ÀUSTRIA: Cascades KRIMMLER

Des d’aquell dia quan mire cap a les muntanyes ja no les veig de la mateixa manera…és difícil imaginar els racons i prats idíl•lics que amaguen.

Quin goig el contacte tan directe amb la naturalesa! 

Les cataractes Krimmler situades al parc nacional  Hohe Tauern d'Àustria, són un espectacle fruit de 12 glacials. Les aigües, que corren per la part alta de la vall i travessen uns 20 km de prats per les muntanyes, són del riu Ache.

La força de l'aigua és brutal, el soroll en caure ho demostra.

És un paratge protegit pel govern des de l’any 1967, i és que tenen la seua importància. Dins del rànquing d’altura ocupen el 5è lloc en el llistat del món i el 1r en Europa. Si, és cert. Les cataractes Krimmler fan un salt d’aigua de 380 metres d’altura i són les més altes, no només d’Àustria sinò de tota Europa. I el salt dóna una visió impressionant encara que en realitat no es tracte d’un salt solament sinò de tres seguits.

L'aigua esguita, ens mulla...però val la pena apropar.se per adonar-se de la magnitud de la cascada.

El camí que anem a fer és senzill però costerut, donat que hem de salvar 400 metres de desnivell. Iniciem la caminada a 1090 metres d’altitud i  l’acabarem a 1470. I només iniciar m'encoratge dient-me: Anim. Això no és res!

El paisatge que ens envolta durant la caminada és preciós, vegetació i més vegetació. Hi ha trams amb senda més fàcil, altra més estreta i complicada. Tot l'esforç val la pena.

I comencem el trajecte, el primer tram és d’uns 4 km de pujada. La senda en la qual ens enfilem ens porta per densos boscos d’avets i prats alpins. El camí està ben condicionat però hi ha vegades que sembla que l’avanç és quasi vertical. Per a estes ocasions, un consell bo que em donaren expertes en muntanya i que vaig seguir fidelment és caminar fent zig-zag. L’efecte de la pujada disminueix. Així  i tot, malgrat la dificultat i no estar molt posades a sendes d’esta envergadura, la meua companya de viatge-amiga-germana i jo, que com he dit no som expertes en muntanya, simplement unes aficionades a caminar, no tardem molt en fer-la, darrere de nosaltres ens segueix gent menys preparada.

Estem solament tres quarts  d’hora caminant sense parar fins el lloc on s'inicia la cascada. La força de l’aigua quan cau és impactant i les gotes ens mullen. Tan se val. L’aigua arriba per tots els costats perquè plou sense parar.

La boira també ens acompanya en alguns trams.

Dins del grup, uns 50, cadascú va al seu ritme i sense malgastar les forces parlant. Estos paratges s'han d'assaborir callats. A mi m’agrada fer-ho així i deixe els comentaris per al final. I no s’ha de patir amb la possibilitat de perdre’s durant la ruta. Portem  tres guies de muntanya: un va a la capçalera, l’altre enmig del grup i l’altre a la cua, darrere del més endarrerit. A més a més, generalment en quasi totes les rutes està establert fer l’anada i la tornada pel mateix camí. Això reconforta per si en algun moment fallen les forces, perquè sempre podrem seure i esperar  a que el grup torne. 

Una vegada a l'inici de la cataracta, la mirem per tots els costats i  posem la vista avall, per veure el cami que fa en el seu camí natural.

Una vegada dalt, a la cascada, fem 30 minuts de camí vorejant el riu, acompanyats d’avets, arbusts i d’arbres nanets. Demane disculpes per la meua ignorància botànica i no especificar més. No entenc sobre la vegetació que m’envolta, ja ho sé, però  així i tot és un goig fer este passeig malgrat també estar plovent en tot moment. Cert que ni molesta la pluja. Que ens caiga aigua damunt forma part de l’escenari natural perquè en esta ruta mires on mires tot és aigua.

Les aigües corren braves, nosaltres caminem al seu cstant buscant el refugi, plou molt i a més a més necessitem descansar i menjar.

I al final, la gran recompensa és arribar a l’idíl•lic lloc amagat on està el refugi. Necessitem descansar, menjar i reposar forces, i este és el lloc ideal, envoltat de muntanyes i a un pas d’Italia i de les muntnayes Dolomites.

Quina gana d'arribar al refugi!

Quan s’està baix en una vall, és difícil imaginar que semblant paratge puga existir dalt de les muntanyes. 

Quan s’està dalt no deixem de preguntar-nos com es possible l’existència d’este paradís privilegiat que és este  lloc on està situat el refugi. 

Al refugi dinem buscant un sostre i prenent-nos la merescuda cervesa...que ja la poden cobrar cara...ja. Mentre a glops tranquil•lament se l’empassem ens fem càbales pensant com se les arreglaran per fer -les arribar fins aquell lloc tan allunyat i  amb difícil accés.

Una vegada les forces reposades cal tornar.

La tornada la fem pel mateix camí de l’anada, contemplant de nou el paisatge vist, però amb una sensació diferent. Ara sabem el camí que trepitgem i es fa molt més lleuger. A més a més, costera avall ja no es perd tant l’alè. La satisfacció del paisatge gaudit també té a veure en l’agradable sensació que tenim durant el regrés. 

No cal reiterar que el paisatge és espectacular, un adjectiu del qual segurament acabaré abusant descrivint estes rutes a peu pels Alps...però és que no el puc evitar, és la realitat.

I damunt estic enorgullida d’aconseguir un repte, la dura caminada. L’esforç val la pena i la recompensa de mesurar-nos les forces amb gent realment experta és enorme perquè estem superant la prova que estes muntanyes ens posa cada dia.

QUADERN DE VIATGE: CAMINS DEL TIROL i BAVIERA, estiu ANY 2005

Sobre Àustria també pots llegir en este bloc: