RESSENYA de cine: UNO, DOS, TRES

UNO DOS TRES

Billy Wilder

Quan visite un país m’agrada informar-me abans llegint llibres o mirant pel·lícules que em facen entendre el seu passat o el present, que em mostren realitat. M’agradà empassar-me d’història i de paisatges i després escoltar el que em diuen quan estic allà i veure amb els meus propis ulls i així contrastar idees. Amb tot, al capdavall em faig  opinió pròpia. És com un ritual. Este any he visitat Alemanya.

Pel·lícules en les que apareixen ciutats alemanyes hi ha i n’he vist moltes. Ara recorde l’entranyable i recomanable GoodBye Lenin que tan m’agradà  i tinc ressenyada al blog perquè sempre la veig amb un somriure a la boca i també recorde la totalment oposada “La vida de los otros” que també m’agrada molt però em deixà un sabor amarg. Totes dues mostren el Berlin d’anys passats, el de l’època recent acabada la guerra, i mostren molt la part soviètica. La primera pel·lícula, quan el mur caigué i la segona en plena guerra freda quan la policia vigilava per a que cap persona se n’eixira de la norma.

I hui he vist una pel·lícula de les d’abans, de 1961, tot un clàssic dirigit per Billy Wilder que mostra el Berlin durant la guerra freda des de la perspectiva occidental.

“Uno, dos tres” és una pel·lícula que transcorre a un ritme àgil, més bé frenètic, protagonitzada per un directiu de la multinacional Coca Cola establert al Berlin occidental intentant obrint mercat en el Berlin oriental i en Rússia, si es presenta. Tot és qüestió d’eixamplar fronteres i fer que tothom bega el refresc americà que ell representa. El protagonista somnia pujar de càrrec i anar a Londres i mentre espera, un dia rep l’encàrrec del seu cap per a que tinga cura de la seua filla de disset anys que està fent turisme per Europa. Sembla fàcil però no ho és. La jove, un poc forassenyada, s’escapa cada nit a la part oriental perquè ha conegut un jove socialista, i  només conèixer-lo  s’ha casat. El directiu de Berlin ha  d’arreglar la situació perquè en saber-ho el pare, que en hores arribarà,  ja s’ha acabat el seu ascens en el lloc de treball desitjat. No li queda altra que iniciar una farsa típicament americana i transformar el jove revolucionari en un gendre digne i exemplar. Tot ho fa  a contrarellotge, en menys dels que es tarda en dir “un dos i tres” per evitar un conflicte internacional i personal, perquè amb la dona tampoc les té totes les de guanyar.

És una comèdia divertida cent per cent, malgrat tindre algunes situacions que estan passades de moda i no serien adients en temps actuals.  Hi ha acudits cada segon i tots amb to de veu excessivament alt, imagine que segons seria la moda en les pel.licules d’aquella època. Cridar fort va unit al ritme accelerat. Però tot es perdona perquè esta pel·lícula s’ha de veure sabent quan està feta, no s’ha de jutjar amb mirada actual. El guió és fantàstic i ben filat i l’elecció del fons musical acompanya l’agilitat. Diuen els entesos que el protagonista, James Cagney, fins el moment conegut per papers de gàngster, es va esgotar tant que va tardar 20 anys en tornar a treballar en  altra pel·lícula. Cert que el seu paper seria tremendament esgotador memoritzant tanta quantitat de frases continuades que  bombardeja sense pausa totes juntes en una seqüència, de tiró, sense descans, i sense deixar treva a l’espectador que no pot perdre el fil del que està escoltant.

La pel·lícula està inspirada en una obra teatral de 30 anys abans, adaptada als esdeveniments de l’època. Billy Wilder es burla amb sàtira continua de tot, amb caricatures dels personatges i de les situacions, dels capitalistes i dels comunistes. També dels nazis i s’entén sabent que ell és d’origen jueu i la família passà les conseqüències fatals dels nazisme  hitlerià.

Apareixen imatges de Berlin, avingudes, places, la plaça on està l’església no reconstruïda, també l’aeroport de Tempelhof des de 2008 en desús i hui en dia reconvertit en zona de picnic i esports, i la porta de Branderburg. LINK Tanmateix Billy Wilder mentre rodava la pel·lícula va patir un contratemps. La nit del 12 al 13 d’agost de 1961 es va alçar el mur que dividiria la ciutat durant molts anys. Billy Wilder es va veure obligat a enllestir  la pel·lícula en altre lloc. Imagine com es quedaria de bocabadada tota la població alemanya.  Billy Wilder també.  Les autoritats de l’Alemanya oriental no li van donar permís per rodar a la porta de Branderburg. Van haver de traslladar-s’hi als estudis en Munich i recrear un set amb escenaris ficticis simulant els reals amb  els que van començar.

La pel·lícula va estar nominada a l'Oscar a la millor fotografia en 1961 però no va ser un eixit de taquilla, tal volta hi havia massa ironia que no es va entendre el públic de l’època. Quan es va reestrenar, després de la caiguda del mur, els alemanys van anar a veure-la en massa i ja va ser acceptada.  

Hui en dia se la considera un clàssic del cine pel que conta i com ho conta, per la mestria de la direcció,  la valentia per fer-la i per l’actuació bordada del protagonista.