El Castell de XÀTIVA (València)

M’agrada Xàtiva: passejar pels seus carrers, comprar a les botigues, tractar amb la gent i visitar els seus monuments i d’entre tots, on no em canse d’anar i tornar, és al Castell.

Des del castell de Xàtiva

Foto de l'arxiu de l'any 2014.

Hui puge al Castell de Xàtiva, una vegada més, en esta ocasió vaig amb uns amics, uns d'ells són catalans que estan passant per estes terres valencianes un parell de dies: la Mercè, l'Enric, la Cèlia i la Ivet. No em canse de pujar-hi, ho he fet un grapat de vegades i sé que ho tornaré a fer. En esta ocasió tenim la gran sort de que l’amic Pascual és qui ens guia. Qui millor que una persona amb titulació turística! Però el millor de Pascual no és el títol, és sobre tot la passió que li posa quan parla de la seua estimada Xàtiva i les idees que li bullen pel cap i que anirà portant endavant.

Quantes batalles! Quantes històries hi passarien! Entrar al castell és imaginar-les: les campanyes d’Annibal, Escipió o Sertori. El castell també va tenir  paper fonamental en la caiguda del la dinastia dels Omeia i la posterior descomposició del califat de Còrdova.  Després de la conquesta de Jaume I es van convertir en la fortalesa i fou de les importants. Per tot, li va valdre la declaració de Monument Històric Nacional l’any 1931.

La silueta del castell de Xàtiva ressalta des de la llunyania, amb el sol i amb la lluna, que és quan es veu amb la llum artificial nocturna. Que bonic! I és que trobem les muralles penjades que protegien a la población fetes amb tàpia i maçoneria. Es conserven parts de realització islàmica i cristiana, així com també algun tram d'origen romà i iber. En la zona de llevant es troben unes quantes torrasses de les què cal destacar la Torre del Sol. En ella hi ha una inscripció àrab en què es fa referència a la data de construcció.

Els murs s’allarguen per la muntanya ocupant molt d’espai, de fet el recorregut no es fa en menys d’hora i mitja. Hi ha molt de tram per on caminar. I a la baixada hi ha un lloc per refrescar i menjar, així que la pujada al castell compensa i pot ser completa.  He pujat moltes vegades, sempre per una carretera entre pins, serpentejant i costera amunt i ho he fet amb calor, molta calor, i amb fred.  I també sota llum de tardor i llum d’estiu, el castell és sempre bonic.

Revoltes i més revoltes per pujar-hi...

La porta actual del castell, que està reconstruïda uns metres més arrere d'on va estar la porta original,  i la torre de l'homenatge, foren dinamitades per l'exèrcit francés del mariscal Suchet després de la seua retirada en la Guerra de la Independència en els primers anys del segle XIX. Pascual, molt eficient, ens mostra fotografies d’abans per a que comparem amb el després.

L'entrada.

Al llarg dels anys, des de fa molts, he passejat pel castell amb grups de gent diferents, el castell sempre hi és, inexpugnable malgrat el temps. D’origen romà o iber, segons diuen, el que s’hi veu, són parts de murs i torrasses, són islàmiques o gòtiques.

Hi ha dues parts, clarament diferenciades, es veu al primer colp d’ull des de la Plaça d’armes. Està el Castell Menor, entrant per la porta de l’homenatge, cap a l’esquerra,  que és el més antic i si seguim cap a la dreta trobem el Castell Major que fou ampliat pels àrabs i els cristians.

Les vistes de la ciutat ja són boniques en este punt, després a mesura que pugem aniran millorant. Parem a mirar-les són un preàmbul de les que anirem trobant.

Les vistes...

Només entrar i enfront les taquilles hi ha un edifici que és relativament nou si comparem amb la resta, és com un tercer castell. Ho explique.  Ja al segle XX el Castell passa a mans de Gregorio Molina, un home cabdalat que va fer fortuna amb la fabricació de paper. El prestigiós empresari va crear en Xàtiva la “paperera san Jorge", una de les principals fàbriques de paper d’Europa.

