RESSENYA de cine: EL AUTOR

EL AUTOR

Manuel Martín Cuenca

Acabe de veure la pel·lícula EL AUTOR, i es cert que Gutiérrez està impecable en el seu paper d’escriptor gris, anònim i  frustrat. El Goya que li han atorgat se’l mereix, no hi ha dubte, interpreta un  personatge brutal i és un actor que sap veritablement actuar, faça el que faça. La pel·lícula està molt bé, però vaig eixir del cine desassossegada, pensativa... Ser autor, fins a quin extrem? En realitat què busca el protagonista? Vol la fama? Vol la satisfacció de completar un llibre? És simple gelosia?

Tal volta l’únic que vol el protagonista és donar color a la seua fosca vida. I una manera d’acolorir-la és somniant. I els escriptors sovint ho fem quan ens enfrontem al full i l’ordinador creant una obra.

També posant-me en el lloc del autor reflexione-hi sobre què busquem els autors quan escrivim.  Està clar que la resposta variarà segons persona, però el que tinc clar és que un autor o escriptor, o novel·lista o contista o periodista...o qualsevol que es dedica a l’escriptura,  no es crea en tallers d’escriptura. L’autor naix sent autor, escriure ha d'eixir de l'anima i en el taller l’únic que pot fer és millorar la tècnica, que per altra banda no és poc.

Jo sóc autora, com el protagonista, i sovint escric per necessitat, sempre per plaer i la majoria de les vegades gaudeisc jugant amb les idees i paraules que involuntàriament  m’ixen a soles quan estic capficada en un tema.

Al protagonista li aconsellen, al taller d’escriptura, que visca i escriga el que viu, que mire i que escriga el que veu, jo també escric a partir del que  visc, o del que m’invente a partir del meu entorn, o tal volta sobre el que possiblement hauré vist abans i la ment ha guardat. Les idees flueixen de vegades no se sap com. Jo escric camuflant la realitat entre personatges inventats o el que és el mateix escric la vida de personatges inventats i camufle la  meua veritat. El joc de l’autor és barrejar veritat i ficció i que el lector jugue a saber què és cada cosa.

En este cas, el que fa EL AUTOR és forçar la realitat per a aconseguir una novel·la. Diuen que Gutierrez sempre interpreta personatges que cauen bé. A partir d’esta pel·lícula ja no se’l veurà amb tanta bondat, és un personatge irònic. En realitat a la pel·lícula hi ha pocs personatges amb bondat, (és una semi maldat) i el protagonista encapçala el llistat amb la seua obsessió insana. I és que en EL AUTOR és veu maldat,  crueltat  per la constant  manipulació i alhora una ignorància per part del protagonista en no adonar-se del veritable final que li espera a la seua novel·la. 

I ara pense...hi haurà molts autors com ell?

La pel·lícula també planteja el tema dels tipus de lectura existents al mercat: La “facilona” que són els best sellers que tothom llig o la “literatura”, amb temàtica més profunda que arriba a només un sector de gent. És un dilema però cada autor sap què escriu i com ho vol fer, i sobre tot, sap per a qui escriu, si per a un mateix o per a les masses buscant la màxima audiència. Jo ho tinc clar i crec que la resta d’escriptors tambè ho tenen.

La pel·lícula està ben feta i manté l'espectador en suspens, es pateix junt al personatge, dóna a pensar que allò no pot acabar bé. Hi ha pinzellades de racisme i de política, retratant així la realitat de com pensa molta alguns sectors de gent. La pel·lícula té un guió sorprenent amb girs inesperats que estan molt ben interpretats. Tots els personatges sense excepció fan el seu rol a la perfecció i són necessaris per a donar veu al protagonista. Destaca la portera, Adelfa Calvo, que també ha sigut guardonada amb un Goya i el professor, Antonio de la Torre, que està fantàstic interpretant la falsedat i l’engany que l’alumne no veu clarament per l’obsessió que l’embarga.

El guió està basat en un llibre. És una adaptació de la primera novel·la de Javier Cercas El móvil, escrita fa 30 anys, un novel·la de 70 pàgines que va escriure demanant un préstec al pare per a llogar un pis i poder tancar-se a escriure, com fa el seu personatge. Cercas la va enllestir i va aconseguir que dos anys després es publicara i des de 1987 s’ha traduït a una desena de llengües. Cuenca va trobar i llegir la novel·la de casualitat. Com tota adaptació no cal comparacions, cada perspectiva valora uns aspectes segons la finalitat, llegir en llibre o veure en pel·lícula.

No cal dir més...aneu a veure-la, és cine espanyol de qualitat.

