VALL D’ARAN: Bagergue

Bagergue està catalogada com Vila florida, i així és. Hi ha flors per tot arreu però també façanes decorades, raconets plens de detalls i objectes pel carrer com ornament...és un poblet preciós.

Quins paisatges tan espectaculars hi ha a la Vall d’Aran! I quins pobles tan bonics! Hi viuen poques persones i accepten l’allau de turistes àvids de naturalesa que els visita sovint. Imagine estos paratges en totes les estacions, que bonic serà també en hivern! Encara que la neu és bonica veure-la ... però viure-la...això és altra cosa que no té res de bucòlic: quan gela, caminar és impossible perquè rellisquen les costeres... En la Vall d’Aran passa en la majoria dels pobles...i a més, la neu tapa les portes de  casa i no deixa eixir les persones.

Hui visite Bagergue, a 12 quilometres de Vielha, un dels pobles més xicotets de la zona, amb poc més de 100 habitants. És el més alt de la Vall, a 1419 metres d’altura i un dels que es consideren dels més bonics de la zona.  I això que per les rodalies hi ha uns quants amb encant. Ho sé perquè ja n’he vist uns pocs. Abans d’entrar al poble un carro decorat amb flors i un cartell en aranès ratifica allò de ser poble florit i bonic. M’agraden l sflors i m’agrada que la llengua pròpia estiga present.

I és que Bagergue té el títol de Vila florida i des de l’inici del passeig mirant les cases típiques de pedra, teulades de pissarra i balconades de fusta, sé que són les flors i les plantes que omplin carrers i façanes l’ingredient que li dona la peculiaritat que cada poble busca. Hi ha milers. Per tot arreu.

I les flors sempre són el primer pla en les fotgrafies, siga mostrant paisatges o monuments…

El poble ha anat evolucionant però sense perdre l’encant. Conserva edificis antics com alguna que altra casa i l’església, situada a la plaça major. En no res hi estem. Encara no m’explique com en nuclis tan reduïts de gent es construïren uns esglésies tan rellevants. I una en cada llogaret, estant els llogarets tan propers uns dels altres.

És l’església  de Sant Fèlix del segle XIII, inicialment romànica encara que modificada amb ampliació al seglel XVI. S’eliminà l’àbsida i es construïren dos capelles laterals. La mirem per fora només perquè no està oberta. Ens diuen que dins hi ha una còpia d’una creu de 1200, que té l’original en el museu d’Art Nacional de Catalunya i  una estela funerària fa d’altar.

 La torre de base quadrada que acaba sent octogonal i  coberta piramidal, destaca, com en tots els pobles de la vall d’Aran que és el primer que es distingeix des de la llunyania. És del segle XVIII.

Des de  l’església ens enfilem pel carrer Major. Observem l’arquitectura típica dels pobles de la Vall. Diuen que Bagergue té l’avantatge de tenir les mateixes hores de sol en estiu que en hivern, per això de l’altura en la que s’hi troba i la situació de la Terra respecte al Sol. És una virtut que pocs pobles tenen i que els habitants gaudiran.  

Encara que hui el dia està gris, el color de les flors anima l’ambient: cada casa en té i també altres elements decoratius.

El poble té colors i es nota que hi ha preocupació per les plantes, per les flors, per a que els carrers estiguen nets i les façanes de les cases estiguen decorades. En el nostre passeig arribem a una plaça en la que no tenim prou ulls per mirar tot el que hi ha. És on s’hi veu el màxim exponent de detalls en les façanes i parets. Està tot posat amb gust per cridar l’atenció del visitant. Jo vull que en el meu poble es faça el mateix! Per què no? To és voluntat i empenta. Estos pobles de la Vall busquen la singularitat i Bagergue la té amb les flors i la decoració.

