VALÈNCIA: EL PALAU DELS VALERIOLA, centre d’Art Hortensia Herrero

Tresors rescatats del passat i art contemporani convivint amb elegància i harmonia en el mateix espai.

Després de visitar l’antic monestir de Sant Miquel dels Reis, amb el grup de la universitat NAU GRAN Ontinyent, visitem el palau dels Valeriola, al carrer del Mar de València. La part de darrere fa paret amb San Juan del Hospital, que ja vaig visitar fa uns anys. El palau dels Valeriola, estava abandonat des de feia temps. De 1893 a 1931 hi estava la seu del periòdic “Las provincias”, la impremta i les oficines. De fa poc, hi ha qui recorda que hi havia un curiós pub on s’exhibien lleons engabiats: El pub Juan Sebastián Bach”.

És un edifici barroc de principis del segle XVII, símbol de l’opulència de la societat. Recentment fou restaurat i inaugurat, el dia 11 de novembre de 2023,  gràcies al mecenatge d’Hortènsia Herrera i la seua fundació. S’ha de reconeixer que la fundació que Hortensia Herrero presideix, està fent molt per la recuperació del patrimoni històric valencià. De sobra està demostrant el seu compromís amb l’art i la cultura. La fundació va restaurar el Col·legi de l’Art Major de la Seda i també la preciosa església de San Nicolau. Actualment sota el seu patrocini s’està restaurant l’església de los Santes Juanes, altra icona de la ciutat. 

Entrem al palau. 

Actualment és un centre cultural i històric on queden vestigis del passat. L’entrada manté l’estructura original i elements patrimonials com l’escala de pedra tallada. També hi ha un lucernari. Des del pati interior s’organitzen les diferents àrees expositives al voltant de dos edificis, un és el palau dels Valeriola i altre el recinte del carrer San Cristobal. Els dos edificis queden units per una passarel·la ubicada en el pati exterior enjardinat. Alguns dels més afamats artistes han creat les obres especifiques per al centre d’Art. Ja només entrar impacta una obra en l’àbsida que comunica el palau amb el jardí, és del mundialment reconegut català Jaume Plensa. També no passen desapercebudes les grans bombolles com si foren de sabó de Tomas Sarraceno. Tos els creadors que hi tenen obra són importants, tenen reconegut prestigi i les seus obres estan en els millors museus de nova York, Paris, Londres...  Al palau, hi ha més de 100 obres d’art contemporani de més de 50 artistes de renom internacional, junt a la col.lecció privada de la fundadora.

Cinc anys han tardat en enllestir la restauració de l’edifici. Del passat s’han recuperat valuoses petjades, com algunes que deixaren els jueus en València, de les poques que queden en la ciutat. Podem veure un call o carreronet. I és que els Valeriola, els propietaris, foren uns jueus conversos, família de l’humanista Luis Vives. Realment pense que és una meravella apreciar la tasca de restauració i recuperació del passat, poder veure les diferents capes històriques, i pensar que cada pedra és testimoni de molts fets.

En el subsòl s’han trobat part dels murs i contraforts del circ romà de l’antiga Valentia, la construcció més imponent de la ciutat al segle II d.C. Media 350 m de llarg i més de 70 d’ample, com tres camps de futbol. Ho puc imaginar…gladiadors i esclaus lluitant fent espectacle.

Una instal·lació contemporània en format audiovisual mostra una carrera de cavalls que van donat voltes per la sala, és la representació del circ romà com seria en l’antiguitat.

El centre cultural té més de 3.500 metres quadrats expositius i es divideix en quatre altures i 17 sales. I s’ha intentat recuperar i aprofitar tots els elements originals trobats. Com les portes de les sales d’exposicions, fetes amb la fusta de les bigues, que per estar en mal estat no servien per al sostre. També sillars romans emprats en construccions visigòtiques, els quals han estat reutilitzades a les parets del jardí exterior. És una meravella. Trobe una gran harmonia entre passat i present... Passem per una sala on hi ha un forn de la baixa Edat Mitjana.

M’agrada la combinació antic i modern. El quadre de Miró és preciós combinant verd i negre. Realment tots els quadres que veig em capten l’atenció perquè cadascú té el seu estil particular o la seua tècnica, ha emprat colors o té detalls que els fan únics.

Quan pugem l’escala trobem les sales més emblemàtiques de l’antic palau.