A més a més, de fons escenogràfic està la preciosa Sevilla, només es veu el gran riu i un pont famós i en una escena nocturna la Torre del oro, també uns carrers i uns portals d’edificis i els interiors de les cases carregades de decoració amb sants i passos de setmana santa. No es veu la ciutat andalusa però l’ambient embarga la pel·lícula.

I de fons musical inicial i final està Jose Luis Perales. Personalment trobe que la cançó final és molt bonica.

POLÒNIA: EL GUETTO DE VARSÒVIA

La pel·lícula El pianista és un fidel retrat de com vivien els jueus al guetto de Varsòvia. Veig la pel·lícula de Polanski i tot seguit visite el barri. M’esgarrifa, m’impacta.

En l'actualitat podem veure per on anava el mur perquè s'ha marcat al terra i travessa carrers i places.

El guetto de Varsòvia  és visita imprescindible. El major guetto jueu d’Europa, retratat per Polanski en la pel·lícula “El pianista”, va ser implantat en el centre de la capital entre octubre i novembre de 1940 com un lloc de trànsit abans de portar la gent cap a la mort que proporcionava la solució final del gas cyclon. Hi havia gent de Varsòvia, però també de regions del voltant sota control alemany i d’altres països ocupats pels nazis. Al guetto n’eren al voltant de 350.000 persones, tots obligats a portar l’estrella de David per marcar la diferència.

El jueus visqueren tres anys de fam i de malalties, també de por per si els agafaven per emportar-se'ls. No se sabia què passava una vegada pujaven al tren però intueien que no era res bo.  Al guetto van morir al voltant de 400000 persones. Actualment queda poc del que va ser, però s’hi poden veure alguns punts testimoni del passat. En el meu recorregut, nosaltres fem nomes un passeig per uns llocs concrets, caminem pels mateixos carrers que foren escenari de misèria i d'injustícia. Actualment ja no és el mateix, han enderrocat i construït de nou, però queden punts per a recordar. cal recordar per a que no torne  a passar.

Des de l’hotel on estem instal.lats en Varsòvia, tenim relativament prop el cementeri jueu i com ens queda un mati abans d’agafar l’avió, el volem aprofitar visitant el barri que el dia d’abans hem vist massa ràpid. No podem deixar Varsòvia sense conèixer millor esta part de la història.

Plou massa per  a caminar, així que agafem el tramvia nº1 sense saber molt bé on hem de parar. Però una vegada dins preguntem i l’amabilitat de la gent polonesa es fa una vegada més de notar. En esta ocasió és una senyora mig francesa mig polonesa la que ens diu on hem de parar. Baixem del tramvia i entrem al cementeri. Hi ha un grup de joves jueus que estan  a punt d’entrar també.

Entrada al cementeri, un grup de joves jueus també hi són. Per a ells és una visita molt especial.

No ens han demanat entrada, deuen haver-nos confós amb la colla d'estudiants. No pretenem estar molt de temps.  Fundat en 1806, és un dels pocs cementeris actius  jueus en Polònia actualment. Hi ha tombes famoses com la del creador de la llengua universal esperanto, escriptors, actrius o rabins...  però no sabem quines són, podríem seguir el grup de joves que van  amb guia que els para als punts clau, però la veritat és que plou massa per esplaiar-nos passejant entre tombes i preferim el passeig al nostre aire.

Hi ha alguna làpida diferent, especial...més moderna...

M’adone que moltes tombes tenen seients davant, m’agrada el detall, els familiars poden quedar-s’hi temps acompanyant al difunt sense cansar-se, el seient convida a passar més temps resant.

També hi ha una part més antiga que posa els pels de punta, amb tots els meus respectes pense que és escenari perfecte per a una pel·lícula de terror. I ho dic amb consideració perquè sé que és lloc sagrat per a molts. Hi ha fosses comunes del temps de la II guerra i de residents del guetto.

Al capdavall,  resulta una visita interessant perquè la mateixa pluja li dona l’aire tètric que ja de per si comporta el lloc on reposen tantes víctimes de la bàrbarie humana que no deuria haver passat mai.

En acabar el recorregut que hem fet sense rumb, eixim del cementeri i la pluja ha minvat així que decidim seguir a peu pel que era el guetto varsovià. Anem seguint un plànol que marca els punts concrets que es poden visitar, fem el que podem, no tenim temps de tot.

Es fàcil mirant el llibret-planol que he agafat en l’oficina d’informació i turisme. Hem fet selecció del que volem veure seguint la petjada jueva i fem camí a peu observant el contrast en els edificis varsovians.

