ITÀLIA: MATERA- II PART ( Regió de Basilicata)

 Que bonica és Matera, em sento com a casa perquè el paisatge de coves  i costeres i carrerons em resulta familiar.

Pel mati hem estat en Sassi Caveoso i Civita. Com m’agrada Matera! No em canse de dir-ho. Des de la plaça de Vitorio Veneto, baixem cap al Sassi Barinoso. Tenim ganes de més, però també tenim fam. És migdia. En no res trobem lloc per dinar i ho fem molt bé. Entre les especialitats materanes tastem el pa típic, que és diferent i que ja hem vist en algunes botigues. Hi ha una frase d’un poeta local que diu “Pane nostro quotidiano che sia solo materano”, que vol dir, que el pa de cada dia que siga soles el de Matera.  Està fet amb massa mare i blat de la zona. Corfa cruixent i molla daurada a l’interior. Requetebó.

Després de dinar, seguim fent el passeig per Matera, esta vegada molt relaxat, sense saber molt bé per on anem, escollim la direcció per atzar, seguint un campanar que ens atrau, per una casa que es veu de lluny... No importa per on anem cada pas descobrim racons curiosos, atractius, encisadors....tal volta més autèntics o més primitius, no sé exactament quin qualificatiu emprar, que els que hem vist pel matí. 

En esta part hi menys edificis imponents i més cases menudes i esglésies excavades. En algunes entrem i altres no, moltes les veiem de lluny, no ho podem fer tot...llàstima... sóc conscient que este passeig per Matera estarà incomplet. Hi ha tant a veure i coses que fer! 

A cada pas, no puc remeiar comparar Matera i Bocairent... Tal volta em faig pesada tant de parlar sobre la ressemblança. I és que hi ha imatges que es repeteixen en un lloc i en altre. Els dos tenen una màgia especial. Mireu...les imatges de dalt són de Matera, les de baix de Bocairent, a la Vall d'Albaida en la provincia de València...

Arribem a san Vito al Lombardo que és una de les esglésies més antigues, fou incorporada a les propietats del seminari arquebisbal a meitat del segle XVII. Va ser una de les 23 parròquies establertes per Carles I de Anjou. La façana no té res especial. Fent una mirada al conjunt on s’hi troba, es nota que tot està excavat en la roca. Hi ha dos altars, un frontal on està san Vito i altre lateral on s’hi col·locà un quadre de la Madonna dell’Aiuto que actualment està a la parròquia de San Giovanni Battista, segons diu al panel a l’entrada.

I seguim al nostre aire…quin goig de passeig, el sol ha eixit, il·luminant les façanes i alegrant el dia que estava tan gris. Hi ha racons que conviden a parar i mirar detingudament. I és que posant atenció es veieu fins si tot restes de les muralles.

De nou caic en la temptació de comparar carrer de Bocairent i de Matera, i que em perdonen els italians per la insistència...En concret des del sassi Barisano trobem la imatge amb el campanar que és igualeta que la de Bocairent. Que us sembla?

Parem davant de san Pietro Barisano i la casa cava però no entrem. Em quede amb les ganes però...anem amb el temps just, hem anat tant assossegadament, que ara toca córrer.

Sé que ens estem perdent-nos l’església  rupestre més característica de Sasso Barisano pel campanar directament construït sobre la roca. Hi ha moltes esglésies, que es crearen en temps dels creuats, aleshores hi havia molt de transit de peregrins i soldats a Terra Santa, san Pietro Barisano és un dels nombrosos exemples a mig camí entre art llatí i herència bizantina. 

Des d’este punt tan alt, veiem fins i tot el convent de Sant’Agostino, fundat per l’orde d’eremites en 1592 junt a l’església dedicada a Santa Maria delle Grazie. Davant està situada altra obra monumental de Dalí…” La daza del Tiempo II”.

        

Quin goig de passeig, malgrat que plou i fa sol, com diu la cançó popular, però cert que no importa. Passem per san Biagio.

