics.

Tot bocabada en Granada, a mi particularment m’agrada la convivència del la part àrab amb la cristiana, com passa amb el palau de Carles V del segle XV, un palau cristià que està dins de la zona de l’Alhambra, un recinte musulmà. Construint el palau dins de la Alhambra es volia demostrar el triomf de la cristiandat sobre l’islam. Aixi ho va voler Carles V, rei d’Espanya i emperador d’Alemanya. Ho va decidir després de la seua boda a Sevilla amb Isabel de Portugal l’any 1526. Del palau, construït amb cert estil romà,  destaca el gran pati circular de 30 m de diàmetre.

En les habitacions de Carles V, s’hostatjaria Washington Irving autor de “Cuentos de la Alhambra”. I és que Washington Irving va visitar en dues ocasions la ciutat de la Alhambra, la primera entre el 9 i el 20 de maig de 1828, i una segona entre el 4 de maig i el 28 de juliol de 1829 i en esta ocasió es va hostatjar a l’interior del palau andalusí, complint així un dels seus desitjos. L’any 1914 es col·locà una placa de marbre en les dependències que va ocupar que foren dissenyades per a al monarca.

A Irving li agradava Granada, és evident, que així era i deixà escrit entre altres lloances esta que diu: Granada és una roca musulmana enmig de terra cristiana, un elegant record d’un poble valerós, intel·ligent i artista, que va conquistar, governar, florir i desaparèixer.

Anem al Generalife, altre punt imprescindible de la visita a la ciutat de Granada,  i li fem una última mirada a la  Alhambra.

El Generalife era una vil·la rustica o horta reial que ens dóna idea de com eren aquelles residències sempre envoltades de jardins perfectament dissenyats. L’aparença externa explica el caràcter rural però els patis a diferent nivell i són els propis dels palaus. De nou admirem la decoració de les sales interiors en parets o  en els arcs. Em passa com en la Alhambra, no tinc prou ulls per mirar. Necessite tornar a passejar per estos jardins i també per la Alhambra. Encara no m’he n’he anat de la ciutat i ja vull tornar.

QUADERN DE VIATGE, GRANADA, primavera 1999

FOTOS i MÚSICA: AIELO DE MALFERIT ( València) : MUSEU de NINO BRAVO

I Quan venia al poble...tots al carrer...

Nino Bravo s'ho mereixia...era el nostre idol, 

el de la gent d'Aielo i de molts més. 

Ho demostra l'estima com se'l recorda actualment malgrat els anys passats des que va morir en accident. 

MÚSICA: 

LIBRE de NINO BRAVO

COSTA RICA: la capital SAN JOSE-II PART

San José és un punt neuràlgic per trobar la natura pròpia del país, la que l’identifica.

Seguim el passeig per San José, la capital de Costa Rica. La catedral està a prop de l’avinguda principal, la que és l'eix principal de la ciutat i que deixem momentàniament. Està situada en una part del parc central, el lloc que junt a l’avinguda propera té més vida de la ciutat.

La catedral només destaca per ser un gran edifici enmig de construccions no molt altes i pel color blanc dels seus murs. No enlluerna ni per fora ni per dins i l’únic que ressaltaria és el paviment hidràulic utilitzat al terra, són rajols que m’agraden i que ja havia vist abans a l’església de la població de la Fortuna, prop del volcà Arenal.

           

M’assec en un banc del parc, just enfront de la catedral. Pare per impregnar-me de l’ambient que s’hi respira, per no perdre detall del que tinc al davant, per escoltar cada so que l’aire em porta. Observe i corrobore allò que algú, dels molts amb qui al llarg d’estos dies he parlat, em va dir sobre el fet que la majoria de la població de San Jose i de la Vall Central és de pell blanca. Mire i és cert: no es veuen ni persones de pell negra ni mestissos. Alguns hi ha però es poden comptar amb els dits de la mà.

