RESSENYA de cine: LA BICICLETA VERDE

LA BICICLETA VERDE

de Haifaa Al-Mansour

La bicicleta verde és una pel•lícula atrevida, valenta, dolça, didàctica, intel•ligent, és engrescadora, està molt bé. I  m’ha agradat, a més a més, per senzilla, natural  i per camuflar tanta critica social i també per altre detall, que és dels més importants, per haver sigut dirigida per una dona en un món d’homes. 

El món del qual parle és Aràbia Saudita i  la dona a la que em refereixo és Haifaa Al-Mansour, la primera entre el seu sexe que s’atreveix i aconsegueix fer cine amb critica del que viu i del que veu al seu voltant. S’ha de tenir en compte que durant 30 anys les sales de cine han estat prohibides a Aràbia Saudita i que només, fa un poc més d’un lustre que començaren a obrir-se sales de cine. Tanmateix no vol dir això que s’hi visquera al marge, la televisió i els vídeo clubs assortiren a qui volia buscar i la mateixa directora és un exemple, perquè va anar creixen, junt a 11 germans mascles, entre cintes de Bruce Lee i Walt Disney.

Però dirigir no va ser fàcil per a ella, havia d’acatar les normes imposades a les dones. Es conta que com no podia parlar directament a homes, quan havia de dirigir a un intèrpret masculí ho feia indirectament a través d’un micròfon a distància. Este fet pot semblar incomprensible per als nostres ulls, però no per als d’ells perquè forma part del seu dia a dia. 

La directora conta una història simple d’una xiqueta de 12 anys, basada en la pròpia neboda. La xiqueta vol veure la vida diferent a com la veuen els adults que l’envolten on les dones viuen per als homes i on tot està prohibit per a elles.

La pel•lícula mostra una realitat social, una doble vida i moral. Per a la mirada occidental pot resultar asfixiant tanta repressió i submissió que a més a més  contrasta amb la vivacitat i frescor de la xiqueta protagonista que fuig d’acatar normes. La xiqueta no vol seguir la mateixa fortuna que les dones que l’envolten. I és que apareixen dones com  la mare, abandonada pel marit, pare de la xiqueta,  per no poder engendrar un fill mascle o altres, també estan les que tenen amants clandestins mentre inculquen moralitat estricta o a altres a les que casen quan tenen 10 anys. Ella ho té clar, no vol seguir amb el conformisme imperant. 

L’excusa per tractar el tema és que la xiqueta Wadjda desitja una bicicleta, tanmateix és un joc prohibit i mal vist per a xiquetes. I la vol per poder competir amb el seu millor amic, que és el xiquet Abdullah, amb qui s’ho passa molt bé. Ella gaudeix amb ell i ell l’estima com és, valenta i decidida, amb empenta i decisió i la tossuderia suficient per aconseguir el que vol. Eixa relació d’amistat ja és anar contra corrent, perquè xiquets han de jugar amb xiquets i xiquetes amb xiquetes. 

La xiqueta Wadjda, és intel•ligent i té picardia, troba maneres de guanyar-se els diners que li fan falta per a comprar-se-la. I fa un magnífic paper caminant entre el que està dins la norma i el que no i, llesta i espavilada com és, sap quan ho fa bé o malament.  És divertida i li agrada la música moderna, i no entén la raó per què no ha d’escoltar-la. Li agrada portar esportives i no sabates negres com les altres xiquets i malgrat els tocs d’atenció, ella no fa cas i continua portant-les perquè li són més còmodes. Sovint no porta el vel cobrint-se el cabell... i és una temeritat castigada, però es protegeix en el fet de ser i així reivindica la diferència. I així el que fa és dir indirectament com és i què vol ser diferent a totes les altres xiquetes. 

La mare no veu amb bons ulls el comportament, tampoc la mestra. Ambdues pateixen les conseqüències de ser dones al país musulmà que imposa tanta regla en contra de la dona. En el fons les dos adultes entenen la menuda però han de complir amb els rols que els toca fer, una de mestra censuradora vigilant la moral i inculcadora de la fe  i educació religiosa i l’altra, la mare, com inculcadora dels valors que a ella també li han imposat i ha hagut d’assimilar.

Generalment m’agrada veure pel•lícules orientals perquè em mostren altres mons i realitats ben diferents al que conec de primera mà i sempre pense que fan una grana funció social perquè sacsegen l’espectador mostrant la diferència. Sovint associem el món àrab a països endarrerits, i no sempre és el cas,  a La bicicleta verde es veu com a Arabia Saudita viuen en el mateix món modern que ens envolta a nosaltres, només que a ells els regeixen unes normes morals ben diferents. I eixe contrast és el que ens xoca i ens fa pensar sobre la diversitat.

Particularment esta pel•lícula m’agrada per l’optimisme que desprèn  i l’aire de llibertat que respira la xiqueta i que contagia convidant, com ho fa ella, a trencar barreres. Per això esta xiqueta és símbol de futur i de lluita, exemple per obrir nous camins i obrir mentalitats tancades.