Jo conec a Molina, indirectament, clar!. I és que durant dotze anys de la meua vida he vist sovint, per no dir cada dia, la mansió que té al seu poble natal, Banyeres de Mariola. És Villa Rosario, on actualment està el museu valencià de paper.

Villa Rosario a Banyeres de Mariola, any 1999.

Doncs sembla que les intencions de Molina era construir al terreny del castell un xalet. Carlos Sartou, cronista oficial de Xàtiva el va convèncer per a que no enderrocara el castell i que es construira un edifici harmònic amb el castell respectant l’estil arquitectònic. Així va ser sortosament!, no va enderrocar el que hi quedava, creant la casa neogòtica que trobem només entrar-hi.

Edifici que era la vivenda de Gregorio Molina.

Actualment el castell es patrimoni dels valencians i el gestiona l’ajuntament.

Vistes al castell menor.

Iniciem el recorregut i anem a la Puerta del Socorro del segle XlV, anomenada així perquè és el lloc on els agermanats mataren a Luis Crespí, senyor de Sumacarcer y de Alcudia al segle XVI.

Porta del socors.

Creuem la porta i  ja des de l’exterior i tenint com a fons la serra de Bixquert i els seus grans xalets, observem el castell i les tres parts ben diferenciades segons l’arquitectura.

Bixquert

Part exterior que dóna a Bisquert.

Abans d’iniciar el trajecte, entrem a un exposició itinerant sobre castells. Després seguim caminant... fa calor però ho hem de suportar... En Xàtiva sempre fa calor... sobre tot en estiu com és ara però ho fem contents seguint  les passes del guia Pascual, que voluntàriament ens ha volgut acompanyar en este dia. Li ho agraeixo de cor, així els meus amics i jo no perdrem detall.

Deixem a un costat la cisterna i capella moderna de sant Jordi i anem directes on estan els canons, un poc més amunt. A partir d’ara anem pujant i conseqüentment les vistes són cada vegada més espectaculars. I sempre anem buscant l’ombra o acabarem socarrats.

Uns peons de l’ajuntament estan retirant unes cadires perquè just este cap de setmana ha acabat el cicle de nits al castell que durant un mes se celebren cada dissabte. Esta bé que el Castell s’aprofite i es traga rendiment, també es fan bodes civils. I és que el marc és incomparable, per a esdeveniments o espectacles.

Actualment el castell s'empra per a espectacles i cerimònies.

Els canons que trobem són del segle XVl i foren refondits al XVII per ser utilitzats en la guerra de successió.

canons del segle XVI

Anem pujant i les vistes milloren...

Vistes...

I continuem l’ascensió...

Vistes...

Arribem a la segona porta del Castell Major, ens hem transportat al segle XIV.

Segona porta.

Hem vist una font morisca que a mi sempre m’ha agradat molt, tanmateix quede decebuda en esta ocasió, la veig descuidada, bruta... era un del meus llocs preferits del castell, de fet guarde fotos de la font de cada vegada que he pujat i aixi veig el contrast.

Font morisca, de l'any 2014 i del 2016...actualment, la de la part superior, descuidada.

Vistes.

Estem davant la porta de Malanyat o de la Devesa, per on s’eixia a la zona on es deixava pasturar el ramat que abastia als guardes dels castell. Hi es on es troben quatre aljubs amb quatre bovedes gòtiques.

Porta de la Devesa.

I mentre caminem, imaginem la vida al castell, amb els seus forn, els seus aljubs o la seua gent...I arribem al portal de Santa Maria que era la tercera porta, anomenada així per estar a prop de la capella major.

Tercera porta.

Fem una ullada a la capella de Santa Maria  construïda en 1276 i reconstruïda al segle XV  per ordre de la reina Maria, esposa d’Alfonso V el Magnànim. És per tant gòtica. Hi ha soterrats al menys cinc presoners: en un d’ells, al sarcòfag central, està el comte  d’Urgell.

