Les TORTUGUES VERDES de COSTA RICA, un documental vist en directe

És un espectacle únic veure en directe com les tortugues de Tortuguero enterren els ous a l’arena, i més si cap ho és, gaudir-ho sota unes enormes estrelles brillants com les que eixa nit hi havia.

Estàvem a Tortuguero, al Parc Nacional, amb la intenció de veure com les tortugues arribaven a la platja des del mar per posar els seus ous i enterrar-los a l’arena. Sense dubte un espectacle únic, dels que s'hi veuen una vegada en la vida. 

El Parc Nacional de Tortuguero és un paratge natural que no s’ha de deixar de visitar quan es va a Costa Rica. Guarda, malgrat el turisme l’essència de vida salvatge, de lloc on queda clar que manen més els animals que les persones.

Primer visitàrem l’escenari de dia. La seua platja és un àrea silvestre creada l’any 1975 per a la protecció de la tortuga verda. Esta platja, res propicia per al bany, recorde que estava plena de brosses i branques, també les aigües del mar contínuament dipositen hi uns sediments que per altra banda són beneficiosos per a quan les tortugues arriben en massa per enterrar els ous, durant els mesos de juliol  a octubre. 

La platja no era un lloc paradisiac per prendre el sol i el bany, tenia brosses, branques i la gent local avisava que a l'aigua s'hi formaven remolins.

I arribà el moment. Per la nit assistirem a la incomparable visió de les enormes tortugues arrimant-se a la platja per deixar els seus ous. I m’agradà la cura especial que es tenia en este paratge per aconseguir que no fóra un muntatge de circ, m'agradà que es respectara la tortuga i el seu entorn. Em semblaren molt bé les normes rígides de comportament destinades a tots els curiosos que volíem observar les tortugues verdes. 

N'éren molts els que cada nit ens adjuntàvem a la platja, tanmateix estava de manera tan organitzada que no es trobàvem uns amb altres. Mentre dura el lent procés de dipositar els ous i després quan es produeixen els naixements, durant totes les nits s'hi formen grups reduïts,d'un màxim de deu persones.

Així era quan jo hi vaig estar. S'hi feia un sorteig de parcel.les entre els guies. A cada guia i el seu grup de deu persones li corresponia una parcel•la de platja, un sector sense límits visibles. Com l’extensió de terreny on arriben les tortugues és tan ampli els grups de gent estan molt separats, no es barregen i sembla que l’espectacle siga en exclusiva.

El meu grup tingué sort amb la guia. Era una jove intrèpida i decidida que li deien Verònica. Els qualificatius d’intrèpida i decidida eren els justos que li corresponien després d’observar-la en este ofici que l’ocupava  les nits, i que contrastava amb l'ofici del matí a la bugaderia de l’hotel on la seua actitud era dòcil i de subordinació. La del matí era una Verònica diferent a la de la nit, res a veure una amb l’altra. La nocturna era la que mostrava la personalitat i temperament real, la que es movia per la "seua" platja i amb les "seues" tortugues, perquè a la fi, desprès de tant de temps observant-les i veient com cada any arriben a la costa prop de sa casa, les tortugues eren com unes convidades més de la família.

Per anar al punt que ens havia tocat en sort, vam haver de fer una caminada, quasi a fosques, corrent i sudant, vorejant el poble.

Ens tocà el torn de 10 a 12 de la nit i a un dels sectors més allunyats de tots, el catalogat amb el nº 48 dels 50 que hi havia en total. Amb pas militar, perquè segons les seues paraules: es mejor esperar que llegar tarde,  i les normes ben marcades des del principi, Verònica ens portà durant quasi dos quilòmetres fins el nostre destí final. Per arribar-hi, travessàrem pràcticament tot el poble de Tortuguero però no anàrem entre cases, ho férem per una senda oberta i fosca entre el arbres que anava paral•lela a la platja. Per a les deu persones només teniem tres llanternes. I pensant-ho bé, era millor anar a fosques i també ho era que anàrem tan ràpidament.

Quan més prompte arribàrem, més prompte acabàriem, El trajecte no era còmode. A fosques era millor tambè per així no adonar-se’n realment del que haguera pogut eixir al nostre pas... des de serps o jaguars, fins aranyes gegantes o ratolins... Els mosquits també ens acompanyaren però des que estàvem en este Parc Nacional, com en tot moment ens envoltaven, ja quasi ni ens adonàvem que existeixen. El camí era estret i malgrat haver tallat arbres per poder fer-lo transitable, la seua creació era un benefici molt gran per a la conservació de la platja i dels nius dels ous. Així s’evita que la platja es trepitge i es faça malbé.

Amb la llengua fora per la velocitat que portàvem caminant i mullats de dalt a baix de suor, arribàrem al nostre allunyat emplaçament al moment just quan les tortugues estaven entrant a la platja i sortosament no haguérem d’esperar res. 

En tot moments caminàvem paral.lels a l'aigua. Aixi no s'invadeix l'arena abans d'hora i es deixa les tortugues més tranquil.les.

Fins fa poc els curiosos que volien veure les tortugues les buscaven anant sense to i so per l'arena i inevitablement les molestaven tothora. Per sort la situació es controlà.  Des d’aleshores només s’accedeix a la platja quan una persona encarregada, el rastrejador, dóna el permís pertinent. Mentre arriba el moment s’ha d’esperar al lloc atorgat. El rastrejador avisa el guia i al seu grup quan veu que una tortuga esta eixint de la mar i va cap a la platja. Esta persona indica el lloc exacte on estan les tortugues i així no es trepitja l’arena sense necessitat. 

