RACÓ VIATGER de Mariló: SANTIAGO DE COMPOSTELA: LA CATEDRAL I LES PLACES DEL VOLTANT (GALICIA)-II PART

dissabte, 24 de febrer del 2024

SANTIAGO DE COMPOSTELA: LA CATEDRAL I LES PLACES DEL VOLTANT (GALICIA)-II PART

Donem la volta a l’exterior de la catedral: de l’Obradoiro anem a Platerias, després a Quintana i acabem en la plaça Azabacheria.

Hem deixat enrere la plaça de l’Obradoiro, el jardi i el palau Fonseca i seguim caminant. Volem veure totes les perspectives de la catedral i les places que l’envolten.

Primer anem a la plaça Platerias, la plaça sud de la catedral, el nom és degut als orfebres que hi treballaven sota les porxades. Quasi totes les places fan referència a l’ofici que s’hi treballava al passat. Hi està l’única façana romànica que conserva la catedral on conviuen apòstols, àngels i signes del zodíac. Una gran escalinata dona accés a la porta d’entrada a l'edifici que està oberta per als feligresos o visitants. Nosaltres entrarem després, primer acabarem de donar la volta a la catedral. A més a més, amb el calor sufocant que està fent hui en Santiago de Compostela, l’interior, més fresc, serà un bon lloc per descansar.

Destaca la torre barroca del rellotge, de setanta metres d’altura. Per cert, si posem atenció veiem que el rellotge només té una agulla, té esfera de marbre i cal que cada dia un rellotger li done corda per a que funcione puntualment. La cúpula la corona una llanterna que marca les hores i il·lumina les nits mes assenyalades de l’any: les dels anys sants, i les del dia 25 de juliol i 30 de desembre.

Enmig de la plaça està la font dels cavalls. És barroca, de 1825, i la protagonitzen quatre cavalls i una figura femenina que alça una estrella. Popularment es creu que és símbol de la ciutat, recordant aquella llum brillant que indicà on estava enterrat l’apòstol.

També hi és la casa del cabildo, amb la peculiaritat que és només una paret de pedra que nomes té tres metres de profunditat, s'hi va construir al segle XVIII per tancar quasi la plaça. En estos moments hi ha uns exposició de Garcia Lorca.

També, en iniciar rua do Vilar està la casa del degà, del segle XVIII, hostatge dels bisbes que visitaven la ciutat.

Caminem uns metres i arribem a la plaça de Quintana, el nom de Quintana en l’època medieval definia els espais oberts d’ús públic. Este ho era, i concentra la catedral, el convent, el cementeri de canonges i la primera casa consistorial.

La plaça està dividida en dos parts. La part inferior, la Quintana de mortos, fou el lloc d’enterrament fins a l’any 1780, que es traslladà a altre lloc. I la part superior és la Quintana de vivos. És gran i espaiosa. Només ocupen un lateral de l’espai, les cadires, taules i para-sols dels bars, cafeteries i restaurants que estan sota les porxades de La Casa dels canonges, un edifici barroc. Creuant la plaça i just enfront de l’edifici de les porxades, pujant l’escalinata destaca altre edifici: la Casa da Parra, d’estil barroc de finals del segle XVII.

El gran mur que veiem pertany al monestir de San Paio de Antealtares, fundat primerament al segle IX per custodiar el sepulcre recent descobert de l’apòstol, després de la custodia s’encarregaria el cabildo catedralici. Els monjos benedictins foren substituïts per monges de clausura.

Des d’esta perspectiva també destaca la torre del rellotge. La campana de 14 tones de pes, porta el nom de la Berenguela, nom com popularment es coneix la torre.

En la plaça està la Porta Santa, meta dels peregrins que arriben a Santiago buscant la indulgència en els anys jubilars, que és quan està oberta. La resta del temps sempre està tancada. Jo vaig entrar a l’interior de la catedral per esta porta en 1999, un any sant compostel·là. És any jubilar cada vegada que 25 de juliol cau en diumenge.

Finalment anem a la plaça de la Azabecheria amb la façana barroca- neoclassica del segle XVIII.

Hi ha una llarga fila per entrar a la catedral, però no a fer la visita del monument. Esperen per entrar a donar l’abraçada a l’apòstol i també volen veure el sepulcre. Jo ja vaig donar l’abraçada a Santiago fa anys. Aleshores deixaven fins i tot fer-se foto davant del sant. Actualment no es pot quasi ni parar, solament els segons necessaris per fer reverència. S’ha de passar ràpid per evitar que les cues d’espera siguen més llargues. El sepulcre també el vaig veure. I ni per a una cosa ni per l’altra vaig esperar. El turisme en Santiago ha augmentat. Si no hi haguera tanta gent, entraria de nou, però la fila és massa llarga per a repetir.

Enfront de la catedral, està el convent de San Martin de Pinario, que barreja estil renaixentista, barroc i neoclàssic, però essencialment és la representació del renaixement gallec. Actualment funciona com a seu del seminari major i acull altres estances dedicades a impartir teologia o treball social. També es museu i hostatgeria.

Una vegada vistes totes les places que envolten la catedral, entrem dns, i ho hem de fer per la plaça Platerias. Hi ha gent, la majoria guarda respecta el silenci. El recinte imposa la deferència perquè es lloc d’oració.

Passem un temps als bancs, cadascuna en els nostres pensaments i els nostres precs. S’està bé. El lloc transmet pau, bé mirant l’altar major i l’apòstol, bé observant detalls de l’orgue... les 26 làmpades que Iberdrola instal·là en 2021 imitant les antigues votives de la catedral o parant atenció del botafumeiro. Recorde l’emoció que vaig sentir en veure’l en funcionament anant de part a part de la nau de l’església. Mentre estic asseguda al banc front a l’altar ho recorde i posa els pèls de punta. Qui ho ha vist ho podrà corroborar. El botafumeiro funciona cada dilluns, dimecres i divendres a les 12 del migdia i es necessari anar a la missa.

Ens hi quedaríem més temps, però se’ns fa tard. Eixim i retornem a la plaça de l’Obradoiro, que amb el seu gran poder d’atracció, fa pesar deixar-la. Ens acomiadem de la ciutat en el quilòmetre zero del peregrí situat enmig de la plaça. Tots els camins que van a Santiago porten a este punt. Hi ha una conxa i una placa commemorativa “Primer Itinerari Cultural Europeu”, declarat en 1987 pel consell europeu.