Capella de Santa Maria.

Mentre descansem en una ombra mirem el que ens envolta...

I després reiniciem l’ascensió fins al lloc on està la presó. De camí hem vist el que queda de la torre de sant Jordi i imaginem el palau on entre altres va estar empresonat el duc de Calabria, les habitacions on dormirien els guardes i l’alcaide… En un pati es conserva el paviment espigat propi dels romans opus spicatum.

Ja tenim enfront la masmorra o presó fosca, on va passar penes el compte d’Urgell entre altres. Impressiona.

Presó.

La part més elevada de la fortalesa, en ruïnes, és la coneguda com la sala del duc de Calabria, residència on va estar presoner el duc, a principi del XVI.

El duc de Calabria també té la seua peculiar història. El duc va ser anomenat lloctinent general de Catalunya, un gran honor per a la seua carrera. El mateix any, 1506, Germana de Foix, neboda de Luis XII de França arribà a Barcelona per casar-se amb el Rei Catòlic. Va ser el duc, qui va rebre el seguici de la reina i alguna cosa passaria entre el duc i la futura reina, que el gloriós destí del duc al govern, des d’aleshores es truncaria.

Diuen que va ser amor a primera vista. El cas és que el duc als pocs dies intentà fugir de Barcelona cap a França, però l’apressaren i el tancaren al castell de Xàtiva. Tanmateix va ser una presó “daurada” perquè tenia tot tipus de privilegis, encara que estava vigilat a tothora. Fins i tot el rei li va atorgar el favor de tenir a la “nova residencia-presó” la seua gran biblioteca, que estava assortida de documents i col•leccions importants. Així que, des de 1506 el duc de Calabria s’hi dedicà en Xàtiva a la lectura i a la música. L’estada al  castell durà més enllà de la mort del rei catòlic, 1516, i el regnat del successor.

Tanmateix l’any 1521 passà un fet, i és que els agermanats assaltaren la presó fortalesa de Xàtiva i demanaren ajuda al duc prometent-li un futur esplendorós. Però el duc, cansat de falses promeses, refusà la proposta. I eixa neutralitat va ser recompensada quan es frustrà la insurrecció dels agermanats, donant-li la llibertat el 1521 i alhora una bona posició social.

Uns anys després, el 1526, el duc es casaria amb Gerrmana de Foix, viuda ja per dues vegades, alimentant la llegenda de que en realitat si que eren amants en aquell any de 1506 quan la reina vingué a casar-se. A partir d’ahi que cadascú pense el que vulga.

Fa un sol fort, hem de baixar, el temps ha passat volant escoltant les explicacions de l’amic Pasqual, parlant-nos d’història o d’aljubs... i de tot el que sap.

Després anem cap al Castell menor, que el visitem més ràpidament. Passem per la Puerta de Anibal del segle XV, per on va entrar el general cartaginès que li donà nom i després, també el romà Escipió durant la segona guerra púnica.

Observem també les torres i la segona porta i el balcó de la reina Himilce, esposa del rei Anibal que va tenir un fill al castell. Es mire per on es mire, el castell de Xàtiva és història.

Castell Menor.

Malauradament, les guerres i el terratrèmols feren que tot d’esderrocara i que quede poc en peu.  

ns acomiadem del castell amb el cap ple de llegendes i història i de vistes de les comarques que ens envolten i també de l’horta de Xàtiva i del secà... i de les serres, la serra Grossa, la Mariola o el Benicadell... Quina meravella... Al castell tornaré, això si procuraré que siga un dia sense calor, millor amb fred. Ho promet.

QUADERN DE VIATGE, XATIVA, estiu 2016

*Podeu clicar ací, si voleu llegir el text que va publicar Merce, del blog MILCAMINS. És la seua prespèctiva del mateix lloc i del mateix dia,