En cada sala hi ha una persona que si veuen interès expliquen el que hi ha exposat. I ho fan amb entusiasme. Es nota que els agrada el que detallen perquè posen passió en les paraules. Transmeten el que l’autor volia fer i ens fan entendre millor l’obra que estem veient. Per això aconselle anar hi amb temps, per poder gaudir de tot el que hi ha sense presses.

A més de quadres hi ha escultures, pintures murals originals o instal·lacions.

Passem per una sala amb art cinètic: res és el que pareix.

Passem per la sala que antigament havia estat la capella. La cúpula s’ha reconstruït i s’ha restaurat el que s’ha pogut les pintures existents, algunes es poden llegir les firmes dels autors de renom. La intervenció de Scully és espectacular.

Tot sorprèn. I més quan passem per una videoinstal·lació creada per Collishaw inspirada en les falles, és visual i sensorial, representa foc. Fins i tot dona sensació de calor.

Tot seguit passem per altra instal·lació cridanera per l’efecte i pel colorit: és un túnel de cristalls de colors i  segons quina direcció vas, els vidres tenen un color o altre.

Seguim admirant efectes òptics sensacionals. Quadres que atrauen i que atrapen, que enganyen a la vista. Conviden a mirar i mirar perquè el que està pintat no és simple pintura. En una obra veig que hi ha objectes incrustats.

Sala a sala no deixem d’admirar l’art, la bellesa, l’elegància...i no cal ser expert o experta en art. Jo  no ho sóc, però sé el que m’ompli de sensacions que em fan passar un temps agradable. I ara recordant-ho i ho escric, torne a reviure la sensació complaent.

Pugem a l’andana, en la quarta planta. Era l’antic lloc per guardar i secar el gra. I les obres exposades... continuen sorprenent. Per exemple hi ha una gran obra d’un artista africà feta amb paperets de taps, cal apropar-se per veure-la en detall,  i també bocabada, un espill còncau que mostra un reflex singular.

Les finestres configuren un gran  mirador que ofereix unes boniques vistes de València.

I també des de la part alta veiem part de l’hospital de San Juan. Durant la restauració s'hi van trobar 22 enterraments pertanyents al cementeri.

A continuació veiem quadres amb elements en moviment gràcies a la tecnologia. També veiem dibuixos que mostren l’hivern i l’estiu des de la mateixa perspectiva i  una videocreació de 36 pantalles mostrant un bosc durant quatre estacions.

Així conclou la visita, que realment emociona per apreciar vestigis de la història convivint amb quadres tant valuosos.

A més emociona pensar en la vida del palau al passat, del qual les parets foren testimoni. Qui em coneix sap que m’agraden les menudes històries que la gran història amaga. Vos en conte una ben curiosa. Un avantpassat dels Valeriola, un noble de la cort de Felip III, Jeroni Valeriola, en 1606 fou apunyalat i degollat al palau. Segons es sospità, per ser jueu. Fou una mort que causà commoció en la València d’aleshores. Tardaren molts anys en aclarir què passà i hagué tortures i un condemnat injustament. Culparen al fill de l’assassinat que primer confessà i després es va desdir. Però així i tot, fou condemnat. En 1620 es va saber la veritat. El matà un tal Miquel Pertusa, fou una declaració feta a punt de morir. Diguè que fou per encàrrec de Crisontomo Ruiz de Lihory, enemic de la família. Miquel Pertusa era un antic jurat del Consell Municipal, que es trobava en eixos moments en la Cort en qualitat de síndic de la Diputació. Curiosament Crisontomo Ruiz de Lihory té un carrer dedicat solament uns deu metres més enllà del palau. Així que un carrer proper al palau honra la família que assassinà al Valeriol. 

Eisc del palau-fundació Hortensia Herrero realment meravellada pel que he vist i el que he sentit. Ha estat un deleix per als sentits. El preu per entrar no és barat però paga la pena malgrat que hi ha un aspecte millorable que he tirat en falta i em dol un poc: no he vist cap retolació en valencià. Els guies de sala si que fan l'explicació en valencià, però els escrits, tots estan en castellà i angles. Tampoc és tan complicat fer els cartells trilingües no? I és que, la nostra llengua és també cultura i hem d'emprar-la, llegint, escrivint i parlant-la.

QUADERN DE VIATGE, VALÈNCIA desembre 2023