Ja anem cap a la plaça Vittorio Veneto, abans d’arribar-hi passem per san Giovanni Battista, un dels millors exemples d’arquitectura medieval pullès en Basilicata, del segle XIII. A l’interior conserva l’autenticitat del passat. La façana original es col·locà en 1610 al jardí de l’antic hospital que està al costat, i fou substituïda per la que fora un portal lateral.

I seguint la via san Biagio tornem al punt inicial, la piazza Vittorio Veneto. Hi ha molta animació pel carrer, bars i cadires a l’exterior i  molta botiga. La pedra de Matera, en la que s’ha excavat per fer cases esglésies i és fàcil de treballar, ara, de cara al turisme, és fan mil i  un objectes: imans, quadres... i testos per a plantes....

I en arribar a la gran plaça, crida l’atenció l’estàtua de Dalí, l’elefant espacial. És la tercera que veiem. M’agrada eixa barreja d’art modern amb l’arquitectura antiga. Durant la  capitalitat europea en 2019 van omplir els Sassi d’obres d’art amb l’objectiu d’apropar-hi els habitants a llocs que abans no eren accessibles.

Antigament la plaça Vittorio Veneto no era igual, de fet passava pel mig una carretera. En 1993 feren obres de restauració eliminant-la. Aleshores hi traslladaren un monument que és una al·legoria al soldat com heroi antic, el Benedetto d'Amore que fou inaugurat en 1926 comptant amb l’assistència del  rei Vittorio Emanuele III. Ara el trobem davant del palazzo del governo. La plaça és gran, i elegant amb el edificis del segle XIX amb colors de tonalitat rosa, taronja o ocre, amb el cafes que conviden a seure, amb tendes...forma part de la nova Matera, la que s’anà construint a mesura que els Sassi s’abandonaven a partir del segle XVIII. Hui en dia és el cor que reuneix al materans en els grans esdeveniments o festivitats, com la celebració de la processó de la patrona Maria Della Bruna quan va sobre el carro decorat.

Durant les obres a la plaça van traure a la llum part de la ciutat subterrània. Una veritable ciutat davall de la ciutat, a una profunditat de 12 metres. Hi ha cisternes, camins, llocs de culte, comerços, magatzems... i el que s’ha destapat és només una mostra, s’escampa per  tota la plaça. Una de les principals característiques per les quals denominaren els Sassi Patrimoni de la Humanitat va ser el complex sistema d’aigua que el formaven nombroses cisternes subterrànies de diverses grandàries, connectades entre si i que s’escampaven per tots els Sassi. La més gran de totes és El Palombaro Lungo que es pot visitar. Malauradament nosaltres no ho fem perquè hi ha una cua molt llarga. No m’estranya, deu ser bocabadant veure l’enorme cisterna hidràulica amagada durant dècades que va servir per subministrar aigua a la zona als afores des Sassi. És el tanc més gran, o un del majors, tancs excavats per la mà de l’home, d’uns 15 metres d’altura i un 50 d’amplària, es construí en 1846 i es va ampliar posteriorment. Després de ser reserva d’aigua durant un segle i mig, amb la construcció de l’aqüeducte de Puglia en 1920, ja no era necessari i fou abandonat. Gràcies a la remodelació de la plaça en 1991 es redescobrí de nou.

Se’ns acaba el temps d’estar en Matera però encara donem una volta per la plaça. Veiem l’església de san Domenico i convent dels pares predicadors, de 1230, altre exemple més de l’estil romànic pullès. Destaca a la façana, com una rosassa, la roda de la Fortuna, típica de la zona de Matera.

Presidint la plaça està l’imponent Palazzo, antic monestir de la Annunziata. La façana amaga una torre del segle XVI que pertanyia a les primeres muralles. Actualment és la biblioteca Provincial.