El dia d’abans ja hem vist alguns monuments com Umschlagplatz, la plaça on estava la parada del tren des del qual s’emportaven als jueus del guetto fins el camp d’extermini de Treblinka. Cada dia s’emportaven entre 5000 i 6000 persones. Eren els supervivents  que  no morien entre els murs del guetto donat que les condicions de viure eres infrahumanes. A les parets de marbre es lligen noms de víctimes, la gent encara  diposita flors en homenatge. La ferida jueva està oberta i serà molt dificil de tancar. Ho dic per la quantitats de jueus que es veuen visitant els llocs històrics dels avantpassats, siga en Varsòvia, en Cracòvia o en els camps de Auschwirz i Birkenau. 

Tambe passem per la façana del museu de la història dels jueus polonesos.

En el recorregut del dia anterior per  la ciutat també vam veure de passada el monument als herois del guetto, que recorda l’heroica resistència dels jueus contra els nazis, una de els primeres revoltes contra el nazisme en Europa.  El 19 d’abril de 1943  començà i acabà el 16 de maig. Amb una població ja de 50000jueus al guetto, esclatà l’alçament en contra que fou brutalment reprimit en només un mes. 

Els jueus tenien les de perdre, eren formigues front a elefants, no obstant, valents, no es conformaven amb el final que els tenien destinat. Les SS assassinaren per callar les veus. La majoria moriren, però lluitant. Es quedà eixe honor, el de no conformar-se i acceptar sense actuar la fatalitat.

En el nostre passeig a peu passem pel carrer  Prosta, que és el punt on  en maig de 1943 aconseguiren escapar desenes d’insurgents. La forma de tub del monument recorda la boca d’entrada al canal. Creuant els carrers del que va ser el guetto, anem directes al carrer Siena  on es conserva un fragment del mur. Ens costa trobar l’accés perquè  s’entra pel carrer Zlota. La creació del límit de separació no miraria ni carrers ni veïnat. La frontera del gueto sovint tallava carrers i places. Trobem el mur encaixonat entre edificis i cert queveixa visió, resulta  impactant.

El guetto el tancaren, en un principi, amb fil d’alam, després amb paret de rajola de tres metres d’altura, hui en dia només s’hi conserva uns pocs metres dels 18 quilòmetres que va arribar a construir-se.

El traçat del que era el mur es recorda mitjançant  marques a la vorera, jo les veig davant de l’edifici del Palau de Cultura, lloc per on passava també.

QUADERN DE VIATGE, POLÒNIA, estiu 2016

RESSENYA LITERÀRIA: LA HIJA DEL ESTE

LA HIJA DEL ESTE

Clara Usón

“ La hija del Este” és la historia d’una bogeria que es diu guerra, la guerra dels Balcans, contada des de dues perspectives, les coses canvien segons qui ho mire. Són dues veus les que parlen, la d’Ana, la protagonista i la d’un jove estudiant de cine anomenat Danilo, pacifista i jueu amb ascendència de varies ètnies que descriu el que viu i veu amb humor negre. Danilo i Ana eren amics de joves. Són dues visions contraries. Amb elles anem coneixent Sèrbia i anem coneixent els personatges politics que configuraren tant d’embolic bèl·lic.

Sabem de bestreta que és un cas real, que l’autora va seguir la pista d’un suïcidi. També sabem qui és la jove que se suïcida i la raó, encara que es juga amb especulacions. És Ana, filla d’un militar provocador d’un genocidi, quan la jove sap la veritat sobre son pare no ho pot suportar. No desvetlle res que no es diu abans de llegir el llibre. Tothom comencem la lectura de la novel·la sabent estes dades prèvies que es poden llegir a la contraportada, és inevitable no fer ullada al text que hi ha escrit per saber de què tracta. M’haguera agradat llegir sense saber res, sincerament. Pense que no saber qui era en realitat la jove que al principi es passeja per Moscou i el fatídic desenllaç que li espera m’hauria creat més intriga. Pense que m’he perdut especular,imaginar el final que a qualsevol lector que gaudeisca capbussant-se en la lectura li agrada.

Llevat d’este detall trobe que és una lectura molt interessant i la trama està ben redactada. Per a perfilar el contingut l’autora empra diverses tècniques per evitar la monotonia: descripció dels sentiments i també de fets en primera o tercera persona, relat de fantasies, transcripció de carta o transcripció literal d’un fragment d’un llibre mèdic i fins i tot empra un relat tipus documental.

