LA CATEDRAL DE VALÈNCIA: exterior

Mires per on la mires, la catedral de València és una joia.

Hui visitem la catedral de València, dedicada des de temps de Jaume I a l’Asunción de Santa Maria. És una joia artística i arquitectònica on predomina l’estil gòtic, encara que conserva elements de diferents èpoques, des del romànic al barroc. Però la meua mirada no és d’entesa en art o arquitectura, simplement explique el que veig i el que m’agrada.

Ja hem pujat al Micalet, la torre campanar icona de la ciutat i element fonamental de la catedral que antigament es va construir separat de l’edifici  i fins el segle XV no fou annexionat. Ara anem, doncs, a visitar l’interior d’este majestuós edifici on s’hi respira pau.

L’anomenada com La seu, és va construir al lloc que ocupava l’antiga mesquita. I abans, en l’època romana, ja era lloc de culte.  Quan feren les excavacions en el centre arqueòlogic, el museu almoina que està tot just al costat, desenterraren restes de l’antiga mesquita. Quan Jaume I va conquistar la ciutat en 1238, va fer una primera consagració i en 1262 començaren les obres de l’edifici gòtic. L’estructura principal es va fer entre els segles XIII i XIV però les obres seguiren durant els segles següents. Algunes vegades les obres eren per ampliar, però altres per canviar d’estil.

L’any 1931 fou declarada monument històric artístic però durant la guerra civil fou incendiada i molt del seu valor artístic es va perdre. L’any 1972 començà la tasca de retirar molts dels elements clàssics superposats per recuperar l’aspecte original. 

Actualment l’edifici està en bon estar de conservació. És una catedral sòbria diuen que la raó és perquè fou construïda amb presses per marcar territori cristià front al musulmà. I a més a més no va ser cap obra de monarca que voldria ostentació, sinò que va ser  sufragada per la burgesia local.

Abans d’entrar-hi, li donem la volta per fora i així poder observar totes les façanes i portes del monument. I me n’adone la de vegades que ho he fet en la meua vida. Tanmateix hui és diferent, perquè ho estic mirant amb ulls per a fer una crònica escrita i no vull perdrem cap detall.

En la plaça la Verge està l’entrada principal, la Porta dels Ferros, junt al Micalet. Actualment la porta no llueix molt perquè queda en un lateral de la plaça, però quan es va construir l’edifici, esta porta s’encarava al carrer Zaragoza, des d’on s’hi veia amb grandiositat. El carrer va desaparèixer per guanyar espai i fer la plaça gran i l’estudiada perspectiva va desaparèixer. I és una llàstima, perquè la porta és bonica, de planta ondulant a l’estil del Bernini italià i a més  a més és imponent amb els seus 36 metres d’altura. I és singular perquè té una reixa de ferro que envolta l’atri d’entrada. D’estil barroc construïda a inicis del segle XVIII té tres cossos ricament decorats amb conjunts escultòrics´, destaca el relleu de l’Asunción i les figures de San Luis Beltran i sant Vicent Ferrer.

Per donar-li la volta al monument, seguim cap a la plaça la Verge, passem per la Torre del Micalet i abans d’arribar a la plaça, parem l’atenció en la Porta dels Apòstols. És plenament gòtica i destaquen els dotze apòstols representats als laterals que són copies. En la dècada de 1960 la porta fou restaurada i les figures originals es poden veure al museu de la catedral. Les fulles de les portes, els claus i els ferros són originals de 1438. A la porta també esta representada la Verge amb Jesús envoltada dels angels músics, hi ha reis i profetes de l’antic testament i alguns sants. En el cos superior s’hi troba el gran rosetó amb l’estrella de David del segle XV, de més de 6 metres de diàmetre. En 1960 es va restaurar quasi completament perquè patia el mal de la pedra. Diuen els entesos que és estrany que un temple catòlic tinga l’estrella jueva a la porta, i que el possible motiu és que els prestamistes jueus donarien diners per a la seua construcció a canvi de figurar en el millor lloc. El rosetó és una reproducció, l’original està al museu catedralici. En esta porta des de segles enrere, ha vingut reunint-se, diuen que fins i tot ja ho feien quan el lloc era mesquita, el tribunal de les aigües, per administrar justícia respecte a l’ús de les aigües de València. La cita es setmanalment cada dijous a les 12.

I tot just al costat de la porta, i quasi passa desapercebut, està el rellotge de sol que es troba deteriorat.

Seguim donant la volta a la catedral i trobem aspectes interessants com l’estructura renaixentista anomenada Obra Nova d’estil renaixentista italià del segle XVI. És una galeria o tribuna oberta a la plaça la Verge. Antigament tenia un sostre i era el lloc de d’on els retors miraven les processons o altres espectacles públics, per la qual cosa també es coneix com la Llotgeta dels canonges. A meitat del segle XX el sostre es va suprimir i des d’aleshores la balconada es veu millor, el cimbori de la catedral també queda més visible. És curiós. Sembla un teatre romà. També passem per la capella de sant Jordi on es va celebrar la primera missa al segle XIII i arribem a la plaça l’Almoina. M’agrada la plaça i sempre pare a mirar l’edifici modernista, Casa Punt de ganxo de 1906.

I és en esta plaça on està l’altra porta medieval, la Porta de l’Almoina o Porta del Palau, construïda a l’inici de la construcció de la catedral. El nom d’almoina ve perquè estava al costat de la desapareguda Casa de l’Almoina on se socorria als necessitats i el nom del Palau per estar al costat del palau arquebisbal. És d’estil romànic aragonès però amb detalls gòtics. Està decorada amb motius geomètrics, vegetals, animals i figuratius. Observant amb atenció descobrim àngels i querubins. I també s’hi veuen caps  humans i noms al costat, que es corresponen als repobladors lleidatans A les columnes de cada costat els capitells s’hi  representen paisatges bíblics. Està encarada a l’est, mirant la Meca i fa pensar que hi s’hi trobaria el mihrab de l’antiga mesquita.

I ara si, entrem a l’interior...però ho llegireu en altre escrit...

QUADERN DE VIATGE, VALÈNCIA tardor 2020