A les façanes hi ha ben col·locats objectes emprats en els oficis habituals en pobles de muntanya i també objectes de casa. Fins i tot hi ha un capçal de ferro de llit en una paret amb flors enganxades. També hi ha fustes pintades i pedres decorades...i com no? gran testos plens de vistoses flors. És una plaça acollidora on podriem passar hores i hores fotografiant-ho tot.

Una veïna s’assoma a la finestra en sentir parlar gent. Encara no s’haurà acostumat? No fa molt bona cara. Tal volta l’estem molestant i els viatgers no ens adonem...i no està bé. Ho fem sovint, anem pels carrers parlant i rient en veu alta sense pensar més...ni en la gent ni en l’hora que és.

I seguim escodrinyat carrers. Al costat sense anar molt lluny trobem altre raconet particular.

És on hi ha una formatgeria artesanal que porten uns germans: Formatges Tarrau. Diuen que és la més alta del Pirineu. També tenen la façana plena d’objectes, fins i tot una cadira. Tothom busca la foto perfecta i encara que en este poble hi ha molts llocs possibles, davant d’esta formatgeria possiblement siga on eisca una de de les millors fotos.

Caminem sense saber per on anem. El poble es veu en no res.

Hem tornat al carrer Major. En una façana  trobem un senyor ja gran en la porta del museu etnografic Etgh Corrau.

Resulta que el senyor és l’amo,  és qui ha arreplegat, any rere any, tot el que s’hi veu exposat. Al principi només ens assomen al pati per fer una ullada i els senyor amb educació  diu que si volem més fotos hem de pagar per entrar. La veritat és que ni s’ho pensem perquè el que es veu al primer colp de vista augura que és interessant.

El museu va nàixer en 1999 gràcies a la iniciativa del senyor i la seua familia: Familia Moga.

Hi ha més de dos mil cinc-cents objectes i utensilis de tot tipis tot relacionats amb la manera de viure de la Vall d’Aran durant els últims segles: vida de treball, vida en la casa...el lleure...

Quan eisc del museu no puc evitar parlar amb el senyor que em conta que té 91 anys i que és veritablement qui va fer tot el que es veu. Li done l’enhorabona. Em diu que tots els dies torca la pols als objectes. M’ho crec, encara que va amb gaiato, sé que el museu és el que li dona vida i força per seguir molts anys més a la porta de sa casa. Ja pot estar ben enorgullit!

Eixim del museu amb el cap ple d’imatges i, partularment, ben contenta per haver entrat no només per veure el contingut, sinò per conèixer al senyor i adonar-me'n de la fortalesa de molta gent que han viscut amb condicions no molt favorables. L’experiència de la gent gran ha de ser exemple per a les genracions joves, que majoritàriament eviten l’esforç. Entre cavil·lacions que al capdavall no arriben a enlloc, seguim mirant raconets amb encant anant pels carrers costeruts d’este poble de la Vall d’Aran.

Acabem la visita al poble fent una última mirada a l’arquitectura típica i a  la muntanya que l’envolta, hui tapada un poc per la boira juganera, que apareix i desapareix segons vol.

Diuen que Pau Donés va passar els últims anys de la seua vida en este poble. Hem preguntat a alguns locals i res saben o res volen contar. Sa casa estava en la muntanya, allunyada de tot. Tal volta fora este poble o altre. No importa, no seré jo qui done pistes i contribuisca a que la casa siga com un santuari com ha passat en altres cantats llegendaris com Elvis Presley. En tot cas la casa ja és d’altres amos i res tenen a veure.  