I es nota que hi ha molta documentació darrere de cada línia. L’autora detalla sobre un tema molt complicat d’entendre com va ser el conflicte dels Balcans, que per altra banda, els europeus van viure tan a prop encara que la majoria tancant els ulls als que hi passava. Recorde que ens arribaven noticies de com anava desmembrant-se l’antiga Iugoslàvia necessitant, en la majoria dels països, guerres per solucionar els conflictes. Estàvem a la dècada de 1990, era inexplicable, però passava. Com podia estar patint tanta gent aquelles  barbàries per disputar el terreny i el poder! Era en nom de la puresa ètnica? En nom de la religió? Per patriotisme? Hi es van barrejar molts aspectes. Llegint este llibre he pres consciència realment com, tan la resta d’Europa com jo, no fèiem cas al que hi passava. M’ha fet sentir remordiment de consciència pensar amb el què jo estava fent en aquells anys mentre tan a prop nostre es matava de manera indiscriminada. Un dia en un trajecte de tren vaig conèixer a una jove pintora de Bòsnia que havia aconseguit escapar de la barbàrie i s’havia establert a Espanya. Mentre parlava la mirava i no podia imaginar tot el que estaria patint. Feia poc que havia acabat tot l’enrenou bèl·lic. Si no haguera fugit, l’hagueren assassinada, estava segura. En aquell moment es mostrava contenta perquè havia guanyat un premi de pintura en Espanya i segurament este fet li obriria més portes. No sé que haurà sigut d’ella.

La novel·la mostra la relació d’un pare amb la filla i d’un militar amb la seua pàtria. El pare i el militar són la mateixa persona però no ho sembla. La filla veu al pare com un ser sensible, perquè realment ho és amb ella. El pare es transforma davant la filla i la família no deixant veure el sàdic que porta dins que actua en pro de la pàtria sèrbia.

Pàgina  a pàgina veiem com a poc a poc la jove perd la ingenuïtat, com la visió del seu pare idolatrat s’enderroca, com les seues aspiracions de doctora per als soldats serbis queden en no res. La vida perd sentit. Ella volia ser doctora per a salvar  vides i de sobte sap que són pare les aniquila sense contemplació, indiscriminadament mana matances i massacres.

La novel·la està molt bé per saber-ne un poc més sobre aquella part d’Europa i sobre el problema de la identitat que en aquell conflicte tant va tenir a veure. Té la part didàctica en la qual també explica el passat històric i la llegenda del rei Lazar a qui s’anomena sovint al llarg de la novel·la com el gran heroi patriota a qui s’ha d’imitar.

Per altra banda, al principi només apareix Ana, m’ha enganxat per un detall. Comença en Moscou l’any 1994 i jo hi vaig ser una any després. La protagonista i els companys tots procedents de Belgrado, hi són durant cinc dies en viatge d’estudis i tot el que llegia sobre el que visitava o veia la protagonista i la seua colla d’amics, jo ho havia vist amb els mateixos ulls.

He recordat detall a detall quan jo hi vaig ser i recorde pensar el mateix que la protagonista pensava davant de la cua esperant a veure la mòmia de Lenin. Aquella època trobàrem un Moscou ja amb turistes i amb unes quantes botigues de luxe amb preus desorbitats que abans no hi eren. Ana i les amigues, van pel carrer Arbat i també entren als magatzems GUM, jo també hi vaig ser i era xocant veure tendes modernes ja allunyades del passat recent quan no hi havia tant on triar. I també de la mateixa manera que ho veu Ana i la seua colla d’amics, jo vaig veure com que pertot arreu, sobre tot al hotels, hi havia moltes prostitutes de luxe acompanyades dels seus mafiosos. Ana ho conta i jo ho corrobore.  

Són una colla de joves i viuen el que al seu país no poden viure. Al llarg dels dies riuen, ballen, gaudeixen... alhora Ana va desvetllant els seus amoris i coneix a una persona, encara que clarament diu que l’únic home que ha estimat i estima és a son pare, al que idolatra i té com un déu.

Al llarg dels dies moscovites també hi ha temps per parlar de la seua sèrbia i suscita discussió. Ana no és com tots, les que creu amigues no ho són tant. Ana és filla d’un militar i no de qualsevol, i a més a més és molt patriota. Ana, seguint l’exemple que veu a casa, parla despectivament de tots aquells que no són serbis. La resta de la colla,  saben massa quines accions porta endavant el pare, però pocs li diuen res, callen perquè a la fi ella no té culpa, l’únic que parla clarament és Petan, un company d’estudis mig revolucionari que els acompanya.

A Ana li van contant sobre massacres i injustícies i ella no s’ho creu, té una bena posada als ulls que impedeix veure la realitat, i més si cal no ho creu quan el promotor de tanta barbàrie és son pare. Ana té molt clar el que vol creure, son pare és un heroi i això no li ho pot negar ningú. Tot el que fa son pare és per bé de la pàtria sèrbia i és digne d’admirar. I el pare també estima la filla sincerament. Eixa estima noble i amb sensibilitat que el militar demostra cap a la família tal volta és la part que li compensa en la balança comparant amb la crueltat que manifesta en la vida militar.