I passem per davant de l’església Mater Domini construïda en 1680 sobre l’església subterrània del Santo Spiritu del segle IX. A la porta d’entrada està la creu de Malta de huit puntes. Un rampa exterior porta al campanar decorat amb una balconada.

És que tot just al costat hi ha un mirador panoràmic, el que tothom veu primer en arribar a Matera. Abans estava tapat per edificis, era una vergonya mostrar tanta precarietat. Nosaltres ens assomem però no cal fotografiar ,és, a més, està ple de gent i eixirien caps, braços i colzes. Ja tenim  a la retina les vistes panoràmiques de Matera des d’altres prespectives.

Cert que Matera és fotogènica, té llocs on sembla el temps no ha passat i a més a més es conserven molt bé. De fet és escenari de pel·lícules, per citar les més famoses està “L’Evangeli segons Sant Mateu” de Passolini de 1964, que va donar a conèixer la ciutat mundialment. Segons deia Passolini hi havia trobat paisatges que ja s’havien perdut Palestina. També hi es va fer “La pasión de Cristo” en 2004 amb Mel Gibson, o i la recent de James Bond “Sin tiempo para morir” amb Daniel Craig. De fet Matera ja té un itinerari Bond per atraure al turisme,  com si això li fera falta. En Matera no cal fer muntatges per a que la gent hi vaja, és prou el boca a orella.

M’ha agradat molt el que he vist i he sentit en Matera. Sóc conscient que és només un tast. Estaria bé passar més dies per entrar a molts dels llocs que no he entrat, esglésies o museus, com el d’escultura contemporània que és una cova. Seria un goig tindre temps per passejar de nou per altres carrerons, per veure la ciutat amb altre color diferent al gris nuvolós i poder seure en una terrassa de Via Ridola o la plaza Sedile. I també per veure la ciutat de nit il·luminada i passar la nit en una d’eixes coves hotels, que hi ha moltes. Tal volta torne algun dia.

Ja has llegit la I PART?

QUADERN DE VIATGE, tardor 2021, Viatge a la PÚGLIA I BASILICATA

ITÀLIA: MATERA- I PART ( Regió de Basilicata)

 Matera és de les poques ciutats en el món que ha estat habitada contínuament des de la prehistòria. Hi són, com testimoni, les cases excavades en pedra calcaria, i no hi ha una ni dos, hi ha dos gran barris formant un amfiteatre. Una meravella.

 Hui visitem un lloc especial que alhora em recorda un llogaret que tinc a prop de casa i estime. Visitem Matera, que em recorda a Bocairent, a la Vall d’Albaida, però Matera... molt més gran. U lloc i altre, tenen encant.

Estem en la regió de Basilicata, no està lluny de Bari o de qualsevol lloc turístic de La Puglia. S’hi pot accedir fàcilment. És altra regió més de les oblidades d’Itàlia, tanmateix, sortosament,  les coses estan canviant perquè Matera és actualment un lloc molt visitat. El fet de posar-se de moda tornar a lo natural i a l’autenticitat ha contribuït a que es conega este llogaret tan peculiar.

Comencem el nostre recorregut en la plaça Vittorio Veneto i just davant de la Fontana Ferninandea, construïda en 1832 i que per allò del nom, que ve de Fernando II, de la dinastia dels borbons, rei de les dos Sicilies, ens recorda, també, casa nostra. Ocupa el lloc en la que hi havia altra font en el passat, la de 1557 que es va  construir per garantir aigua en les cases perquè degut a l’augment de població arribà un moment que es va perdre el sistema de canals i recol·lecció d’aigua, així que va ser necessari construir un aqüeducte i unes fonts. La font concentrava gent que hi anava amb els cànters per carregar l’aigua que necessitava per viure. Actualment continua sent punt d’encontre però amb diferents finalitats, com trobada social. En la part superior està l’escut de la ciutat, amb la corona reial i una creu dalt.

La plaça és gran, espaiosa. Ja la veurem millor al final. Primer anem a conèixer els Sassi, el cor de la ciutat en el passat. Caminem per la via delle Beccherie. Matera és la tercera ciutat més antiga del món, de les habitades, després d’Aleppo, que és la més antiga. Ah Aleppo!, el cor se m’encongeix de tristor per la malaurada i quasi destruïda Aleppo que em porta tants records de 1997. La segona en antiguitat és Jericó, on també vaig estar de passada en un viatge a Israel. Així és, Matera ha estat habitada des de la prehistòria, ininterrumpidament, que es diu prompte. Dels segles IX a XI hi ha fossats, conductes i tanques, a partir del segle XI al XIII es construïren fortificacions, i continuà creixent durant el renaixement, al segle XV i XVI, i en el barroc durant el segle XVII. En les coves la gent vivia, els monjos feren capelles, i els camperols les utilitzaven com vivendes, on vivien o malvivien, però també morien, perquè les condicions d’habitabilitat cada vegada anaven a pitjor i per malalties com la pesta entre XVI i XVII quan molta gent va morir. Al XIX els barris es degradaren per falta d’higiene, per deteriorament de la pedra, per la convivència en espais tan reduïts i poc ventilats de persones, mules i ovelles... Ja clamava el cel! A la primera meitat del segle XX, les autoritats prengueren part en l’assumpte i per llei es desplaçà a la gent a barris més moderns perquè ja no podien seguir vivint tan precàriament.

Quantes històries al llarg del temps! Les imaginem a cada pas. Els Sassi estan formats per dos grans amfiteatres naturals excavats en la roca. La roca està formada per l’aglomeració de closques d’animals marins visibles a simple vista, algues i fragments pedra calcària. Anem a visitar tres parts: El sasso Barisano al nord amb palaus i cases modernes i el sassi Caveoso al sud, que conserva quasi intactes les cases excavades a la roca i la part més antiga de la ciutat, que és el barri de Civita, la part més alta coronada per la catedral. Cap allà anem.

Abans d’arribar-hi trobem miradors on admirar la imatge de les cases en les que el sostre d’unes són el terra d’altres, cases penjades en les roques, cases excavades... veiem esglésies, palaus... no em canse de fotografiar! I encara estic a l’inici de trajecte!

Arribem a la plaça del calderaro, que fa referència al gremi dels calderers.

Parem a la piazza del Sedile, dominada pel palazzo. Al segle XV era Piazza Maggiore i utilitzada com mercat, estava envoltada de comerços, tavernes, magatzems, botgues... El nom canvià en 1550 quan la plaça es va convertir en eix polític i administratiu perquè va acollir les oficines del governador, les presons i la seu  municipal, “la sede” , és la raó del canvi de nom.  Hi van estar fins 1944. El palau del Sedile, construït en 1540 es va renovar i modificat a l’aparença actual en 1779, modernitzant-lo i fent-lo d’estil renaixentista. Té una forma inusual, un gran arc d’entrada envoltat de xicotets nínxols amb estàtues de terracota que representen les quatre virtuts del bon govern: justícia, força, prudència i temprança. A les torres d’estil rococó hi ha dos rellotges, el de l’esquerra és de sol. I a la part alta els patrons de la ciutat vigilen, són san Eustachio i Maria Santíssima della Bruna on, posant atenció es pot veure als peus una representació dels Sassi. Sobre esta última estàtua hi ha altres opinions que diuen que és santa Irene, i que la patrona estava enmig i una turmenta la va destruir. En el cancell d’entrada s’hi conserven pintures. Actualment l’edifici és seu cultural i musical, és conservatori i hi ha un auditori on es fan concerts importants.

En el nostre passeig veiem nombrosos arcs, que són accessos directes als sassis.

Mentre mire pels balcons panoràmics em venen al cap els primers homes de la prehistòria i els inicis del cristianisme, els monjos en les coves, també els treballadors de diferents gremis o els senyors importants vivint en palaus. Així com, també imagine la mala vida de fam, penúries i malalties que s’hi viuria fins fa només uns seixanta anys. A partir de 1986 començà la recuperació dels barris. I així la resurrecció d’una manera de viure peculiar que acabà atorgant-li el Patrimoni de la Humanitat en 1993, segon es digué,  per ser  un  sistema de vida que ve de milers d’anys i és important preservar per a la posteritat. Formen part del llistat el barri dels Sassi i el parc de les esglésies rupestres. Matera fou definida com una de les estructures urbanes organitzades més increïbles del món, una obra mestra d’ingeni i de la capacitat d’adaptació. la veritat és que ja és saber adaptar-s’hi estar vivint en coves foradades per ells mateixos...! També l’erosió de la pedra li donà formes. I l’evolució i millora de la ciutat continua. En 2019 Matera va ser capital europea de la cultura i pense que el títol va servir de trampolí per a que es coneguera en Europa i en Espanya, perquè les imatges promocionals que ens arribaven atreien de debò.

Entre arcs i cases o palaus, aprofitem cada mirador per parar. En cada parada no puc evitar pensar que eixe  conjunt de cases, carrerons, esglésies, escalinates i balcons semblen un betlem, dels que es posen en Nadal. No cansa mirar els Sassi des de diferents balconades. No és monòton, és captivador.

Arribem a la catedral, dedicada des de 1627 a la Madonna della Bruna i a Sant Eustaquio. Està situada a la part més alta de la ciutat i divideix els dos sassi, el Sassi Caveoso i el Sassi Barisano. Fou construïda en estil romànic pullés en el segle XIII. A la façana domina una rosassa de setze rajos i un campanar al costat esquerre de 52 metres d’altura, que és veu des de molts punts i des de la llunyania.

Entrem. Té una planta de creu llatina i tres naus. Destaquen les relíquies de san Juan de Matera, el cor de fusta tallada, la capella renaixentista de l’Anunciació, el fresc que representa el juí final i especialment el fresc bizantí de la Madonna Della Bruna i el xiquet.  I quin contrast amb les cases cova! El dia 2 de juliol se celebra la seua festivitat que data del segle XIV. Eix en processó sobre un carruatge decorat, cada any per un artista local. Per la vesprada quan la Verge torna a la catedral,  hi ha una tradició en la que els fidels destrossen el decorat per emporta-se’l de record i alguns consideren com amulets. El dia acaba amb un espectacle de llums i color.

Tot seguit ens dirigim a visitar una casa gruta. De camí, en via Muro, trobem 5 estàtues de bronze de grandària natural, són uns joves junt a una font, un mira, altre dona una flor a la xica.... És la Fontana dell amore, inaugurada en 2020 i representa el passat de pobresa i costums simples. Els xics anaven a les fons per poder apropar-se a les xiques que hi anàvem a carregar aigua.

Quin racons més bonics té Matera...com em recorda Bocairent!

Seguim per carrers, amunt i avall, costeres i més costeres…escalinates…no s’hi poden evitar quan es passeja per Matera. Tot configura  un peculiar casc antic que et transporta al passat.

Ja estem a la casa Grotta di Vico solitario. A Matera hi ha moltes obertes al públic. És una manera de mostrar la manera de viure d’un  passat no tan allunyat. Els barris típics consistien en unes quantes cases amb soterrani o pis sobre el nivell del carrer, que donaven un aspecte comú i es comunicaven entre si. Les famílies cooperaven entre elles i era un matriarcat perquè els homes estaven tot el dia al camp o pasturant. Les dones s’ajudaven entre elles per tindre cura del fills o de la gent gran. Els pous o les forns eren punt de reunió.

Molt a prop està san Pietro Caveoso, una església rupestre construïda al segle XIII en una pendent. Va ser una de les quatre esglésies parroqials de Matera, junt a la catedral, que ja hem vist, san Giovanni Battista i san Pietro Barisano que vorem per la vesprada. A la façana destaca la rossasa i s’hi veuen tres portals barrocs, cadascun amb un nínxol amb una estàtua. Al portal principal està la Vrge de la Misericòrdia, a l’esquerra sant Pere i a la dreta Sant Pau. El campanar, piramidal i del segle XVII, té forma quadrada.

A l’interior hi ha un altar de fusta del segle XVIII amb un retaule amb diverses taules de fusta del segle XVI pintat per un artista local anònim i que representa a la Verge i al xiquet entre San Pere i san pau. Estos sants i Jesús, també estan representats al sostre, que em crida l’atenció. L’església tenia originàriament huit capelles, però per construir l’oratori s’eliminaren. En una capella de les que queden hi ha una pica baptismal del segle XIII.

Des d’este punt tenim molt a prop San Giovanni in Monterrone i santa maria de Idris, un de les imatges més fotografiades de Matera perquè són dos esglésies on es veu clarament com estan pràcticament excavades en la roca.

I per concloure esta primera part de la visita al Sasso Caveoso i civita se’n tornem cap al centre. Plou i quasi no sé ni per on vaig. Tanmateix me n’adone que passem per davant del Palazzo Lanfranchi, un edifici que data del segle XVII, que acull el museu d’art medieval i modern de Basilicata i que en dels costats de la façana, del mateix palau està la chiesetta della Madina del Carmile.

Seguim caminant, però ara amb més presses, l’aigua no dona treva. Passem per altres edificacions, com el museu d’arqueologia. 

I l’església del Purgatori del segle XVIII que destaca per la particular forma d’arquitectura. Una vegada al mes fa celebracions ortodoxes. En el portal i la façana convexa el tema de la mort i la vida eterna està present. Veig moltes calaveres.

Molt a prop està l’església de Santa Chiara, del segle XVIII. Tot just davant hi ha una de les 5 escultures de bronze, “El piano surrealista”. Les 5 escultures  s'escolliren per a que tothom que visitara la ciutat coneguera la poètica artística del Dali escultor. Hi estan des de 2018 quan Dali va fer una exposició amb al voltat de 150 obres.

És migdia i volem dinar, ho farem al Sassi Barisano, l’altra part de la Matera antiga que encara ens falta per conèixer.

El passeig continuarà...

QUADERN DE VIATGE, tardor 2021, PÚGLIA I BASILICATA

RESSENYA de cine EL INSULTO de Ziad Doueiri

 

EL INSULTO

Ziad Doueiri

“El insulto”és una pel·lícula libanesa no comercial, de les que veu poca gent malgrat tindre un missatge important que fa reflexionar-hi. Tanmateix, pensar sobre el món que ens envolta mai està de sobra. En este cas para l’atenció en el fet de com a partir d’un insult es pot arribar  a una crisi nacional. La pel.licula posa de manifest que el llenguatge és important.

L’any 2017 “El insulto” fou nominada a l’Oscar a la millor pel·lícula de parla no anglesa, no guanyà l'estatueta però simplement el reconeixement i estar a les portes, dona garantia de qualitat. Fou reconeguda en molts altres premis. S’ho mereix. Particularment m’ha agradat pel que conta i com ho conta, quasi la major part del temps en un judici. A més quan no estan al jutjat es veu l’actual Beirut i ens fem una idea de la ciutat on els carrers estan en permanent construcció  i en reparacions. La guerra que va durar dècades i acabà en la decada de 1990, va destruir part de la ciutat.

 “El insulto” mostra la capacitat d’agressivitat de les persones i alhora la necessitat de reconciliació. Este tema, en el Líban cobra més significat perquè al país conviuen molta varietat social, religiosa, política i ètnica. Un 10 %  de la població són refugiats palestins i al capdavall, tants refugiats crea tensió.

Tot comença per una xicoteta discussió entre un veí i el cap d’una obra municipal. És no res, una ximpleria, un àrab cristià libanès  rega unes plantes i l’aigua cau al cap d’un musulmà palestí, així comença tot però és l’espurna inicial que acaba amb un incendi total. És el Líban, on la sensibilitat està a flor de pell. Qualsevol paraula pot alterar els ànims, qualsevol mirada entre dos persones que no es convenient mirar-se pot acabar malament. I si els qui es creuen són un cristià i un palestí, tot s’agreuja.

Els fets de la pel·lícula són com l’efecte bola de neu, el problema que comença amb un insult cada vegada es més gran i greu. I conforme es fa gran es més complicat de solucionar. Des del carrer d’un barri de la ciutat transcendeix fins si tot al president del govern. I es quan apareixen els prejudicis, els ressentiments del passat o el traumes que s’arrosseguen i han fet ferida des de fa anys.

 “El insulto” no és una simple pel·lícula, parla d’història, del conflicte de palestins i israelians i la influència en els països veïns com és el Líban fent referència a la tragèdia del setembre negre jordà de 1976. Tambè parla de religió, islam i cristianisme. També de política, denunciant el càrrecs que dirigeixen el país que només fan acte de presència per als interessos propis. I parla de la justícia i de jutjar el delicte d’odi o com tractar la violència si com un fet natural o un fet històric. També podem veure com els mitjans de comunicació prenen part en el tema  i contribueixen a engrandir la disputa.

Cada personatge té raons convincents que recolzen el seu comportament i tal volta per  orgull o tossuderia, no canvia d’actitud. El que passa entre els dos és el comportament de la majoria dels habitants del país. Són l’exemple de les disputes i dels sentiments, dels rancors entre dos pobles, la contraposició entre el fonamentalisme i la ràbia. 

Intenta abordar el tema des de la imparcialitat però pel comportament dels personatges convida a que l’espectador prenga  partit. El cristià és xenòfob, prepotent i el domina el rancor, el palestí és més humil i el domina l’ira. Hi ha alguns punts que no m’han agradat, com per exemple l’estereotip que s’hi veu d’home tossut i masclista i dona compressiva. Crec que no feia falta marcar tanta diferència.

El final és obert, cada espectador ha de ser el jutge i pot pensar com acaba tot el conflicte, no avance res si dic que s’hi endevina un raig d’esperança en les mirades que es creuen entre els dos protagonistes, que al capdavall són unes víctimes de la irracionalitat que els envolta. Jo veig una voluntat de reconciliació perquè en realitat el confortament no és personal, és ideològic. Així que amb este brot d’esperança després de la bola gegant de neu formada, tot no està perdut. Hi ha una llum que il.lumina en forma d’humanisme. Algun dia desapareixerà l’odi entre els dos pobles que hi conviuen. L’ensenyament de “El insulto”, és que disculpar-se no és motiu de debilitat sinò donar un pas a la reconciliació i la tolerància.

 

FRAGMENTS propis LITERARIS I VIATGERS (AUDIO especial): DIARI DE SILENCIS. La història de Paulette Weil.

Especial dia 27 de gener: 

Día Internacional de Conmemoració en Memòria de les Víctimes de l'Holocaust.

Paulette Weil, francesa i valenciana per casament, va ser una jueva supervivent d'Auschwitz, l'hotel més cruel del món... 

En Diari de silencis, està escrita la seua intensa vida com a governanta, soldada de la resistència, presonera dels nazis,  manager i musa del marit,  el pianista valencià i internacional, Amalio Juan Requena, junt al qual està enterrada al cementeri d'Aielo de Malferit, a la Vall d'Albaida, on va viure l'última etapa de la seua vida.

DIARI DE SILENCIS. La història de Paulette Weil

Mariló Sanz Mora

Edicions 96

RESSENYA LITERÀRIA: ROSA BLANCA (àlbum il·lustrat) de Roberto Innocenti

 

ROSA BLANCA àlbum il·lustrat

Roberto Innocenti

Rosa Blanca és el títol d’un àlbum il·lustrat publicat ja fa molts anys, 1987, i des d’aleshores s’hi continua editant. Ha estat molt premiat a nivell mundial. També està en català, publicat per Kalandraka. 