QUADERN DE VIATGE, estiu 2022 LA VALL d’ARAN

VALL D'ARAN: VIELHA

VALL D'ARAN: GAUSAC

VALL D'ARAN: ARTIES

VALL D'ARAN: SALARDÚ

RESSENYA LITERÀRIA de MATÈRIA DE VALÈNCIA de Vicent Baydal

 

MATÈRIA DE VALÈNCIA

Vicent Baydal

He llegit el llibre “Matèria de València” escrit per Vicent Baydal i  publicat per l’editorial Drassana, de la que ja vaig parlar quan vaig ressenyar "Noruega", el llibre tan llegit i tan ben valorat. I realment he gaudit molt. I això que no és novel·la, que generalment resulta més atraient a tothom...És un llibre d’història, no, millor dit, és un llibre d’històries, 22 relats  que estan distribuïts en capítols i sub capítols no molt llargs, la qual cosa contribueix a que es puguen llegir d’una tirada. No avorreix en cap moment, els capítols no estan ordenats cronològicament, el contingut va saltant en el temps, no sé si hi ha algun criteri per a l’ordre, però no importa, si hi ha alguna història que no li resulta al lector interessant, ( perquè cadascú té els seus gustos) simplement pot passar a altra, sense més. Llegir ha de ser per plaer. Es pot triar el personatge o fet que abellleisca en el moment d’agafar el llibre.

Ben bé es pot considerar un llibre de tauleta de nit, dels que s’agafen al llit abans de tancar els ulls...és el que jo he fet. Si, eixa diversitat tan temàtica com temporal és un dels ingredients que m’agraden, perquè dona llibertat d’elecció. I així sense adonar-s’hi el lector coneix uns episodis del passat que criden l’atenció. I es preguntareu perquè. Doncs perquè són fets i personatges sorprenents, que en conjunt, vist des del present, han forjat la identitat del nostre poble i que al capdavall ens han fet ser com som.

Està molt ben narrat, hi ha agilitat narrativa, és assequible a la comprensió de tothom  perquè l’autor empra un llenguatge col·loquial que en ocasions  resulta divertit, amb les apreciacions personals vistes des de l’actualitat.

I quant que he après! Està molt ben documentat i a més, conté imatges en cada capitol que il·lustren el contingut del que es llig. Per fer un resum breu i que el lector es faça idea de tot el que pot trobar-hi, a continuació expose unes “idees-tast” de cada capítol, seguint l’ordre que Baydal ha triat.

Comença amb una dona d’Alzira que va ser l’amant de Jaume I, amb qui, fins i tot van tenir un fill il·legítim. Segueix desvetllant la  raó perquè un rat penat representa al valencians: molt interessant, de debò. Continua amb Ramón Muntaner i ens diu on escrigué la seua crònica famosa. I també parla d’uns personatges del segle XV: Vicent Ferrer, el papa Luna, Margarida de Prades i un pedòfil...  Que tenen a veure entre ells? Doncs, si el lector ho vol saber, ja sap...en este llibre ho trobarà...

Baydal també dedica un capítol a l’Enyegó d’Àvalos, autor del Curial e Güelfa durant el Segle d’Or. I altre al tribunal de les aigües de València…eixa justícia ancestral impartida per homes bons. Com m’ha atrapat anar llegint la història d’estos judicis que han perdurat fins a l’actualitat!

I és que l’autor parla de tot, fins i tot de pirates de la Mediterrània, ressaltant la figura de Père Fuster o Alicaixet! També dedica un capítol als Encoberts i altre ben interessant dedicat a la sodomia, el gran pecat perseguit per les autoritats. Sobre este tema en parla més endavant. Ara segueisc l’ordre del llibre... A continuació explica sobre Al-Garró, les Alpujarras i la perillosa conspiració morisca de 1571 i una història sobre un besnét del papa Borja, governador d’Orà... que ell sabria el que patiria a mans de la Inquisició per ser homosexual... Tot seguit continua amb el tema del sadomasoquisme i ben pujat de to, no apte per a tots el públics, centrat en l’època de Mayans i Cavanilles. Realment curiós i il·lustratiu. També ens conta sobre uns alacantins que van estar peces clau en la independència dels Estats Units. I dedica un capítol al revolucionari cubà José Martí i altre a  Blaco Ibañez, altre “ revolucionari”  en tota regla.