La guerra dels Balcans està relativament recent i amb tota seguretat encara hi hauran ferides per curar. Estic segura que hauran de passar molts anys encara per oblidar tant d’odi i violència, en tot cas, pense que només parlant del tema es contribueix un poc a fer justícia posant en evidència als carnissers de les matances en les quals tanta gent va perdre de manera injustificada la vida.

CROÀCIA: OBLIDANT LA GUERRA

Va ser una guerra nascuda pel creixement dels nacionalisme: parle de la guerra dels Balcans. Hi havia odi ètnic. Allò que passà, i que passa en tota guerra, em sembla una atrocitat.

Croàcia té un passat recent dur de violència, les ferides de la guerra dels Balcans estan obertes malgrat que cara el turista vulguen girar la cara. Els croates  no parlen de guerra, no sé si per no recordar els durs i sanguinolents moments viscuts o per pesar d’haver viscut tanta incongruència i tragèdia o ser protagonistes, alguns directament i altres de manera  indirecta. En una guerra tots son culpables i ningú ho és. Tothom fa crueltats. Es diga el que es diga tots son víctimes i botxins alhora. Va ser una guerra brutal per part de tots esl bandols i especialment impactant perquè se suposava que estavem  en una Europa civilitzada i moderna on s’ha d’emprar el diàleg i no les armes.

La guerra de Croàcia va durar de 1991 a 1995. Va ser una guerra nascuda pel creixement dels nacionalisme i l’enfrontament va arribar per la lluita per la  supremacia entre ètnies. Hi havia odi ètnic. 

La guerra va començar en els llacs de Plitvice quan el 31 de març de 1991 els servis prengueren el control del quarter general del Parc i expulsaren els 4000 croates que vivien als voltants. Un policia croata Josip Jovic, assassinat a Plitvice pels servis, va ser la primera víctima d’aquella irracional guerra. 

En el meu viatge per Croacia, quan visite el paratge natural i veig tanta bellesa pense en el contrast, Com és possible que en un lloc tan bonic, amb unes aigües tan cristal·lines, s’iniciara una època tan turbulenta i negra.

I la guerra va continuar. Ciutats com Dubrovnik, Sibenik o Zadar, que he visitat  foren atacades cruelment per les forces sèrbies.

Especialment brutal va ser l’assetjament a Dubrovnik l’1 d’octubre de 1991 per part de l’exèrcit iugoslau comandat per forces serbo montenegrines. L’assetjament bombardejant des de l’aire i des del mar amb  l’únic motiu de destruir una preciosa ciutat, va durar 7 mesos. El pitjor dia va ser el 6 de desembre de 1991. Més del 805 dels edificis es feren malbé. En maig de 1992 l’exèrcit croata alliberà la ciutat, però l’amenaça serbo montenegrina va continuar durant anys. La ciutat amb quasi 50000 habitant es va reconstruir i torna a ser la capital del turisme, però el que passà serà difícil d’oblidar. Em bocabada la rapidesa com han tornat a refer tot el que s’havia destruït. Em bocabada i m’alegra.

Mirant la ciutat des de les altures, siga pujant al telefèric o fent el passeig de ronda per les muralles*  s’identifiquen les teulades renovades després de la destrucció en el conflicte.

A la ciutat de Dubrovnik hi ha un museu, el de la guerra de la independència obert l’any 2008, però qui l’ha vist i analitzat conta que no és objectiu, només conta la visió croata. Va ser una guerra dura i violenta. En sis mesos ja havien mort 10000 persones i milers havien fugit i altres tantes cases havien estat destruïdes. 

Imatges de google.

Mentrestant  la política internacional mirava a altra part, cap a la guerra del golfo de 1991 després de la invasió de Kuwait per Irak, hi havia interessos econòmics pel mig, el Petróleo podia pujar de preu. També segons diuen algunes veus crítiques, es va silenciar el conflicte per no fomentar la influencia dels nacionalisme i les idees separatistes en els països occidentals. Les nacions europees tampoc interveniren en el conflicte de Ruanda l’any 1994. Em sembla greu que estem parlant de fets tant horribles  que passaren en dates recents, relativament parlant.