Perquè tant d’èxit? La resposta és fàcil, per la senzillesa del text, la capacitat descriptiva de les imatges i per la importància del tema que vol contar. Si, és un àlbum il·lustrat, en el qual les imatges saben comunicar i els xiquets més menuts ho poden entendre. Si estan acompanyats d'un adult, millor,  comprendran. Tracta un tema important. 

L’àlbum es pot veure-llegir a partir de 9 anys i no hi ha límit d’edat, fins als centenaris poden gaudir llegint i mirant-lo. Sobre tot observant. És molt important posar atenció a cada detall de les il.lustracions: totes conten coses. Cada edat analitzarà l’àlbum amb uns criteris o altres, llegirà les imatges d’una manera distinta segons els bagatge cultural personal.

Ambientat en Alemanya de la Segona Guerra Mundial, mostra la bogeria alemanya cap als jueus i les conseqüències. Mostra la innocència infantil enmig de la barbàrie. La protagonista és Rosa Blanca que apareix com un punt d’humanitat, advertint clarament que no tots els alemanys es comportaven de la mateixa manera.

El nom de Rosa Blanca és fictici, en realitat era el nom d’un grup de la Resistència alemanya contraria a Hitler, molts dels quals acabarien en mans dels nazis. 

Rosa Blanca és una xiqueta alemanya que un dia veu com apressen un xiquet jueu i encuriosida segueix els soldats que se l’emporten. I arriba a un estrany lloc, com una presó, és un camp de concentració. Rosa Blanca no entén res. Només veu que hi ha xiquets i xiquetes que tenen fam. Sap què ha de fer, sense dir res a ningú, de la mateixa manera que ho ha fet la primera vegada, la xiqueta torna moltes vegades al camp de concentració i d’amagat porta menjar a aquells menuts famolencs. Els esdeveniments politics van avançant però Rosa Blanca no ho sap. Passa el temps. Arriba un dia que els alemanys estan fugint i tenen por. Veuen enemics en tots els llocs. Un d’eixos dies, Rosa Blanca va al camp de concentració amb menjar per als xiquets empresonats, com les altres vegades, i ja no estan. No troba els xiquets, hi ha una boira que tot ho tapa, i de sobte, passa el que no hauria de passar. No dic més.

“Rosa Blanca” conta una història trista, conta  "història real". Rosa Blanca és personatge fictici però bé podria ser qualsevol xiqueta testimoni de tanta tragèdia.

Com és possible dir tant amb tan poques paraules? Té molt de valor. I ho dic jo, que sóc amant de les lletres, ja ho sabeu, i tot ho plasme en textos. Però això no lleva el fet que trobe d’allò més interessant la capacitat captivadora i comunicativa de les imatges, que en l’àlbum són protagonistes. Cada pàgina ens deleix amb mínims detalls i cada personatge, la roba, les cares, les accions...cada edifici, cada objecte... tot convida a imaginar més del que ens conta. En “Rosa Blanca” són precioses i elles mateixes, amb un hiperrealisme perfectament documentat,  conten tota la història més enllà del que el text conta. És així, el contingut escrit és secundari, simplement acompanya... el que importa és cada gran imatge de cada pàgina que ens fa deduir un horror que no s’hi veu plasmat però està. Són imatges suggeridores, no volen recrear la crueltat, este aspecte també s’ha de ressaltar. Amb el llibre vivim l’holocaust a través dels ulls de la xiqueta. 

M’agrada que s’explique la història del passat als menuts perquè és important no oblidar-la, i que siga a traves d’un personatge anònim, que en van haver tants. També és un encert que es faça amb tanta sensibilitat.

Gràcies a l’autor per este preciós treball i a les editorials que es dediquen a divulgar, any rere any, esta joia il·lustrada.