També m’ha agradat saber sobre la creació del Diccionari Català-Valencià-Balear i la raó del nom. I he descobert al “Xiquet de Simat”…que va ser un pelotari... i molt més…menuda vida!!! I m’he assabentat sobre unes falles que allà per la dècada de 1930 se celebraren a Tarragona… I he llegit sobre  dones del franquisme que foren tancades en postguerra, sobre els càstigs que rebien...quina injustícia! Tot per no tindre les mateixes idees que qui manava! I és que hi ha mandataris bojos de debò…això ja ho sabem però Baydal ho corrobora contant sobre Hitler. Sabíeu vosaltres que va tindre esclaus valencians durant la segona guerra mundial?

Ja veieu la varietat...també hi ha homenatges, com el que dedica a Raimon recordant una experiència quan va cantar a Mèxic a l’any 1967 i tenia una senyera davant…! I també hi fa  l’homenatge merescut a dones escriptores i silenciades en el seu temps, dones que tenien molt que dir i contar però pel fet de ser dones no eren escoltades: Maria Ivars, Maria Beneyto i Carmelina Sanchez Cutillas.

De les tres, el tribut especial és per a l’última, per a Carmelina perquè el títol que ha escollit Baydal, “Matèria de València” ens recorda al “Matèria de Bretanya” de l’escriptora, i de la mateixa manera que fa ella, l’autor rescata vides de l’oblit, Carmelina ho fa de la seua vida, relatant sobre la infantesa i ell escorcollant en la història antiga i més recent.

En resum, este llibre divulgatiu és totalment recomanable, és una manera de saber la nostra història sense academicisme, és interessant per a conèixer fets curiosos i personatges singulars, dels que no ensenyen els llibres de text quan estudies la matèria. Amb l’afegit que este compendi d’històries valencianes està escrit de manera molt amena...!

PORTUGAL: PORTO, Creuer “Das Seis Pontes” de Porto

Una visita a Porto comporta fer un creuer pel riu, no hi ha excusa.

Porto m’agrada, Molt. En estos dies la ciutat és un caos per la quantitat de turisme i per les obres del metro de la nova línia rosa, que han posat tot potes amunt. Però així i tot, repeteisc que m’agrada. Haguera preferit veure la ciutat sense entropessar amb gent, no haver de canviar de vorera o de carrer per evitar tanques per obres tantes vegades…no escoltar tant de soroll mentre passejava… però…la ciutat m’ha atrapat, com ho va fer també Lisboa fa uns anys. 

I si pregunteu si m’agrada més Porto que Lisboa, no sé què respondre. Porto té el mateix toc singular de Lisboa. Són ciutats rivals però jo no les compare. Les dos són boniques i especials, les dos tenen encant. I sé que no estic veient de Porto ni la meitat del que s’ha de veure. En este viatge no em preocupa el que deixe de visitar, sinò em limite a veure i viure cada moment. És curiós però el caos de la ciutat em provoca l’efecte contrari, res de nervis i desassossec per voler visitar tot de manera accelerada, el passeig l’estic fent de manera assosegada.

I el gran encant de Porto és la vora del riu Duero. Hi ha tanta, o més, gent que per dins la ciutat però sembla que està més dispersa i el soroll és menor. S’hi pot passejar i respirar aire fresc, i hi ha un agradable ambient d’artistes fent el que saben fer i les terrasses cara el sol estan plenes. Hi ha moltes companyies de vaixells que no paren d’omplir les seues barques de turistes per mostrar els sis ponts que creuen el riu. L’any passat vaig fer també un creuer pel Duero, des de Zamora, i no tenia res a veure amb este. Mentre que aquell és naturalesa en estat pur, este mostra els ponts que uneixen les riberes del riu de la part de Porto i la de Vila Nova de Gaia, just enfront, on estan la majoria de les bodegues de vi. Per això els ponts eren necessaris, per afavorir el comerç.

Així que pugem en un vaixell, dels anomenats "Rabelo", en el cais de Ribeira. Els Rabelos són embarcacions típiques utilitzades entre finals del segle XVIII i finals del XIX per transportar el vi d’Oporto a traves del riu. És un dels símbols de la ciutat. 