I pensar que en Plitvice començà tot! Amb la pau que s’hi respira entre tanta natura! Precisament de camí a este fabulós Parc Nacional Patrimoni de la humanitat, veig per la finestra de l’autobús vora a la carretera tanques, hi estan en exposició. Però sobre tot veig làpides, algunes solitàries, altres en un conjunt de tres o quatre. I és que estem passant per una zona que va ser molt devastada per la guerra i n’eren tants els morts que on queien els enterraven. Estes làpides són de soldats morts i soterrats al moment. No hi  havia temps per a més.  Hi ha soldats enterrats en propietats privades i per respecte els amos que viuen en les cases o són propietaris dels camps, deixen entrar als familiars per a que honren el seu mort.

Als pocs quilòmetres parem en una població que va ser totalment destruïda. El poble es diu Karlovac, està a 55 quilòmetres de Zagreb i té uns 60000 habitants.

Malgrat que la població té una disposició de carrers en forma d’estrella segons l’esperit renaixentista, que deu ser curiós veure-la, no la visitem, només és una parada tècnica que ens permet veure una exposició de guerra.

Actualment manté a l’aire lliure una exposició de tancs i explosius. Hi ha cases enderrocades i no restaurades i altres on es veu el senyal de la metralla. Generalment els croates no volen mostrar els senyals que queden de guerra. És un capítol que volen oblidar.

A Croàcia encara hi ha molts signes evidents d’esta dolenta guerra però per als turistes ens tenen preparada la ruta restaurada.  Ho entenc, a tothom li agrada ensenya la casa neta i arreglada.

Quan preparava el viatge uns bons amics, l’Enric i la Cèlia de Quaderns de bitàcola, em van aconsellar que anara a un lloc prop de Dubrovnik: Kupari, una platja plena d’hotels, però la platja estava buida i els hotels estaven destruïts per les bombes. Al final no vaig poder anar-hi però és interessant que feu una ullada clicant al nom del lloc, és interessant, il·lustra allò que en un viatge a Croàcia s’amaga. 

QUADERN DE VIATGE, estiu 2017,  CROÀCIA

DUBROVNIK-I PART...............PATRIMONIO DE LA HUMANIDAD

DUBROVNIK-II PART..............PATRIMONIO DE LA HUMANIDAD

DUBROVNIK-III PART.............PATRIMONIO DE LA HUMANIDAD

RESSENYA de cine: UNA BOLSA DE CANICAS

Una bolsa de canicas

Christian Duguay

“Una bolsa de canicas”, és una dolça pel·lícula francesa dirigida per un canadenc. La pel·lícula m’ha agradat molt perquè tracta el conflicte bèl·lic i el dramatisme que comportà el nazisme alemany des d’altra perspectiva diferent al que generalment ens mostren: la dels xiquets que es veuen separats de les seues famílies. I dic generalment perquè estem acostumats a veure l’horror nazi des de la perspectiva adulta. Hi ha excepcions que van funcionar molt en pantalla o en novel·la com “ La vida es bella” o "El niño del pijama de rayas” on es conta l’holocaust des de la perspectiva infantil, però esta vegada és diferent. A més a més la diferència està en que es mostra la duresa del que es va patir en aquella bogeria hitleriana sense mostrar en pantalla la realitat de dins dels camps d’extermini, ni es veu cap seqüència de jueus famolens o amuntegats a punt de ser soterrats. La situació dramàtica que estan vivint els jueus de la que es parla no es veu però s’intueix, està en l’ambient i la podem imaginar en cada moment.

En “Una bolsa de canicas”, els xiquets jueus protagonistes fugen per evitar el final fatídic als que estan condemnats només per qüestió religiosa: el final dràstic que van viure gran part dels seus paisans jueus. Els xiquets fugen sense saber per què. Escapen d’una realitat que els atrapa sense voler. Compleixen l’ordre dels pares. I en el dur camí els espectadors els acompanyem seguint les seues mirades innocents que no entenen el que passa, especialment el xiquet més menut de 10 anys que no sap les conseqüències mortals que els esperen si no arriben al final, a la ciutat francesa de la costa francesa on estan els germans. Però sortosament, malgrat fer patir a l’espectador amb tot el que han de suportar, són  xiquets astuts, espavilats i intel·ligents que se’n surten de tots els perills.

La pel·lícula està basada  en un llibre escrit l’any 1973 pel protagonista, el xiquet més menut,  Joseph Joffo. Joseph era perruquer, l’ofici familiar heretat com es veu a la pel.licula, i en una època que estava convalescent per un accident va decidir escriure les seues memòries. Este detall em fa pensar en la quantitat d’històries que s’hauran  quedat per contar, algunes ni les hauran conservat l’entorn familiar! Però Joseph havia d’explicar aquella dramàtica aventura que començà quan el pare va donar als dos fills menuts, a ell i al germà, 5000francs per a que eixiren de París en tren. El pla que havien de seguir era creuar com pogueren la frontera a la França lliure i anar a Menton on estaven ja els germans majors. Hi és on es reunirien tots. La pel·lícula mostra el viatge dels dos germans Joseph, el menut de 10 anys i Maurice uns pocs anys més major. És una road movie creuant França  buscant la llibertat i lluitant per la supervivència. Cert que va ser tota una odissea, contada en to melancòlic, portada endavant sortejant els soldats alemanys desitjosos d’apressar jueus i pujar-los als trens que anaven cap als camps. Va ser tota una epopeia, i dur per a ells,  haver de  negar en tot moment la procedència jueva.