Este control és necessari. Imaginem per un moment que tots els que volem veure les tortugues envairem l’arena...el que passaria és que no deixariem lloc per a les tortugues.

Així va ser en el nostre cas. Només arribar a l'emplaçament nº 48, el rastrejador ens alertà que entrava una tortuga  i ens indicà el lloc exacte. La funció del rastrejador és  important si és té en compte que a la platja s’està totalment a fosques, no es pot portar cap llanterna, només la què fa servir el/la guia amb una llum roja que no les espanta. Era de nit, s’havia d’anar amb cura per no entropessar amb brosses arrossegades per l’aigua i dipositades a l’arena, amb les branques o nius abandonats per les tortugues a meitat fer i que en ocasions podien arribar a ser de profunditat. 

Sovint s'hi veien llocs on alguna tortuga havia intentat fer niu i per alguna raó ho havia deixa córrer.

Anàrem a fosques i en silenci. Sortosament teníem el llum extra proporcionat per unes generoses i enormes estrelles, que convidaven a alçar la vista per admirar la meravella de cel que havien dibuixat i que donaven visibilitat a l’entorn amb una força especial. Amb la seua ajuda s'hi podia apreciar millor l’espectacle que oferien les tortugues.

Haguérem de retrocedir uns metres. La tortuga havia començat a fer un niu però trobà impediments, segurament branques o fulles que no podia apartar, com no li agradà el lloc, havia de buscar altre millor. De sobte el rastrejador ens avisà que hi havia altra tortuga més retirada i amagada. Esta ja estava a punt, ja tenia tot el niu net i estava en posició. El rastrejador la vigilà però no volia que l’espantàrem, el procés de preparació és lent i només ens avisà quan començà a deixar caure els ous per soterrar-los.

I ens apropàrem respetuosament. I miràrem expectants el que teniem davant. Quan jo vaig arribar on estava la tortuga que mesurava un metre vint cm. de grandària, el procés havia començat i ja havia deixat caure cinc o sis ous, i continuà i continuà...fins uns vuitanta o noranta. Va estar al voltant de mitja hora o un poc més. Sempre amb moviments reiterats i controlats, la tortuga els deixava caure sense deteniment. Per moments semblava que havia caigut en un estat d’èxtasi i que no se n'adonava de res del que passava pel seu voltant enfeinada com estava dipositant els ous en l’arena. 

Bocabadats, callats i immòbils admiràrem aquelles imatges que semblaven tretes d’un documental. Després de dipositar els ous la tasca continuà. La tortuga els protegia formant amb l’arena una massa compacta utilitzant les potes de darrere. Tenia molta destresa movent l’arena a la seua conveniència. Jo no deixava d’observar cada moviment i patia pensant en la fragilitat dels ous, però vaig oblidar les reticències veient la mestria de la tortuga que sabia el què s’hi feia.

El següent pas era cobrir la bola per a la qual cosa començà el procés de remoure l’arena per anar tapant a poc a poc tot el niu. Era un procés lent, molt lent, mesurat, estudiat. La naturalesa és molt sàvia i sovint les actuacions animals sorprenen per la perfecció.

Una vegada tot tapat, la tortuga, seguint la tónica de la tranquil.litat, amb pas lent i molt espai, se’n tornà a l’aigua. Per alguna cosa es diu la frase feta "anar a pas de tortuga", mirant-les anar-se’n cap a la mar s’enten perfectament el que significa.

Observar aquell fet va ser una veritable experiència que va quedar gravada a la retina dels meus ulls de per vida, ho sé cert, sense necessitat de vore fotos, mai ho oblidaré. Estava prohibit fer-ne i s’entén perfectament. No estaria bé molestar amb llums de flash inútils un moment tan privat. 

Comprensiblement no es podia fer fotos a les tortugues per no interferir en la privacitat del que estaven fent, és per això que reprodueisc instantànies procedents de google imatges fetes per personal autoritzat.

En dos mesos les tortugues començarien a nàixer. També deu ser un espectacle incomparable. I diuen que en passar vint-i-cinc anys les nascudes d’estos ous tornaran a esta costa per desovar al mateix lloc d’on procedeixen. 

Malauradament en seran poques les que naixen i les que tornaran. El control organitzat i exhaustiu aparent que s’hi veia sembla fer-se solament als forasters. Les autoritats fan la vista grossa davant del negoci local. És un fet comprovat que només el dos per cent d’estos ous aconseguiran nàixer i sobreviure, és cert que un grapat de rapinyes animals esperen el moment per fer-se amb les recents nascudes però també ho és que altre tipus de rapinyes, estes humanes, s’encarreguen de furtar ous per a consum propi i per a vendre, perquè estan convençuts que menjar-se’ls fan efecte de vitalitzador sexual. I encara que és un delicte  castigat no ho està suficientment o hi ha molta corrupció que tanca els ulls mirant el que passa. 

No es deuria consentir que esta ànsia de diners i negoci sense escrúpols, sense mirar el bé comú continue fen malbé la població de tortugues al món.

Fa un temps m'enviaren un correu electrònic amb estes esgarrifoses imatges d'esta barbàrie humana massacrant la població de tortugues. Són fotos d'homes, de dones i de xiquets omplint sacs encara estant presents la tortuga...No hi ha paraules per expressar la repulsa d'este delicte. Estes fotos volen complir la tasca de denuncia per a que esta corrupció no continue. 

RELEXIONS POSTERIORS sobre COSTA RICA 2006