Durant uns 50 minuts, mentre escoltem les explicacions sobre el que estem veient, gaudim del sol i de l’aire, gaudim de l’amistat, i dels ponts…quasi ni els puc fotografiar perquè tinc caps per davant. La veritat és que amn tanta gent… em perd la bellesa del riu. Anem un poc com sardines en llauna. Sincerament, pense que al menys sobrem unes vint persones o l’altra solució seria que el vaixell fora més gran. I és que...en el moment que m’alce per fer alguna fotografia hi ha alguna persona que em crida l’atenció perquè estic tapant la vista.

El pont Dom Luis I és el més famós. Fou projectat per un deixeble de Gustave Eiffel, Seyring, treballant per a la companyia belga Willebroeck. Seyring  ja havia sigut l'autor i director de projecte d'altre pont anterior al mateix riu. Recorda la torre parisenca. Fou inaugurat en 1886 i té una longitud de 385 metros.

Connecta amb Serra do Pilar en Vila Nova de Gaia que era un monasteri del qual queda l’església i el claustre del segle XVII que forma part de Patrimoni de la Humanitat per Unesco des de 1996. És símbol de Gaia, i de fet destaca en la llunyania en tot moment, des del riu i des de la carretera. És un edifici gran. El convent pertanyia a uns clergues des del segle XVI. En 1832 durant l’assetjament de Porto el convent es transformà en fortalesa de manera transitòria,  tanmateix a principi del segle XX es va convertir en quarter militar.

El segon pont que veiem és Ponte do Infante, construït l’any 2003, és l’últim construït per eliminar el transit rodat de la part superior de pont Luis I, que actualment s’usa només per al metro.

Ponte Maria Pia, pareix el de Dom Luis I però hi ha diferències. També recorda la famosa Torre de Paris. S'assemblen perquè el creador fou el mateix. L’arquitecte fou Théophile Seyring, soci de Gustave Eiffel amb qui va crear la companya constructora que portava el nom Eiffel. Es va construir entre 1876 i 1877 per portar el trànsit ferroviari d’una vora a altra del riu. Només es transita per la zona superior. Té una longitud de 563 metres. Es va utilitzar fins l’any 1991 quan fou substituït pel pont del costat, pont Joao que està molt a prop i hi ha moments que els dos es veuen junts.

Ponte Joao, va substituir al Ponte Maria Pia en els funcions ferroviàries. Fou inaugurat en 1991 i és un dels mes llargs. A diferència de la resta no és un arc sinó un pòrtic múltiple i continu amb pilars verticals. Té unes línies de disseny molt modernes, són senzilles però alhora aparenten solidesa.

Ponte do Freixo és el que està mes a l’est i en realitat no és un sinò dos separats per 10 centímetres. Inaugurat en 1995 per alliberar de trànsit a la resta dels ponts, té 8 carrils per a que circulen els vehicles, 4 en un sentit i quatre en altre.

Ponte da Arrabida és l’últim que creua el riu abans d’arribar al mar. Quan es va construir en 1963 era el pont amb arc de formigó armat mes gran del món. En la vora de Gaia veiem moltes bodegues, també els funiculars des d’on hi haurà boniques vistes del riu i les riberes.

Ha estat un bonic passeig, malgrat els caps de la gent dificultant la vista panoràmica... malgrat tindre la sensació d’actuar un poc coms “japonesos” i voler fer foto a tot. 

Pensant-ho bé, no m’importa actuar com els japonesos. M'agrada la fotografia i gaudeisc buscant el millor enquadrament. Generalment quan viatge fotografie molt i després segons les fotos recorde el viatge i busque informació que se m’ha quedat a mitges. Totes són instantànies irrepetibles que evoquen emocions i m’agrada això de tornar a viatjar " mentalment" i " "literariarament" mentre escric sobre el lloc.