I m’ha agradat perquè podria ser una pel·lícula plena d’odi i venjança però més bé és al contrari,  un cant d’esperança i amor. La relació familiar que hi ha entre tots és essencial i la connexió entre els dos germans que mamprenen  el viatge-fugida junts és molt bonica i tendra. La innocència impera en cada imatge. Els xiquets ho són i marquen el fil temàtic. Són valents, tenen coratge, són astuts i especialment Joseph té una careta que enamora, amb uns ullets blaus que entendreixen a qualsevol, una mirada capaç de captar l’espectador i fer que empatitze amb ell i amb el sofriment que està patint ell i tots els jueus en aquell moment.

Mostra una tragèdia però el dramatisme queda minorat per la tendresa i la humanitat, amb els tocs d’humor i d’ingenuïtat. Els xiquets creixen en maduresa i acaben assumint el rol encomanat pels pares: el de fugir per salvar-se. Tal volta en este apartat, quan cap al final, el xiquet menut va entenent la transcendència del problema, hi ha alguna frase que diu i que és massa cabal i sentenciosa per a ser dita per un xiquet tan menudet. Però no cal buscar tres peus al gat, cal veure el missatge i el treball ben fet.

Potser alguns crítics cataloguen esta pel·lícula de melodramàtica i diuen que busca la llàgrima fàcil però no ho és tant. I si ho és, tant se val! També es bo soltar l’emotivitat de tant en tant. Hi ha qui ho castiga en el cine i no vol veure pel·lícules de “plorar”. Per a mi no és criteri per descartar.

Els xiquets no són actors professionals i eixe fet dóna més relleu a la pel·lícula perquè fan una actuació  magistral, mostren espontaneïtat, com si tota la vida estigueren davant d’una pantalla i ens fan creure els seus personatges quan riuen i quan ploren, quan s’enfaden o quan tenen por. Realment actuen molt bé.

Recomane esta pel·lícula basada en l’heroïcitat dels xiquets Maurice i Joseph i que fa patent el racisme, la discriminació, l’odi, la traïció, la por, la culpa, la solidaritat, l’estima i també el perdó. 

XÀTIVA ( València) : El carrer Moncada i més, I-part.

Xàtiva és bonica, la mires com la mires, vages per on vages, de nit o de dia... i ho dic pels carrers, pels monuments i per la gent.

Xàtiva és bonica, la mires com la mires, vages per on vages,  i ho dic pels carrers, pels monuments i per la gent. Tal volta és l’esperit comercial el que els fa ser afables amb qui arriba de fora perquè és cert que  reben a tothom  amb amabilitat i cortesia. Al menys jo sempre m’he sentit ben rebuda.  El passeig per Xàtiva es pot fer lliurement, deixant-vos portar o seguint els panels informatius que trobem en molts cantons assenyalats. 

Tanmateix sempre és recomanable posar-se en mans de guies experts que et mostren racons amagats que poca gent coneix i a més a més t’expliquen històries i llegendes que són boniques per emmarcar la vida del passat. Jo he fet el passeig per Xàtiva de les dues maneres, lliure i acompanyada d’expert per a passejar per la ciutat o anar entre torres i pujar al castell.

En  Xàtiva es pot visitar el museu de l’Almodí, que antigament era lloc on emmagatzemaven i venien el blat. Creat l’any 1919, va ser l’últim edifici medieval que es va construir a Xàtiva i el primer on començaren a emprar elements renaixentistes. Val la pena la visita perquè hi es guarden fons artístics i arqueològics rellevants i també està Felip V cap avall com venjança per decretar l’incendi de la ciutat. Va ser un decret molt dur.  Xàtiva no oblida i amb este retrat mai oblidarà.

Però hui no anem de museus, hui fem passeig només mirant carrers i façanes, que ja és prou, Xàtiva no és visita d’un dia. Recomane el carrer Moncada junt al portal de san Francesc.  El portal i la font constitueixen l’inici del carrer botigues que dóna a la Plaça del Mercat, on acabarem este passeig.