M’adone que també es veu diversitat social. Hui és dia laborable i es veu la gent amb presses, tothom corre per anar d’un lloc a altre, s’hi veuen estudiants, treballadors dels comerços més modestos, els de les tendes de més qualitat de l’avinguda central, i també els ben vestits executius que entren a menjar a un lloc més popular.

També malauradament tinc enfront meu, altre tipus de gent:  són els que van amb un carro que és sa casa,  els que van deambulant per les avingudes i carrers principals, les persones pobres que no tenen on viure perquè són sense sostre que caminen sense rumb pels carrers de San José, alguns demanen en un racó, altres dormen en un banc perquè l’alcohol ha pogut amb ells. És una realitat obvia que no es veu a les poblacions més menudes on generalment se’ls empara, però en les grans ciutats cadascú va al seu aire i el ritme de vida és diferent.

  

Anem a la plaça de la cultura, què és un lloc molt acollidor malgrat que els coloms acudeixen en cada moment i interfereixen el pas del caminant. A la plaça hi ha un gran Mc Donald que conviu amb el seu competidor Burguer King.

foto procedent de google imatges

Nosaltres no busquem on menjar, busquem el Teatre Nacional, perquè segons ens han dit, és un  monument digne de ser visitat, ens diu la gent local que l’interior és espectacular.

El teatre va ser declarat monument nacional l’any 1965 i té una cabuda de 1000 persones. És l’edifici arquitectònic més important de la capital. La seua construcció va durar set anys  fins la seua inauguració l’any 1897, no obstant això l’edifici va ser restaurat fa uns quinze anys. El teatre va ser finançat gràcies als adinerats cafeters que volien gaudir de l’opera, per la qual cosa van destinar un impost per poder construir el monument.

Totes estes exhaustives explicacions ens les dóna una guia molt particular i "apropiada" que ens dirigeix cada pas per les dependències del teatre. La guia ha de fer les explicacions només per tres persones: nosaltres dues i una viatgera venezolana que curiosament també és de la ciutat de València però del continent americà.

I dic que es "apropiada" perquè la particularitat de la guia és que sembla una actriu que representa cada paraula que explica, pel seu aspecte deu ser-ho, o tal volta ballarina perquè és menuda i prima... No puc evitar especular sobre la seua vida mentre l'escolte. Estic segura que les seues funcions no es limiten a ser guia i que es dedica al món de l’espectacle en alguna de les seues facetes. 

En entrar al teatre comença l’actuació, una actuació carregada de gestos facials i manuals dignes de la millor representació, tot modulant la veu amb alts i baixos cridaners de l’atenció com fan els actors en meitat obra de teatre. Cert que és tot un personatge.

De l’edifici destacaria els curiosos murals alguns del quals representen escenes quotidianes de la vida rural en la recol·lecció del café, i que denota qui són els que han pagat les despeses de construcció, el marbre utilitzat a l’entrada en les escales i en les escultures.  també cal assenyalar  que dins de l'edifici està el café Britt, del que es diu és el més bonic i clàssic de la ciutat.

En este teatre han hagut importants actuacions com la d’Anna Pavlova l’any 1917. 

            

I seguint un suggeriment d’una jove amb qui parlàrem el primer dia, arribem al Mercat Central de la capital. Lloc on es concentren tots els artesans de San José i on es pot comprar artesania de qualitat a preus raonables, segons les seues enteses paraules. I el que més m’ha agradat del mercat és el tracte afectuós amb el que es tracta al client amb explicacions detallades sobre maneres de treballar o materials utilitzats.

    

San José és més del que es diu, no parle de monuments, que és cert que en són pocs, però si hi ha molt per assaborir. I molt per dependre perquè de tot el que es coneix es trauen conclusions que deriven en maneres d’actuar que s'apropien. 

QUADERN DE VIATGE:  COSTA RICA, estiu 2006

FOTOS I MÚSICA: Monteverde (COSTA RICA)

Costa Rica són paratges naturals, 

però també són les diverses converses que vàrem mantindre... 

cadascú exposant el seu parer... 

tots aportant informació d'allò que nosaltres voliem saber.

Música: VANGELIS 1492