Així que no hi ha excusa per a no fer el creuer que tots els turistes fan amb el típic Barco Rabelo. No hi ha excusa encara que ja s’hagen vist els ponts des d’altra perspectiva diferent. Nosaltres n'hem vist alguns des de la carretera, abans d’agafar el creuer, vorejant el riu.  

El Duero és un dels gran atractius de Porto i ara ja l’hem vist des de la carretera i des de l’aigua. Ja puc contar l’experiència. Aconselle que es vinga a Porto en temporada baixa, hi haurà turisme, sense dubte, però no tant i tal volta no ompliguen les barques amb tanta gent…tal volta…encara que el negoci és el negoci i sempre va  per davant. Ja tinc excusa per tornar a Porto i comprovar-ho.

 QUADERN DE VIATGE, PORTO I VOLTANTS, PRIMAVERA 2023

ONDA (CASTELLÓ) II PART: El casc antic

Onda no només és ceràmica, té un patrimoni marcat pel pas dels musulmans, cristians i jueus... i un castell que va complir un amb gran paper històric.

Una vegada vist el castell i el museu on he gaudit de debò escoltant sobre la història i la casa àrab, baixem de la part alta i ens enfilem per carrers estrets amb cases antigues, escalinates per salvar el desnivell... Malgrat que el casc Antic fou declarat Conjunt Históric-Artístic i bé d’interès Cultural en 1967, alguns edificis estan deteriorats per abandó, en molts casos els falta restauració, la calç de les façanes  ha saltat i falta una bona mà de pintura. Falta inversió i política de conservació.

Arribem a la plaça on està la casa nen la qual es trobà l’algepseria que està al museu del castell  i que és la base de l’audiovisual. De les façanes que veiem és la blanca i estreta que està a la dreta, al racó. La part ampla, més espaiosa estava darrere, amagada,  la privacitat en el món àrab era, i és,  important.

Seguim caminant vorejant l’església... Estos carrers formen el barri de la moreria creat amb la reconquista de Jaume I perquè es va produir un desplaçament de musulmans fora de la muralla. Veiem una curiositat: en una façana hi ha un taulell que indica que era el lloc on es feia el ban, "el ditio de bando". Imagine que en eixe punt es concentrava la gent per saber el que s’anunciava. M’agrada que es conserve perquè mostra altra manera de viure, altres costums...

En el barri, en temps passats, arribaren a ser unes cinquanta vivendes i el traçat dels carrers s’ha mantes invariables. Les cases eren més senzilles que en la resta del casc antic i els residents podien parlar la seua llengua i practicar la religió lliurement. Hi està la capella de san Vicente Ferrer construïda sobre l’antiga mesquita del barri.

El barri va existir fins a 1609, any que expulsaren als moriscos,

Des que hem començat a caminar me n’he adonat de la ceràmica que hi ha pels carrers. Hi ha molts panells ceràmics religiosos en les façanes. En molts pobles de la Comunitat en conserven i formen part del patrimoni artístic-religiós. I especialment m’agrada veure la gran varietat de sota balcons que  demostraven el poder adquisitiu dels amos de la casa. Són bonics i donen color a la façana.

Anem camí de l’església, però abans d’arribar-hi, en la part posterior,  parem en el nucli del que seria el barri jueu: la plaça de la sinagoga on els jueus tenien el punt de trobada. La sinagoga es va descobrir recentment, quan estaven fent unes obres. I front a una troballa tan important, la plaça fou reformada per que les restes arqueològiques pogueren ser visitades. La plaça té dos nivells, un superior amb uns estructura metàl·lica i de fusta que salva el desnivell i un nivell inferior on estan les troballes.

Arribem a la  monumental església de l’Asunción, barroca, del principi del segle XVIII. Fou construïda sobre el que era una església gòtica del segle XIV, que va patir un incendi que ho cremà tot excepte la torre campanar, que hem vist bé des del castell. Després de l’incendi va sorgir la idea d’ampliació i s’obri porta principal a la plaça, la qual cosa explica que la torre estiga separada. Antigament la porta principal estava a costat del campanar.