Una vegada situats mirant el carrer botigues, el carrer Moncada està a mà esquerra. Però abans parem l’atenció en l’església de sant Francesc, que és el que queda del que va ser un convent fundat per Jaume I. Per estar al costat del carrer principal amb residències de gent important, el convent va ser panteó de la noblesa de la ciutat. El convent l’any 1707 va patir l’incendi, el famós incendi de la guerra de Successió, i després es va reformar i ampliar. Més tard seria guarnició militar i al final va ser subhastat i enderrocat l’any 1960. L’església és d’estil cistercenc, en 1936 es va convertir en magatzem i després va ser cine. Fa poc s’iniciaren les obres de recuperació del gòtic original.

Esglèsia de sant Francesc.

Esglèsia de sant Francesc, lateral.

Esglèsia de sant Francesc, de nit.

 Junt a l'esglesia està la font de san Francesc, cal fer parada i mirar-la.

Font de san Francesc.

Per al meu parer el carrer Moncada és un dels més bonics de Xàtiva. I és que està ple de palaus i cases que destaquen. Alguns edificis de gent important han desaparegut i altres s’han modificat, però hi ha algun conserva restos dels segles passats.

Inici del carrer Moncada

Hi  està el palau gòtic del marques de Montortal amb peces afegides al segle XVIII. El palau que actualment és seu de la casa de cultura, es d’estil barroc amb sales d’estil de neoimperi de tall francès. També està el palau de los Sanç d’Alboi amb decoració gòtica. Després hi ha una residència modernista sobre un palau medieval que pertanyia al Borja. El numero 22 també va ser casa de família noblesa. Anar pel carrer Moncada bocabada mirant portades de pedra i escuts heràldics o, balcons de ceràmica i forja.

Al final del carrer i ja en la plaça de la Trinitat, està el  Real monestir de Santa Clara dels segle XIV, que forma part d’un conjunt arquitectònic situat en la plaça.

Real Monestir de santa Clara

carrer Moncada

I és que a més a més, en la plaça de la Trinitat està palau d’Alarcon, que mentre caminàvem pel carrer Moncada veiem enfront en tot moment.

 I és que està en un punt idoni, els amos de la casa, només eixir per la porta blasonada tenien una perspectiva de tot el carrer Montcada.  És edifici civil no públic, era una mansió del segle XVIII on van viure personatges importants com la reina Isabel II al seu pas per Xàtiva. Després de ser de diversos propietaris i servir per a multitud de funcions l’any 1981 passà a ser propietat municipal i actualment és seu de l’administració de justícia.

Els actuals jutjats.

Tot just al costat està el convent de la Trinitat, actual arxiu municipal, amb portada gotica i una casa modernista en el lloc que ocupava el campanar.

Convent de la Trinitat i casa modernista.

I tot el conjunt arquitectònic està presidit per la font gòtica, la més antiga de la ciutat, situada davant del palau.

Eixim de la plaça i seguim pel carrer de l’Angel.

I trobem una plaça amb una font barroca, la font d’Aldomar, és la plaça on està la casa de naixença de Rodrigo de Borja, qui es convertiria en el papa Alejandro VI.

Casa on va naixer  Rodrigo Borja, el papa Alejandro VI.

Font d'Aldomar.

Xàtiva no deixa de sorprendre’m, quan em dedique a observar-la sovint descobreisc places, carrers o racons, detalls o façanes que no havia vist amb anterioritat.  És el que em passa ara, veig un carrer molt estret, és el carrer l’embut, no pregunte la raó del nom, està clara.

I és que anem per un carrer, pel que mai havia passat, el carrer sant Pere.  

Esglèsia de sant Pere.

M’agrada eixa sensació de novetat malgrat estar en Xàtiva que conec des de fa anys i on vinc amb assiduïtat. No puc evitar mirar els carrers perpendiculars que no són gens rectes i que pugen cap a la part més alta de la ciutat, altre dia tornaré per recorre’ls.

El carrer de Sant Pere acaba en una plaça on esta l’església en honor al sant, diuen que va ser edificada sobre una antiga mesquita, té elements barrocs i gòtics. En esta plaça antigament es feia el mercat i estava tota envoltada de porxos. I algun porxo queda en l’ex convent que hi ha enfront, és el de sant Onofre el nou, construït en estil barroc.

Esglèsia de sant Pere.

Convent de san onofre el nou.

Pare el passeig en este moment perquè queda molt per contar i vull fer-ho amb detall... En altre moment us mostraré una preciosa font, un romàntic jardí, una gran avinguda, uns carrers entramats i una plaça amb porxos: la plaça del Mercat.

QUADERN DE VIATGE, XÀTIVA estiu 2017