RESSENYA de cine: EL CIUDADANO ILUSTRE

EL CIUDADANO ILUSTRE

Mariano Cohn-Gaston Duprat

Se’n veniu amb mi de viatge? Se’n veniu a l’Argentina? Me’n vaig amb el protagonista de la pel·lícula “ El ciudadano ilustre”. Serà tot un privilegi acompanyar a este premi nobel de ficció Daniel Mantovani, que retorna al seu poble natal després de 40 anys sense anar-hi.

Però, ja us podeu imaginar que serà un viatge de ficció al que anirem mitjançant la lectura d'esta ressenya i després si us ve de gust mirant la pel.licula que és coproducció hispano-argentina.

Quan era jove Daniel Mantovani, sent encara un aspirant a escriptor, va fugir del poble natal que l’ofegava, que no suportava, es va traslladar a Europa, concretament a Barcelona, i començà a escriure sobre allò que havia deixat enrere. Era el que l’inspirava, els seus records d’infantesa i joventut, els seus amors i desamors, els paisatges que envoltaven aquella terra. Ja com autor consagrat un dia rep una invitació per anar al poble que el va veure nàixer perquè el volen fer fill predilecte. Decideix acceptar, malgrat l’ajustada agenda que té. Vol anar d’incògnit no vol publicitat però sent un personatge tan important resulta impossible no ser reconegut per on va.

El protagonista fa un viatge al passat, i arriba al seu poble com a triomfador, encara que no sempre li agrade a tothom veure l’èxit de la resta.

És un viatge per veure amics que tal volta ja no ho són tant,  per retrobar amors truncats en abandonar el poble, per trepitjar de nou els paisatges que tant ha descrit a les seues novel·les i que mai ha oblidat i és un viatge per recordar als pares de qui es va desvincular buscant el somni literari.

I també és un viatge per conèixer a la gent, o familiars, que ell ha retratat. Són persones que queden fascinades només amb la seua presència i son estrafolaries donant peculiaritat al lloc. Estan enorgullits de que el premi nobel haja nascut al poble.  I al principi el tracten com un heroi perquè en realitat no han llegit res del que ha escrit, no saben que no parla bé d’ells i els tracta amb menyspreu. El poble és senzill, rural amb costums simples i rutinàries, de vegades comportaments viscerals i un estil de vida propi del lloc, un poble que no progressa perquè viu bé com està i s’hi conforma. Un estil de vida que contrasta enormement amb la visió cosmopolita  i sofisticada del protagonista. Per moments m’ha recordat el poble de Bienvenidos al norte, on els habitants eren gent senzilla que contrastava amb el que arriba de fora.

El protagonista  es veu arrossegat per una agenda que li sembla ridícula, aixi i tot, acata en un principi amb resignació però al final ja no pot més i explota. Cada minut que passa hi ha mes controvèrsia, hi ha més tensió i les diferències són més clares. En el fons es considerat un traïdor de la pàtria. El protagonista a poc a poc decideix no actuar com li manen sinó com pensa i acaba sent una persona incòmoda pel que diu o fa. Així, a final de la pel·lícula, li queden pocs aliats al poble, corroborant-s’hi allò de que ningú és profeta a la seua terra.

I tot es nostra amb humor, però humor negre, sarcàstic perquè hi ha situacions esperpèntiques que van desencadenant la tragèdia. 

És una pel·lícula totalment recomanable, els premis que ja té l’avalen i esta vegada al meu parer són merescuts. L’actuació del protagonista fent d’esnob, cult, altiu i  egoista amb qui no és fàcil empatitzar, és perfecta.

I una curiositat, l’editorial Random House ha tret a la llum un llibre sobre la pel·lícula en una col·lecció sobre premis nobel, seguint així “el joc” com si existira en realitat el personatge i el nobel, que ha plasmat el film. Per donar credibilitat a este llibre que forma part de la pel.licula,  en obrir el llibre podem veure que figura com autor l'actor protagonista Oscar Martinez, junt al llistat de novel.les i premis que té.  Quines coses! En realitat no sé si m’agrada eixa estratègia publicitària que pot confondre a la gent i fer creure el que no és. No sé... quan veja exactament què fan, ho jutjaré amb més coneixement de causa.