La façana ressalta per la decoració. El frontispici és de pedra llaurada, amb dos cossos. Hi ha columnes corínties i salomòniques, i en el centre l’estàtua de pedra que representa a la santíssima Verge de l’Assumpció. És d’estil neo barroc. Caldria una neteja i restauració, que ressaltaria la bellesa. Té dos portes, la principal de 1854 i la de la capella de la comunió, de 1753, que està adossada.

Darrere està la torre del campanar de planta quadrada i el pati on també s’accedeix des de l’interior.

L’interior és ample i amb llum, de nau única i planta de creu llatina amb capelles laterals.

Tot el que hi havia a l’interior fou destruït en la guerra civil i a partir de 1939 s’iniciaren els treballs de reconstrucció. La mirada  em va directa cap al retaule de l’altar major i els  llenços laterals. Són de l’escultor Juan Bautista Folía, deixeble i  amic de Rodin, que arribà a Onda captivat per la ceràmica després d’una producció artística d’èxit, carregada de sensualitat  en la joventut en Paris, Barcelona, Salamanca, Madrid, Santiago de Xile... Quan arribà a Onda la producció començà a ser més religiosa. Va morir en Onda abans de finalitzar el treball de l'esglèsia, en 1945, on està soterrat.

També destaquen els  frescos de la cúpula, obra de Carlos Maroti, en els quals es pintaren a veïns del poble, els que contribuïren pagant, també apareixen frares i monges i el rector que manà les obres.

Accedim a la sagristia on hi ha diverses imatges i pintures religioses que s’han conservat des l’antiguitat. Durant la guerra civil es va perdre quasi tot l'art religiós. Destaquen dos retaules, un del pare de Joan de Joanes, Vicent Masip: “El retablo de las animas,” de principi del segle XVI,  d’estil hispano flamenc amb influències italianes.

I l'altre del fill: Joan de Joanes el  "Retablo de San Antonio y Santa Bárbara"  de 1558. Es nota la diferència d’epoques. 

També hi ha miniatures italianes del segle XV o una escultura anònima del segle VII.

La capella de la comunió és de planta de creu grega i ricament decorada. Destaca el treball de Folía de Sant Jordi que va fer la pila baptismal i l’altar de la capella de la comunió, que va enllestir Pasqual Albella, veí d’Onda. El valencià Vergara és l’autor que pintà els frescos en les petxines de la cúpula.

Anem a la plaça de l’Almudí o plaça la Font de dins, amb una característica font enmig. És el centre del casc antic i històric. Ho era en el passat i ho és en l’actualitat també. La plaça és rectangular i té porxades, que corresponen al període gotic del segle XV. Hi ha cases que destaquen com la del rellotge del segle XVI o la presó, que es pot visitar. La plaça, des de 1418 fins al segle XIX, era el lloc on es feia el mercat, que fou traslladat a l’altre indret.

Seguint el passeig per Onda, passem per l’església de la sang, d’estil romànic de transició al gòtic

De les muralles només queda una porta que antigament donava accés el Portal de Sant Pere, era un del punts principals d’accés i és per on eixim en acabar el recorregut.

És una porta  d’arc de mig punt, per la part interior hi ha un xicotet altar obert dedicat a Sant Pere. Sobre l’arc  es veu l’escut de la corona d’Aragó tallat en pedra. També es llig l’any de la restauració, 1578. Antigament per la part alta anava una sèquia que desembocava en un molí.

Uns passos més enllà, estem de nou en la part on hem començat el passeig per Onda, per la costera que ens ha dut al castell. Al final, ha estat una ruta circular que ens ha mostrat la part més antiga d'Onda, tal volta més desoneguda, la que no té res a veure amb el polígon industrial ceràmic que tant de renom li dona a la ciutat.

ONDA I PART

 QUADERN DE VIATGE-UNISOCIETAT, ONDA i  AÍN, març 2023